Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 15 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 646 | 24/10/2013   Imprimir

Cultura nacional?

A partir del segle XVI i XVII, i més encara a partir de la destrucció de l’estat valencià el 1707 i la incorporació violenta a Castella (els efectes de la qual encara són ben vius i actius), els elements de “cultura europea” que arribaven al nostre país, és a dir els factors que componen la “cultura alta” o d’elit, entraven ací en castellà o a través del filtre mental, ideològic i polític castellà. I, en bona mesura, com a part d’una cultura nacional espanyola, amb els components originals i propis d’aquesta mateixa cultura: la literatura castellana, per exemple, o els mites històrics, que arribaren a ser percebuts per les elits valencianes (i projectats sobre el poble a l’escola o la trona) com els únics mites i l’única literatura nacionalment propis. Ara, passats uns quants segles i moltes generacions, aquest component ha estat assumit i interioritzat com a substancial per una part important dels valencians que, en termes de cultura nacional, difícilment consideren com a pròpia cap altra que no siga la definida com a espanyola. Assumir això, però, és tant com assumir la destrucció final de la pròpia continuïtat cultural, l’anihilament dels components originaris i fundacionals, i la mort o l’eliminació de tot allò que impedeix encara la dissolució final de l’especificitat valenciana dins del conjunt polític i cultural castellanoespanyol. I aquest pot ser el destí implacable i mortal que ens espera: l’extinció i el desert a mig termini, si la societat valenciana (Generalitat, partits polítics, ajuntaments, claustres d’escoles i d’universitats, professionals, clubs esportius, escriptors, comissions de festes...) no considera molt seriosament la cultura pròpia, la feta i produïda en el país propi i en la llengua del país, com l’expressió d’una cultura nacional, la seua. Ni millor ni pitjor que qualsevol altra, ni més rica ni més pobra, ni més “pura” ni més barrejada, ni per a estar-ne més orgullosos ni més avergonyits. Simplement una cultura nacional com la dels altres països d’Europa, però que és la nostra. Oberta a totes les mixtures, importacions (i exportacions, si pot ser: també podem aportar alguns productes de valor), mestissatges i combinacions. Però no resignada a la desertització, ni a la desaparició del món de les cultures vives. Que així no siga!

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS