Borja papa (1996)

 

 

   

Borja papa (1996)

 

Sobre Borja papa...

 

 

I

 

  I  El vint-i-sis d’agost de l’any del Senyor mil quatre-cents noranta-dos em van coronar papa, era un dia de molta calor, com si el cel hagués volgut també en això afegir-me a la llista dels quatre successors del meu oncle Calixt, que tots van ser coronats en un d’aquests dies de gran calda de Roma, volia dir que cinc pontífexs seguits havien deixat la vida i el regne per no haver resistit un estiu més de calor enganxosa i de mal aire, qui sap si jo seré el sisè que tampoc no arribarà a un altre setembre, a mig matí vingué el cubiculari a despertar-me, Santedat, és l’hora, Santedat, i em va trobar en camisa i sense tapar amb el llençol, però un papa en camisa és un papa, Santedat, feia quinze dies que em deien Vostra Beatitud, Santíssim Pare, tots excepte el meu cosí Francesc. Sa Santedat s’hauria estimat més ser coronat un dia d’aire clar d’hivern, o millor encara un matí de primavera tèbia, però no es pot triar el millor temps de l’any per accedir al papat, i més valia gran calor que gran fred, pensant en el poble de Roma i en la llarga cavalcada, i millor sol que no pluja. Un papa en camisa, assegut en la cadira de forat redó, també és papa, i quan el barber li passa i repassa la navalla pel bescoll i per les galtes, també, és un papa calb ben afaitat, si el seu cap és coronat amb la tiara queda coronat per sempre, i si seu en la càtedra de Sant Pere ja serà fins a la mort la seua cadira, pel temps que Déu, no els homes, li vulguen atorgar de corona i de vida, havia dormit poc aquella nit, repassant amb el cerimonier Burkhard els detalls del programa litúrgic i comprovant amb el governador de la ciutat els preparatius fets en places i carrers, estudiant la disposició de les tropes amb el capità de la guàrdia i revisant els comptes de despeses amb el cardenal camarlenc, ja sabia prou que no pot ser bon príncep qui des dels primers dies no fa sentir sense ni un error ni un mal pas la majestat dels seus actes, ni pot ser bon pastor qui no té un ull posat en els gossos de guarda i l’altre en l’amor i el temor de les ovelles. Un cambrer em va portar el desdejuni que més m’agrada en aquell temps de l’any, figues napolitanes, pa blanc, formatge fresc de búfala i vi transparent dels castells romans, però aquell dia era jo l’oficiant de la missa i no era bo començar el pontificat concedint-me a mi mateix dispensa del dejuni canònic, qui sap el cambrer després quines notícies podia anar escampant, emporta-t’ho, fill, ja faré un mos més tard, li diguí, si puc i si em deixen, vaig mirar per la finestra, abans d’acabar de vestir-me, la confusió de pols i de sol com una boira seca sobre l’esplanada del palau, i entre la pols una inundació de robes de tots els colors, púrpura i viole­ta, or i plata, blanc i blau, tota la cort arremolinada que espera­va l’aparició del seu monarca nou, els alabarders genovesos del capità Domenico Doria, amb cuirassa i casc llampeguejant al sol, intentaven formar en doble línia per obrir carrer entre la multi­tud. A l’hora undècima d’aquell diumenge de gran llum arribà per fi el seguici dels cardenals a la porta del palau apostòlic i em vingueren a buscar en nom dels mateixos que dues setmanes abans m’havien fet papa, per fi també, a l’hora zenital de la meua vida, seixanta anys, seixanta-un, quan diu Aristòtil que l’home assoleix la culminació de les seues facultats, i era el segon pontífex de llinatge no italià elegit a Roma des que la seu papal tornà d’Avinyó, coronar ací en menys de mig segle dos papes estran­gers i no solament estrangers sinó del mateix nom i família era cosa que no es trobava igual en el Liber Vitae Christi ac Omnium Pontificum del meu vell enemic el bibliotecari Platina, lloat siga Déu que així ho ha disposat, el primer papa Borja no va tenir temps per deixar senyal memorable del seu pas per l’església romana, però el segon sí que en deixarà i, que el Senyor em per­done, no és un mal pensament imaginar que podria haver-n’hi algun dia un tercer encara o, si papa no pot ser, rei o príncep d’Itàlia, en aquests temps de tantes alteracions i novetats res no és impossible per a qui ho desitja amb voluntat i amb prou força.

 

  II  Davant de la processó pels patis del palau anaven sis lacais amb túniques de seda i bastons com canyes de plata en les mans, per obrir pas, seguits dels magistrats de la ciutat amb gramalles llistades de púrpura com les dels senadors antics, dels bisbes amb mitra i capa blanca; i del sagrat col·legi dels cardenals, els cardenals diaques amb dalmàtica, els cardenals preve­res amb casulla i els cardenals bisbes amb capa pluvial d’or, i l’últim jo, Alexandre VI Pontífex Màxim, entre quatre diaques que em guardaven com els levites d’Israel guarden l’arca de l’a­liança, darrere del protonotari que portava sobre un coixí la tiara de la coronació, seguia la infinita milícia dels auditors, notaris, abreviadors i clergues de la cúria, el nombre dels quals és tan gran que els uns als altres no es deixaven trepitjar la terra. A l’a­tri de Sant Pere vaig seure un moment en una estrada de tres gra­ons per rebre el besapeu dels canonges, beseu beseu, pensava, mentre podré seure en alt o estar dret tots vindreu a besar-me el peu fins que se’m gaste la seda de la sabatilla brodada com es gasta de tantes boques el bronze del peu de l’apòstol Pere a la basílica, el peu, no la mà com es besa a un bisbe o a un rei, com aquells canonges hauria volgut veure davant de mi dos o tres sobirans que jo sé, després em van acompanyar amb ciris encesos a la capella de Sant Andreu a rebre l’homenatge dels carde­nals davant del cap de l’apòstol que jo mateix havia rebut a Roma trenta anys abans de mans del dèspota de Morea escapat dels turcs i l’havia portat en triomf en un reliquiari d’or pels carrers de la ciutat fins aquest mateix altar, perquè el pobre Pius II, de santa memòria, tenia els peus inflats de gota, va ser un dia de gran festa, els romans pensaven que el cap d’un apòstol tan gran i cosí del nostre Senyor seria penyora també de grans ven­tures, o almenys un atractiu nou que faria créixer encara més l’afluència de pelegrins, que ha estat de tots temps la primera indústria d’aquesta ciutat, vaig pujar els graons de l’altar, em vaig instal·lar en la càtedra daurada i un a un els cardenals m’abraça­ven en senyal de caritat i em besaven la vora de la capa en se­nyal d’obediència, i qui fins uns dies abans havia estat el seu igual en dignitat sabia exactament, quan cada un s’agenollava amb calculada lentitud, quin cuc rosegava cada cor, què espera­ven del nou papa, què en temien, i quants haurien volgut ja aquell mateix dia veure’l cremar en l’infern com l’estopa que mentrestant el cerimonier encenia en la punta d’una canya i reci­tava tres vegades Sancte Pater sic transit gloria mundi, paraules de l’esclau que acompanyava els generals vencedors en el triomf per la Via Sacra, paraules miserables, així passa la glòria del món, vanes són totes les coses mortals i totes tenen un final segur en la cendra, el mestre de cerimònies les escandia amb més tanta convicció en la veu i amb tantes ganes que foren veri­tat com més aviat possible que se li podia veure en la cara el gust de dir-les, Burkhard ha estat sempre un home ple de bilis i de malignitat, però no he trobat ningú que domine com ell la litúrgia amb l’obstinada precisió dels germànics, hem hagut de ser pacients. Jo acceptava amb la mateixa cara benigna l’home­natge i l’avís, la gloria mundi i el recordatori de com és de fugaç, sic transit, si se’n va, però, és perquè abans ha vingut i ha estat meua, i amb la mateixa cara paternal rebia l’abraçada dels indi­ferents, la dels envejosos i la dels simples aprofitats, i també la dels qui amb certesa no tardarien a ser traïdors, d’amics sabia que allà ja no en tenia cap, això és ser papa.

 

  III  Tretze esquadres d’homes de tropa m’esperaven forma­des a la plaça, amb les llances en alt i cuirasses de pell de búfal ben lluents i greixades, menys de dos mil homes suant al sol, i això era tot l’exèrcit de l’església, no n’hi havia més, prou per fer una bona escorta al nou papa el dia que el coronaven, però de què servirien si algun dia havien d’entrar en batalla, poca glòria tindria en aquest món, i més fugaç que el foc de l’estopa, si havia d’esperar-la d’aquella tropa insegura, bruta i mal pagada, i menys si l’exèrcit i l’honor d’un papa Borja estaven en mans del capità general Niccolò Orsini, però encara no havia començat el meu regnat, ja tindria temps. Em van coronar amb la tiara dels tres regnes al capdamunt de l’escalinata de Sant Pere, davant de la plaça plena de gom a gom, i els cardenals i els barons romans van fer de públic de preferència en dos cadafals entapissats, a banda i banda del replà, asseguts pel seu ordre i jerarquia, per fi eren ells espectadors i jo protagonista, els cardenals simples acòlits i jo summe sacerdot, allà els barons i ací el seu sobirà i senyor, ells Orsini Colonna Conti Massimi Savelli Caetani i jo Borja. Les armes de foc de l’església eren encara molt poques i antigues, però mentre jo rebia la corona van disparar tantes salves d’artilleria i de tan a prop que durant la cerimònia no se sentia més música que l’estrèpit dels trons i em van coronar cobert per una nuvolada de pólvora i de fum, ja que m’havien exaltat com a Júpiter en versos més llagoters que inspirats, Scit venisse suum patria grata Iovem, que contemplaren ara el seu Zeus senyor suprem coronat entre trons i amagat pels núvols de l’Olimp, aquests ratolins de cúria són ben generosos a l’hora d’escriure adulacions llatines i em van omplir la ciutat d’escrits que gairebé em feien vergonya només de llegir-los, pare de la pau, invictíssim, digne de tastar eternament l’ambrosia i el nèctar, digne de les violes i les roses, més alt que Cèsar el gran és aquest Alexandre, aquell només era un home i aquest és un déu, pare de l’abundància i de la pau, què us diré, en cada arc de triomf i en cada portal de palau hi havia un gran cartell amb un dístic en lletres d’or sobre blau, o amb un poema sencer: Que les places acumulen alegria amb el testimoniatge de les flames, a l’invicte Zeus cançons flautes i el més alt honor, jo no he estat mai un gran entès en poesia, però sé que eren versos molt roïns, de tots els escrits un el vaig llegir amb gust diferent, només un: Prisca novis cedant, rerum nunc aureus ordo est, no l’he oblidat en tots aquests anys del meu pontificat que han conegut tantes mutacions de vides i fortunes, que el temps antic deixe pas al nou, d’or és ara l’ordre de les coses, era una adulació banal, com les altres, però almenys contenia una idea que m’agrada pensar. També era una bona idea, però meua, començar a regnar entre descàrregues d’artilleria i trompetes i pifres militars, això ho vaig posar jo mateix en el programa, perquè els reis són coronats amb una sola corona i la tiara del papa en porta tres, la més alta de les quals representa el regne espiritual, però no serà res en aquest regne terrenal, ni senyor de la seua pròpia casa, si el poble i els barons no tenen ben present que el perfum dels nuvolets d’encens pot canviar-se en olor aspra de pólvora, no fa tants anys que Eugeni IV, el papa que va fer cardenal el meu oncle, hagué de fugir de Roma perseguit per la facció dels Colonna i quan els romans van saber que s’escapava pel Tíber amagat dins d’una barca corrien per les vores del riu i l’acaçaven amb bastons i a colps de pedra, gràcies que Sant Pere va fer naufragar contra unes roques les barques d’homes armats que el perseguien, altrament el sobirà pontífex allà mateix hauria aca­bat el seu regnat dins l’aigua i no li hauria servit de res la coro­na més alta de la tiara, ja que no li servia la més baixa. Per això vaig disposar també que la processó papal entre les basíliques de Sant Pere i de Sant Joan començara amb una desfilada mili­tar, aquelles tretze esquadres de llancers que no valdrien res en una guerra, com aviat es va comprovar, però que valien prou per infondre una miqueta de saludable respecte pels carrers, amb els tabals i la trompeteria, tretze companyies d’infants seguides per més de vuit mil civils i clergues a cavall fan en total una proces­só ben llarga, però això era el que jo volia, que fóra llarguíssima i que ocupara tota la ciutat d’extrem a extrem, que l’espectacle durara moltes hores, encara que ens haguéssem de fondre tots al sol, la participació hi era obligada, com és cosa natural, però crec que els vuit mil hi haurien acudit igualment per pròpia voluntat, perquè la gent de la cúria i de la cort té ben poques ocasions de mostrar la seua condició de manera tan pública i solemne, i les poques que té no les deixa escapar, i tampoc se n’haurien privat els magistrats de la ciutat, els caps de districte i els batles pontificis, els grans barons amb tota la parentela i la noblesa menor, la tribu maligna dels ambaixadors i dels espies, i sobretot la multitud inacabable del clero secular i regular de Roma, que si fossen homes d’armes cap rei no tindria un exèr­cit tan ben vestit i alimentat. Després venien més de dos-cents bisbes amb capa blanca i mitra cavalcant de tres en tres, i des­prés els cardenals, un a un, cadascun en un cavall cobert de bro­cat i escortat per dotze escuders vestits amb els colors del seu senyor, com ara els d’Ascanio Sforza que portaven gipons de ras carmesí, sobrevesta violeta amb el folre tornassolat i bastons amb les armes dels Sforza i dels Visconti, o els del cardenal Zeno de Venècia vestits de vellut negre, els de Giambattista Orsini amb calces rosa i gipons verds i vermells, els de Carafa de Nàpols de vellut lleonat, i així tots els prínceps de l’església romana, per­què l’esplendor de la cort del pontífex en la terra ha de ser un reflex visible, davant del poble cristià, dels colors lluminosos de la cort celestial, jo no he fet mai gran cabal d’aquests predica­dors de reformes que voldrien veure tota la cort de Roma vesti­da de burell i fent perpètua penitència, l’última cosa que neces­siten els fidels és una església trista.

 

  IV  Quan vam arribar al peu del castell de Sant’Angelo la miqueta de brisa que pujava pel riu va fer flamejar estendards i senyeres, al capdamunt d’un pal de vaixell plantat en la torre més alta onejava un penó de dotze vares de llarg, jo havia manat que fóra el més gran mai vist a Roma, amb el bou de casa Borja pasturant en camp d’or i coronant les armes una tiara i les claus de Sant Pere, li feien companyia dos estendards més petits amb els colors de l’església i els de Roma, i jo avançava escortat per les banderes de les milícies, els penons dels districtes urbans, els gonfanoners pontificis, l’estendard amb l’escrit S.P.Q.R. que por­tava el meu amic i consogre Cesarini, pobra filleta meua Jerò­nima que poc li va durar la vida i el matrimoni, i per la senyera amb les meues armes que portava el comte della Mirandola, també a ell se li va morir el fill Pico massa jove, al meu oncle Calixt l’hauria emocionat veure tants estendards al sol, ell era un home de poques fantasies, les úniques teles pintades que li agra­dava mirar eren les banderes que encomanava per enviar-les a la croada contra els turcs i el seu pintor de cambra era aquell Salvador Joan, que vingué de València només a pintar senyeres i escuts per a les tropes cristianes. En cada merlet del castell hi havia un soldat, i mentre tocaven les trompetes, disparaven els canons i tots cridaven visca Alexandre, visca el papa, vam arribar a l’entrada del pont, on esperaven els rabins de les cinc sina­gogues i els caps dels jueus de Roma, vaig fer com havia fet el meu oncle Calixt i tots els meus antecessors, els rabins ageno­llats em presentaren el Llibre de la Llei i digueren: Alexandre Summe Sacerdot, a qui el cel i la terra, la mar i el món sencer presten reverència, supliquem humilment que la teua santedat es digne confirmar-nos aquesta llei que Déu Totpoderós va revelar a Moisès al cim del Sinaí, i els privilegis que ens han atorgat els teus predecessors, i llavors el papa respon: Jueus, lloem i res­pectem la vostra santa llei, que Déu Omnipotent va donar als vostres avantpassats per mitjà de Moisès, però desaprovem i con­demnem la manera com l’observeu i com la interpreteu, perquè la fe apostòlica ens ensenya que el Redemptor, que vosaltres vanament espereu encara, ha vingut ja abans d’aquest temps, i és el nostre Senyor Jesucrist, que amb el Pare i l’Esperit Sant viu i regna pels segles dels segles, llavors vaig llançar a terra el seu Llibre de la Llei, com és costum, però els vaig confirmar el pri­vilegi de residir a Roma i de guardar ells aquella mateixa llei que el papa rebutjava, jo no els expulsaré mai dels meus dominis com han fet el rei d’Aragó i la reina de Castella, encara que per això mateix, per no ser dur de cor i fanàtic com són ells, són plens d’ira i de mala voluntat contra mi, de vegades pense que no els hauria d’haver atorgat mai el títol de Catòlics, hi hagué una bona batussa entre els rabins i els soldats de la guàrdia, per­què el llibre de la Llei tenia les cobertes d’or i els soldats l’agafaren i demanaven rescat, fins que els jueus van haver de pagar, com sempre, després de l’homenatge dels rabins ja podíem creuar el Tíber i entrar en la ciutat. A les tres de la vesprada quan travessàvem el pont el sol era roent i encegador, i de tot el segui­ci només jo anava a l’ombra, sota un pal·li de seda, de la matei­xa manera que entre tots els cavalls només el meu era immacu­ladament blanc com una pell d’ermini, color dels sobirans, però si els altres havien d’aguantar el sol a plom damunt del cap, jo havia de suportar el pes d’una tiara de tres corones d’or que m’o­bligava a portar el coll ben dret i l’esquena estirada i només podia moure el cap amb extrema lentitud, tant que m’hauria agradat en aquells moments poder riure i saludar amb llibertat, però la majestat d’un papa és més alta encara que la de qualse­vol monarca de la terra, i el dia que el coronen ha de mostrar-la al poble tal com és, impassible i sagrada, i cal suportar-ne el pes per més feixuc que siga, perquè en aquell punt la persona del sobirà es presentava als romans com l’espectacle que més desit­gen i esperen que és la desfilada del príncep enmig de tota la cort, i com més fastuós i abundant és el seguici més agraït li estarà el poble que el veu passar, els súbdits se senten més con­tents, més exaltats i segurs quan els és donat contemplar de prop la majestat del seu senyor i aplaudir al seu pas, i encara més si és un senyor davant del qual poden agenollar-se i rebre’n la benedicció, no els importava el pas del sant sagrament en la custòdia just davant de mi, els importava únicament la meua per­sona i amb quina excel·lència i majestat portava la tiara, la benig­na serenitat del meu rostre, els brodats d’or i de perles de la capa pluvial, la riquesa dels guarniments del meu cavall i com era de gros el diamant de l’anell de Sant Pere, aquest poble no vol un senyor fràgil i pobre, perquè de pobres i fràgils ja en són ells, el volen fort i cobert de magnificència, i així vaig fer l’entrada en la meua ciutat de Roma, que quan jo hi vaig arribar, més de qua­ranta anys abans d’aquell dia, la vaig trobar mig despoblada i trista, bruta, despullada, ruïnosa i violenta, però des del primer instant vaig saber que ella, no València ni cap altra, havia de ser ja per sempre la meua ciutat, i el lloc on jo seria allò que hagués d’esdevenir, durant més de quaranta anys ens havíem estimat i ens havíem odiat, ens havíem vigilat amb recel i amb gelosia, mentre jo plantava les arrels en aquesta terra tova traïdora, la tre­ballava com qui treballa un hort, i esperava el dia que Roma em cauria a les mans com una fruita madura. I ara se’m rendia des­prés de tan llarg setge, s’obria al meu pas i se’m lliurava captiva i conquistada, com una Pasífae agenollada implorant l’amor del toro de Zeus, ja que ací agraden tant els mites antics aquest és el més just, Roma Reina Retuda al Diví Alexandre Borja Bou, Roma fundada amb l’aladre en temps antic trobà un bou, ara després de perdre’l amb el Bou torna a nàixer, això deien alguns dels incomptables versos d’aquell dia, no van ser gastats deba­des els ducats que Marrades el meu secretari va repartir discre­tament entre uns quants escrivents de la cúria, no eren els millors poetes però la propaganda i la inspiració no poden sem­pre anar d’acord, i tampoc no van ser balafiades les vint bosses de moneda de plata que Joan de Girona anava repartint al meu pas, les llançava a grapats i la gent les atrapava al vol o per terra, les mirava, i contemplava per primera vegada impresa la cara del seu nou sobirà, el meu perfil coronat batut en bon metall, al mateix temps que el tenien en carn i ossos davant dels ulls, això fa un gran efecte, assegurar-se un triomf amb garanties costa molts diners, però rebre aclamacions agraïdes és també part del nostre ofici.

 

  V  Vaig entrar a la ciutat, com entren tots els papes, venint del pont del Sant Àngel i pel carrer dels bancs, que és el carrer dels florentins, entrem passant per davant dels bancs dels can­vistes no perquè l’església vulga mostrar així el seu amor parti­cular pels diners sinó perquè els diners acudeixen i creixen allà on passa l’església, aquest carrer és itinerari obligat dels pele­grins que han d’anar a Sant Pere i amb això queda dit com és de gran el negoci del canvi de moneda, sense comptar que amb la meua elecció els florentins tenien motiu d’estar contents, ja que els Borja hem estat sempre enemics dels genovesos i llavors érem encara amics dels Mèdici, segurament per això em van fer tan gran festa, tot el barri tenia les façanes endomassades de blau, els carrers estaven coberts amb veles de colors i caminà­vem damunt d’una catifa d’herbes oloroses i de flors. De tots els arcs triomfals que havien construït a Roma en honor meu, els dos dels florentins van ser els més perfectes i més grans, fets amb tant d’artifici que semblaven talment els arcs de Titus i de Constantí que hi ha prop del Colosseu però de fusta i pintats de nou, el primer tenia escrit amb grans lletres d’or: Qui controla els seus actes, fàcilment i amb poc d’esforç a tot arriba, que no és divisa de poetes sinó de mercaders, aquest vers certament no era producte dels meus escrivents pagats, en el segon arc vuit nimfes mig nues cantaven versos toscans i llatins, devien ser les úni­ques que aquella vesprada no passaven calor, i enmig de l’arc una donzella de túnica blanca representava Roma amb el món als seus peus al costat d’una mitra papal i d’un bou pasturant, aquell dia va ser el dia dels bous, n’hi havia pertot, en versos i en pintura, de fusta i de paper, de grans i de petits i de totes les maneres, davant del palau de Sant Marc els venecians en van posar un de metall que llançava aigua per les orelles i per les banyes i un raig de vi per la boca. El camí dels pelegrins, de Sant Pere a Sant Joan del Laterà, va ser la meua Via Sacra, meitat camí triomfal de generals victoriosos fins al temple de Júpiter al Capitoli, meitat camí dels apòstols i dels màrtirs, a la cort i a la cúria de Roma ja fa anys que és moda confondre els dos camins fins on arriba el gust dels humanistes, però l’antiga via triomfal és ara un laberint de carrerons abans d’acabar en un camp de ruïnes, aquesta ciutat fa molts segles que no pot celebrar victò­ries com les que celebraven els emperadors, costa d’obrir-se pas per aquella via tan estreta i tan torta, i tampoc no saps mai quan en comptes de caure flors dels terrats començaran a caure pedres, vaig passar per davant de la que quinze dies abans era encara ma casa, un palau que durant tants anys havia estat l’en­veja dels barons i dels altres cardenals i que l’endemà mateix de l’elecció vaig regalar a Ascanio Sforza, era part del seu preu, i vaig passar per davant de la primera casa de Vannozza, quan vivia al costat del palau Borja. Per Campo de’ Fiori des de les finestres dels Orsini les dones abillades de festa llançaven gra­pats de pètals de rosa, en una finestra Adriana del Milà i en una altra Giulia, Lucrècia i Jofrè, Joan devia cavalcar en algun grup de nobles joves, i a Cèsar li vaig ordenar que es quedara a Spoleto, aquells no eren dies de pensar en la família, les dones les vaig beneir com beneïa tots els balcons i finestres, alçant dos dits i sense aturar del tot el cavall. I després més pluja de flors tot el camí fins a Sant Marc dels venecians, més arcs de rama verda o de fusta pintada, més bous i més escrits, Coronació del diví Alexandre Magne, deia un arc, tots pensen que vaig elegir aquest nom, Alexandre, en record de l’heroi dels grecs, i jo no dic que no i deixe que ho creguen, però no saben que el meu pensament era un altre, quan era un jove cardenal vaig veure a Siena les pintures de la vida del papa Alexandre III, i sobretot una on el gran Frederic Barba-roja figura prostrat en terra dema­nant perdó i el papa dret el contempla amb ulls irats, el té als seus peus després d’haver-lo combatut en el camp de batalla, lla­vors em vaig dir que aquell era un nom digne de l’únic sobirà que en la terra pot fer abaixar el cap d’un emperador, molt més l’haurien d’abaixar els prínceps i els barons, i si no pot obligar-los hauria de poder, per això porte aquest nom, que a mi els herois grecs m’interessen ben poc, m’interessa que el temps antic deixe pas al nou temps, que és el meu, prisca novis cedant, deia el vers.

 

  VI  El nostre temps no és propici als delicats de cos o d’es­perit, si és que algun altre temps ho ha estat, ni per als qui no tinguen el cap ben posat damunt dels muscles, travessar Roma de llevant a ponent, del pont del Sant Àngel a la porta de Sant Joan, em va costar més de cinc hores de suor contínua i de calor enganxosa, de suportar el pes de la tiara massa ben encastada i de dolor als ossos de l’esquena, però era això el que calia fer i el que he fet abans i després tota la vida, ser pacient, saber cada dia d’on vinc i cap on vaig, i no acotar mai el cap per massa pes, ja començava a caure el sol darrere del Monte Celio quan vam passar als peus dels Quatre Sants Coronats, on tenia l’es­glésia i la casa el meu oncle quan era cardenal, allà dalt, en un petit palau que era també monestir i castell dins de la ciutat, dominant el Colosseu, els fòrums imperials i el Palatí com un balcó elevat sobre l’extens paisatge de les ruïnes, era on havia començat el meu camí romà, des del campanar dels Quatre Sants vaig contemplar la ciutat per primera vegada al costat del meu germà Pere Lluís i del nostre mig cosí Bartomeu Martí que ens havia acompanyat des de València, jo tenia divuit anys i era només un clergue jove nebot d’un cardenal massa vell, únicament la Providència sap per què aquell jove clergue quaranta anys més tard passava sota aquells mateixos murs portant al cap la tiara, jo sé quins han estat els passos amagats i els revolts del camí, però Déu ha de tenir les seues pròpies raons per haver-los guiat o per haver-los permès, no seré jo qui posarà en dubte en aquest punt la saviesa dels designis divins. Quan vam arribar davant de Sant Joan el sol ja havia caigut cap a la mar per l’altre costat de la muralla, i vuit o deu mil homes a cavall m’esperaven a la plaça entre la pols i la mitja foscor, allà mateix Niccolò Orsini va cedir el comandament cerimonial de les tro­pes al seu cosí Virginio, que era a Roma en funcions d’alt cones­table de Nàpols, més valia estalviar-se conflictes de precedèn­cia, ni entre ells mateixos ni amb els altres barons, haurien aprofitat el mínim pretext per amargar-me el dia, rebentar-me la festa i posar en qüestió des de les primeres hores la meua autoritat, res no li hauria agradat més a Virginio Orsini que repetir davant del segon papa Borja la batalla campal que el seu pare va pro­vocar allí mateix, a la porta de Sant Joan, el dia de la coronació del primer, i jo havia pres totes les mesures perquè no hi hagués ni motiu ni ocasió, el meu nebot Guillem Ramon vigilava la porta de la catedral amb una companyia de ballesters de la guàrdia, i els homes tenien ordres estrictes, vaig prohibir que entrara en la basílica ni un sol cavaller armat, i els barons eren massa orgullosos per deixar les espases a la porta, qui sap si no què hauria passat quan em vingué el desmai. Degué ser efecte de tantes hores de suar sota la tiara, o el torbament de posar els peus a terra i caminar després d’anar tota la vesprada rígid a cavall, o una pujada de sang perquè sempre n’he tinguda massa i massa forta, vaig fer quatre o cinc passes vacil·lants dins la basílica, i vaig perdre els sentits, gràcies que anava amb el cap descobert, i que em van sostenir els cardenals diaques que portaven les puntes de la capa, que altrament allà mateix hauria caigut el nou papa estès tan llarg com era, hauria rodolat la tri­ple corona per terra, i això sí que hauria estat un mal averany, motiu de gran alegria per als barons que s’havien quedat fora i per més d’un cardenal que era dins, em van tirar aigua a la cara, el desmai durà només un instant, i continuà la processó cap a l’altar major on m’esperava el tron de bisbe de Roma.

 

  VII  Abans de la cerimònia d’entronització, que és llarga i fatigosa, vaig seure un moment a part, sol i amagat de les mira­des per primera vegada en tot el dia, i era ocasió de pensar amb quina facilitat naixen les llegendes i les faules, i amb quina força s’escampen i perduren, ja que el cos d’un sobirà pontífex també té, fins i tot en la festa de la coronació, les mateixes necessitats que els altres cossos mortals, i és natural per tant que puga reti­rar-se un moment a satisfer-les després de tan llarga jornada i a trobar també una mica d’alleujament i de descans abans de l’úl­tim acte, les misèries corporals no haurien de ser cap misteri, però més de la meitat dels qui omplien en aquella hora la basí­lica, clergues i prelats, magistrats i ambaixadors, creien ferma­ment en la història de la papessa Joana i pensaven que, a fi que no es tornara a repetir l’engany, el nou papa seia en la vil cadi­ra amb forat per ser sotmès a comprovació ritual dels seus atri­buts virils, l’altra meitat pensava que això forma part de la litúr­gia del dia, seure en la cadira més innoble, sedes stercoraria, abans de ser exaltat a la més alta, deu ser que un fet tan humil com alleujar el cos i refrescar-se no encaixa bé enmig de tan gran solemnitat i ha de ser convertit en faula tèrbola o en al·lego­ria, com si les misèries i les alegries de la carn no foren dignes del mateix respecte que les febleses i les virtuts de l’esperit, vaig passar, en efecte, de la cadira més baixa que hi ha en qualsevol casa a la més alta de tota la cristiandat, i encara quedaven dues hores llargues d’himnes i d’encens, de rebre una altra vegada la tiara, de ritus d’obediència i de missa de pontifical, i quan es va acabar, s’havia acabat tot, ja era pontífex màxim coronat, bisbe de Roma consagrat, confirmat successor de Sant Pere, vicari de Crist a la terra, pastor suprem, servent dels servents de Déu, summe sacerdot i sobirà, ja havia rebut tots els títols, ara em tocava a mi repartir. I vaig estar repartint fins ben passada la mit­janit, no hi ha plaer més gran que regalar liberalment, distribuir béns i beneficis a mans plenes, i amb això no quedar més pobre sinó més ric encara que abans, no quedar despullat sinó més ben vestit, durant tot el sopar al palau del Laterà amb els cardenals, i després mentre escoltàvem les músiques noves de mestre Jos­quin des Prés, Joan Llopis el meu datari de confiança em passa­va a la firma els nomenaments i les donacions, cada butla com­pulsada en bona forma i registrada, no havia estat fàcil preparar tants documents en només quinze dies, perquè la cancelleria apostòlica és per naturalesa lenta i perquè no eren pocs els bis­bats, abadies i castells que posseïa el cardenal Roderic Borja i que el papa Alexandre regalava, com és costum, als seus ger­mans cardenals, Ascanio Sforza va rebre el meu propi palau i el càrrec de vicecanceller, a més del castell de Nepi, el monestir de Ripoll de Catalunya, el bisbat d’Erlau d’Hongria, les legacions de Bolonya, la Romanya i Ravenna i pensions a les diòcesis de Cadis i Sevilla, que tot sumat feia una renda que passava dels vint mil ducats, que no la té el noble més ric de Catalunya o d’Aragó, al cardenal Colonna li vaig donar l’abadia de Subiaco amb vint-i-dos castells, al cardenal Orsini el bisbat de Cartagena, la legació de la Marca i les viles de Soriano i Monticelli, al car­denal Savelli el bisbat de Mallorca i la plaça forta de Civita Castellana, més una gratificació de trenta mil ducats comptants, a Pallavicini el bisbat de Pamplona, més un monestir que no recorde, un castell i una bona pensió, al camarlenc Riario prebendes que valien quatre mil ducats l’any, al venecià Michiel la diòcesi de Porto, al jove Mèdici el castell de Viterbo i la legació del Patrimoni, a Giuliano della Rovere a pesar de tot li vaig con­firmar la legació d’Avinyó, i els castells de Ronciglione i d’Òstia, tot i saber el mal que des d’allí podia fer, i així els altres mem­bres del sagrat col·legi, qui més qui menys, van rebre part dels meus béns, vaig fer liquidació completa dels meus setze bisbats, d’algunes dotzenes d’abadies i castells, i de tots els canonicats, beneficis menors, prebendes i pensions difícils de comptar, però els documents van ser signats i segellats un a un aquella nit, se’m cansava la mà de firmar tantes butles per repartir tot allò que m’havia costat més de quaranta anys de reunir, però mai no se m’havia cansat amb tant de gust, Roderic Borja ja no era el cardenal més ric de l’església, era el papa. Amb una firma entre tantes vaig nomenar Cèsar bisbe de València i abat comanditari de Valldigna, i aquella nit mateixa els cardenals aprovaren l’ele­vació a la púrpura del meu nebot Joan Borja, després quedava encara donar el plàcet a les infinites peticions i gràcies que ator­ga el papa amb motiu de la coronació, tots tenien dret a la seua part de benefici, com aquell canonge Vilaplana de Lleida, fill de jueu convers, que tot el que demanava a Roma era alguna defen­sa contra les insídies de la Inquisició.

 

  VIII  Aquella nit en totes les places de Roma hi havia revetla i gran festa, quan vam fer el camí de tornada cap al Vaticà, en cada cantó hi havia una foguera i els carrers estaven encesos de torxes i de llànties, mitja ciutat ballava encara o s’acabava d’em­borratxar de franc, havíem fet distribuir bótes de vi per tot l’itinerari, mai no m’he sentit aclamar amb tant de fervor i devoció i amb cares tan enceses com aquella nit, un esquadró d’alabar­ders obria pas al trot atropellant la gent, al nostre pas les cares il·luminades per les fogueres saltaven cridant Borja papa, Borja papa, corrien mig nus per la calor que no baixava, congestionats pel vi, i haurien cridat igualment Borja mort o visques a qui fóra que els pagava el beure, amb el mateix furor que m’aclamaven m’haurien arrossegat per la pols dels carrers. El poble de Roma està fet de criats de cardenals, servidors de senyors i de prelats, gent arreplegada, lladres d’hostal i de botiga, assaltadors de pelegrins, bravi de got i ganivet, paràsits de l’església, captaires i sagristans, sense comptar les sis mil cortesanes censades i un nombre equivalent de membres dels convents i del clero secu­lar, ni queda res de l’antiga raça del Senatus ni menys encara del Populusque Romanus, aquell Cola di Rienzo que el segle passat proclamà la república contra els papes d’Avinyó era només un boig manipulat pels Colonna, havia llegit massa llibres antics i acabà com havia d’acabar, rodolant escales avall del Capitoli a les mans del mateix poble que l’havia nomenat cònsol perpetu, poc el va ajudar el seu amic Petrarca, el poble d’aquesta Roma dels nostres dies no deu ser tan diferent del que aclamava Calígula i Tiberi, no enyora la llibertat republicana, com creuen els llatinistes de la cúria que passen massa temps estudiant els llibres i massa poc estudiant la gent, jo sí que sé què somnien, què és el que volen dormint i desperts, no cap república roma­na, que no saben quina cosa és, sinó saquejar pelegrins, viure dels diners de l’església, i després carnavals, festes pagades i cur­ses amb premi, la cucanya i el circ, en això sí que s’assemblen als antics. A les vores del Tíber s’havia acumulat una multitud per mirar els focs del castell de Sant’Angelo, jo vaig aturar el cavall enmig del pont, vaig fer el senyal i començaren a dispa­rar les bombardes i els coets voladors, llançaven llengües de fla­mes cap al cel, tremolava la terra i els meus palafreners a penes podien mantenir quiet l’animal, després van encendre la gran roda de foc, que en diuen la giràndola, una corona de raigs de flames rodant al capdamunt del mast dels estendards, i la negror de la nit es va omplir de grans crits de joia i de núvols de fum il·luminats per una pluja de llum de colors vius, aquella era la nit de la qual llegim en l’Escriptura: I la nit serà la meua llum en les alegries de l’home, aquesta, diu el llibre, és la nit que serà ence­sa, que ha restaurat innocència als caiguts i joia als afligits, la nit de l’alba. Què més puc dir, sinó que jo havia volgut i disposat que fóra així, que la meua coronació fóra recordada molts anys a venir i que els romans poguessen dir que de memòria d’home no s’era vista mai a la ciutat una festa com aquella, i jo que he estat testimoni de cinc coronacions, que he presenciat visites de ducs regnants i de reis, l’entrada de l’emperador Frederic, el triomf d’Elionor d’Aragó i les festes boges del cardenal Pietro Riario, jo puc dir que era veritat: el poble de Roma no havia vist una coronació, una entrada, una festa, un triomf, com els que jo els vaig oferir aquell dia. El datari Joan Llopis despatxà correus als prínceps i a les ciutats d’Itàlia i a tots els reis d’Europa fins a Hongria, Suècia i Portugal, en què anunciava l’elevació del nou pontífex i demanava pregàries pel seu feliç regnat, el correu especial de València em va costar 350 ducats, va fer el viatge en menys de quinze dies, i els jurats de la ciutat li van donar d’al­bíxeres una peça de brocat vermell i prou diners per casar les filles, després anaren a besar les mans de dona Beatriu de Borja, germana de Vostra Santedat, això em van escriure.

 

  IX  La mort d’un papa no és com la mort d’un rei, no hi ha una reina viuda que el plore i presidesca el dol, no hi ha infants, no hi ha família reial reconeguda, i sobretot no hi ha un príncep hereu, quan es mor un papa hi ha molta por als carrers de Roma, molt poques llàgrimes a la cort, i un gran buit de poder, és com si a la desaparició de cada pontífex s’extingira una dinastia i cal­gués buscar-ne una de nova amb urgència de dies, o com si la casa regnant fóra derrocada cada pocs anys per la mort i el mateix dia els parents i seguidors de l’antiga casa i dinastia foren expulsats del poder i del palau i pogueren ser perseguits pels carrers sense pena, aquesta és l’única alegria dels romans entre un pontificat i un altre, perseguir la família i el partit del difunt, saquejar-ne les cases, perquè saben que ningú no els ha de defensar, i perquè no hi ha poder públic ni autoritat del sobirà, i el pròxim serà molt probablement enemic de l’anterior. Cap regne de cristians no podria suportar un trànsit com aquest, cada cinc anys o deu o quinze, sense quedar destruït fins a l’arrel dels seus propis fonaments, però els sobirans de Roma fa segles i segles que ho suportem, deu ser que el nostre fonament és la roca de Pere, altrament no s’entén que no estiguem ja fa molt de temps colgats entre les runes d’aquest sistema impossible, per­què les repúbliques potser no necessiten dinasties, i encara ni això és del tot cert, mireu si no els Mèdici de Florència, però les monarquies sí, i l’església de Crist mai no podrà ser republicana, sempre tindrà un sobirà, i sempre sense descendència legal, no està en les meues mans trobar l’eixida d’aquesta aporia, més difícil que les dels sofistes de la Jònia, ni la trobarà ningú, però el remei no és que el pontífex romà deixe de ser monarca dels seus estats, perquè si no és rei haurà de ser súbdit, si no és ell mateix príncep sobirà serà vassall i servidor, això els ha passat durant mil anys als patriarques d’Orient, que han estat només ombres i acòlits dels emperadors de Constantinoble, però als bisbes de Roma no ens ho permet la nostra primacia i dignitat, podem dir-nos servents dels servents de Déu, però no de cap altre senyor. El preu que per això paga la ciutat i la cúria és que quan es mor un papa desapareix també l’única font d’autoritat, el cardenal degà només val per rebre ambaixadors amb paraules sense pes, ho sé molt bé perquè ho he fet jo mateix, i el cardenal camar­lenc a penes si pot custodiar el tresor i les claus, quan el sagrat col·legi no actua unit i amb energia, cosa que poc sovint passa, l’únic amo de Roma és el desordre, la guàrdia es tanca prudent­ment al castell i durant uns dies els carrers coneixen què és la famosa llibertat, campa qui pot, els morts ni es compten ni els saqueigs tampoc i si calen foc al palau d’un cardenal és motiu de molta festa, i mentrestant la cúria es paralitza i s’omple de rumors, què passarà en el pròxim conclave?, qui serà el nou dis­pensador de càrrecs i d’honors, quins premis cal esperar i qui­nes venjances? Entre la mort d’Innocenci VIII i la meua elecció l’interregne va ser molt curt, tan sols nou dies de dol i quatre de conclave, però massa llarg per als més de dos-cents vint morts de mà violenta que en tan pocs dies van caure en la pols dels carrers o en les aigües del Tíber, aquests morts sí que els vaig fer comptar, mentre els Orsini per un costat i els Colonna per l’altre amenaçaven a les portes de Roma, per compte de Ferran de Nàpols però també per compte propi a fi de recordar a tot­hom que una elecció papal no es fa sense l’acord dels barons, però aquell conclave no va resultar com volien els senyors romans i els Aragó de Nàpols, va resultar com havia previst Roderic Borja, i això és una cosa que no hem oblidat mai, ni ells ni jo, no he oblidat tampoc de quina manera va impedir Giuliano della Rovere que el papa Innocenci moribund em lliurara el comandament del castell de Sant’Angelo, que em corresponia com a cardenal degà i que és la garantia i la clau de la ciutat, vam discutir amb violència als peus del llit del malalt, i jo no sé quines paraules vaig dir, però sí les que va dir Della Rovere, em va acusar a crits de ser enemic d’Itàlia i de l’església, de ser jueu i estranger, i quan em cridà marrano catalano el papa que es moria va obrir els ulls i va dir que no, que no em lliuraren les claus del castell. I llavors començà la llarga batalla final per la corona, la que jo no podia perdre, i si és cert que no totes les armes que hi vaig fer servir eren netes, he de dir que no eren més brutes que les dels meus enemics, almenys jo no vaig infla­mar en favor meu la fantasia del poble com el cardenal Giuliano, que una d’aquelles nits va fer encendre i apagar alimares miste­rioses al terrat del seu palau, a manera de senyals de foc baixats del cel, ni com els partidaris del rei de Nàpols que feien creure que l’endemà de la mort d’Innocenci VIII el sol havia eixit triple per l’orient volent dir que la tiara de les tres corones havia d’ei­xir de la voluntat d’algú que ja portava corona de rei, ni tenia un crèdit de tres-cents mil ducats en banca com tenia Della Rovere, cent mil de Gènova i dos-cents mil de Nàpols, ell combinava més bé que ningú les cartes italianes i si llavors no guanyà la partida no va ser per falta de diners per jugar. Ja sé que molts m’acusen que aquella va ser una elecció comprada, però això és donar explicacions massa simples a coses molt complicades, i en tot cas, si jo la vaig pagar amb tots els meus béns acumulats i beneficis, els altres l’haurien pagada amb moneda comptant, i sempre haurà estat transacció més honesta comprar la tiara amb els propis recursos que comprar-la amb el crèdit dels bancs, no va ser aquest, però, el secret del conclave, no era qüestió de qui posava en el joc més bosses de ducats o més promeses de bis­bats i de rendes, el secret és que ells jugaven l’eterna partida ita­liana del nord contra el sud, de Nàpols contra Milà amb Roma com a penyora, i jo jugava únicament per mi mateix. Les alian­ces dels italians són més incomprensibles i canviants que el desig d’un xiquet o el capritx d’una cortesana, no hi ha pacte que dure entre les famílies o entre els estats i qui avui et vol des­truir demà serà, si convé, el teu amic més útil, amb això vaig comptar llavors i he comptat sempre, perquè aquesta és una terra, com la meua, d’amors i odis mudables, de voluntats poc fermes i d’escassa constància en el propòsit, al meu oncle el van fer papa els cardenals italians perquè necessitaven un descans en l’enfrontament de bàndols i partits, i perquè creien que amb un vellet dèbil i estranger podrien jugar al seu gust, a mi m’han elegit perquè he estat jo qui ha sabut jugar amb ells, potser, després de tants anys de mirar i d’aprendre, sóc jo mateix més ita­lià que tots ells, sóc mestre d’italians.

 

  X  Diu el poble de Roma que qui entra papa al conclave n’eixirà cardenal, volent significar que no serveixen de gran cosa els pronòstics i que no hi ha mai favorits amb garantia d’èxit, tenen raó, el desenllaç d’aquest drama sempre és a porta tanca­da, i l’escac i mat de la partida depèn de les últimes peces juga­des, les que es juguen dins, no les que s’havien jugat fora, per això ha de ser tan rigorós el cerimonial de clausura dels partici­pants, amb quatre portes successives que es tanquen i les claus les guarden, per ordre, membres de les famílies dels barons romans, magistrats de la ciutat, ambaixadors i bisbes de la cúria. Érem vint-i-tres cardenals el dia sis d’agost quan ens van tancar la porta de la capella del papa Sixt, perquè ens quedàrem sols amb la nostra consciència, amb el poder del nostre vot, i amb el vol incert del colom de l’Esperit Sant, vaig inspeccionar el meu cubicle i no hi faltava res ni hi sobrava res, com ha de ser i com està establert, un llit estret parat, taula i tamboret, roba blanca, setrills amb oli i vinagre, massapà, malvasia, i potets de melmelada, paper, ploma i tinter, a més de cera de segellar, un llibre de cànons i un psaltiri, i un paquet gros de candeles amb esca i pedra per encendre, tot ordenat, pulcre i auster, vaig seure davant del paper blanc esperant l’hora de vespres i la primera votació, quatre vegades havia estat abans tancat en una cel·la com aquella i quatre homes ni pitjors ni millors que jo mateix havien estat papes amb el meu vot, ara em tocava a mi. Tots junts havíem pregat Déu que es dignara enviar un pastor sant al seu ramat, havíem cantat Veni Creator Spiritus mentes tuorum visita, i havíem escoltat el sermó del bisbe López de Carvajal durant la missa, abans de tancar les portes, parlà de la misèria dels temps, del tristíssim estat de l’església de Roma, i de la còlera del cel contra la cort i la cúria si no esmena els seus pecats i fa penitència, mireu només el fons dels vostres cors, pares emi­nentíssims, deia, i deixeu-vos inundar per la llum de l’Esperit, que l’elegit siga el més sant i el més digne, va ser un bon sermó, i el bisbe Bernardino López era un bon home, un any després el vaig fer cardenal. No diré que l’església no necessite ara i adés un pontífex sant, però en aquests temps difícils i mudables necessita sobretot un sobirà amb autoritat, la cristiandat sencera, Itàlia o Roma, no són l’Arcàdia on els llops no devoren corders i on als pastors l’única arma que els cal és una flauta de canya, damunt mateix dels nostres caps en teníem el millor recordatori en la persona del príncep Djem, el germà i rival del soldà de Turquia que pocs anys abans els cavallers de Rodes havien lliu­rat a la Santa Seu com a ostatge, durant el conclave el teníem tancat i vigilat en una cambra damunt del sostre de la capella, no per temor dels turcs, que eren lluny, sinó per guardar-lo de la llarga mà del rei de Nàpols, dels venecians o d’algun baró que haurien pogut segrestar-lo per demanar rescat, i així mentre a baix els cardenals recitàvem psalms i meditàvem esperant que ens moguera el vent de l’Esperit, allà a dalt Djem el turc, que era gras i enorme com un elefant, s’atapeïa de dolços entre coi­xins de plomes o acariciava la cuixa d’algun patge, el seu germà en pagava la custòdia i els vicis.

 

  XI  Només calia tenir una miqueta de paciència, no aventu­rar peces ja en les primeres jugades, no mostrar precipitadament les cartes, i esperar, vaig esperar tres dies, i a la quarta nit, quan els altres jugadors ja sabien que no podrien guanyar, vaig moure jo el meu joc, les tres primeres votacions havien estat inútils, tal com jo confiava que havia de passar, de manera que el terreny estava ben adobat, ni el candidat d’Ascanio Sforza seria papa, ni el de Giuliano della Rovere tampoc, ni el duc de Milà ni el rei de Nàpols havien de guanyar aquella batalla, i per tant l’única eixida era deixar Roma en mans d’un tercer partit, germans carís­sims, cardenals de la santa església, Roderic Borja és l’únic candidat neutral i l’únic que ara pot garantir la pau i l’equilibri d’Itàlia, correm un gran perill si posem Roma en un dels plats de la balança i si fem un papa que siga peó, com tan sovint s’ha esdevingut, d’uns prínceps contra uns altres, llavors vindrà el trencament i la guerra de tots contra tots, Florència amb els napolitans, Venècia contra Milà, i els turcs i el rei de França que esperen el moment d’allargar l’urpa, i no cregueu que per no ser italià amague jo interessos d’un poder estranger, perquè d’ençà del regnat del meu oncle Calixt que no som amics sincers la casa d’Aragó i la casa Borja, penseu a més a més que no hi ha ningú entre nosaltres amb experiència més llarga que la meua en els afers de govern de l’església, amb mi us assegureu l’ordre que a tots convé i una bona administració de l’estat, mireu sobretot que de mi no podreu dir mai que abans que papa sóc venecià, milanès, genovès o napolità, ja sabeu això on ens portaria, ni tinc darrere cap bàndol o llinatge de Roma, entre nosaltres hi ha almenys quatre cardenals, Orsini Colonna Conti Savelli, que saben ben bé què vull dir, i si tot això no és prou argument, endolciu el vostre vot amb el pensament dels abundants bene­ficis i béns de què disposa el cardenal vicecanceller i que si és elegit haurà de repartir entre els seus germans, a qui li amarga­ria un dolç, feu-vos a vosaltres mateixos un favor, voteu Roderic Borja. En un conclave aquesta mena de coses no es diuen en un discurs a l’assemblea, es diuen en veu baixa, de rotgle en rotgle i de la boca a l’orella, en poques hores vam concloure la nego­ciació amb Ascanio Sforza, ell em passava els vots del seu par­tit i a canvi s’enduria la part més grossa del repartiment, amb això vam sumar catorze vots i llavors, cap a la mitjanit, Ascanio i jo vam visitar les cel·les del patriarca de Venècia Gherardo i de Giovanni de Mèdici, no va ser una empresa difícil, Gherardo tenia noranta-sis anys, estava mig cec i mig sord i no va enten­dre res, i el fill de Lorenzo de Mèdici en tenia disset i es va des­fer de vanitat quan li vam dir que en la seua mà estava fer un papa, d’aquesta manera vaig arribar als setze vots, els dos terços canònics, i el joc s’havia acabat, ja tenia guanyador. Vaig tomar al meu cubicle de parets de fusta, a descansar unes hores abans de la missa de l’alba i de la votació final, l’Esperit Sant o el destí havia parlat per boca d’un vell a penes conscient i d’un adoles­cent atabalat, però qui som nosaltres per jutjar els camins del misteri, aquella nit no hi hagué, com les nits anteriors, remors de portes que s’obrien i de passes furtives, ni visites a la llum d’una espelma mig coberta amb la mà, ja havia passat l’hora dels conciliàbuls en la fosca i els qui haurien pogut ser elegits i no ho serien ja sabien que la fortuna havia passat de llarg, no seria papa el milanès Ardicino della Porta, tan amable i tan amic dels Sforza, ni Zeno de Venècia amb tot l’or i l’orgull de la República, ni Piccolomini de Siena ni Carafa de Nàpols, ni el meu amic i afectuós rival Jorge Costa de Lisboa, tots s’havien vist un moment coronats amb la tiara però arribava un altre que els arrabassava la corona i el somni, ells havien tingut abans tants i més vots que jo i ara els seus vots eren ja només fum de paper cremat, des­prés de la missa els paperets dins el calze d’or només portarien escrit el meu nom.

 

  XII  Aquell matí Giuliano della Rovere va saber perdre com allò que ha estat sempre, un gran expert en intrigues, un mes­tre en traïcions, i un perfecte senyor, era el meu enemic, havia estat vençut, i a l’hora de la darrera votació avançà el primer, diposità el seu paperet i digué: Roderic, vull que tots sàpiguen que amb el meu vot us faig papa, no era veritat però jo vaig doblegar un genoll per donar-li les gràcies, un gest en mereixia un altre, perquè el vot de Giuliano volia dir que ell i els del seu partit tenien finalment una miqueta de por, no volien fer el paper d’oposició ja inútil, i per tant l’elecció seria unanimi omnium voto concordiaque, cosa que és extremadament rara en un con­clave, la concòrdia podia no ser certa però la votació així que­dava escrita, i només això compta. I en aquell moment, en l’ac­te mateix de l’elecció, vaig deixar de ser un home com els altres homes, l’instant abans de recomptar els vots jo era tan sols un dels cardenals de l’església, l’instant després ja era el pontífex suprem i ja mai més ningú, ni amic ni enemic ni cardenal ni príncep, no podria tractar-me com es tracta un igual, això ha decre­tat Déu per a la seua església, o això hem heretat dels antics romans, la majestat de la persona imperial, pensar que tants cris­tians anaren al martiri per negar-li honors divins, i ara els fidels li besen la sabata al sobirà de Roma i el poble s’agenolla al seu pas, ho vaig sentir com un llamp que esqueixa el cel, com una llum que em transformava, i era una alegria tan poderosa que em saltaven alhora la rialla i les llàgrimes, he sentit brollar aques­ta joia incontrolable altres vegades, però mai tan intensa i tan tumultuosa com aquell matí, i si sovint no puc aturar el plor o el riure per un excés d’humors sanguinis, preferesc patir aquest mal més que no el de tants altres homes que he vist plens d’hu­mor negra i de bilis. Em costà esforç no arrancar-me la camisa i tot quan em van despullar la roba de cardenal per vestir-me amb la sotana blanca, mentre sentia com el camarlenc cridava per la finestra habemus papam! als fidels congregats a la plaça, tenien papa i el seu nom era Roderic Borja, i em costà fer la cara pater­nal i modesta quan vaig entrar vestit de blanc en la capella i els cardenals s’acostaven a l’altar a fer l’adoració, adoratio pontificis, aquesta és la primera cerimònia d’un regnat que comença, s’a­genollaven doncs i em besaven la sabata, Orsini, Sforza i Mèdici, Colonna i Della Rovere, Campofregoso i Zeno, barons de Roma i alts llinatges d’Itàlia, què devien sentir?, què se sent besant-li el peu a un Borja de València, a un marrano catalano, a un pare de set fills, a un papa simoníac per obra vostra unànime, a l’aliat de Satanàs, a l’Anticrist, perquè després no ha tingut límits el verí de les llengües, ni jo els les he tallades tampoc, però llavors tots van posar els llavis en la meua sabatilla blanca, uns esperant quan arribaria el seu dia i uns altres pensant només en la part que els tocaria en el repartiment. Després les hores van passar molt ràpides, vaig proclamar que el meu nom seria Alexandre, i vaig seure en la cadira gestatòria, per primera vegada em porta­ven a coll i veia els caps dels altres homes al nivell dels meus peus, ells caminant allà a baix, jo assegut allà dalt, fins a Sant Pere a presentar el nou pontífex al poble, la basílica ja vessava de fidels expectants i l’altar era tan ple de bisbes, canonges i clergues de la cúria, hi havia tan gran tumult i multitud, que per mostrar-me a la gentada per damunt dels caps el cardenal Savelli m’agafà per la cintura, em va mantenir un instant enlaire, era alt i fort com un Sant Cristòfol, i així vaig impartir la primera bene­dicció a la ciutat i al món, urbi et orbi en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, al vespre, vuit-cents romans a cavall van desfilar amb torxes enceses sota les finestres del palau apostòlic.

 

 

Joan F. Mira

Borja papa

València: Tres i Quatre, 1996

 

Sobre Borja papa...

 

 

Tornar a la pàgina anterior Pujar