Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 26 d'agost de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1399 | 05/04/2011   Imprimir

Un sermó de divendres

Fa menys d’una dècada, el 2002, el dentista Alla al-Aswani va publicar L’edifici Iaqubian, una novel·la deliciosa, on la vida del Caire apareix crua i despullada, amb la corrupció profunda que impregna tot el país, la brutalitat del govern, la misèria, els antics rics decaiguts i els nous rics prepotents, i el xoc implacable de maneres de pensar i de viure. Una comèdia tràgica. I un best-seller en àrab, potser el primer del seu gènere. L’estudiant Taha és un dels personatges del llibre, i segurament el més tràgic de tots: la víctima terrible de la paraula sagrada, de la predicació d’un xeic radical, d’això que ací no volem comprendre perquè no encaixa en cap esquema nostre, i ens continuem enganyant. El jove Taha Aix-Xadhili volia ser oficial de policia, però no el van acceptar a l’acadèmia perquè ocultà que era fill d’un porter, del porter de l’edifici Iaqubian. Llavors, decebut, es matricula a la facultat de Ciències Polítiques, i allà coneix un estudiant islamista que el porta a la mesquita on predica el xeic Muhammad Xakir. La mesquita, i el pati adjacent, són plens d’estudiants. És un matí de divendres, els estudiants reciten l’Alcorà devotament, i de sobte s’eleven crits i lloances a Déu: ha aparegut el xeic. El xeic es frega les dents ritualment amb un branquilló, ressonen encara les lloances a Déu, i comença el sermó: Que aquesta vida mundanal no té importància, que només hem de pensar en l’altra i en el premi que ens espera. Que el veritable creient no tem la mort sinó que la desitja. Que la Gihad, la lluita sagrada, és una obligació de l’islam, igual que la pregària i el dejuni. Que quan els musulmans van abandonar la Gihad, Déu els va sentenciar al fracàs, al retrocés i a la misèria. Que els nostres governants són traïdors a l’islam perquè permeten una legislació francesa laica, que tolera l’alcohol, la prostitució i l’homosexualitat. “I nosaltres els diem alt i clar: no volem una nació socialista ni democràtica, la volem islàmica, islàmica. Lluitarem i sacrificarem la vida fins que Egipte esdevinga islàmic. L’islam i la democràcia són antagònics i no s’ajuntaran mai. Com és possible unir l’aigua amb foc o la llum amb la foscor? La democràcia vol dir que les persones es governen elles mateixes i l’islam només reconeix el govern de Déu.”

Els joves s’entusiasmen, canten l’himne de la gihad, i criden “Islàmica, islàmica, ni oriental ni occidental!”, i el xeic conclou el sermó: “Per Déu, que veig aquest lloc pur i beneït, envoltat d’àngels. Per Déu, que veig renàixer l’estat de l’islam fort i altiu a través vostre i veig els enemics de la nació tremolant de por davant la força de la vostra fe. Els nostres covards i traïdors governants, servidors de l’Occident croat, trobaran la seua justa fi a les vostres mans pures i netes, si a Déu plau.” El jove Taha es commou, i comença a pensar que la xica, els estudis, qualsevol cosa, ja no té cap valor al costat de la glòria de Déu. Ja no estudia, doncs, es deixa barba, vesteix amb gel·laba, i diu l’autor de L’edifici Iaqubian: “Es va entrenant a aprendre a estimar o a odiar la gent en relació amb Déu… Per això, la seua percepció de les coses ha canviat. Abans estimava alguns veïns perquè el tractaven bé i eren generosos; ara en canvi els odia perquè han abandonat la pregària i alguns beuen alcohol.” Ja poden imaginar com acaba el jove Taha: el detenen després d’una manifestació, el torturen, i jura que es venjarà dels seus torturadors. S’entrena en un camp clandestí prop del Caire, els germans musulmans el casen amb la viuda d’un gihadista mort, i ell mateix acaba morint en un atemptat. La doctrina és inexpugnable: la ideologia política, l’odi a occident i als jueus, la visió de la història i del món, de la lluita, de la vida personal, són part d’un tot rigorosament teològic i formen un cos compacte, indissoluble. I ací, en aquest occident tan odiat, encara pensem que tot això és només una reacció comprensible contra els nostres grans pecats històrics o presents, que Al·là no hi entra per a res. Per a ells, però, Al·là és la base i la raó de tot el que pensen i fan: ho diuen, ho repeteixen, no se’n cansen, no pretenen enganyar-nos, i ací no els volem creure. Ells saben que Déu és gran (els rebels, a Líbia, ho canten a cada moment), i sovint em fa l’efecte que nosaltres no sabem res. I supose que, al Caire, els sermons del xeic deuen haver canviat ben poc.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS