Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 6 de desembre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 655 | 16/01/2014   Imprimir

La vida humana

La campanya de les primeres eleccions democràtiques, a les quals (de manera imprudent) vaig concórrer amb el nom i la cara, va ser una campanya molt educativa, almenys per una candidatura de resultats tan incerts com la d’aquell PSPV-no PSOE. Fins i tot em convocà una associació de dames catòliques, interessades a escoltar un candidat perillosament d’esquerra, i a més a més “nacionalista”. La sala era plena, vaig parlar amb discreció, i en el col·loqui la primera pregunta, potser la que més els importava, va ser si jo estava a favor de l’avortament o en contra. Miren senyores, que els vaig dir, avortar, per a una dona, és sense dubte una experiència molt dura, traumàtica, sovint perillosa, i per tant ningú pot dir que està “a favor de l’avortament”. Les senyores catòliques van somriure, alleujades. Ara bé, vaig continuar, si per una raó o una altra una dona ha de passar per aquest tràngol, només falta que això es considere un delicte i que la dona puga acabar a la presó, no creuen vostés? Aquesta era llavors la situació legal, tan pròxima a la que ara el PP vol recuperar. Les senyores es van quedar sense saber què dir davant d’aquella resposta meua, tàctica i una mica arriscada. Després, una altra em preguntà sobre el “dret a la vida” i els llocs comuns habituals, que si avortar és assassinar una criatura, i tot això que fa tants anys que es predica en sermons, cartells, proclames i manifestacions. Això que vosté diu amb aparença de raó, li vaig respondre, parteix d’una insostenible confusió de conceptes, segons la qual vida humana i persona humana serien termes rigorosament sinònims. Però mire, senyora, un òvul acabat de fecundar, un grumollet de poques cèl·lules, és “vida humana” només en el sentit que també ho és qualsevol mínim fragment d’un cos humà, unes gotes de sang, que són matèria humana i viva. Ajuntar l’adjectiu “humana” al substantiu “vida”, i a continuació redactar pamflets, convocar manifestacions, escampar imatges repulsives, i dir-ne, de tot això, “defensa de la vida” és un sofisma indigne i profundament immoral. Com si els qui no pensen com ells foren defensors de la mort. Ara mateix no recorde si la senyora pogué respondre o no. Això va ser el 1977, i calculen vostés quants anys han passat, i com és de llarga la vida dels sofismes indignes.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS