Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 23 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 607 | 25/10/2012   Imprimir

Un valencià nacional

Conversàvem una vegada i una altra, al llarg de prop de quaranta anys, sobre l’incert destí del nostre país comú, el país dels valencians. Pensava, com pensem tots quan ja ha repicat la campana dels seixanta anys, que encara li quedava prou vida per a aprofitar-la entre els seus papers tan ordenats d’historiador, per a fer encara alguna cosa més en favor i en benefici d’aquest País Valencià que ens ha consumit tanta energia d’ençà que tenim ús civil de raó. Aquest país que, per desgràcia seua, ha sabut aprofitar ben poc els esforços i la vida d’alguns dels seus ciutadans exemplars, com el meu amic Alfons Cucó. I ara, quan fa deu anys llarguíssims que va desaparéixer, és mes necessari que mai tindre present l’exemple i la dignitat d’un ciutadà que va fer molt més pels altres que per ell mateix, d’un historiador impecable en el mètode i en la reflexió, d’un patriota que va sentir des de l’adolescència l’impuls d’un compromís que no va abandonar ja mai més, d’un activista en temps del franquisme més negre, d’un home públic en el més noble sentit de la paraula, d’un polític que no va deixar mai el camp del socialisme democràtic, d’un apassionat de la llibertat i de la justícia. Parlàvem, doncs, del País Valencià, de llibres i de discos, d’emocions, de política, del camí de la vida, i també de pobles, països, nacions, història i teories. Ell era un expert eminent no solament en la història del valencianisme polític, sinó en les vicissituds dels nous i els vells nacionalismes europeus. Tenia materials de primera mà sobre els albanesos o els lituans, sobre els francesos, els flamencs, els gallecs, els alemanys, els espanyols, els catalans, els bascos o els polonesos: sabia la història dels pobles d’Europa, dels seus nacionalismes d’estat i sense estat, dels seus èxits, abusos, fracassos. I sabia com ningú la història més recent dels valencians: com a historiador i com a protagonista. I llavors, un dia em va dir: “Jo no sé si em definiria com un nacionalista valencià, però sí que sóc i seré sempre un valencià nacional”. Volia dir que (a diferència de quasi tots els nostres polítics en exercici que, sota banals retòriques regionalistes, pensen i actuen només com a espanyols de nació), la seua lleialtat última i bàsica anava al País Valencià. Va ser “valencià nacional” quan, a penes eixit de l’adolescència, als anys seixanta, vam organitzar aquell petit partit increïble que es deia PSV, Partit Socialista Valencià. Ho va ser més endavant, en els temps tèrbols de la transició, com a dirigent més visible del primer PSPV. Ho va ser, amb totes les dificultats, quan va exercir prop de vint anys de senador del PSOE. I ho va ser quan deixà la política activa i tornà a la professió d’historiador i a l’exemplaritat civil. Era un dels pocs ciutadans pels quals jo mateix, amic seu, podia creure en la dignitat de ser valencians. Valencians de llengua catalana, que ell tant va estimar. Valencians nacionals.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS