Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 23 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1453 | 17/04/2012   Imprimir

Bossi, i companyia

En una visita a la seu del Parlament Europeu a Brussel·les, ja fa molts anys, jo recorria, acompanyat pel senyor Carles Gasòliba, els passadissos on hi ha els despatxos dels eurodiputats, i quan passàvem per la porta amb el nom d’Umberto Bossi, Gasòliba em va dir que per allà no l’havien vist mai, ni una sola vegada: cobrava el sou generós, i els generosos complements, però mai no li havien vist la cara. Poc abans, la Lega (no recorde si encara com a Lega Lombarda o ja com a Lega Nord) havia obtingut el primers èxits electorals importants, Bossi havia estat elegit senador, i amb aquest nom, “il Senatùr”, va ser conegut a partir d’aleshores. Eren els temps de les primeres grans agitacions de la Lega, de l’entrada en consells municipals i provincials de les regions del nord d’Itàlia (sovint en aliances amb l’esquerra, que ràpidament desapareixerien), dels primers aplecs massius de les “camises verdes”, i d’aquelles baixades anuals pel riu Po, a alguna de les quals (i a la ideologia bossiana), més d’un dirigent polític de casa nostra (d’un històric partit d’esquerra) s’hi va apuntar amb un entusiasme proporcional a la seua ignorància. Fins el punt que intentaren importar directament conceptes d’un suposat “nacionalisme econòmic”, o patriotisme tributari, que la Lega de Bossi havia elaborat en un context històric, polític i cultural ben diferent del català. Perquè l’invent genial d’Umberto Bossi (amb el suport ideològic del professor Gianfranco Miglio, “il Profesùr”, insigne jurista profundament reaccionari, inspirat al seu torn per Carl Schmitt, el gran sociòleg del dret, i reconegut filonazi), va ser donar nom i programa polític, mites i espai geogràfic, a una realitat nacional inexistent: la Padània, és a dir el país del Po. A diferència de les històriques nacions sense estat europees (de Lituània fins a Catalunya, o d’Escòcia fins a Croàcia), la Padània inventada no posseïa cap dels trets habituals que solem associar a un espai nacional: un territori històric, una història política comuna, una llengua, una cultura, un nom. Els límits de la Padània són tan incerts, irreals o arbitraris com el seu nom: tan incerts, que ha calgut superposar-li el nom abstracte de “Nord” per poder-hi incloure eventualment regions com la Ligúria, o fins i tot la Toscana, que no són en absolut “padanes”. Cosa més curiosa encara, aquest “Nord” oprimit i explotat per “Roma ladra”, és justament el que va construir políticament, començant des del Piemont, la mateixa Itàlia unida contra la qual Bossi i la Lega prediquen amb fúria incontrolada, fins a l’insult, fins a la xenofòbia més grollera, fins al reiterades afirmacions del Senatùr sobre el seu desig de torcar-se el cul amb la bandera tricolor de la República.

Tot el secret, però, o gran part del secret, de l’atractiu popular i dels successius èxits electorals, es troba en la desintegració, per corrupció profunda tant dels democristians com dels socialistes, de la política italiana dels anys vuitanta. El mateix fons, tèrbol i podrit, d’on va nàixer l’èxit i l’atractiu de Berlusconi. Així, amb el pas dels anys, i amb proclames i eslògans sovint amb fonament i sempre amb demagògia desfermada, el partit d’Umberto Bossi esdevingué una força immensament popular en el seu territori. Tan popular, que gairebé esborrà del mapa els partits clàssics d’esquerra i (com a França el Front Nacional de la família Le Pen) arribà a ser el primer partit dels petits empresaris, dels botiguers i dels obrers industrials. Umberto Bossi, el fundador, el líder carismàtic (que començà la seua carrera política a l’extrema esquerra, en el Partito di Unità Proletaria), apareixia com l’enemic radical del vell sistema, l’assot de la corrupció, l’acusador implacable del lladronici de “Roma” i dels polítics italians. Fins que, tal com vostés deuen haver llegit als diaris, el pare incorruptible de la pàtria padana, o llombarda, o nordista, ha hagut de dimitir com a líder de la Lega, justament per un escàndol monumental de corrupció i d’aprofitament familiar de subvencions i de diners públics. A càrrec dels quals diners es reformaven cases, es pagaven despeses familiars, estudis dels fills, cotxes de luxe, viatges, i altres petits detalls per valor de molts centenars de milers d’euros. Sic transit gloria mundi, i possiblement sic transit també aquella fantasia d’una Padània irreal, una nació inexistent, una pàtria definida per un riu, una ideologia erràtica fins a la xenofòbia i el racisme. Ideologia expressada amb el gest emblemàtic del líder suprem, el dit mitjà de la mà dreta elevat amb el clàssic moviment obscè, i l’afirmació que “els de la Lega la tenen més dura”. La morale de cette histoire, a gust del lector intel·ligent.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS