Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 23 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1648 | 12/01/2016   Imprimir

Un “ramalazo castizo”

Hi ha un estrany fenomen mental que sol afectar els ciutadans de nacions potents o dominants, o en tot cas nacions amb sòlid Estat propi, quan es troben acarades amb la resistència d’algun dels seus subordinats territorials, culturals o lingüístics, i més si els resistents gosen pensar-se també com a nació o cosa semblant, i pretenen gaudir d’un reconeixement equivalent. Pot passar una mica a tot arreu, però al Regne d’Espanya l’afecció ataca fins els cervells dels més insignes representants del pensament, de les lletres o de la filosofia. Grandíssims escriptors, dels quals sóc lector i admirador, com ara Javier Marías o Muñoz Molina, o que no admire tant com Trapiello (el culte del qual, estranyament, practiquen alguns col·legues molt valencians), en tocar el “tema de Catalunya”, i per extensió allò que ells solen anomenar “nacionalismes” a condició que no siga el seu, cauen infal·liblement en un estat d’alteració psíquica que els condueix a confondre opinió amb insult i argument amb injúria, i a menysprear i condemnar allò que no tenen gens d’interès a conèixer una mica més a fons i a analitzar amb calma. La pertorbació no estalvia ni els representants més insignes de la sociologia, l’ètica o l’estètica, com és el cas (moderat) del venerable professor Ignacio Sotelo, o els casos molt més greus de Savater (estrany catedràtic d’ètica que ací perd tota honestedat intel·lectual) o de Félix de Azúa, que perd tot indici de la seua condició de professor d’estètica quan la febre el fa desvariejar fins a l’extrem d’acudir a arguments històrics i conceptuals (!) tan fonamentats com aquests, publicats en el gran diari liberal progressista d’Espanya: “A día de hoy no existe una opinión autorizada sobre la causa de que algunas izquierdas de este país sufran cíclicamente un ataque de insensatez y abracen el nacionalismo. Llevamos ya un montón de guerras civiles desatadas una y otra vez por una parte de la población que recibe un soplo divino según el cual su pueblo, en lugar de un campanario, se merece una torre Eiffel.” Realment, té raó: sobre la causa de la insensatesa cíclica d’algunes esquerres –la d’abraçar una vegada i una altra el més rigorós nacionalisme castellano-espanyol–, no existeix una opinió autoritzada, però sí algunes hipòtesis i una extensa bibliografia que el catedràtic d’estètica podria consultar fàcilment. Quant a la relació entre el campanar del poble i la torre Eiffel, li assegure que és una condició universal, pròpia de qualsevol societat, antiga, medieval o moderna.

Dit això, aconsellaria al professor De Azúa que no porte excessivament lluny arguments com aquest: “Los carlistas en el País Vasco, en Cataluña, en Navarra, no querían sino que a todos los españoles les entusiasmaran sus privilegios, caprichos y trajes regionales”. Subtil interpretació del carlisme del segle XIX, i no sé si de la seua continuació en el XX, inclosa la guerra civil del 36-39. Quant a la qüestió dels trajes regionales i altres factors folklòrics en relació amb el nacionalisme, hom podria reflexionar una mica sobre el flamenco, el traje de luces i la falda de faralaes en la construcció de la imatge clàssica d’Espanya. I de passada, qui s’entusiasma, fora de Catalunya, amb els privilegis (?), capritxs i vestits regionals dels catalans? I el nostre intèrpret de la història continua amb la inevitable al·lusió al Cantón de Cartagena... “que exigía el reconocimiento mundial de la nación murciana”. Valga’m Déu i la Virgen de la Caridad, coneix el gran pensador què pensaven i pensen els veïns de Cartagena sobre la seua pertinença a la “nació murciana”? I ara, estimats lectors, ho lamente per si això pot ferir la vostra sensibilitat, però no puc estar-me de reproduir la conclusió de la profunda agudesa analítica de l’escriptor: “Y ahora ha bastado una birria de elecciones para que los impares chicos de Podemos se descubran separatistas por inspiración del pajarito de Maduro. Sería otra pájara cartagenera si no fuera porque los batacazos sufridos por el PSOE al final lo han dejado federalista, ¡qué poca identidad, vive Dios! En la izquierda española está brotando una fauna del siglo XIX que nos autoriza a pedir que cambien lo de Podemos por Identifiquemos. ¿Alguien tiene una idea aceptable sobre este ramalazo castizo y recidivo de la izquierda? ¿O hay que llamar al psicoanalista argentino?”. Si fóra una mostra subtil d’ironia, no seria gaire intel·ligent ni afortunada, però ho escriu molt seriosament, sense gota d’humor. I aquest és el to que també gasten tants dels seus col·legues: un ramalazo castizo, en efecte, i la raó per la qual a alguns d’ells ja fa temps que els he perdut el respecte.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS