Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 22 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1391 | 08/02/2011   Imprimir

Cabrera vampiritzat

Per una pura coincidència, la lectura d’un article sobre la crisi dels vampirs contemporanis, en aquest mateix setmanari, em va trobar acabant de rellegir Les històries naturals, del grandíssim Joan Perucho, novel·la històrica i fantàstica que parla, justament, de les activitats secretes d’un vampir autèntic pel temps de la primera guerra carlina, i de la lluita del cavaller Antoni de Montpalau contra les forces de l’ombra. El cavaller barceloní (inoblidable personatge literari, gran troballa d’un gran escriptor), a més de ser un liberal convençut, allò que ara en diríem un progressista, era membre de l’Acadèmia de Ciències, tenia un hort botànic particular, amb una au irreal de cant dolcíssim i inaudible, i estava perfectament convençut que la raó, l’experimentació i el mètode científic podien explicar i resoldre qualsevol problema o misteri. Fins i tot el misteri de la presència d’un possible vampir catalaníssim, el dip, que començava a fer estralls en un poblet que portava el seu nom, Pratdip, pel Priorat o la Ribera d’Ebre. Gairebé cada matí hi apareixia algun mort, blanc, eixut i dessagnat, amb dos senyals estranys al coll, i la senyora del lloc, la baronessa d’Urpí, va acollir amb esperança l’auxili del cavaller de Montpalau, enviat des de Barcelona per a mirar de resoldre el cas. La ciència de Montpalau era clara i empírica, i es basava en les virtuts repel·lents de l’all, preferiblement en cassoles plenes, és a dir, en quantitats més que simbòliques, i en l’eficàcia de la creu pectoral. Lectures erudites i papers curiosos havien mostrat que, sense dubtes, el dip o vampir era, en realitat, l’antic senyor del lloc en temps de Jaume I. El qual senyor, enviat a Hongria per l’afer del casament amb la princesa Violant, fou seduït, i vampiritzat, per una perversa i lúbrica duquessa vampira. L’erotisme diàfan ja era present, per tant, en la vampirització medieval d’Onofre de Dip, primera víctima catalana coneguda. La vampira original era hongaresa, cosa que confirma l’àrea europea d’on procedeixen, i les relacions internacionals de la nostra noblesa medieval. Per raons que, finalment, el llibre explica només en part, Onofre de Dip es reactivà durant els últims mesos de la guerra, i en terres sota el control del general Ramon Cabrera, comte de Morella, llavors resident a la capital dels Ports. I es reactivà, no solament amb mossegades nocturnes a la pobra gent, especialment als liberals de la comarca, sinó fent-se passar per guerriller carlí, dit el Mussol, i demanant per carta, a la Junta de Berga, el grau de coronel de les tropes reialistes.

És perfectament normal que un vampir autèntic, antic noble medieval, fora partidari actiu de la monarquia tradicional, com supose que també ho devien ser els d’Hongria i de Transsilvània, senyors antics a les criptes dels seus palaus feudals, muntanyencs i boirosos com el de Pratdip. Ja no és tan normal que un vampir prenga el nom de Mussol i pretenga dirigir una partida de guerrillers. Bé, Antoni de Montpalau el seguirà i perseguirà, fins a Morella, passant perills gravíssims, com un atac de puces gegants de gran ferocitat. A Morella, el cavaller científic trobà el general Cabrera en un estat de languidesa total, pàl·lid i desmenjat, sense forces, i amb dos petits senyals al coll que amagava sota un mocador de seda. Ni Cabrera ni els seus metges no podien endevinar l’origen del mal misteriós. Montpalau, científic liberal, ho tingué clar des del principi, i prescindint d’ideologies es proposà de salvar el general absolutista. Cabrera, mentrestant, malalt i mig anul·lat, no tingué forces ni per a dirigir eficaçment el setge de Gandesa, del domini de la qual depenia el control carlí d’aquelles comarques, ni per a preveure l’ofensiva d’Espartero i preparar la defensa de Morella. Qui sap si amb bona salut i en plenitud de forces, no afeblit i mig dessagnat pel vampir, no hauria resistit com el tigre que era, i aleshores la història no hauria pogut ser diferent. Cabrera, doncs, es retirà derrotat cap a Berga, on l’ombra d’Onofre de Dip va matar tots els cavalls de l’exèrcit carlí, i la derrota final resultà inevitable. El vampir, ja cansat d’aquella mala vida, demanà ell mateix a Antoni de Montpalau que li donara una mort definitiva, amb el ritual corresponent, i Cabrera recuperà la salut. Massa tard per a canviar la història. Aquests vampirs romàntics i tendres moderns de què parlava El Temps, la veritat és que no em fan el pes. I si bé es mira i considera, no són vampirs ni són res.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS