Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 22 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 698 | 19/02/2015   Imprimir

País, política

El meu país, als efectes rigorosos de res publica o de pólis, és el País Valencià, almenys això ho tinc clar, i si el meu país té futur (futur com a país: futur amb dignitat de ciutadans, futur de País Valencià, no de Comunidad), aquest futur no arribarà sense un sòlid i suficient nacionalisme polític. Entenent per “nacionalisme” el sentit de lleialtat i responsabilitat que hem intentat mantindre sempre els “valencians nacionals”, no cap altra doctrina de les que corren sota el mateix nom. Si no patírem tanta carència de nació pròpia i pacífica, no caldria cap nacionalisme, però sí que en cal: almenys per a compensar el dèficit del propi i l’immens excés de l’impropi. I ja que en cal, en cal de totes classes i formes: de llengua i de cultura, d’escola, de sindicats, de força cívica i de forces polítiques. Amb un afegit que la història ensenya: sense l’últim, els altres tenen un futur ben magre. Si el nacionalisme polític no té prou força per a ser present i decisiu allà on es prenen les decisions, el futur del país és més aviat un futur sense país. Amb una llengua residual, potser, que durant algun temps encara l’ensenyaran a l’escola. Amb llibres i escriptors, amb associacions benèvoles, amb algunes coses més. Però sense país. Un país sense política pròpia no és un país propi. És un tros del país dels altres. Ja sé que contra això hi ha una doctrina de gran pes, segons la qual cal donar suport a un partit gros espanyol i més o menys d’esquerra, no valencià-nacional, simplement perquè és gros. I de passada, evitar que la força política pròpia del país, que fins ara ha sigut sòlida però modesta, arribe a ser mai prou gran. És un perfecte camí racional cap al no-res: un lent suïcidi metòdic que fa molts anys que els valencians van practicant per etapes, una elecció rere l’altra. Amb resultats devastadors, perfectament visibles. Tan visibles com els que pot produir un partit nou, igualment espanyol i amb vocació de domini, i que igualment col·laborarà a fer que els valencians continuem sent inexistents com a país. I qui no ho veu, és que veu molt poc. O que no ho vol veure, afegiré: perquè només creu en la llei mecànica del pèndol, en Espanya, i en l’etern retorn. Si serà eternament igual, o si es trencarà la mecànica funesta, es decidirà, probablement, en aquest temps de turbulència que s’acosta.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS