Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 28 de març de 2024
Joan F. Mira | Avui | 22/08/2009   Imprimir

Boscos, incendis

Estem patint un mal any d'incendis, un estiu de flames sense control que no només cremen els boscos sinó que destrueixen vides dels qui les combaten com poden i saben. D'Horta de Sant Joan a la Vall de Gallinera, de l'Ebre a la Marina, i de Castella a Grècia, el foc torna a formar part de la informació quotidiana, i els habitants de les ciutats s'estremeixen una mica davant de l'horror i després pensen en una altra cosa, com quan veiem imatges d'atemptats a Bagdad o a Kabul, o d'infants africans que es moren de misèria i de gana. Això que en solem dir “el camp” o “la muntanya”, és una realitat potser pròxima en l'espai, però distant en la comprensió dels urbans, inclosos els responsables polítics, els suposats experts i els periodistes que n'informen sense entendre res. Enguany hi ha més incendis, se suposa, perquè ha plogut més a l'hivern i la vegetació ha crescut, ha plogut poc en primavera i s'ha assecat, i sobretot perquè fa molta calor. Potser sí. Però d'incendis en vindran més, no s'acabaran, i el drama es repetirà cada estiu, i fora de l'estiu.

D'estiu o d'hivern, des d'una caseta que tinc de cara al Penyagolosa, contemple el bosc. Fins on arriba la vista, i arriba bastant lluny, tot és cobert de pins i de carrasques, alguns rodals de savines i ginebres, que són arbres eterns i de fusta perfumada, algun bedoll en espais més humits. És un bosc que sembla antic, però que una gran part no és tan vella com pareix. Si a més de contemplar-lo des de la finestra hi camine, com faig sovint en qualsevol estació de l'any, comprove repetidament que la part més alta de la muntanya, coberta de pins negrals i de pins rojals, arbres de rectitud exemplar i clàssica, creixent sobre una terra relativament neta i ben cuidada, és verdaderament un bosc antic, intacte des de fa segles, no sé quants: miraculosament, aquests boscos –potser els més extensos del País Valencià– fa molt de temps que no coneixen la devastació del foc, o almenys jo no l'he vista, i no la recorda ningú. Aquest bosc net i primitiu sembla que no s'ha cremat mai, i això deu tindre alguna explicació.

La memòria de la gent vella dels pobles pot alterar una mica la percepció del passat, però no altera els fets: hom recorda les grans nevades, les grans pluges (plovia més que ara, asseguren, nevava molt més), i recorden també que, excepte en el bosc més antic, de focs n'hi ha hagut sempre, de grossos i de petits, quan no hi pujaven bombers amb camions cisterna, ni hi venien avions i helicòpters llançant aigua des de l'aire. D'incendis n'hi ha hagut sempre, però no tants com ara, això diuen, i deu ser veritat: no conec l'estadística històrica, si és que n'hi ha. Potser en aquest cas l'opinió popular coincideix amb la dels que s'anomenen experts: hi ha més incendis perquè hi ha més llenya al bosc –abans la treien per a casa, per als forns, per a fer carbó–, perquè hi ha més matissa, i perquè a la muntanya hi puja tanta gent indecent de ciutat, que abans de tindre cotxe o moto es quedaven a casa, que és el que haurien de fer.

Jo tinc, sobre aquest fet, una explicació complementària: hi ha més focs al bosc perquè hi ha més bosc. Sobretot perquè hi ha més bosc de pins i no tant de carrasques, i tothom sap o ha de saber que les carrasques o alzines són arbres corretjosos i de mal morir: quan es cremen, es cremen poc i malament, no fan córrer alegrement el foc, i sovint es queden només socarrades per fora i vives per dins, de manera que en pocs anys reviscolen i l'alzinar torna a ser verd i coriaci com sempre. Josep Pla ja ho sabia, i ho explicava molt bé. Les carrasques, però, no són arbres expansius, no són una espècie invasora, com els pins. Els pins, a penes troben un pam de terra on fer créixer la llavor de la pinya, l'aprofiten amb eficàcia incomparable. De manera que, si hom aprèn a mirar el paisatge, trobarà que l'expansió de les pinedes ha seguit en molts llocs un ritme equivalent al de l'abandonament dels conreus de muntanya: una gran part del bosc visible ha crescut en bancals que fa poques dècades eren terra de cereal.

De manera que, sota els pins joves nascuts al llarg dels darrers trenta o quaranta anys, hi ha encara els bancals o feixes, els camps abandonats. I quan es cremen no sé si vol dir que l'antiga agricultura pobra –la del secà, que cultivava la muntanya només per poder menjar– recupera inútilment, socarrada i coberta de cendra, la terra que havia ocupat tants anys, o si la facilitat amb què es crema el bosc nou és senyal que ha invadit llocs que no li eren propis. Ja fa molts anys, molts estius sobretot, que de Portugal i Extremadura fins a Provença o al Peloponès, veiem la imatge repetida: el pinar cremat, i sovint, si hom s'hi fixa, la reaparició de la forma dels bancals o terrasses que els arbres nous cobrien. Sé que el foc també arrasa, i tant, paratges de bosc antic, extensions sovint enormes a Califòrnia, Canadà o Austràlia, que els entesos afirmen que això és part de llargs cicles naturals de regeneració (per obra dels déus del llamp, hauria de ser, no per mà de piròmans criminals o insensats), i que hi ha qui sosté que en casos com aquests caldria deixar el foc tranquil i avançar al seu aire, mai més mal dit.

Veig també que en els incendis nous, ací o a Califòrnia, cada vegada hi ha més cases amenaçades pel foc: són cases en llocs on abans no n'hi havia, cases fetes on no se n'havien de fer. Són construccions, urbanitzacions senceres, que mostren ben clara la incomprensió dels urbans: construir carrers i conduccions elèctriques, milers de casetes o xalets, enmig dels pins, o a la vora dels pins, és una novetat amb un gran punt d'insensatesa, és una cosa que la gent antiga no hauria pensat mai. Vol dir que hem perdut el respecte als equilibris clàssics, a les fronteres de la vella cultura de mas i de poble de muntanya. I això s'ha de pagar, i no hi haurà lleis, policies, agents forestals, bombers heroics o hidroavions que puguen impedir-ho. La gent dels pobles s'ho mirarà amb còlera o amb escepticisme, i ells tampoc no hi podran fer res. Tornaran els incendis, l'estiu d'enguany, i l'any que ve, i l'altre i l'altre, i uns ho contemplaran i uns altres s'hi jugaran la vida. Mentrestant, els senglars passegen pels carrers de Barcelona, i els esquirols arriben a la vora del mar per Benicàssim. Si volen traure alguna conclusió, la trauen. I si no, tant se val.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS