Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 29 de març de 2024
Joan F. Mira | Avui | 27/06/2009   Imprimir

L'aliança

Enllaç original

No vaig creure en aquell famós xoc inevitable de les civilitzacions que pronosticava el senyor Huntington, conegut universalment per la profecia. I no hi vaig creure, sobretot, per la dificultat de fer un inventari de les civilitzacions del món, identificar-les, i preveure com i en quins punts haurien de xocar, si de manera lenta com les plaques tectòniques, o de manera feroç i violenta. I no hi vaig creure, sobretot, per la dificultat o quasi impossibilitat de definir o saber què és una civilització. Per aquesta mateixa raó no puc creure tampoc en la substància –si és que en té alguna– de la molt menys famosa “Aliança de Civilitzacions” que predica, amb més oportunisme que convicció, l’inefable senyor Zapatero, aconsellat pel ministre Moratinos, més inefable encara. És clar que d’aquesta aliança no se n’ha tornat a saber si era gall o gallina, que la premsa internacional ignora encara la seua etèria existència, i que fins ara només ha consistit en alguna reunió amb el primer ministre turc (a benefici publicitari del seu islamisme “moderat”) i amb diversos aiatol·làs amb turbant i sotana, d’aquests que ara tenen un protagonisme tan civilitzat.

Fet i fet, l’única civilització que, de moment, figura en l’aliança espectral del govern espanyol, és una suposada civilització islàmica, musulmana, o com se’n vulga dir. Al costat de la civilització que el mateix Zapatero deu pensar que representa, que no sabem si és la cristiana, l’europea, l’occidental, o quina. La resta de civilitzacions (quines són o serien?) amb què se suposa que ens hem d’aliar, pareix que no han fet encara acte de presència, o no hi han estat convidades, o, en tot cas, Moratinos no sap quins representants hauria de convidar a l’aliança. Tampoc no sé sap en què i per què l’islam és una civilització, i per què, si ho és, l’altra civilització firmant de l’aliança no es defineix, simètricament, com a cristianisme. Si el govern turc (confessional islàmic) i els aiatol·làs iranians representen la civilització islàmica (i si no, quina?), caldria saber quina civilització pretén representar Zapatero i el govern espanyol: deu ser una civilització laica, o la cristiana però sense bisbes ni canonges?

Vistes les coses que passen aquests dies i setmanes a l’Iran, exemple rigorós i emblemàtic de la civilització amb què ens hem d’aliar, no sé si els promotors de l’aliança deuen mantindre encara viva la fantasia original. Potser els representants de la voluntat divina, segons els quals la democràcia occidental és un pecat satànic i la llei suprema és sempre i només la de Déu (això afirmen Ahmadinejad i el Guia Suprem), seran uns bons aliats nostres. A condició, això sí, que acceptem els principis de la teocràcia, i les seues aplicacions i conseqüències. Si no és així, no sé quina aliança podrem fer. En qualsevol cas, els possibles firmants de la part de la primera part d’aquesta aliança (és a dir “nosaltres”, els “occidentals” democràtics i laïcistes), no hauríem d’oblidar dues coses. Primera, que l’islam és una religió antiga i extensa, respectable i venerable: tan respectable com el cristianisme, que respectem tan poc. Segona, que l’islamisme radical és una ideologia amb els portadors de la qual seria ben complicat aliar-se.

Per molt que sovint vulguem creure que és només una reacció contra l’imperialisme del passat i l’explotació del present, etcètera, aquest islamisme militant és pura ideologia, predicada sense descans, ben finançada, i escampada sistemàticament per tots els mitjans, i és una ideologia de base religiosa, no econòmica. El que empeny un islamista radical a cometre un atemptat són les creences, la fe, no les condicions en què viu. És la religió concebuda com un motor per a l’acció militant i política. Una ideologia és un conjunt d’idees que et mouen a projectar-les sobre la societat en un sentit determinat. Per això la religiositat com a relació amb el món espiritual és una cosa, i la religiositat convertida en instrument de pressió per aplicar unes idees és una altra de ben diferent. L’islam rigorós és un sistema social, jurídic, moral i polític, lligat als textos sagrats intocables, i els seus dirigents ho repeteixen de manera incessant, sense cap mínima ambigüitat.

L’observació dels últims 30 o 40 anys permet veure que aquest islam que és també ideologia i –segons com– civilització no segueix el mateix tipus d’evolució que altres religions que accepten la secularització, que estan més relaxades, que són menys sectàries, que no pretenen tornar a la imposició directa i violenta del seu dogma... Res de tot això no ho fan ni pretenen fer-ho ni el budisme, ni el cristianisme. L’islamisme, sí que ho fa. Fins i tot, en països on fa 40 anys les dones joves anaven amb pantalons i una camisola de color, ara van cobertes de negre de cap a peus. L’efecte que fa ara mateix passejar per Istanbul o el Caire, en comparació al passat recent, és brutal. No es tracta només que tinguen un dogma o una norma, és que ho volen imposar. No diuen: sóc musulmà i no beuré alcohol. Sinó que diuen: sóc musulmà i no bec alcohol i, com que no vull que vostè tampoc en bega, tancaré tots els bars. Per la força.

Llavors, els d’aquesta civilització nostra “cristiana” reaccionem d’una manera molt evangèlica, parant l’altra galta i demanant perdó, i jo no entenc aquesta tolerància davant la intolerància violenta. Ni que vulguem ignorar allò que ells diuen expressament: diem que tot això no és una ideologia rigorosa i religiosa, quan ells no es cansen de repetir que sí, que és religió de manera absoluta, que s’immolen per voluntat divina i pel paradís, al peu de la lletra, i que en nom de la fe cal eliminar l’infidel. Ells no volen enganyar ningú, i nosaltres estem encaparrats a enganyar-nos. Tot això no vol dir que un islam moderat i “normal” no siga possible. I tant que ho és! Ho és en molts llocs, ho era extensament fa cinquanta anys, i pot tornar a ser-ho. Mentrestant, el Guia Suprem afirma que és Déu qui decideix el resultat d’unes eleccions, i qui s’hi opose és blasfem i ha de ser esclafat. Ja sé que uns altres governs també apallissen manifestants i opositors, però no ho fan en nom de Déu. Quant a la civilització, ningú no sap què és i què no és. O sí, però sembla que no ho podem dir en veu alta.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS