Escriptor a temps complet

 

Javier Andrés

 

Joan Francesc Mira, un dels intel·lectuals —encara que a ell no li agrada massa eixa paraula— més actius del País Valencià durant els últims anys, entra avui a «Siete Días» per a omplir la nostra xerrada setmanal. Joan Francesc Mira —«oblida’t ja de Quico, és un diminutiu estrictament fami­liar i col·loquial»— és un home que ha estat, durant els últims vint anys, fent allò que es diu País. Primer des de la seua militància política, després de la seua tasca docent i investigadora com a antropòleg; des de sempre, amb la facilitat d’una ploma que el va portar a la final del premi Josep Pla de novel·la. Es tracta, per damunt de tot «d’un escriptor a temps complet però intermitent».

 

     —Antropòleg, escriptor i, a ve­gades, polític. Com s’alternen en Joan Francesc Mira eixes tres activitats i per què la triplicitat? D’on ve?

     —S’alternen malament, ara com sem­pre. És a dir, és una certa esquizofrènia privada per la qual et veus obligat a anar fent de Mr. Jeckyll i Dr. Hyde, alternati­vament. I això no ha estat tant una elec­ció privada meua com una imposició de les condicions del País. Si ara jo tinguera vint anys no faria el mateix que em vaig vore obligat a fer vint anys arrere, en un moment en què en el País no sols estava tot per fer —que ara també està quasi tot per fer—, sinó que no hi havia ningú per fer les coses. Per això, gent de la meua generació ens vàrem vore obli­gats en un compromís de resoldre problemes urgents, com eren qüestions de l’idioma, o en un compromís intel·lec­tual. En tot cas, la part absolutament privada i vocacional és la literatura.

     —Això vol dir que si ara tingueres vint anys no hagueres tingut eixa incursió al món de la política?

    —Això vol dir que si jo tinguera vint anys i pensara com pense ara, em dedi­caria molt més a la literatura i les altres activitats serien de tipus marginal o eventual. La meua participació en la política seria com la de qualsevol ciu­tadà preocupat per la societat. Els polí­tics no tenen per què ser professionals dedicats exclusivament a la política.

     —Has dit que d’eixes tres activitats que conflueixen en Joan Francesc Mira tu, personalment, et quedaries amb la litera­tura. La teua activitat docent ve condicio­nada perquè un escriptor, ací, no pot viure de la seua ploma?

     —En gran part sí. Potser ara quan ja és més fàcil viure de la literatura però no de la literatura de creació, exclusivament. Es pot viure de la ploma, d’escriure, però no de la creació literària, que són coses diferents.

    —Com hem dit, professor ací al CUC, escriptor, polític. Es això el que defineix un intel·lectual?

     —Jo sempre he tingut els meus dubtes a l’hora de definir l’intel·lectual. És a dir, no qualsevol persona que es dedica a unes activitats que impliquen un ús de la intel·ligència pot ser estrictament un intel·lectual. Per a mi hi ha un concepte bàsic per a definir la figura de l’intel·lectual: la seua postura reflexiva i critica de la seua mateixa activitat i de la societat en la que viu; a no ser que agafem el con­cepte intel·lectual i l’apliquem a tota persona que es dedica a qualsevol activi­tat que tinga que veure amb l’ensenya­ment, la literatura, etc. En eixe sentit, trobaríem en cada país cinc o set milions d’intel·lectuals.

 

 Trajectòria política

     —Bé, canviem «de tercio». Quan i com entra Joan Francesc Mira a la política activa al País Valencià?

     —Això pot ser una cosa que només li la conte al meu confessor. Però diré, així per damunt, que jo vaig entrar a la polí­tica cap a l’any 60 o 62 quan es va crear a la ciutat de València el primer grup d’esquerra nacionalista. Seríem la primera dotzena, més o menys apostòlica, que vàrem organitzar el Partit Socialista Valencià. Una política absolutament clandestina, que sobrevivia per un sis­tema de treball en cèl·lules, molt tancat per la nostra pròpia seguretat...

    —Després, al 1977, vas estar candidat al Senat pel BLOC?

     —Sí, eixa va ser la segona etapa. Aquell PSV, sota el denominador comú de nacionalistes i d’esquerres, va anar creixent aglutinant des de socialdemòcrates a marxistes-leninistes o trotskistes. Allò, lògicament, no podia durar. Cap a finals dels anys seixanta el partit es va desintegrar.

    Després, cap al final del franquisme, el grup es torna a recompondre bàsica­ment amb nacionalistes i socialistes. I, per dir-ho d’alguna manera, es va «refundar» el Partit Socialista del País Valencià pel qual vaig ser candidat al Senat en les primeres eleccions.

     —Encara que a mi no m’agrada massa, podríem ara jugar a política-ficció. Què s’haguera fet de Mira si haguera estat ele­git en aquelles eleccions?

     —Sempre es diu allò de «procurar cumplir honestamente con las obligacio­nes del cargo». Estic segur, ara seriosament, que jo no haguera intentar fer allò que es diu carrera política.

     —Acabem ja en la vessant política. Fundador com has dit del PSPV i ara cla­rament identificat amb la Unitat del Poble Valencià. Per què?

    —Crec que paral·lelament al que puga fer actualment el PSOE i els nacionalis­tes que allí queden, que no és molt però que són coses que tan sols es poden fer des del poder, és necessari que les forces disperses del nacionalisme siguen cohesionades per a crear una minoria política coherent amb un pes suficient per a influir, en tots els sentits, en la vida ofi­cial, en l’acció de govern. Es tracta de crear una minoria als nostres Ajuntaments, a les Diputacions i les Corts per fer pressió davant l’acció de govern en el sentit que als nacionalistes ens inte­ressa.

    —I per què a eixe nacionalisme valen­cià li costa tant tenir una representativitat en la política oficial? Es a dir, com explica un antropòleg el fracàs dels moviments nacionalistes al País Valencià; fracàs, almenys a l’hora de recollir la confiança popular mitjançant els vots?

    —Probablement, i en primer lloc, per­què procedeix d’una experiència de l’antifranquisme, d’una experiència política clandestina que obligava que les acti­tuds d’exclusivisme ideològic foren molt fortes de tal manera que, en aquella època, quasi que allò que és factor comú deixa de tenir importància en gran part i adquireix importància les diverses opcions ideològiques. És a dir, que si hi havia un cos comú que era l’antifranquisme i un cert nacionalisme genèric que estava difonent-se, bé resulta que el pertànyer a una organització o a una altra té molta importància per tractar-se de grups que es van fent tancats i cada grup pensa que ell podrà anar endavant a soles. Això ha fet que no s’arribara en cap moment a presentar una espècie de front bàsicament nacionalista, definit com a tal de cara al públic, de cara a la societat com a nacionalista, com a valencianista.

    Fins ara cada grup es presentava com a socialista, com a trotskista, com a mar­xista o el que siga; això feia que el nacio­nalisme quedara reduït a una opció entre altres en compte de ser un factor comú a totes eixes opcions. Entens, no?

 

Creació literària

     —Abans ho has dit prou clar. Si Joan Francesc Mira tinguera vint anys es dedi­caria, preferentment, a l’activitat crea­dora, a la literatura. Quina ha estat, fins ara, eixa activitat i com entres en eixe món?

     —Vaig començar a fer literatura quan em vaig trobar en disposició de fer-ho, quan em vaig trobar amb un bagatge de lectura i domini del llenguatge suficient. Has de tenir en compte que no era fàcil superar una falta de tradició literària pròpia del País. Vaig començar a es­criure farà uns dotze o catorze anys. No m’he dedicat d’una forma continuada a escriure però quan ho he fet sí que m’hi dedique durant eixa temporada, el temps que siga, només a escriure; és a dir, que el que no faig és alternar. Sóc una espècie d’escriptor a temps complet, intermitent.

     —Dins la teua incursió al món de la literatura hi ha una obra bàsica. Va ser arribar i quedar finalista del Pla.

    —Sí, la primera novel·la que vaig escriure, en la qual jo tenia molt poca confiança, va caure bé i va ser finalista del Pla l’any que el va guanyar Llorenç Villalonga. Per a mi va ser un gran estí­mul quedar finalista l’any que el va guanyar el gran «patriarca» de la narra­tiva catalana.

    —Has dit que un dels problemes a l’hora de començar a escriure va ser la falta d’una tradició literària al País. Em estos moments, com veus tu l’estat de salut d’eixa narrativa?

     —Jo pense que està bé. Pensa que ací no estem als Estats Units ni a la Unió Soviètica. A escala del País Valencià, amb una societat de quatre milions d’ha­bitants i donades les condicions cultu­rals i lingüístiques d’esta societat, el fet de trobar-nos en una dotzena de novel·listes és, quantitativament almenys, molt per damunt de moltes altres zones d’Eu­ropa. Una altra cosa, en la qual no vull entrar és la qualitat; com pots imaginar no pense dir-te qui són els que a mi m’agraden més o menys.

 

Altres projectes

     —Doncs no fa falta que ho digues. Des­prés d’un any als Estats Units et fas càrrec del Museu Etnològic de València. Que ens pots contar d’eixa tasca?

     —Bé, per a mi ha estat l’última etapa d’uns anys dedicats a l’antropologia cul­tural i social del País Valencià. Afortu­nadament, la idea del Museu la va comprendre molt bé l’anterior president de la Diputació de València, Manuel Girona, que era un home molt preocupat i sensibilitzat pels temes culturals i la recuperació nacional del País, i va recol­zar la creació d’aquest Museu. En estos moments hi ha una primera part en marxa i esperem, entre l’any que ve i l’altre, anar completant el projecte. Es tracta de crear un centre d’investigació que siga un element de cooperació i assessorament tècnic per al que volem que siga tota una gran xarxa que museus locals i comarcals de tot el País.

     —I ara de nou immers en un altre pro­jecte. Què és El Temps?

     —És una altra d’eixes coses que un es posa a fer per omplir un forat... saps, omplir forats és una de les meues desgrà­cies particulars, tinc la impressió de passar-me la vida omplint forats. Evidentment jo no sóc periodista ni hauria de dedicar-me a eixe negoci. De qualse­vol forma, El Temps serà un setma­nari que és necessari per a poder servir com a vehicle de circulació d’una visió valenciana del món i de la societat.

 

Permanents manipulacions

     —Joan Francesc Mira, no tenim més remei que acabar esta conversa i anem a fer-ho amb dues preguntes. En primer lloc m’agradaria que ens explicares, des del punt de vista d’un antropòleg, d’un home que ha estat em contacte amb la forma de ser del poble valencià, això que es diu idiosincràsia, si hi ha una raó per la qual els valencians estem vivint encara eixa visceral divisió al respecte d’una llengua, una senyera i una denominació.

     —És fàcil, això tardarà en quedar solucionat i assumit perquè darrera d’això hi ha una manipulació conscient de la igno­rància popular, una manipulació siste­màtica i metòdica. Quan determinats grups i persones no tenien interès en eixa manipulació, la divisió no existia fins que hi apareixen determinats grups a la ciutat de València que van vore que el nacionalisme existent era emmarcat cla­rament a l’esquerra i la dreta va intentar recuperar uns arguments de tipus cultu­rals excitant els sentiments més primaris que són els de la diferència, el particula­risme, el buscar-se un enemic, etc. És a dir, es tracta d’una estratègia perfectament manipulada que es pot explicar dia per dia i projecte per projecte. Mentre continue eixa planificació, el con­flicte continuarà.

     —Acabem parlant del govern. Quina és la valoració que fas de la política cultu­ral de l’actual govern socialista a la Gene­ralitat?

    —D’entrada hi ha un problema molt greu i és que l’autogovern no ens ha arri­bat com a resultat d’una reivindicació popular. En un moment sí que ha existit eixa pressió popular, recordem la manifestació de mig milió de persones en 1977 a València demanant l’autonomia, això mai s’havia vist al País; després resulta que les forces polítiques reculen, es sot­meten a les directrius dels seus partits a Madrid i l’autogovern arriba no com a resultat de l’empenta popular sinó com a resultat d’uns pactes a nivell d’estat. Això significa que l’autogovern ve des de dalt i que l’arrelament popular que té és, actualment, molt pobre, no cap.

    La gent comença ara a saber que té un autogovern. I en el moment actual, jo crec que una de les poques coses efectives que s’estan començant a fer és el primer in­tent, si vols tímid, de normalització lin­güística.