Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 539 | 20/01/2011 
El contemplador ha de triar, si pot ser, una vesprada del final de la tardor o del ple de l’hivern (encara som a temps), entre les cinc i les sis, un dia que no siga ni del tot ennuvolat ni del tot clar. És també aconsellable, abans de la contemplació, menjar un arròs a banda i un allipebre suau al Palmar, fer una passejada amb barca, i mirar com alcen el vol les garses, els collverds i altres aus de les que va descriure Marc Antoni Orellana fa més de dos-cents anys en Els pardals de l’Albufera. L’espectacle, entre canals i canyars, en un migdia d’hivern encalmat, és sempre nou i sempre fascinant. En qualsevol cas, a pocs minuts de la ciutat de València i de l’altra "ciutat" de ciment cru, de la qual no diré el nom, el contemplador pot deixar el cotxe quan arribe a la Gola del Pujol (sempre hi ha espai, perquè els contempladors solen ser escassos, en aquest lloc que té tan pocs equivalents arreu d’Europa, tan prop d’un gran centre urbà), i quedar-se mirant l’aigua quieta del llac, la ratlla esfumada de canyes i bova dels seus límits distants, el fons més esfumat encara de les muntanyes suaus que es retallen contra l’horitzó del sol ponent. Hi ha dies de núvols rojos cotonosos, núvols amb tons de foc intens, de suc de magrana, de taronja brillant, d’or i de groc clar i de groc fosc, que lentament van girant al carmesí i al porpra. Núvols que s’il·luminen des de dins, com aquells paisatges de glòria del cel a les voltes i cúpules d’algunes esglésies barroques de Roma. Mentre el sol va caient, l’incendi dels núvols s’escampa per tot el cel de l’horitzó i l’aigua de l’Albufera es cobreix també d’una llum pròpia vermella i daurada. Hi ha dies de núvols blavosos, argentats, que passen suaument del blau clar al blau grisenc i al violeta pàl·lid, que s’estenen sense forma, esfilagarsats, esfumats, com un tel impalpable que es dissol pels extrems i es concentra en franges horitzontals on la llum canvia del blanc al gris clar i acaba fent ombres moradenques. I mentrestant, l’aigua pren el color i l’esplendor mig apagada d’una superfície de metall, de plata o de mercuri immòbil. Si passa lentament una barqueta, tallant sense soroll l’aigua argentada, la pau i la bellesa poden ser inefables i perfectes.
|
