Monòleg

 

Els treballs perduts

Joan F. Mira. Edicions 3 i 4.

València, 1989. 336 pàgines. 1980 pessetes

 

Ramon Pla i Arxé

Sobre una trama argumental lleu —els periples per la ciutat de València d’en Jesús Oliver, director de la Biblioteca Universitària, que tracta de salvar de l’especulació immobiliària el vell palau del seu avi, on s’ha instal·lat per formar-hi una biblioteca de 144.000 volums (el nombre dels elegits, Ap VIII, 4)— Joan F. Mira construeix un excel·lent monòleg interior. Com Joyce —de qui evoca el monòleg de la Molly Bloom—, es basa en les associacions del protagonista —que situen en un mateix pla la percepció sensorial, la fantasia o el record— per mostrar la realitat tal com es recrea en la ment del personatge: no, doncs, pròpiament la realitat, sinó l’experiència singular d’aquesta realitat. Joyce busca, però, l’estadi no verbalitzat del pensament; Mira, l’espectacle bigarrat del món. Joyce, el personatge; Mira —que controla millor el recurs— fa prevaler la seva mirada escèptica i còmplice sobre les coses.

     En aquest monòleg hi ha, em sembla, la força fabuladora d’Els treballs perduts: la que recrea en indestriable barreja d’apassionada complicitat i de sorneguer distanciament les grandeses i servituds d ela seva gent i de la seva ciutat. Però també en aquest monòleg hi ha la seva feblesa: la que deriva de la dificultat de crear el gran personatge que les seves qualitats fabuladores reclamen: la confusió que es pot suscitar entre el monòleg i el narrador —i entre sensibilitat d’autor i personatge—, la col·lisió entre el to patèticament decadent del protagonista, l’atractiu del seu designi culturalitzador, i la seva inapel·lable alienació —que redimirà, sembla, a la fi, una meritòria victòria de llit, amb ajuda professional— dilueixen, en part, els prodigis verbals del relat.

     Per compensar-ho, hi ha en l’obra un complexíssim entramat de referències cultes que faran les delícies de l’especulació erudita: l’estructura mítica —els treballs d’Hèrcules— que sistematitza l’aparició dels motius narratius, la sobrecàrrega simbòlica que amara totes les referències —noms, personatges, accions—, les citacions textualitzades, tan suggestives. En Mira, això no és la substància narrativa, fet que provocaria, potser, allò que Villatoro definí —en resseguir el model d’Eco— com el “buit acollidor”, sinó un salpebrat culte de la seva cuina narrativa: en darrer terme, de les grandeses i servituds del monòleg.