Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 15 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El País | 09/10/2015   Imprimir

Els valencians

Els més de 30 anys passats des del 1982 han tingut una importància crucial pel fet que han significat la reconstrucció d’aquells mínims fonaments visibles sense els quals no és possible compensar ni els buits de la memòria històrica profunda, ni la dispersió de la consciència col·lectiva i territorial comuna. Dit d’una altra manera, a causa de la realitat efectiva de la “comunitat autònoma”, i malgrat la seua neutralitat ideològica en termes “nacionals”, la societat valenciana, d’extrem a extrem del territori, ha assolit un cert grau de consciència present de formar una “comunitat moral” (de pertinença, d’interessos, o de conflictes) amb virtualitats identificadores i integradores molt superiors a les que conservava la difusa i desvitalitzada consciència d’una història compartida. Certament, ara mateix, aquest Nou d’Octubre del 2015, la percepció de ser valencians, o de viure en un espai comú valencià, és molt més viva i molt més extensament conscient, present i valuosa del que era el 1980, el 1960, el 1930 o el 1900.

Aquest pot ser un nou punt de partida per a un nou valencianisme més o menys “nacional”, segurament encara per definir del tot, però que, per primera vegada, pot construir-se sobre uns fonaments de realitat i de consciència abans quasi inexistents. Enfront de la perplexitat general i de la ignorància de la immensa majoria —el no saber : la memòria perduda o molt vaga—, els joves nacionalistes dels anys seixanta i setanta havien d’explicar, i fins i tot intentar “demostrar”, que el País Valencià era una cosa que existia, que tenia un nom, un mapa, una llengua i algun dia fins i tot tindria un govern: per al 95% de la població, tot això eren coses mai no vistes ni sentides, fantasies amb molt poca connexió amb el món de les coses reals. Ara, per contra, el món real dels valencians està fet també d’aquestes coses, i la salut, l’educació, i tants altres sectors de la realitat quotidiana, són dirigits i administrats dins d’un espai valencià, definit formalment com a tal.

És cert que això és efecte, en gran mesura, de l’organització autonòmica de l’Estat, i que per tant el mateix procés —un reforçament de la identitat a través del marc institucional— s’ha esdevingut a Múrcia, a Castella-la Manxa o a Extremadura. Però la no-exclusivitat del fenomen afecta poc la seua importància, sobretot perquè, en el cas valencià, va acompanyat d’alguns elements de singularitat extensament percebuts: per exemple la llengua (fins i tot en els conflictes tan específics que suscita), o el nom de Generalitat, o la percepció difusa que l’autogovern és també hereu de moviments reivindicatius recents i de drets històrics antics. Els valencians no ens hem hagut d’inventar un Palau de la Generalitat o una identitat històrica per a les nostres Corts: ja ho teníem, tot això, i més coses. Perquè la major part de les actuals “autonomies”, des d’Andalusia fins a Cantàbria, no havien tingut mai, històricament, una existència institucional i política.

Els valencians, sí: érem un regne real i efectiu, amb una data simbòlica de naixement, l’octubre del 1238. A pesar, doncs, de la denominació neutra i desvitalitzadora de comunitat, i a pesar de l’absència d’una “ideologia de país” projectada des de les institucions, la construcció d’aquests fonaments per a la consciència ha estat un fet real i sense precedents: la pertinença a un espai comú valencià és ara més extensament assumida i compartida que en cap altre moment de la història contemporània, i carregada amb connotacions i valoracions positives. Per no perdre la perspectiva, en positiu i en negatiu, cal recordar què era, quina existència tenia aquest país durant les etapes històriques immediatament anteriors (des de la Restauració, per exemple, fins al final del franquisme), i cal imaginar també què seria ara mateix, quin grau de consistència hauria assolit, si haguera estat preservat i vigorosament usat el nom de País Valencià, i si d’ençà del 1982 els ocupants del palau de la Generalitat s’hagueren cregut el país i hagueren governat amb una certa fe i amb un cert projecte i horitzó nacional.

D’altra banda, aquest mateix període de vida política autonòmica ha significat també el manteniment dels antics dèficits, conflictes i confusions en la pròpia definició col·lectiva: els valencians —la major part, segurament, de la societat valenciana— saben ara que són alguna cosa, almenys una comunitat autònoma amb algunes singularitats, però quina és aquesta cosa i com es defineix? És simplement una regió espanyola com qualsevol altra, una regió “vigorosament diferenciada” —com afirmava Fuster del “poble valencià”—, una “nacionalitat”, un “país català”, un “país d’Europa”?

Només apuntaré, provisionalment i amb alguns dubtes, que els darrers 30 o 40 anys, almenys en comparació dels cent anys anteriors, han representat una certa reducció de l’espanyolisme polític més negatiu i repressiu, encara que no tant de l’espanyolitat assumida i no qüestionada. Han representat també la presència, tan provocativa o conflictiva com es vulga, d’un “catalanisme” minoritari però estable, del tot marginal com a opció explícitament política, però molt menys marginal com a opció genèricament cultural. Entremig, l’existència del país (ha de ser necessàriament “ni carn ni peix”?) encara continua buscant la manera de definir-se, segurament continuarà buscant-la molt de temps, i probablement la trobarà a través de l’exercici del joc polític, del debat d’idees, de l’experiència dels termes en conflicte, i de la seua reducció a plantejaments no hostils ni mútuament agressius o intolerants.

La meua previsió més favorable, i potser més realista, vista l’evolució de les forces en joc, és que aquest país —vull dir sectors cada vegada més extensos i significatius d’aquesta societat— anirà decantant-se cap a l’autopercepció en termes de nacionalitat, aproximadament en el sentit “constitucional” de la paraula, és a dir, amb un nivell de definició i amb un estatus col·lectiu que ningú no sap molt bé què vol dir, però que és una mena de “categoria” que funciona, i que als ulls de l’opinió general apareix com una condició d’alguna manera més-que-regional (és clar que si hagués de parlar del futur que jo considere desitjable, i no del que veig com a possible o probable, aniria una mica més enllà dels termes “constitucionals” i de l’ambigüitat terminològica). Crec també que aquesta “nacionalitat” buscarà la manera de preservar un cert nivell, almenys, de diferència visible: a través de la llengua pròpia, per exemple, a través de la cultura institucional, i fins i tot amb el reforçament de l’especificitat de la vida política. Crec, igualment, que l’afirmació-per-oposició d’una diferència anticatalana retrocedirà lentament (en la seua variant “blavera”, si més no) com a factor condicionant de bona part de la vida política i cultural valenciana, en la mesura que la valencianitat s’afirme per ella mateixa. I pense, finalment, que alguna forma de nacionalisme valencià (“nacionalisme” en el sentit positiu i constructiu que ací hem donat sempre a la paraula i al concepte) farà un paper cada vegada més important en la vida cívica, cultural i política del país. En tot cas, es tracta de previsions modestes i discretes: de les condicions mínimes, no de les òptimes, de “normalitat” que els valencians haurien d’acceptar per al seu país. Si volen.

Suposant que malgrat tot les meues previsions no pequen de massa optimistes, no sé del cert si amb tot això el país serà més país el Nou d’Octubre del 2025 o del 2045. No ho sé amb certesa, però tinc una raonable confiança en la resposta afirmativa. Amb una miqueta de fe en els trets més humans i sociables de l’espècie, amb una miqueta d’esperança en la raó, i amb moltíssima fermesa en la defensa de la llengua i en la resistència activa contra qualsevol retrocés en les poques però irrenunciables coses tan penosament aconseguides. L’altra opció, la hipòtesi de regressió cap a la inexistència o la insignificança, és massa trista, massa indigna, massa estèril i massa portadora de ruïna moral i de desolació. Som molts els valencians que sentim aquest país com a part de la nostra vocació humana de viure, que el vivim com una condició de la nostra pròpia dignitat, i que no hem acceptat que siga reduït a la dissolució, l’eliminació històrica i el no-res.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS