Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 605 | 11/10/2012 
 Si la paraula nacionalisme sembla sovint desacreditada pels excessos que es cometen en el seu nom (com en nom del socialisme, posem per cas, o en nom de la democràcia...), diguem que per als valencians nacionalistes s’ha tractat i es tracta, sobretot, d’un sentit de fidelitat al país propi i a la pròpia gent, d’un retorn a la dignitat, i d’una responsabilitat assumida. Els valencians, d’altra banda, mai no ens hem cregut que som un poble o un país excepcional (allò de “la millor terra del món”, o “pas a la regió que avança en marxa triomfal”, no passa de folklore epidèrmic), ni que hem estat cridats pel destí o per la història a protagonismes excelsos, a difondre pel món les llums i la raó, a escampar la fe cristiana més enllà dels oceans, o a construir imperis. El nostre és un nacionalisme de país passablement modest, i ni tan sols ens sentim metafísicament víctimes de la injustícia universal, com els polonesos o els serbis. D’altres injustícies més concretes sí, perquè són evidents i palpables. En qualsevol cas, la història nostra, des del temps fundacional, ha estat, en el sentit més positiu, l’intent de trobar un lloc confortable i propi en algun marc més ampli. En el sentit més negatiu, una tendència al sotmetiment i a la dissolució dins d’aquest marc. Són molts segles d’estar dins d’alguna altra estructura política –siga la corona d’Aragó, siga la monarquia espanyola–, molts segles d’ajustar-se a uns altres (som un "poble ajustadís"?), i això marca els comportaments polítics, les ideologies i els sentiments d’identitat. La vocació europeista contemporània del “nacionalisme” valencià era també l’intent de trobar un lloc propi en un espai més gran i ser així, còmodament i sense risc, alguna cosa clara, a més de valencians i, si fóra possible, alguna cosa millor que ser castellanoespanyols. Simplement perquè ser valencians de la mateixa manera que un rus és només rus, i un polonés, polonés i un alemany, alemany, no ho hem sentit històricament com una definició suficient i prou segura. I els valencians més “nacionalistes”, de nacionalistes en tenim ben poc: som només ciutadans més o menys il·lustrats, plens de seny i de bona voluntat. Fins i tot el dia 9 d’Octubre.
|
