Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 16 de juliol de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1365 | 10/08/2010   Imprimir

Una festa nacional

Per no fugir d’estudi, tal com sol dir-se, dedicaré un paper d’estiu, poc substanciós, a la matèria taurina, d’actualitat rabiosa (també sol dir-se), després d’haver-ne dedicat un altre a la matèria futbolera o futbolística. Jo, que mai no he assistit a una correguda de bous, o corrida de toros, ni per curiositat ni per gust ni tan sols per interès antropològic o literari, que hauria de ser el meu. Una vegada, de menut, mon pare em va portar a la plaça de bous de València a veure aquell espectacle insigne que era la Banda de l’Empastre, Llapissera, Don Tancredo i el Bombero Torero, però no és la mateixa cosa (potser és pitjor, però se suposava que era còmic i molt autèntic). No m’apassiona, d’altra banda, el debat filosòfic i conceptual sobre els drets dels animals i altres reflexions semblants, tot i que sé que l’espectacle de la crueltat aplicada a les bèsties no és precisament una mostra de civilitat, i no és la millor escola per fer respectar els drets de les persones. Em sembla de primera, per tant, que els anomenats antitaurins, amb el lema “la tortura no és cultura” i altres d’igualment encertats, hagen aconseguit un triomf moral i polític (tal com recorda F.M. Álvaro, tot allò que es debat i es vota en un parlament és polític), i que n’estiguen ben contents. Sobretot observant la qualitat argumental dels adversaris, singularment els diaris i les televisions d’Espanya que hi han dedicat un espai més ample i més gros que si hagués esclatat la Tercera Guerra Mundial, més monumental que la plaça del mateix nom a Barcelona, habitualment quasi buida. Un diari que es diu El Mundo, els titulars del qual sovint pareixen procedents d’un altre món inventat o imaginari, l’endemà de la votació del Parlament titulava, amb delicadesa de gran periodisme professional: “Triunfo de los animales”, o una expressió equivalent, si no em va fallar la vista al quiosc. Perfecte: aquest era el to de la polèmica, i els animals triomfants, òbviament no eren només els bous. El dia anterior, el mateix diari dedicava la portada a unes declaracions suposadament tauroculturals (que no vaig llegir: el meu coratge és curt) del poeta Pere Gimferrer, membre de la Real Academia Española i “el escritor vivo más importante en lengua catalana”, segons afirmava el diari. Ja se sap que sota l’epígraf més genèric de “cultura” hi caben tantes coses que realment hi cap tot: això expliquen els antropòlegs, i això vaig explicar jo fa alguns anys extensament en un llibre que es diu Sobre ídols i tribus. L’antropofàgia, posem per cas, o cremar els heretges en la foguera, també formava part de més d’una cultura.

La diferència és que allò que als països més o menys civilitzats hom entén habitualment per “cultura”, en sentit mínimament estricte, sol anar associat a coses més delicades i valuoses que les ferides i enganys mortals als animals, i a pràctiques més compatibles amb l’ètica i l’estètica, que ara no cal detallar ni descriure. No a determinades restes de barbàrie i de sang, de picadors furgant el llom de la bèstia noble amb una llança, a banderilles i a estocades i “descabellos” davant d’un públic entusiasta, per històric i elaborat que siga el ritual. Els correbous, per molt que s’hi entesten alguns amb rigor poc competent, no són ben bé la mateixa cosa, ni de bon tros, i ja n’he parlat alguna vegada. Bé doncs, aquella cultura de l’animal nobilíssim foradat, punxat, furgat i mort en públic vomitant sang, és la que Espanya considera tan pròpia que l’espectacle és definit formalment com a “Fiesta Nacional”. No sé en quin sentit es pot anomenar “festa” a aquesta agonia sagnant i sacrifici públic dels sis toros braus, si no és que per als espectadors és, en efecte, una festa. Sí que sé, i resulta claríssim precisament perquè ho repeteixen cada dia, en quin sentit és “nacional”. Aquests dies, la condició i substància de tal festa, nacional espanyola, definitòria, essencial, irrenunciable, ha quedat més clara i diàfana que mai. Quant a la substància cultural, ja li van donar a un torero el premi Príncipe de Asturias, que és el més alt i emblemàtic del Regne d’Espanya. Premi de les Arts, si no em falla la memòria. De les arts, en efecte. D’una de les belles arts de la nació.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS