Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 15 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1361 | 13/07/2010   Imprimir

Caixes, sentència, Espanya

Lamente repetir, encara que siga parcialment només, el tema d’aquesta pàgina fa poques setmanes. No pel desastre de les caixes valencianes en tant que obra de la pròpia incompetència, de les organitzacions empresarials del país, del seu govern i parlament, dels seus partits més, grans insensats i sords i cecs a l’existència, i al present i al futur del país propi com a país i com a propi. No únicament per això, sinó perquè el suïcidi financer del País Valencià té tot l’aspecte de formar part, o de ser resultat, d’estratègies més amples i més profundes. La feblesa institucional, ideològica i política d’aquest país nostre, la incoherència suïcida dels empresaris i les seues organitzacions, l’obtusitat de València i el recel cantonalista d’Alacant, i alguns fets i factors més que no cal detallar, han servit en safata d’argent les institucions financeres valencianes al gran projecte de Madrid-Castella-Espanya. Sensacional, i Camps i els seus acompanyants no deixen de cantar les lloances del funeral tristíssim. No és fantasia meua, és ideologia espanyola en estat brut (brut, en més d’un sentit del mot). Tal com explica el senyor José Antonio Zarzalejos, exdirector del diari ABC i notable ideòleg de la cosa nacional. El qual escriu que, probablement, la fusió de Bancaixa (perdó, Bancaja) amb Caja Madrid s’ha produït també per raons geopolítiques. És a dir, la rendició incondicional de Bancaixa “deja a la Comunidad Valenciana sin entidades de ahorro propias (aportarán sus beneficios al holding que tributará en Madrid), pero constituye una nueva demarcación político-financiera virtual, que reequilibra el complejo mapa del país”. El país és Espanya, no cal dir-ho. Continue la citació, recollida del diari Levante: “Se ha creado... un nuevo ente intangible (el espacio Madrid-Valencia, pronto a poco más de una hora) a costa de los atributos autonómicos de los levantinos”. I més encara, per si no quedava perfectament clar: la fusió també representa i anuncia “la gran reconversión del sistema político español, con un nuevo eje (Madrid-Valencia), de enormes posibilidades, que diluye la centralidad madrileña con el aditamento levantino –más próximo a Cataluña que cualquier otro, salvo el balear– y que reducirá contradicciones, absorberá dispersiones y reequilibrará poderes”. Bé, la declaració de principis, i la seua aplicació a la realitat dels fets, és perfectament transparent.

O siga: Madrid-València (o València com a suburbi sotmés a Madrid), enfront de Catalunya, i així es “reequilibra” Espanya. És perfecte, és claríssim. I els valencians, intel·lectuals i polítics inclosos, tan cecs com sempre. No serà perquè no els ho diuen i els ho expliquen diàfanament. No hem d’oblidar, conclou Zarzalejos, “que la cartera industrial del nuevo SIP (Indra, Enagás, Iberdrola, Iberia) ofrece una réplica a la Criteria catalana”. Més claredat, impossible. L’“Eix de la Prosperitat”, tal com batejà Eduardo Zaplana aquella línia directa entre Madrid, València i Mallorca. A Mallorca, el soci Matas ha acabat com ha acabat. Al País Valencià, la prosperitat significa anar cap arrere un any i un altre, fins a prop de la cua, en tots els índexs visibles. Prosperitat, en efecte. Sota Madrid. I fa pocs dies, Francisco Camps afirmava solemnement que això de la rendició de les caixes valencianes era magnífic, perquè es tracta d’un tema “de Estado y de nación”. La proclama és diàfana. I, tal com escriu un comentarista qualificat a La Vanguardia, “empiezan a significarse a derecha e izquierda –y con ardor guerrero– defensores de una gran coalición política del PP con el PSOE que, con la crisis económica como coartada, pretenden cambiar el rumbo constitucional de España. Todo apunta a que la sentencia del Tribunal Constitucional contra el Estatut de Catalunya (...) se convertirá en el acta fundacional de un nuevo movimiento nacional español de matriz castellana, excluyente, por supuesto, de cualquier otra realidad nacional interna”. I no és qüestió de dreta o esquerra, és qüestió d’Espanya. La idea la patrocina entre altres Alfonso Guerra des que es va plantejar la reforma de l’Estatut de Catalunya, ha estat assumida per la direcció socialista, i el senyor Zapatero ja ha dit que no hi més autonomia, ni més identitat, ni res més que reivindicar. Punt. O siga que, finalment, tot lliga. En realitat, ha lligat sempre.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS