Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimecres, 13 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1373 | 05/10/2010   Imprimir

La foto de Stalin

Veig, en aquest setmanari (24 d’agost), una foto del senyor Slavoj Zizek al seu llit, sota un retrat de Stalin amb guerrera blanca. Formidable. Deu ser una il·lustració gràfica de “la idea del comunisme” de què li agrada parlar. O deuen ser efectes de la “nova hipòtesi comunista” d’Alain Badiou (un francès clàssic, de vèrbola tan abundant com vàcua…). O del concepte de “multitud” d’Antonio Negri, com a hipotètic subjecte revolucionari (no sé quina “multitud” el seguia, el senyor Negri, quan era a les Brigate Rosse els anys de plom a Itàlia, o quina multitud representaven els assassins d’Aldo Moro). Diu Zizek que dormir acompanyat de retrats de Stalin (dos) és una broma, i que els llevaria si molestaren les visites: no sé quines visites té, que no els molesta l’exhibició de la cara de Stalin. Tampoc no sé per què no penja també a casa retrats de Hitler i de Pol Pot, posat a no molestar les visites. Seu a la tassa del vàter per fer-se fotos de premsa, i associa “l’essència ontològica dels alemanys, els francesos i els americans” amb els seus hàbits als lavabos: metafísica, escatologia i esperit nacional. Fantàstic, però no és cap novetat. Épater le bourgeois pot semblar intel·ligent i original, però és més vell i més suat que la camisa d’Isabel la Catòlica. Sembla que Zizek, Badiou, Negri, i una petita colla de repastadors de teories, esperen místicament que el comunisme tornarà per obra de no se sap quines masses, quina multitud, quin impuls universal revolucionari. O siga, per obra d’aquelles mítiques masses revolucionàries que no van existir mai: el comunisme es va implantar a Rússia amb un colp d’estat estrictament militar, la presa del Palau d’Hivern. A la Xina, triomfà per l’acció igualment militar de Mao i el seu exèrcit. Al Vietnam, exactament igual. A Iugoslàvia, per les guerrilles de Tito. A Cuba, aproximadament pel mateix mètode. Els règims que aquelles forces militars o guerrilleres van derrocar eren abominables, però no van caure per alçaments populars revolucionaris, van caure per les armes d’una minoria armada, militar o militaritzada. I el que vingué després, no cal recordar-ho.

Sí que hi ha hagut, però, règims caiguts per obra de revoltes populars: precisament els règims comunistes de l’Europa central i de l’est. Règims, tots ells, imposats per la presència de l’exèrcit soviètic, per colps d’estat des de dins del poder assistit pels russos. Revoltes obreres reprimides els anys 50, a Berlín o a Varsòvia. Revoltes populars, realment populars, ofegades pels tancs a Budapest o a Praga. Fins que l’onada realment massiva, realment obra de multituds, a final dels anys 80 s’ho va endur tot. Aquesta és la història, i pel que fa als europeus contemporanis (règims, masses, poble, obrers, revolucions), llegiu el llibre gros de Tony Judt: no em cansaria de recomanar-lo. Però els filòsofs del “nou comunisme” sembla que tenen poc interès per la història. Que els fets no alteren una bella teoria: si la història no encaixa, ignorem-la, i imaginem fantasies de comunismes futurs. Diferents dels passats: però com? En tot cas, recorda sòbriament Judt, ja fa molts anys que el comunisme deixà de ser –sobretot per a les víctimes, per a la classe obrera, per als pobles sotmesos al seu règim… i per als seus funcionaris i beneficiaris– aquell estat que el marxisme ortodox, el leninisme, Stalin afirmaven que la humanitat assoliria com a necessitat històrica. El comunisme ja no és un futur, és un passat. I diu Zizek: “Tots nosaltres desitgem una revolució real! Tanmateix, ha tingut lloc molt lluny; preferiblement a Cuba, al Vietnam, a la Xina o a Nicaragua.” Seria interessant que el teòric practicara una mica de revolució, tal com funciona ara mateix a la Xina, al Vietnam, a Nicaragua o a Cuba. Però no crec que li interesse. Perquè conclou: “L’avantatge d’això [de les revolucions remotes, supose] és que ens permet de continuar ací amb les nostres professions.” Sensacional, claríssim, i profundament cínic. Sota un retrat de Stalin, valga’m Déu.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS