Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 11 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps | 13/10/2009   Imprimir

L'expulsió, 2

Vegeu la primera part d'aquest article

Resulta quasi inimaginable que, en poques setmanes, una tercera part de la població del regne poguera ser treta de casa, conduïda als ports d’embarcament, i traslladada al nord d’Àfrica. La mobilització de personal militar, de naus de guerra i de càrrega, de comissaris, agutzils, i altre personal auxiliar, degué tindre una magnitud mai no vista. De tota manera, la falta de resistència dels deportats –excepte en els casos puntuals de la Vall de Laguar i de la mola de Cortes– degué contribuir, almenys, a no fer les coses més difícils encara. Perquè la resignació, l’acceptació, i fins i tot en molts casos l’alegria per poder tornar a ser públicament allò que eren, va ser l’actitud general dels moriscos valencians. El bisbe d’Oriola es lamenta, a primers de novembre, que ara “ja parlen amb llibertat”, és a dir que, com que se’n van, ja no tenen motius per a dissimular. El duc de Gandia, pensant en el futur dels trapigs i dels camps de canyamel, va buscar famílies que volgueren quedar-se, i no en va trobar cap. Això no vol dir, de cap manera, que es tractara d’un exili voluntari: vol dir que, una vegada acceptada la deportació com a inevitable, els moriscos van entendre que aquella desgràcia era un destí que tots havien de compartir i que, dins de la desolació i de la ruïna, podrien almenys continuar fidels a la pròpia fe i a la pròpia identitat. En una altra terra, ja que en la seua era definitivament impossible. Els embarcaments massius es van fer en tres grans expedicions diferents, entre els mesos d’octubre i desembre de 1609, amb alguna més de complementària a primers de 1610. En conjunt, van eixir dels ports d’Alacant, Dénia, Xàbia, el Grau de València, Vinaròs i Moncofa un total de poc més de 116.000, comptats amb detall minuciós en les relacions dels embarcaments. Als quals caldria afegir els centenars d’enviats a galeres, els més de 5.000 morts en les insurreccions o en el curs de la deportació, i pocs milers més de desapareguts, fugits per terra o no comptats. L’expulsió, per tant, va afectar unes 125.000 persones, aproximadament una tercera part dels habitants del regne: una magnitud enorme, en proporció. Com si de la població actual del País Valencià, uns cinc milions, en foren expulsats en poques setmanes més d’un milió i mig.

Conclòs tot el procés, només se’n degueren quedar un miler de moriscos molt vells, uns dos mil cinc-cents xiquets retinguts més o menys a la força, i alguns centenars de captius, en condició d’esclaus, més alguns d’escapats per les muntanyes. A finals d’octubre, uns 10.000 o 15.000 moriscos s’havien refugiat a Guadalest i a la vall de Laguar, acampats en tendes i coves, i es negaven a baixar i a embarcar-se, però sense oferir gran resistència armada. Els hagué d’assetjar tot un exèrcit, i van resistir un mes sencer, fins que hagueren de rendir-se per la fam i la set. També a finals d’octubre, gran part dels habitants de la Canal de Navarrés i la Vall de Cofrents es van negar a obeir l’ordre d’expulsió, i molts es van refugiar a la Mola de Cortes, però amb un provisió considerable d’armes i de pólvora. Immediatament, van ser envoltats per un exèrcit mixt –un tercio de tropes regulars, i milícies d’Ontinyent, Xàtiva i altres viles cristianes– i, després dels atacs militars i de tractes i negociacions, la major part van accedir a baixar de la muntanya. El cabdill dels rebels, Vicent Turixí, va resistir una mica més, fins que també va ser capturat, i el 16 de desembre era executat públicament a València. Pocs dies abans, havien embarcat al Grau alguns milers dels vençuts de Cortes, l’últim gran comboi de deportats, i el dia de la Puríssima s’havia celebrat a la catedral un solemne Tedèum, “con mucho gozo por ser concluida ya la embarcación y expulsión total de los moros de todo el Reyno, asistiendo de Pontifical el Patriarca, el Virrey y Jurados. Hay mucha música”. Els antics moros o sarraïns, els antics mudèjars, els moriscos o cristians nous, havien desaparegut, tràgicament, de tot el territori valencià. I hi hagué molta música.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS