Joan F. Mira | El Punt Avui | 16/09/2011 
 No és mai bon moment de parlar-ne, no és mai plaent ni atractiu, ni fa gràcia, ni és mai un tema epidèrmic de moda, ni és mai un tema resolt. És el tema perpetu del mal, que és una construcció abstracta, composta d'una barreja d'ètica, teologia i metafísica, i per això m'agrada més dir-ne maldat, que és una cosa humana, tan humana, per dissort, com la bondat, que no és exactament el bé. El Mal, doncs, així amb majúscula, és només una abstracció conceptual, sobre la qual el pensament occidental (el pensament oriental no estic segur que se n'haja ocupat seriosament) ha produït especulacions infinites, redundants i que mai no han conduït enlloc. Del mal en la seua forma humana, el mal real i efectiu, és a dir de la maldat, en parla el meu amic Jaume Cabré en la seua darrera novel·la, Jo confesso (que em regalà fa poques setmanes, en un dinar a Benicàssim, i que per tant vaig poder llegir amb calma abans de la presentació pública), que són prop de mil pàgines d'una confessió històrica i memorable. Són set segles de maldat al voltant d'un violí singular, començant amb les llavors dels arbres de la fusta extraordinària amb què està fet i acabant amb el protagonista i últim propietari, passant per Cremona, París, Anvers i Auschwitz.
Tot això podria ser només matèria dura, prolixa, i poc apta per una novel·la, però en les mans de Cabré, finalment i afortunadament, la literatura pot més que cap teoria possible sobre el mal i la seua encarnació en el temps. Una teoria, una història del mal que el protagonista sembla que va escriure, però que no coneixerem mai (no valia la pena: n'hi ha massa i tot, de teories) perquè el mal efectiu i realment històric, aplicat, apareix en la confessió escrita en l'altra cara dels mateixos fulls: un símbol perfecte, més que un exemple o una al·legoria. La fusta del violí és innocent, l'instrument extraordinari també, la música que se'n pot extraure és simplement sublim, potser divina, i tanmateix el violí esdevé, des del seu naixement o des de molt abans, el vehicle de tota mena de maldats, i per tant de tota espècie de pecats, de botxins i de víctimes. Qui sap si el violí mateix, que podria ser un emblema del Bé (aquest amb majúscula certa: la bellesa suprema del so), estava des de l'inici destinat a ser la causa de tanta maldat humana. I aquesta és la fascinació més forta i més dura: la maldat com a imant, com a força magnètica potent, aquest és el misteri.
Perquè, en efecte, la maldat humana (que és l'única existent i l'única possible) té un atractiu pervers. I per això, entre altres coses, són més nombrosos i més populars els contes i llegendes amb crims i desgràcies i víctimes innocents, amb bruixes dolentes, amb monstres i ogres i esperits malèfics: fins i tot són més atractius per als infants, que s'avorreixen amb les versions edulcorades o amb narracions sense dolenteria. Per això, no fa gaire temps, tota la premsa i les televisions dedicaven espais abundants a aquell monstre d'Àustria que havia tingut segrestada tants anys una noia innocent, de manera cruel i perversa. Provocava la fascinació de la maldat incomprensible, il brivido que en diuen els italians, le frisson dels francesos, aquell estremiment on es barregen la repugnància i l'angoixa amb un petit plaer sota la pell, inconfessable: és horrible que això els passe als altres, sovint és gairebé inconcebible, però no em passa a mi, ni em passarà, i potser per això em complau secretament saber-ho. És l'oculta complicitat amb la maldat: si haguéssem de triar per força ser víctima o botxí, torturador o torturat, estem segurs de saber què triaríem?
Vaig visitar Auschwitz-Birkenu, fa pocs anys, o més ben dit hi vaig anar com qui fa un pelegrinatge necessari. En l'esplanada central, al costat d'aquelles vies on arribaven els vagons carregats, li arrabassaren violentament el violí a la vella dama que l'abraçava com qui abraça una criatura. Allà, enmig del més extens lloc de l'horror que ha produït la civilització europea. La vella dama jueva va morir, com tots els altres, i el violí es va salvar, en mans d'un criminal culte i sinistre, una encarnació de la maldat. Certament, allà, com arreu, el Mal no és cap abstracció: la maldat existeix i pren forma en els actes humans, s'encarna en persones humanes. I no és simplement la brutalitat i la barbàrie, és una cosa pitjor: com la d'aquells oficials de les SS, aquells metges que experimentaven amb cossos d'infants. No és cosa de monstres, doncs, de monstres deformes, bestials, animals: és cosa d'humans, sempre i en tot el món i en tota la història. D'humans amb pensament i amb emocions, sovint amb una ideologia, amb una fe. En la novel·la de Cabré, doncs, potser tot comença amb la maldat d'un gran inquisidor medieval, en nom de la defensa de la fe.
Hi hagué una maldat medieval i cristiana, hi hagué maldat en temps molt primitius, en tots els pobles i en tots els continents. Entre els xinesos, entre els assiris, entre les tribus de Nord-amèrica que torturaven per plaer, com un espectacle lent i fascinant. En la tortura judicial que va ser habitual a tot Europa, en els joves que a Viena, l'any 1938, reien i es divertien fent netejar el terra del carrer a jueus respectables. N'hi havia entre els nens que, en la meua infantesa, trobaven un plaer pervers torturant llargament animals, fent patir les bestioles del camp. I entre els joves que, a les nostres ciutats, de tant en tant apallissen o cremen ancians perduts o captaires borratxos. Hi ha, doncs, la maldat singular de les persones, una a una, i totes juntes fan la maldat massiva dels camps nazis, del gulag, de Cambodja, de la dictadura militar argentina, de l'ample riu de maldat que recorre la història.
Com si el Mal encarnat fóra etern, amb forma de maldat, que és el gust i el desig de fer el mal, de provocar dolor, angoixa, humiliació i desgràcia en els altres, i saber-ho i ser-ne conscient, voler-ho i trobar-hi un plaer. El Mal és abstracte, la maldat existeix: no és genètica, ni producte social excusable (qui excusaria els torturadors?), ni malaltia. És acceptar el plaer fosc de causar un mal. És saber que hom fa mal, i fer-ho: la voluntat de fer mal.
I si voleu, per acabar, hi ha també formes menys visibles i més toves de maldat, entre les quals jo inclouria la petita o gran maldat política: la d'aquells governants, polítics prepotents, que saben que allò que fan, promouen o consenten activament, és immoral, és injust, propaga la mentida, afavoreix només els poderosos, destrossa el patrimoni o el paisatge, destrueix una llengua, atia l'odi. Sabent que fan un mal, el fan, i val més que ho deixem en aquest punt.
Enllaç original
|
