Entrevista a Joan F. Mira

 

“Ens calen grans obres en català, amb ambició i perspectiva”

 

Pep Blay

Dues novel·les mil·limetra­des, elaborades a consciència amb ambició, tan universals com particulars, han donat a Joan Francesc Mira una imatge de l’escriptor de culte. En realitat, però, El desig dels dies (Tres i Quatre, 1981) i Els treballs per­duts (Tres i Quatre, 1989) “no vo­len ser llibres de minories. M’agra­daria tenir més transcendència social”, manifesta l’autor.

     Aquest narrador i antropòleg va­lencià, conegut potser més per la seva activitat en defensa de la nació catalana i pels seus assaigs sobre la problemàtica nacional dels Països Catalans —la Crítica de la nació pura (Tres i Quatre, 1984, premi Joan Fuster) va tenir un gran ressò popular—, és ara l’escriptor del mes per la Institució de les Lletres Catalanes i està treballant en una tercera novel·la “que d’alguna manera segueix la línia de les ante­riors: elaborada a consciència, amb referències culturals universals i escrita des de València. Però només és un projecte en gestació, encara es pot avortar.”

     —No és la primera vegada que trobem escriptors que compartei­xen la seva tasca literària amb la de reivindicació i reflexió sobre l’estat anormalitzat de la nació catalana. En un país normalitzat, escriptors com vostè s’haurien dedicat únicament a la creació?

     —Jo segurament m’hagués dedi­cat més a la literatura, però no crec que de forma exclusiva. Hauria se­guit també amb l’antropologia soci­al i cultural, que és la meva voca­ció, i m’he interessat pel que té de participació en el condicionament de l’experiència humana. L’antro­pologia cultural et dóna una pers­pectiva i una penetració en les dife­rents maneres de viure personal­ment en societat que no et dóna cap altra cosa: des de l’estudi de la prò­pia societat fins a les més distants. De totes maneres, és cert que m’hauria dedicat més a la literatu­ra. Ara, depèn de quin país, si ha­gués de triar m’agradaria un país petit i amb una mica de coherència, com Holanda, Dinamarca. Evi­dentment, tot el temps que he ha­gut de gastar aquí en la meva acció cívico-patriota la podria haver dedi­cat a la literatura.

     —Aquest fet d’haver de realit­zar una doble tasca, ¿pot influir en el nivell de qualitat de la literatura catalana actual?

     —No crec que hi hagi una relació directa, perquè en països que nosaltres diem normals, com Ho­landa i Dinamarca, no són cone­guts al món per la seva qualitat lite­rària. Coneixes alguna cosa de lite­ratura contemporània o clàssica holandesa? És un país de quinze milions d’habitants i no han destacat per la transcendència de la seva producció literària.

     —Tant El desig dels dies com Els treballs perduts han estat elogiades unànimement com a grans obres de la literatura catalana. Per la insistència com la crítica valora llibres d’aquesta qualitat, sembla que es vulgui dir que es publiquen tantes i tantes “novel·letes”, que quan en surt una de consistent...

     —No és el meu problema aquest. Jo crec que és cert que en català falten grans obres, amb una ambició de perspectiva, perquè ens aniria molt bé des d’un punt de vis­ta emblemàtic i popular que alguns autors tinguessin un gran reconeixement públic, com el que van te­nir en el seu moment escriptors com Verdaguer i Guimerà. Qui més qui menys els coneixia a la Ca­talunya de finals de segle, i tot el poble els considerava uns grans escriptors. Tenir ara una cosa així seria d’una gran transcendència cívica i nacional.

     —I a part d’un ressò popular, també caldria tenir un reconeixement internacional, que gairebé no hem tingut des de l’Edat Mitjana.

     —Bé, a l’Edat Mitjana la literatura tenia un ressò en cercles minoritaris, molt tancats. Però si tu penses en les grans manifestacions ciutadanes que hi van haver al carrer amb la mort de Maragall... va ser apoteòsic. El màteix que va passar a València amb un escriptor castellà: Blasco Ibáñez. Amb les mateixes obres que Blasco Ibáñez però en català la situació actual seria totalment diferent. Per això que seria molt important tenir ara un personatge de l’envergadura pública últims com un Blasco Ibáñez o un Guimerà. Per això calen grans obres, no per a la satisfacció personal d’un escriptor, sinó per convertir-lo er personalitat pública i popular. Això en certa manera pot ser independent de la qualitat literària. Victor Hugo i Émile Zola eren infinitament més populars que Proust, i en canvi aquest va fer una gran obra.

     —Al costat de la teva obra sovint apareix la qualificació de novel·la valenciana, i hi ha una tendència a tenir-la en compte dins les altres obres escrites per valencians. Hi ha una manca de perspectiva geogràfica general dels llibres escrits en català?

     —No ens podem pensar que tenim un territori lingüístic i nacional homogeni, hem tingut una evolució històrica, social i fins i tot literària diferent. Per tant, té una certa explicació que es faci una diferenciació en aquest sentit. De fet, hi ha hagut un àmbit de producció literària al voltant de Barcelona, un altre al voltant de València i fins i tot un altre al voltant de Palma. Si penses en la literatura castellana, tota ha girat al costat de Madrid que, per cert, també incloïa als catalans. Aquestes distincions, doncs, no crec que siguin marginacions literàries sinó una constatació d’una realitat, des del punt de vista de la transcendència social: quan Verdaguer era popular ho era a Catalunya, no a València, de la mateixa manera que Blasco Ibáñez ho era a València, i no a Catalunya. De totes formes, sembla que ara es torna en un cert sentit a tornar a un sol àmbit, gràcies a les facilitats de comunicació. Això és un fet relativament recent. Però els escriptors catalans segueixen publicant a Barcelona i els valencians a València. En canvi, tots els castellans ho fan a Madrid, no hi ha un focus editorial a Sevilla o a Valladolid.

     —En Jaume Fuster diu que Els treballs perduts és “la millor novel·la valenciana des de Tirant lo Blanc”...

     —Suposant que això fos veritat seria una desgràcia pública: que des de fa cinc-cents anys no hi ha hagut novel·les importants al País Valencià. És real aquest problema, perquè és gairebé insignificant la producció de novel·la al llarg dels últims quatre segles fins ara, i això és molt trist, no hi ha una tradició narrativa.

     —És una obra plena d’al·legories...

     —L’al·legoria central quant a la trama narrativa és la mitològica: els dotze treballs d’Hèrcules. L’Ulis­ses de Joyce segueix la trama de L’Odissea, a vegades a partir d’e­lements molt subtils. Jo he seguit la història d’Hèrcules i molt a cons­ciència. Hèrcules no és el personat­ge que tothom es pensa, forçut... té la funció en aquest món de conver­tir el caos en ordre, que és a la ve­gada un procés de purificació inte­rior en el qual s’arriba a la consu­mació a través del foc: la vida eter­na i l’eterna joventut. Per això quan Hèrcules mor a l’Olimp el ca­sen amb la deesa de la joventut eterna. Aquest mite ha estat pre­sent en múltiples cultures en tantes i tantes versions: passant pel món dels morts s’arriba a l’arbre de la vida, a un estat com de felicitat, i el foc ha cremat totes les impureses que hagin existit anterioment. Aquesta és només l’al·legoria central, a part hi ha tot un entrellat de conjunts al·legòrics paral·lels.

     —Per què ha optat per definir aquestes al·legories clarament mitjançant els noms?

     —Jo confio en el lector, però al lector tampoc no cal posar-li les co­ses tan difícils. I no crec que tots els lectors siguin prou subtils per cap­tar aquesta doble vessant de Maria/Marilyn, per exemple, o hi veuen només un personatge curiós.

     —València funciona com un personatge més, amb la seva prò­pia al·legoria: l’Univers.

     —L’acotació física de València com a univers està marcada primer de nit amb moto i acaba de dia, a peu. Paral·lelament, he volgut fer un retrat real de la ciutat. Vaig te­nir la temptació d’inventar-me co­ses, però en això sí que vaig seguir Joyce: ell estava a Trieste i sovint escrivia cartes a Dublín preguntant per detalls petits com si un arbre encara estava o no en un carrer. He estat absolutament fidel com ell, i els dotze camins traçats es podrien seguir. Més que un altre protago­nista València és el tot, un microcosmos que representa tot el món.

     —Potser les seves novel·les co­breixen un buit en la narrativa catalana contemporània: una novel·la molt intel·lectualitzada, mil·limetrada, farcida de referències culturals i més intel·ligent

que sentimental.

     —Jo no vaig a buscar la vena sensible del lector, però sí la d’al­guns dels meus personatges. Jo no crec que sigui una novel·la única­ment per a intel·lectuals, crec que la gent es pot divertir llegint aques­ta novel·la. Els personatges són molt càl·lids... I em preocupa una mica que els meus llibres es quedin com una cosa per a minories, que no hi hagi més públic que en participi, encara que la crítica faci els elogis que vulgui. Però aquí també hi entren raons de mercat, promoció...