Parelles en dificultats

 

Joan Francesc Mira escriu quatre històries d’amor ambientades en el passat

 

FRANCESC PÉREZ I MORAGÓN

Els relats aplegats en aquest llibre publicat per Tres i Quatre, tenen molt en comú, malgrat la diversitat de les èpoques en què transcorren i de les fonts on prenen l’inici. Sobretot els serveix de fil comunicador el fet que les relacions amoroses centrals en les històries inspiradores, estan situades sota el signe d’unes dificultats supremes, quasi fatídiques i al capdavall invencibles. Com en certes novel·les romàntiques —que no vol dir, és clar, les novel·les rosa— ací veiem amors frustrats per tota mena de circumstàncies i obstacles: l’orientació sexual d’un dels protagonistes, una tirànica autoritat paterna basada en prejudicis socials amb la complicitat dels poders polítics, la disciplina religiosa o militar o el desdeny d’una dama per un dels seus enamorats. No són circumstàncies extraordinàries, ni ahir ni avui, però en el desenvolupament d’aquests quatre récits, hi són factors que ho decideixen tot. En l’abrupta Catalunya gòtica del XV, en les corts renaixentistes de València o dels dominis italians de la corona catalanoaragonesa del XVI, a la Ciutat de Mallorca del XVIII o en l’ofegós Portugal salazarista, Mira hi ha trobat motius per a reconstruir quatre episodis diversos de l’amor fracassat, posant a contribució poc coneguts documents històrics i literaris i la seua destresa com a narrador. En la narrativa de Mira, l’antecedent més pròxim d’una reconstrucció semblant és Borja Papa, exercici molt més dilatat. En certes obres anteriors seues, els records generacionals —El desig dels dies— o la memòria política silenciada dels anys immediats —Viatge al final del fred— jugaven funcions equivalents. En Quatre qüestions d’amor, els vincles entre la transcripció cronística d’uns fets que ‘realment’ s’esdevingueren i el teixit en què el narrador els encasta són, en general, més directes i d’una transparència més deliberada. És un procediment de treball molt rendible en mans d’un escriptor com Mira, encuriosit pel passat però amb la voluntat d’interrogar-lo, de vivificar-lo amb dades circumdants que les recapitulacions històriques no pretenen ni poden transportar fins al present. En la ‘nota de lectura’ que obri el volum, Lluís Meseguer el defineix com ‘una col·lecció de quatre comentaris anotats de textos historiogràfics, jurídics, cronístics periodístics’. I això, a l’hora de situar-los, fa pensar de seguida, i per exemple, en les anomenades Cròniques italianes de Stendhal, o en certes pàgines de Leonardo Sciascia. Ara bé, l’economia dels mitjans propis incorporats per Mira sembla, almenys en aparença, molt més acusada. Perquè, és clar, al lector, sempre li quedarà la reserva de suposar que, més enllà de les declaracions d’innocència del narrador, algun document utilitzat siga apòcrif. Fora d’aquesta eventualitat, les seues intervencions són glosses, contextualitzacions i derivacions més o menys probables —jocs de la imaginació que s’entreté a endegar la realitat, o desviar-la. Sense trampes excessives o intercalar-hi un mínim d’artificis i d’argúcies: com ocorre amb els espais que el restaurador d’una pintura incorpora sobre els fragments desapareguts, tot deixant palesa la novetat de la matèria. L’aspiració a fer versemblant el resultat final d’aquestes operacions és completament aconseguida. Quan començava aquesta nota, he tingut un curiós incident en la memòria. No feia molt que havia acabat una segona lectura del llibre i recordava amb precisió l’argument i els personatges centrals de tres de les històries, però una quarta —i jo sabia, pel títol general, que existia— se m’havia esborrat del tot. He anat a comprovar quina era i el lapsus m’ha semblat eloqüent i tal vegada orientador. Les desventures eròtiques de don Rodrigo Hurtado de Mendoza, marqués de Cenete, avui enterrat a la capella dels Reis de l’antic convent de Sant Doménec, a València, no havien aconseguit atraure’m fins al punt de recordar que les havia llegides. M’explique ara aquesta exclusió involuntària, perquè, tot i la profunditat del dolor que l’acompanya, aquesta ‘qüestió d’amor’ em deixa la sensació de trobar-se una mica desplaçada, enmig de la claredat colpidora, lineal, de les altres històries articulades per Mira, potser més poderoses en la seua eficaç simplicitat.