Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 04/06/2009 
En el curs d’una vida ja llarga de valencià en actiu he contemplat, i en alguns casos he seguit, les banderes següents, sempre sobre camp groc i amb quatre pals de gules, o siga barres roges: amb quatre pals sense més ornament, amb corona reial sobre blau cel, amb una franja blava més o menys ampla en un extrem, amb franja blava i una llista roja entre el blau i les barres, amb una estrella roja o blanca sobre triangle blau, amb estrella roja sobre triangle groc, amb estrella blanca sobre franja blava, i potser me’n deixe alguna. No compte les variants municipals, com ara la de Castelló amb franja verda. Compte només les banderes que recorde haver vist en manifestacions de diferent signe, en aplecs, mítings, protestes, celebracions, sopars literaris i altres llocs i ocasions on els ciutadans d’aquest país hem exhibit o esgrimit senyeres com a mostra diàfana de claredat històrica, de coherència, consciència, amor a la pàtria i fe en el nostre futur. Amb molta fe, cadascú la seua, amb molt d’amor, i tam bé amb tanta passió i tan desordenada, que hem malbaratat així una part dels més nobles ressorts afectius. En aquest punt ens trobem: cansats del cansament inútil. És útil cansar-se, molts anys i si cal tota la vida, per fer un país més digne i més civil (que ací vol dir un País Valencià més valencià: és elemental, i jo no en tinc la culpa), per viure en una pàtria discreta, normal, culta i alegre, amb les virtuts que un patriota humanista i de cor pacífic desitja per a la seua gent o societat. Per això, i per algunes coses més, paga la pena batallar i cansar-se en la vida. Per les variants de l’heràldica, no. Totes les societats humanes tenen un emblema visual o un altre per mostrar-se o reconèixer-se: deu ser que el necessitem. El mal dels valencians, entre altres mals més grossos, és no tindre una sola bandera, ni un sol nom, ni un sol himne, ni una visió comuna del país, del passat, de què som, del futur. L’abundància, en aquest cas, no és un bé sinó una complicació afegida. És el nostre problema, el nostre pecat i la nostra penitència. I l’hauríem de resoldre: per pures ganes de liquidar batalles, o per simple cansament.
|
