Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 15 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1360 | 06/07/2010   Imprimir

Amagar els cabells

La recorde perfectament, i fa alguns anys li vaig dedicar unes ratlles de diari. Li deien Mariam Shakebar, tenia setze anys, i una fotografia seua ocupava la primera pàgina a la premsa. Semblava una jove molt tranquil·la, conscient del paper que li havia tocat jugar, com a primera locutora de la televisió de Kabul després de tants anys sense tele, prohibida rigorosament pels talibans. I sobretot conscient del seu paper com a primera cara femenina visible després de cinc anys de cares obligadament tapades. Però portava un mocador al cap: la cara de la jove serena no era ja un perill per a ningú, però els seus cabells sí. Com ha estat sempre, pels segles dels segles, per a les dones de més de mig món, inclòs el nostre: els cabells femenins són una mostra impúdica de llibertat, són una arma del sexe, són un niu de serps com el cap de la Gorgona, que petrifica qui el mira. Supose que, als països on la llei, la religió o la tradició prohibeixen mostrar els cabells, deuen estar també prohibits aquests anuncis de pocions i cremes capil·lars on les models exhibeixen ondulacions voluptuoses de la cabellera, rissos plens de suggeriments, i agitacions mòrbides i magnètiques. És cert que les senyores de l’Europa renaixentista o barroca, o del segle XVIII, però només les grans senyores, portaven uns pentinats de perruqueria complicada, exhibien monuments capil·lars a la pròpia i refinadíssima noblesa, com les dames de Roma que encara poden servir de model als artistes del ram. Pels mateixos anys, els senyors portaven perruques en cascada de rínxols empolvorats, l’exemple insuperable de les quals eren les que lluïa Lluís XIV, o el nostre primer rei Borbó. Però les dones del comú, rurals o urbanes, botigueres, esposes de menestral o d’escrivent, a tot Europa es cobrien modestament el cap sense excepció, fins fa com qui diu quatre dies. A l’Horta de València, els anys cinquanta, les meues veïnes d’una certa edat no eixien de casa sense un mocador al cap, normalment negre; i alguna veïna meua de Xodos encara va pel carrer invariablement coberta. Llavors, pels mateixos dies de la locutora de Kabul, contemplava jo, en un despatx del Museu d’Etnologia, una foto ampliada de principis de segle. És una foto de la Plaça del Mercat de València, i de les set o vuit dones que hi apareixen comprant o venent a les parades (era abans de construir l’edifici famós) cinc porten el cap cobert amb mocador.

Sense integrisme islàmic, sense doctrines radicals, sense predicadors fanàtics: simplement, les dones s’han cobert sempre el cap, a l’Índia, a Egipte, a Rússia, a Alemanya o al País Valencià. I tenim la memòria molt curta –però això és mal general– si pensem que la glòria dels cabells femenins ha estat sempre, a les terres d’occident, tan lliure i democràtica com ara. Malgrat tot, i amb els aires que corrien i que corren per mig món, la jove Mariam Shakebar em va alegrar la setmana. Ha durat poc l’alegria, però, perquè si aquella jove representava alguna cosa, era la possibilitat, fins i tot en un país tan torturat pels fanàtics, tan sotmès al domini implacable del control masculí, amb doctrines que consideren pecat i crim punibles qualsevol forma d’autonomia femenina (inclosa l’escolarització de les xiquetes, repetidament i cruelment agredides només per anar a escola), bé, fins i tot allà semblava que corria una mica d’aire nou. Doncs, no: l’aire que ha corregut després, és molt vell i cada vegada més podrit. I ha arribat fins a nosaltres sota una forma perversa. No amb mocadors de cap com a part d’una indumentària tradicional i popular (anterior al procés contemporani d’emancipació femenina del control masculí), sinó amb una generació sencera de joves musulmanes que tornen (no continuen, sinó que tornen, quan moltes de les seues mares ho havien abandonat), a cobrir-se el cap sencer fins a deixar només visible una part de la cara. O a amagar la cara sencera, no només els cabells, cosa ben diferent. I amb la reclamació del dret a entrar en qualsevol espai públic cobertes amb aquesta presó tèxtil ambulant que només deixa veure els ulls, si els deixa. De portes endins ho fan en nom (falsament) de l’Alcorà. De portes enfora, a Europa, en nom de la llibertat. Així, la trampa és perfecta, i pareix que funciona. M’agradaria saber què se n’ha fet, d’aquella locutora de Kabul. I no sóc gens optimista, vista la dimissió-expulsió de cinc presentadores d’Al-Jazira: per una qüestió de centímetres de roba. O de cabells.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS