Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 20 de octubre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 675 | 12/06/2014   Imprimir

Sobre llengua i dignitat

Encara tinc, de tant en tant (el temps no ho esborra tot), petits rampells d’indignació, imatges funestes, quan pense en l’estúpida i profunda canallada que significà i significa el tancament de la ràdio i la televisió valencianes, aquell atemptat criminal contra la llengua (i més coses) del meu pobre país. Fins i tot la discretíssima AVL ho ha hagut de recordar públicament. Perquè les llengües no tenen només un valor funcional, d’instrument o vehicle de comunicació, tal com afirmen alguns, ben interessadament –amb aquest valor, les llengües més “reduïdes” serien fàcilment renunciables, en favor de les més grosses... i això és el que realment volen dir. Cada llengua particular, quan és vista com a codificada i culta i d’ús públic normal, esdevé en certa manera símbol d’ella mateixa: una llengua pública i reconeguda, amb institucionalització acadèmica i política, representa una llengua diferent, una “categoria superior” de llengua, amb valor i dignitat igual que les altres llengües. Certament, la percepció d’aquesta “dignitat igual” és essencial per a la percepció eficaç de la “dignitat pròpia” del grup, societat o país que la parla, i essencial per tal que hi actuen els mecanismes de cohesió i d’adhesió: no és fàcil ser fidel a allò –llengua o grup humà– que és vist com a inferior, prescindible i de menys valor. I el “valor” i la dignitat no són només resultats del coneixement, sinó del reconeixement: ser la llengua o cultura protagonista en fires internacionals del llibre (tal com vaig poder comprovar a Torí, a Guadalajara o a Frankfurt), ser traduïda a molts altres idiomes, ser ensenyada en universitats estrangeres, o ser reconeguda com a llengua de la Unió Europea, i certament no per raons pràctiques (de què “serveix” el gaèlic, el letó o el maltés?), sinó precisament per dignitat. Perquè la llengua pròpia no pot ser vista o percebuda com a inferior, inepta, indigna i prescindible, sota pena de depressió general, o de ser abandonada a la primera ocasió o coacció. I aquesta és també la història moderna d’Europa, d’Estònia a Portugal i de Suècia a Grècia, fins al País Valencià i el valor de la llengua pròpia com a llengua pública. Vindran més eleccions, i la dignitat de la meua llengua serà un dels valors que em dirà què he de votar.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS