Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 23 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El Punt Avui | 12/10/2012   Imprimir

Ontologia, constitució

Jo, a la constitució actualment vigent al Regne d’Espanya, li tinc un gran respecte, però un respecte proporcional i mesurat, com a qualsevol constitució de qualsevol país: és a dir en la mesura o proporció que assegure als ciutadans unes mínimes garanties democràtiques, uns drets civils, i en general això que se’n sol dir la llibertat i la justícia. Supose que, en aquestes matèries bàsiques, les constitucions no deuen ser tan diferents (excepte les que atorguen tot el poder a un partit únic, i les que explícitament reconeixen la supremacia de qualsevol “llei de Déu” o text sagrat), i la lleialtat que mereixen deriva justament de la llibertat que asseguren. Fa molts anys, quan jo vivia a Princeton, Nova Jersey, els meus fills, cada matí, a l’escola municipal, començaven el dia posant-se la maneta al pit i recitant allò de “I pledge allegiance to the flag of the United States of America, and to the Republic which it stands for, in liberty and justice...” Els nens (com a les escoles de tants països del món) prometien lleialtat a la bandera, però només perquè la bandera representa la república, i la república és la llibertat i la justícia. Una mica dramàtic potser, perquè els juraments a la bandera solen ser perillosos, però supose que la idea era bona: el fonament de tot, en últim terme, és la llibertat i la justícia –l’ús que en fan els governants, ací o allà, en qualsevol temps i país, és tota una altra qüestió.

El problema, si jo hagués de jurar lleialtat a la constitució espanyola (cosa que no he fet mai, i no la vaig votar), és que no es fonamenta en una república o comunitat de ciutadans, ni en la justícia ni en la llibertat, sinó que comença amb una professió prèvia de fe que em resulta difícil d’assumir fins i tot com a concepte: una professió tan rigorosament i metafísicament nacional i patriòtica, que cal ser fidel creient per acceptar-la. Diu, en efecte, l’article 2: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, en versió meua del text de l’única llengua oficial de l’estat que tinc l’obligació de conèixer. De manera que primer hi ha la Nació espanyola, amb majúscula, que existeix com a tal no sabem des de quan, des de quin any o segle; bé, jo sí que ho sé: en el batxillerat m’ensenyaren que, segons José Antonio Primo de Rivera i la doctrina oficial, “España estaba en la mente de Dios desde toda la eternidad”, i una existència com aquesta, des dels principis dels temps o abans encara, segurament explica moltes coses.

A continuació, o simultàniament, aquesta nació és declarada indissoluble, se suposa que per ella mateixa, ontològicament, per la pròpia substància o essència. Com els esperits, que en no estar fets de matèria tampoc no tenen parts, i per tant no es poden dividir o dissoldre. Davant d’això, els pobres humans no podem fer-hi res (i si hi podem fer alguna cosa, llavors entra en acció la doctrina: “el separatismo es el único crimen que no perdonaremos”, paraules del mateix José Antonio, plenament vigents ara mateix, tal com vostès poden comprovar cada dia). La qual nació indissoluble, possiblement eterna, és no solament nació sinó pàtria (termes no se sap si sinònims o complementaris), i pàtria comuna i reiteradament indivisible: la unitat de la nació espanyola és indissoluble, la pàtria espanyola és indivisible i única, i aquest és el fonament de la constitució. Com que a mi aquest fonament doctrinal, nacional i patriòtic em desperta alguns dubtes racionals i escasses adhesions emocionals, i com que sense aquest fonament metafísic la constitució pareix que no en tindria cap, la constitucionalitat de la meua persona o esperit potser resulta una mica problemàtica.

I més problemàtic encara resulta el meu patriotisme: jo m’he de reconèixer espanyol a tots els efectes nacionals i patriòtics, inclosa la defensa de la pàtria i nació, única, indivisible i comuna (article 30: “Els espanyols tenen el dret i el deure de defensar Espanya”), he d’acceptar que la meua única pàtria és la nació espanyola, i que no tinc més nació que aquesta nació. D’això, per si algú n’ha sentit a parlar, se’n diu patriotisme constitucional (la premsa espanyola en va plena, d’aquest “constitucionalisme no nacionalista”), el qual, o té aquesta base, o no és ni constitucional ni patriotisme. Per tant, qui pense que la seua nació és, posem per cas, la nació catalana, i que aquesta és igualment la seua pàtria, farà molt santament d’assegurar-se abans contra el risc i perill de tal idea (per si és d’aplicació l’article 30...). Perquè pensar això és rigorosament contrari als fonaments de la constitució vigent. I qui damunt de pensar-ho ho sent, és a dir qui no se sent part de la pàtria espanyola sinó d’una altra pàtria amb un altre nom, ha de saber que és un patriota inconstitucional.

A mi em sembla molt bé que, aprofitant els esdeveniments i el soroll d’aquestes setmanes i dies (i aprofitant que el 12 d’octubre és la Mare de Déu del Pilar i la Fiesta Nacional, abans coneguda com a Día de la Raza), es parle de reformar alguns articles de la constitució. Perfecte, encara que no sé quins, ni com ho faran, si n’han de tocar la substància. Però no passen pena, que si n’hi ha algun d’intocable és l’article del fonament, l’article 2. I mentre el fonament siga el que és, els qui no som patriotes de la pàtria espanyola ens hem de resignar a ser eternament, fonamentalment, inconstitucionals. Potser en la vida quotidiana això no vol dir res, però no em negaran que és una estranya condició, una inconstitucionalitat ontològica, insoluble. D’aquest pecat metafísic, no ens pot absoldre ni el papa de Roma.

No ha de sorprendre, per tant, que els senyors cardenals, arquebisbes i bisbes de la Conferència Espanyola (que se suposa que tenen sòlids estudis de teologia) hagen declarat repetidament que la dissolució de la nació indissoluble és un pecat gravíssim i mortal: un d’aquells pecats que en deien “contra l’Esperit”. Perquè la unitat d’Espanya, anterior a qualsevol text legal, fonament previ a tots els textos, no és únicament un “bé moral”, tal com afirmen, sinó un bé de caràcter ontològic, teològic, que cap referèndum no pot alterar. Que vagen alerta els catalans, que si algun dia arriben a votar segons què, potser es jugaran la vida eterna.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS