Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dissabte, 16 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 687 | 13/11/2014   Imprimir

El premi de Coromines

Això va ser que, en temps que el senyor Jorge Semprún era ministre de Cultura (un dels molt escassos ocupants del càrrec posseïdor d’una cultura sòlida i extensa) en un dels governs de Felipe González, el Ministeri atorgà a Joan Coromines, filòleg insigne, el Premio Nacional de las Letras Españolas, i el filòleg va dir que no acceptava l’honor oficial, perquè, justament, el ministeri que el concedia tenia un llarg historial d’hostilitat contra la llengua i la cultura catalanes. El premi, doncs, no l’acceptava, però acceptava que li enviaren els diners de la dotació, que li’n feien molta falta per als seus projectes i treballs, és a dir, per a completar l’immens Diccionari etimològic, i el descomunal, també, Onomasticon. Hi hagué un rebombori molt considerable (més que enguany amb les renúncies de Jordi Savall i de Colita), però el savi, distant i reclòs, no va voler respondre als periodistes, no va donar cap entrevista. Finalment, potser va pensar que volia explicar-se, o simplement que tenia ganes de parlar, del premi i de tot plegat. Degué ser per això que, un matí de tardor del 1990, jo vaig despenjar el telèfon i a l’altre extrem del fil una veu molt profunda va dir “Sóc en Joan Coromines”. Em digué que volia una entrevista llarga per al setmanari El Temps, i que la condició era que havia de fer-li-la jo, i que vinguera amb mi l’editor, Eliseu Climent. Però allò no va ser una entrevista, va ser un dia sencer, matí i vesprada, amb un dinar frugal com a descans, a penes una mica de verdura, que devia ser el seu aliment habitual. El savi tenia vuitanta-quatre anys, i em va dir: “Ara ja no treballo com abans, ja sóc un home vell i em canso aviat. No treballo gaire, ja, només unes dotze hores diàries, dia per altre”. En altre temps, explicava, podia agafar un tros de pa i una barra de xocolate i anava treballant i rosegant, hores i hores: passava el vespre i la nit, se li feia de dia sense moure’s de la taula. L’any 1990, quan jo el vaig visitar, cap institució pública, ni catalana ni espanyola, no li havia facilitat recursos suficients per a la faena ingent que feia: un home sol, equivalent a tot un institut de recerca. Ara mateix, no sé dir si va rebre els diners, és a dir, si el ministre entengué la insòlita proposta del premiat. Perquè, de renúncies a premis, n’hi ha la de Joan Coromines, i les altres.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS