Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 11 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 524 | 23/09/2010   Imprimir

Independents

Dine a Madrid amb el meu amic Carmelo Lisón, grandíssim antropòleg, membre de la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas, i amic al seu torn de Marcelino Oreja i d’altres eminències acadèmiques. Em pregunta com van les coses per ací, li ho explique, i es queda descol·locat. Em pregunta com veig les coses de Catalunya, li ho explique i no sé si ho arrriba a entendre. Li conte el dinar d’un mas a Banyoles, un mas d’aquells de fa mil anys, del segle XI. Els amos, família igualment antiga, hi reuneixen cada estiu cent o cent cinquanta amics i coneguts, els conviden a dinar, i conviden també algú que parle d’un tema elegit. Enguany, els parlants érem jo mateix i el filòsof J.M. Terricabras, traductor i comentador de Wittgenstein, poca broma. I el tema era la cosa de la independència, després de la trista sentència d’aquell tribunal que ha tallat nas, orelles i parts genitals a l’estatut català, com el porquer i el bover d’Ulisses li’ls tallaren al cabrer traïdor. Bé, doncs, del centenar i mig de convidats, gent de respecte tots ells, gent ben vestida, a ningú li preocupaven les coses de Madrid i d’Espanya, excepte per buscar la manera d’escapar-se’n com més prompte millor. Catalunya és el seu país, a tots els efectes, i Europa el seu marc de referència. Espanya, simplement no els interessa, no és cosa seua: ells ja són, moralment i emocionalment, independents. La independència política, pensen, arribarà més prompte o més tard, però això no els preocupa gaire, perquè la independència moral ja és cosa feta. Cosa tranquil·la, sense escarafalls, tan certa i tan real que ni se’n parla com a problema. I poques setmanes després, Pasqual Maragall i Mira, afirma: “Jo he estat sempre federalista, d'un federalisme diferencial, però, en fi, no hi ha hagut manera. Cada vegada que hem intentat que s'accepti una Espanya plural en què Catalunya se senti còmoda no ha estat possible. I una de les conseqüències ha estat que la gent ha dit prou”. Li ho explique al meu amic de Madrid, home de vasta cultura i que roda per l’ample món, i no diu res: només expressa una perplexitat infinita. No entén això: que s’han cansat d’aquesta Espanya, i que se’n van. Tranquil·lament, però se’n van.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS