Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 20 de octubre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 04/12/2008   Imprimir

Eivissa inesperada

La primera vegada que vaig anar a Eivissa, ara deu fer trenta anys, una dona ja gran, tota de negre amb faldes llargues fins a terra, amb mocador al cap i un gran barret de palla, collia ametles amb una canya prop de l’aeroport, sense fer cas dels avions que li passaven molt baixos per damunt. Era una imatge de resistència i de perduració, d’un temps immutable al costat d’un temps accelerat. I en una conferència que vaig donar en un petit local, amb poca gent, hi havia un senyor en primera fila que m’escoltava atentament parlar sobre cultura catalana, i que em van dir que era l’home més important de l’illa, Abel Matutes de nom. Després, acumulant imatges tòpiques sobre turisme massiu, discoteques famoses, festes boges, i altres components que em resultaven dissuasoris, he tardat massa temps a tornar-hi. Fins fa poques setmanes, per parlar davant d’un públic atent i abundant. No hi havia, escoltant-me, cap membre de la família Matutes. No hi havia cap dona de negre collint ametles sota els avions. Però tampoc hi havia motius per al meu recel de tants anys. Els tòpics són els tòpics, vaig concloure després de recórrer amb calma la ciutat i l’illa, però Eivissa és Eivissa. Un petit món ple de verdor i de pins, de valls delicioses amagades i quietes, de belleses insòlites, de marges de pedra que es conserven intactes, de pobles tan petits que no són pobles, d’esglesietes polides i pulcres amb porxes amables. És cert que a la ciutat, i a Sant Antoni, i no tant a Santa Eulària, la lletjor d’un urbanisme miserable ha fet estralls, i que a l’estiu deuen ser llocs insuportables. Però la resta de l’any, i la resta de l’illa, conserven una bellesa intacta. De verdor, de casetes blanques, de pulcritud, de calma, d’una cultura depurada amb el temps i que els nous temps no han arribat a destruir. Sant Miquel de Balansat i després baixar al port entre boscos, Sant Llorenç de Balàfia, Sant Joan de Labritja, Santa Gertrudis, quina delícia inacabable. I quina enveja, des del País Valencià, comprovar que la major part de la costa preserva l’esplendor primigeni, cala Vedella, cala d’Hort, o totes les cales i puntes del nord. Comprenc que tants eivissencs, a pesar d’invasions i de destrosses, conserven un sentiment de beatitud. Comprenc que l’illa siga, malgrat tot, un petit món feliç.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS