Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 20 de octubre de 2019
Joan F. Mira | El Temps | 02/03/2010   Imprimir

Afirma J. Ll. Bausset

Afirmava Josep Lluís Bausset, ara fa més o menys un any, en una entrevista que publicava un diari de València, que ell era, en efecte, l’home subterrani, tal com li deia el seu amic Joan Fuster. I que no tenia ganes d’eixir a la superfície, que s’estimava més continuar amb la discreció de sempre, sense trair allò que pensa però sense constància pública. Això deia aquest home perfectament extraordinari per tants conceptes, i jo he de dir que no hi estic del tot d’acord. Ha preferit ser subterrani, no hi ha dubte, però la constància pública d’allò que diu, del que pensa i del que fa i ha fet, és també una realitat. Subterrani potser, desconegut no: afortunadament. Ni desconegut ni oblidat, perquè si oblidàrem els homes i dones com ell, voldria dir que som uns insensats, que aquest país no mereix uns exemples i uns ciutadans com Bausset. Un ciutadà capaç d’aquest diàleg extraordinari: Diu l’entrevistador: Enguany (2009) vosté farà 99 anys, què demana? I respon: No complir-los. Què diu? Això que ha sentit. Es vol morir? Aquest món és una merda. Concreta la qualitat excrementícia amb exemples personals, de polítics com els que corren impunes. I per això es vol morir?, pregunta el periodista. Doncs, sí, entre altres coses: el que passa és que la vida no és com quan jo era jove. Vostés diran que això ho diuen tots els vells, supose jo, però no lleva que Bausset tingués tota la raó del món. La vida no és com “abans”. I s’ha cansat de viure-la?, li pregunten. I afirma: No, cansat no. N’estic fastiguejat i avorrit. Els dissabtes agafe el tren per anar a la partida de pilota i veig els xavals joves, que no respecten ja res. Estic educat en una altra generació, i encara cedisc en pas en una vorera a un nen o a una dona. A un vell no, perquè de més vells que jo ja no en queden. Però el cas és que s’han perdut tots els meus principis. Els seus principis són els mateixos que els meus, afirme jo, a pesar de tres dècades de distància: civilitat sobre totes les coses. Sense la qual, Bausset afirma que està tan avorrit del món que ja no té ganes de viure. I això és ser d’esquerres, afirma, a pesar que els seus l’han decebut bastant. Bausset se sent ara d’esquerra tan clarament com quan era jove. Doncs, vejam si em pot explicar què és ser d’esquerra, li diu l’entrevistador. I la resposta de Bausset és perfecta: És ser humanista, tolerant, amb l’ambició que la gent visca tranquil·la i respectuosa amb els altres. Ai ai, que pense jo: que poca gent que es diu d’esquerra entén aquesta esquerra, aquesta esquerra antiga que vol dir el contrari de l’egoisme, del dirigisme, de la prepotència, de la demagògia, de la hipocresia, de la falsedat. Per coses així, val la pena lluitar tota la vida: noranta-nou anys, o cent.

Bausset, vist com han anat tantes coses, no sols està decebut: té també fàstic. Però què esperava?, pregunta el periodista, per quin món lluitava que és tan diferent del que ara tenim. Vaig lluitar per una autonomia de País Valencià. No és la que tenim? Bah... com la tenim? Diga-m’ho vosté. Molt fotuda, parlant clar. Açò que tenim és un estatutet, que quan es firmà a les Corts (espanyoles) el van rebaixar des del PSOE de Madrid. El PSOE és antiautonomista. València, per vosté, hauria de tindre més poder autonòmic? Hauria de tindre poder autonòmic total. I més coses d’aquest estil que afegirà. I parlant de Fuster, per exemple, pregunta Bausset: Creu que hi ha dret que Vicent Ventura i Joan Fuster no tinguen un carrer a València, i sí que el tinga El Titi, amb tot el meu respecte? La pregunta de Bausset, ai dolor, defineix una ciutat sencera, els seus líders polítics i socials, la gent que massivament els vota. Entenc, de vegades, que Bausset tinga ganes de morir-se, després d’haver viscut un segle. I té por de morir-se?, li pregunten. No, en absolut: sé que m’adormiré, i s’ha acabat. Vosté és cristià? Sí. De manera que, quan es morirà... Quan em moriré se’m menjaran els cucs. Això si m’enterren, que jo preferisc que m’incineren i em llancen al mar, perquè sóc darwinista i sé que la vida va nàixer en el mar. Però llavors, Déu existeix o no? I jo què sé. (Silenci). Sóc agnòstic. No ha dit que és cristià? Bé, sí. I per vosté seria una decepció que no existira Déu. Sí. I ací s’acaba. Ara Bausset ha fet cent anys, i no sé què deu ser més important per a ell, si els homenatges rebuts o poder assistir cada setmana a la partida del trinquet de Pelayo.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS