Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 19/03/2009 
Un bon grapat de les paraules amb què pensem –il·lusòriament– que comprenem el món que en solem dir social per oposició justa o injusta amb natural, són tan genèriques, d’ús tan extens i tan múltiple, tan equívoques o ambigües, tan reductibles a metàfores, que finalment serveixen de poca cosa més que de jòquers del llenguatge, de maneres de dir o de referències molt inconcretes. I són, a més, d’introducció i d’ús molt recent, contemporànies: paraules com valor, organització, problema, comunicació, empresa, modern, administració, periodista, burgés, informació, cultura, intel·lectual...(i podríem ampliar la llista: n’hi ha milers), d’ús tan habitual com imprecís. No parle de neologismes com telèfon, informàtica o genètica: parle de paraules d’aspecte ben comú i ben clàssic, i tanmateix ben noves. Sense les quals no sabríem en quins o amb quins termes parlar del món i de la societat en què vivim: vostés mateixos poden fer-ne la prova. I tanmateix, fa pocs segles, al temps del Renaixement, per exemple, un escrit o una conversa amb aquestes mateixes paraules haurien resultat perfectament incomprensibles: o no existien, o no tenien cap relació amb els sentits i els continguts amb què ara les emprem. Expressions com crisi econòmica, mitjans de comunicació, mercat laboral, en temps de Leonardo o de Descartes eren quasi rigorosament impensables, impossibles. Tan impossibles com opinió pública, sistema de valors, president del govern, responsabilitat política. La qüestió immediata és: no existien únicament les paraules, o no existien tampoc les coses a què ara les apliquem? El burgés gentilhome de Molière va descobrir, amb gran sorpresa, que quan deia a, e, i, o, u, estava pronunciant vocals, l’existència de les quals ignorava. Un polític elegant, president gentilhome, encara no ha descobert quin és el nom, el terme antic o modern, amb què cal designar determinats obsequis d’alta sastreria: quin és el mot que cal aplicar a la cosa. Serà llarg i complicat d’aclarir-ho. I no perquè, en aquest cas, no estiga ja inventada la paraula, tan vella com la cosa mateixa.
|
