Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 29 de març de 2024
Joan F. Mira | El Punt Avui | 11/01/2013   Imprimir

Wert, la reforma

 

Recurrentment, periòdicament, o més aviat contínuament, any rere any, curs rere curs, l’eficàcia, el sentit i el contingut de tot el sistema educatiu i escolar és matèria de crítiques, dubtes, debats, incerteses o desesperacions i, cosa que sovint és encara pitjor, projectes de reforma radical. Vostès, professionals del ram, familiars afectats, víctimes innocents o simples ciutadans, deuen haver llegit o sentit parlar aquests mesos i setmanes passats –i aquests anys també passats, i els anteriors: sempre és igual– de tota aquesta matèria de la crisi, no se sap si reparable o no, del sistema educatiu de dalt a baix, el primari, el secundari o l’universitari. De la insostenibilitat de la barraca, del seu sentit incert, de la seua eficàcia dubtosa, del seu cost que (tot i que al Regne d’Espanya és comparativament baix) ja sembla inassumible. I si vostès formen part del gremi de l’ensenyament, no solament n’han sentit parlar, sinó que ho pateixen cada dia. I les protestes, els moviments, els sindicats, sembla que tenen tan escassa eficàcia com tota la resta, és a dir, tan poca com els tècnics del ram, els directors generals i els consellers o els ministres. La gran reforma que ara maquina el senyor ministre Wert dins del seu crani genial, és de moment el darrer episodi d’una història molt llarga.

No pensen que és només problema en aquest regne o estat que habitem, perquè tenim o hem tingut (o més aviat hem tingut i tenim) ministres d’Educació particularment ineptes i una política inconscient o suïcida. Això darrer és cert, però el problema és universal i greu. Bill Clinton, ja fa una quinzena d’anys, digué que aquest era el tema central de la seua presidència (becàries a banda, o incloses), i els seus successors també han dit el mateix. George W. Bush va fer aprovar amb gran pompa la llei dita No child left behind, que amb grans detalls i reglaments pretenia que cap nen quedés endarrere. Passats els anys, milions de nens i adolescents, en efecte, continuaven tan arrere com abans. Tony Blair, també fa un grapat d’anys, va fer mitja campanya electoral sobre el tema educatiu, i afirmava que era en això on Gran Bretanya s’hi jugava el to be or not to be. El resultat sol ser més aviat el not to be. A França passa si fa no fa la mateixa cosa, i des del temps del mític Jules Ferry, creador de l’escola republicana (i impulsor de la terrible repressió lingüística) allà pels anys 1880, periòdicament recomencen de zero, a veure si en trauen l’aigua clara. Inclòs un altre Ferry, Luc de nom, que fa pocs anys ja va intentar, inútilment, la gran reforma definitiva. L’exemple francès que, com tants mals exemples francesos, és seguit escrupolosament pels successius ministres espanyols. El resultat de tot plegat és que l’educació, l’ensenyament, l’escola de baix a dalt, en aquest país nostre i en alguns del voltant, va cada curs una miqueta pitjor. I aquesta seria l’única veritat permanent sobre el tema. O almenys aquesta és l’opinió comunament acceptada, amb molt fonament o poc, fruit de l’observació o fruit del prejudici.

Llavors, tot s’arregla amb reformes. Les quals, cada vegada, es presenten com a remei dels efectes malignes de la reforma anterior i, cada vegada, tenen com a efecte pervers deixar les coses més malament de com estaven. Jo, en el curs de tants cursos, ja n’he conegudes tantes que n’he perdut el compte. Començant per la divisió de l’antic batxillerat de set anys comuns en batxillerat elemental i superior, separant ciències i lletres, que m’agafà als catorze anys, ja fa prop de mig segle; passant pel Llibre Blanc del ministre Villar Palasí, que em va sorprendre en els meus primers anys de catedràtic d’institut, i acabant per les no sé quantes modificacions radicals dels estudis universitaris, que em van trobar ja instal·lat en aquesta il·lustre institució. Un perfecte desastre: gradual, anual, acumulatiu, implacable. Allò que calia saber –escriure correctament, per exemple– per passar l’examen d’ingrés al batxillerat és introbable entre els qui passen massivament la fantasiosa prova dita de selectivitat. Coses que jo explicava els anys setanta als alumnes de cinquè de batxillerat, adolescents de quinze anys, els anys noranta no podia explicar-les als estudiants de facultat: no sabien de què parlava. Tinc entès que això passa sobretot en el ram de “lletres”, on tota ignorància és sana, té curs legal i està prevista. I que no passa tant en “ciències”, on l’àlgebra és l’àlgebra i la química és la química. Afortunats. Però si encara és necessari saber la fórmula de l’àcid sulfúric o resoldre una equació, però no saber escriure amb punts i comes i qui eren els bizantins, és que alguna cosa molt greu s’ha ensorrat.

Ara ens recorden –sovint amb intencions no del tot confessables– el “nou valor” de les humanitats. Tal com en temps de Jacques Chirac va fer a França el ministre Luc Ferry, filòsof de professió i humanista acreditat. Perfecte, però no m’ho crec. En primer lloc, perquè les “humanitats” ja no se sap què són, i menys encara si hom elimina la cultura clàssica i la història universal. En segon lloc, perquè no crec que els governs d’ací o d’allà hi posen els recursos, els professors i els programes necessaris. No m’ho crec, perquè ells no s’ho creuen de debò, que vol dir en forma de partida pressupostària. I crec encara menys que ells creguen que la cultura és en primer lloc la cultura general, i que sense això tot és fracàs i desastre. Vull dir que continuaran segregant currículums (o curricula, si algú sap encara què és un plural neutre), separant coneixements, multiplicant matèries optatives, fabricant adolescents semianalfabets i llicenciats analfabets del tot. Sembla que no passa res, però passa molt. I jo comentava idees i pors com aquestes fa quinze anys, en una Revista d’Educació més o menys oficial (que ara no sé si tenia exactament aquest nom o si encara existeix), i la realitat no ha canviat gaire.

Ara, el ministre Wert, segurament (deixant de banda les seues peculiars qualitats personals i algunes de les seues idees tan grotesques com immensament perilloses), està convençut que és un geni de la renovació, que la seua és la ment privilegiada que ha trobat per fi la pedra filosofal educativa. És a dir la mateixa que els seus predecessors també pensaven que havien trobat, la que transforma en or allò que toca, la que converteix en fets les paraules del Butlletí Oficial de l’Estat.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS