Introducció a Viatge al final del fred (1983, 1998)

 

Carles Mulet

 

Perfil biogràfic de Joan F. Mira · Context històric i literari · L’obra literària de Joan F. Mira

A propòsit de Viatge al final del fred

 

 

Preàmbul

 

Joan Francesc Mira ocupa, ja a hores d’ara, un lloc ben destacat dins del panorama cultural valencià i en l’àmbit general de la cultura catalana, tant per l’amplitud com per la importància qualitativa que ha assolit la seua obra.

Cal destacar que es tracta d’una obra ben diversa, desenvolupada a partir de la seua formació professional, dels seus interessos literaris i del seu compromís polític i social. Una obra, per tant, que abasta des de la creació literària als estudis antropològics, passant pels manuals o textos de divulgació sobre la realitat valenciana, l’assaig sobre la qüestió nacional o el conreu permanent del periodisme d’opinió.

D’altra banda, es tracta també d’una obra que ha assolit ja una plena maduresa i un reconeixement generalitzat pel fet d’haver aportat algunes de les fites més rellevants en el conjunt de la producció escrita que s’ha desenvolupat a les nostres terres durant la segona meitat d’aquest segle, tant en l’àmbit literari com en el de l’assaig.

Centrant-nos en les obres de creació, àmbit al qual pertany l’obra que ara presentem, cal posar en relleu que ens trobem davant d’un projecte literari de llarg abast, desenvolupat de forma rigorosa durant els darrers vint-i-cinc anys. El projecte literari d’un escriptor que ha sabut aplicar-hi la seua sòlida formació lingüística i cultural, la formació humanista i la derivada del seu treball com a investigador social, la formació literària adquirida amb la seua pràctica constant i intensa de la lectura i amb el treball rigorós de traducció, els aprenentatges adquirits per la seua curiositat viatgera..., per anar creant un conjunt narratiu amb suficients trets singulars com per poder establir un marc global que sobrepassa cada obra concreta i la integra en un univers literari propi. Per dir-ho amb paraules del mateix autor, «no un pla detallat, però sí una idea d’allò que voldries que fóra el conjunt de la teua obra», amb referents permanents a una tipologia de personatges, uns nuclis temàtics bàsics i un estil personal que s’articula sobre unes determinades eleccions de llenguatge i de recursos formals.

Viatge al final del fred, novel·la publicada el 1983 i que ara reeditem, representa un pas important dins el conjunt de l’obra narrativa miraniana. Tot i mantenir un fil de continuïtat amb les obres inicials: literaturització de la memòria, protagonistes perplexos, derrotats... ara es fa evident una major maduresa de llenguatge i una major complexitat estructural, conscientment planificada, del discurs (complex joc temporal, diversitat de veus narratives...) així com una voluntat d’obertura del relat, d’insinuar només uns fets, de suggerir només unes relacions que el lector ha d’interpretar. Una complexitat i una obertura que suposa un avanç qualitatiu i que assaja tècniques narratives i elements simbòlics que veurem plenament desenvolupats a les obres posteriors.

La retallada significativa, respecte de la redacció original, que va patir en realitzar-se la primera edició va afectar el seu arredoniment. La nova edició que ara presentem, revisada i completada per l’autor, supera plenament aquelles mancances i té l’interés addicional de constituir-ne la versió definitiva.

 

 

1. Perfil Biogràfic

 

Joan Francesc Mira i Casterà va nàixer a València el 3 de desembre de 1939, tot just iniciada la difícil postguerra, i ho va fer al camp, en aquella horta que encara conservava la seua vitalitat i els seus trets més tradicionals en contrast i interacció amb el món urbà de la ciutat.

Féu el batxillerat al col·legi dels escolapis de la mateixa ciutat i encara estudiant-hi, hagué d’afrontar, l’any 1954, la mort del seu pare.

Posteriorment, segueix estudis a la Universitat Gregoriana de Roma, ciutat on residirà durant un bon període de la seua joventut.

Al començament dels anys seixanta, ja a València, acaba els estudis de filosofia, s’incorpora i participa intensament en la vida cultural i política valenciana en uns moments en què, a partir de l’àmbit universitari, començava a organitzar-se i a moure’s una incipient contestació democràtica i progressista a l’opressió del règim franquista. Es tractava d’un moviment que s’inspirava, d’una manera més o menys directa i intensa, en els canvis qualitatius i en les reivindicacions que sacsejaven la joventut del països desenvolupats i incorporava de manera significativa la reivindicació nacionalista, des d’uns plantejaments culturals i polítics plenament moderns i des d’una base nacionalitària de Països Catalans.

És en aquesta època que Mira s’integra en la colla que amb el temps havia de formar el nucli dirigent del valencianisme polític i cultural de la transició: Eliseu Climent, Alfons Cucó, J.V. Marqués, Raimon, Lluís Aracil, Manuel Ardit, J. Pérez Montaner... Un grup que assumia bàsicament el mestratge ideològic de Joan Fuster —que tant havia d’influir en la trajectòria del nostre autor—, a la vegada que encara mantenien alguna relació amb el sector valencianista que representaven Xavier Casp i Miquel Adlert —un grup intel·lectual que havia jugat un paper molt important durant els anys més difícils de la postguerra i en aquesta època havia de derivar ràpidament cap a posicions extremadament dretanes i anticatalanistes.

És en aquests anys que Mira es casa i treballa durant un temps, com a catedràtic de grec, en un institut de Castelló. Posteriorment, inicia a Oxford els seus estudis d’antropologia social i centra els seus treballs d’investigació en la família tradicional europea i en la societat rural, una tasca que després ampliaria en altres indrets d’Europa.

L’afició per l’escriptura ja l’havia tocat ben jove, com ha confessat ell mateix:

 

Jo havia estat durant molt de temps un novel·lista reprimit, és a dir, que les ganes d’escriure novel·la les havia tingudes des que tenia ús de raó, diguem-ne intel·lectual, des dels vint anys o un poquet abans, i de fet m’havia passat molts anys escrivint cosetes que després trencava, i llegia molt atentament pensant en això...

 

Tanmateix, serà al principi dels anys setanta quan veuran la llum les seues primeres creacions literàries: l’any 1974 la novel·la El bou de foc, que havia estat finalista del premi Josep Pla l’any anterior, publicada a l’editorial l’Estel, i el 1975 el recull unitari de narracions Els cucs de seda, que havia guanyat l’any anterior la segona edició del Premi Andròmina, convocat per l’editorial 3 i 4. Una mostra d’aquesta darrera obra va ser traduïda al castellà i incorporada a l’antologia Diez narradores catalanes (1977), a cura d’A. Beneyto.

Els anys setanta són també un període d’intensa activitat en el camp de la investigació antropològica: a París, col·labora amb l’equip d’Antropologia Social, dirigit per Claude Lévi-Strauss, durant el període que va de 1971 a 1975; així mateix treballa amb el Consell Internacional de Ciències Socials de Viena, entre els anys 1972 i 1977, i fa de professor visitant a la universitat de Princeton (EUA) durant el curs 1978-79. Finalment, va ser el fundador i primer director del Museu d’Etnologia que crea la Diputació Provincial de València durant la presidència de Manuel Girona. Tota aquesta activitat es veu reflectida en nombrosos treballs d’investigació publicats en revistes, obres col·lectives i actes de simposis i congressos, així com en el llibre Els valencians i la terra (1978).

D’altres activitats significatives d’aquests anys són les traduccions d’obres d’assaig —d’autors com T. Adorno, G. Della Volpe, Lu Hsun, A. Colquhoun i G. Lichtheim—, realitzades a partir de 1972, quasi totes per a l’editorial 3 i 4, que acabava d’iniciar la seua activitat; també publica manuals i obres de divulgació com Som. Llengua i literatura (1973) i Història de la literatura catalana (1979) —elaborada conjuntament amb J. Cabré i J. Palomero— i, finalment, cal destacar també els articles d’opinió, apareguts regularment en la premsa periòdica a partir de 1974.

En la vessant política, J. F. Mira va participar en la fundació del PSPV, partit on milita fins que aquest grup polític s’integra en el PSOE. En l’àmbit familiar és en aquests anys quan es produeix el naixement dels seus dos fills.

Durant la dècada dels vuitanta, Mira continua els seus estudis antropològics, tot viatjant per Europa, Amèrica del nord i Àfrica central. És nomenat també director de l’Institut Valencià de Sociologia i Antropologia Social. Políticament, es vincula al nou projecte nacionalista que representava la creació de la UPV a partir de diversos grups nacionalistes preexistents.

Pel que fa a la creació literària, aquests anys es publiquen tres novel·les ben importants en el conjunt de la seua obra narrativa: el 1981 s’edita El desig dels dies, la crònica novel·lada dels esforços d’aquell grup d’il·lusionats nacionalistes dels anys seixanta per assolir la democràcia i redreçar el país. El 1983 apareix l’obra que ara prologuem, Viatge al final del fred, que havia restat finalista en l’edició del premi Sant Jordi de l’any anterior, en una decisió no exempta de polèmica. I l’any 1989 veu la llum Els treballs perduts, una novel·la decisiva en la trajectòria literària miraniana, que va assolir un gran ressò en l’àmbit literari d’arreu dels Països Catalans i que fou guardonada amb el premi dels lectors del setmanari El Temps l’any 1990.

Durant aquest període la tasca de traducció se centra també en els textos literaris, amb el lliurament de les versions catalanes de les obres de Francesca Duranti El Germanista i Efectes personals publicades totes dues l’any 1989. Paral·lelament, la seua obra és incorporada a les antologies Mà de Reis (1985) —a cura d’A. Broch— i Antologia d’escriptors valencians (1985) —a cura de M. Granell i A. Beltran—, i comença a ser estudiada i valorada amb una certa intensitat per la crítica literària, com podem veure en el dossier que li va dedicar la revista L’Aiguadolç l’any 1986.

L’assaig és conreat també amb gran intensitat durant aquesta època i, com a resultat d’això, publica i té cura d’un bon nombre de materials, com els llibres Vivir y hacer historia (1980), Població i llengua al País Valencià (1981), la direcció dels volums I, II i III dels Temes d’Etnografia Valenciana (1983, 1985) i Crítica de la nació pura (1984), una aportació, aquest darrer treball, que va revolucionar l’anàlisi i el debat al voltant del fet nacional al País Valencià i al conjunt del Països Catalans i que, a més de guanyar el premi Joan Fuster, fou guardonat amb el premi de la crítica Serra d’Or de 1985 i amb la Lletra d’Or de 1985. Tot això sense deixar de banda la publicació de materials de divulgació com Introducció a un País (1987) i les col·laboracions en revistes i en publicacions especialitzades.

Finalment, el nostre autor segueix la seua tasca regular de col·laboracions en la premsa periòdica, i, derivat d’això, apareix el primer recull d’articles d’opinió, Punt de Mira (1987), volum que agrupa una selecció de textos publicats entre 1974 i 1986. La dècada actual ha consagrat J. F. Mira com una de les fites intel·lectuals més rellevants del País Valencià. Aquesta valoració es veu ben reflectida en reconeixements institucionals com la concessió, l’any 1991, de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Des de l’any 1992, i arran de la mort de Joan Fuster, fou nomenat president d’Acció Cultural del País Valencià.

En l’àmbit literari, l’any 1996 publica, amb un gran èxit de crítica, la seua darrera novel·la Borja Papa —Premi J. Creixells. A més a més, ha continuat la seua meritòria tasca de traductor, amb el lliurament de les versions catalanes de Final feliç (1990) de Francesca Duranti i Nocturn a l’Índia (1992) d’Antonio Tabucchi. La seua consolidació com a figura rellevant dins el panorama literari en llengua catalana ha comportat una cada vegada més àmplia consideració de la seua obra per part de la crítica i dels estudiosos de la literatura, amb la publicació d’estudis monogràfics en revistes especialitzades i l’atenció destacada a la seua obra en tots els estudis panoràmics sobre la situació de la literatura catalana en les darreres dècades.

En el camp de l’assaig, i dins la temàtica de l’antropologia social, ha continuat, editant ara el volum IV, els ja esmentats Temes d’Etnografia Valenciana (1991) i ha publicat Hèrcules i l’antropòleg (1994). Així mateix, ha seguit aprofundint en la temàtica nacional amb Cultures, llengües, nacions (1990) i Sobre la nació dels valencians (1997).

En la vessant divulgativa cal afegir València, guia particular (1992). I la seua faceta d’articulista d’opinió, tan interessant com prolixa, ha estat recollida en dos nous llibres: Sense música ni pàtria i altres cròniques del país inexistent (1995) i Els sorolls humans (1997).

Actualment, en un punt dolç de maduresa literària i intel·lectual, segueix preparant noves obres mentre exerceix de professor de grec i de cultura clàssica a la Universitat Jaume I de Castelló.

 

 

2. Context històric i literari

 

2.1. Els anys seixanta

 

Com ja hem ressenyat en realitzar el perfil biogràfic, el nostre autor es va incorporar al món polític i cultural valencià i valencianista en el moment embrionari de formació del nucli dirigent que havia de protagonitzar la seua actualització, amb la superació de l’esquifida i tancada «tradició renaixentista». Aquesta gent i el seu moviment de redreçament cultural es convertiria així en el grup capdavanter del nou valencianisme polític i cultural de la transició i la consolidació de la democràcia.

L’any 1962 és considerat com el punt d’embranzida d’aquest redreçament, ja que és en aquest any que s’esdevenen dues fites ben emblemàtiques per al moviment politicosocial i cultural valencianista: la publicació de Nosaltres els valencians de Joan Fuster —editada a Barcelona per l’acabada de crear Edicions 62— i la irrupció de Raimon amb la seua cançó Al vent. I això és significatiu perquè, de fet, aquest moviment s’encarrilaria fonamentalment sobre dos eixos, el paper de Fuster com a «intel·lectual orgànic», i l’activisme cultural amb voluntat de masses i orientat a la joventut, que utilitzarà el fenomen de la Nova Cançó com a vehicle fonamental.

Es tractava d’un moviment molt minoritari i bàsicament impulsat des del món universitari, que arrelava de manera quasi exclusiva en els àmbits juvenils i que participava en major o menor intensitat dels trets generals que caracteritzaven la contestació juvenil que en aquells anys esclatava arreu dels països desenvolupats. El mateix Mira ha descrit sintèticament aquella generació amb aquestes paraules:

 

[...] un moviment d’imatge externa i de manera de relacionar-se, per exemple, amb els pares, amb l’autoritat, amb la societat. Era un trencament que poques vegades s’ha donat de manera tan rotunda en tan poc temps. Els peluts, el porro i la minifalda aparegueren alhora. I tot va coincidir amb les primeres repercussions en l’àmbit universitari: són els anys de l’antifranquisme, dels moviments democràtics, dels primers contactes entre moviments sindicals obrers i universitaris. I coincideix també amb l’aparició de la primera gent que, col·lectivament, es planteja el tema del País, del nacionalisme.

 

En l’àmbit polític, tot això és concreta en una reorganització dels partits democràtics i d’esquerres, fonamentalment el PCE, i en la creació de partits de base nacionalista: el PSV —on s’integrarà J. F. Mira— i la UDPV, constituïts tots dos formalment el 1964.

En l’aspecte cultural, paral·lelament a l’ascens d’aquest nou corrent generacional s’esdevé l’esllanguiment del cercle que durant la postguerra s’havia format a partir de Carles Salvador, i després de Nicolau Primitiu Gómez, amb la seua plataforma editorial Sicània, i el trencament amb el cenacle liderat per Casp que derivaria cap a un anticatalanisme militant. El nou grup, cohesionat a partir de la universitat, s’anirà articulant al voltant de tres figures bàsiques, el mestratge de les quals tindrà una continuïtat al llarg de tota la transició política i de la consolidació democràtica: el ja esmentat Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, que havia retornat de Mallorca per fer de professor, primer en un institut i després ja a la universitat —serà aquest l’impulsor del rellançament de l’editorial L’Estel, que esdevindrà la plataforma bàsica del nou moviment en aquests anys— i, finalment, el poeta Vicent Andrés Estellés, que exerciria una influència decisiva sobre la nova fornada de poetes universitaris.

 

 

2.2. La dècada dels setanta

 

Amb l’inici de la dècada dels setanta, i paral·lelament al procés politicosocial de transició de la dictadura a la democràcia, el moviment valencianista fa un salt qualitatiu tant en l’aspecte polític com en el cultural. Des del punt de vista polític cal destacar, a més de la continuïtat de la UDPV, la constitució l’any 1974 del Partit Socialista del País Valencià (PSPV), que és en part una refundació de l’anterior PSV, dissolt el 1968 i on, com ja hem dit, s’integrarà des de l’inici Joan Francesc Mira. El mateix any comença a funcionar al País Valencià el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) —que havia estat fundat al Principat de Catalunya el 1969—, i més tard encara s’organitzaria el Partit Demòcrata i Liberal del País Valencià (PDLPV) liderat per Francesc de P. Burguera. D’altra banda, la sensibilitat i les reivindicacions del nacionalisme van impregnant, encara que tímidament, la militància i els programes dels partits de l’esquerra estatal (PCE, PSOE...) que van adoptant així mateix formes d’organització relativament autònomes en l’àmbit del País Valencià. I també les diferents plataformes unitàries d’oposició democràtica (Junta Democràtica, Consell Democràtic, Taula de forces polítiques i sindicals i Assemblea Democràtica) incorporen a les reivindicacions generals d’amnistia i llibertat l’exigència d’un estatut d’autonomia per al País Valencià.

A les primeres eleccions generals de 1977, les forces polítiques nacionalistes obtingueren, però, un resultat molt minoritari i no aconseguiren representació parlamentària; la dinàmica política subsegüent els abocà a la dissolució generalitzada i a la integració parcial en els grans partits estatals (del PSPV dins del PSOE, de la UDPV i el PDLPV dins la UCD) amb l’esperança de valencianitzar aquestes formacions majoritàries. Alternativament, alguns grups minoritaris de militants nacionalistes de procedència diversa protagonitzaren l’intent de construir un nou partit nacionalista, el PNPV.

L’anticatalanisme esdevenia, alhora, una de les armes ideològiques fonamentals de la dreta per pressionar i intentar d’arraconar les forces d’esquerra, majoritàries al país. L’operació, amb un notable suport mediàtic i amb el funcionament paral·lel d’organitzacions violentes, va assolir clarament el seu objectiu bàsic de manera que, amb les successives concessions de les forces progressistes, el procés de configuració d’un marc autonòmic per al País Valencià acabà amb un estatut de segona i bastit sobre els plantejaments tradicionals d’aquest anticatalanisme, també anomenat popularment blaverisme.

En l’aspecte cultural, però, els avanços d’aquest període van ser decisius, tot i l’existència de mancances i entrebancs significatius. En la vessant associativa, i amb el precedent del Secretariat per a l’Ensenyament de l’Idioma creat el 1971, resulta fonamental la fundació, el 1978, d’Acció Cultural del País Valencià, que es convertiria en l’eix de la recuperació lingüística i cultural, amb la realització de múltiples i diverses activitats entre les quals cal destacar l’organització i eixamplament dels Cursos Carles Salvador que ja funcionaven des de l’any 1976. Aquest mateix any 1978, cal esmentar una altra fita essencial, la dotació a la Universitat de València —on ja el 1974 s’havien iniciat els cursos de l’ICE per a la formació lingüística del professorat— d’una plaça de professor agregat de lingüística valenciana a càrrec del professor Manuel Sanchis Guarner. Així mateix, cal també ressenyar el període en què Josep Lluís Barceló va assumir la Conselleria d’Educació del govern preautonòmic, amb l’engegament del primer pla experimental d’introducció de la llengua pròpia en l’ensenyament.

Pel que fa a la literatura, els anys setanta suposen, com ja hem apuntat, la superació definitiva d’aquell «dèficit valencià» —la falta de la novel·la pròpia de la qual es lamentava Joan Fuster— arrossegat des de l’inici de la Renaixença. El món literari valencià deixa de ser un àmbit tancat, endarrerit i reductiu per integrar-se en la normalitat de la literatura catalana global, tant pel que fa a l’assumpció de la modernitat com pel que fa a la integració en el circuit general de producció i consum d’obres literàries. Hom ha assenyalat l’any 1973, amb l’encetament dels premis Octubre, organitzats per l’editorial 3 i 4 que havia creat Eliseu Climent, com l’inici d’aquesta fase.

La nova fornada d’escriptors, en gran part de formació universitària, representa un tall evident respecte a l’anquilosada realitat anterior i parteix d’altres models literaris on, juntament amb un major coneixement de la literatura que es fa a les Illes i al Principat, hi ha un seguiment preferent de referents internacionals: especialment dels escriptors francesos, anglosaxons i llatinoamericans. Tot això configura un procés de renovació formal on adquiriran un gran pes, tant en la poesia com en la narrativa, les tendències experimentalistes.

En poesia, l’hegemonia d’aquest nou moviment es fa evident l’any 1974 amb la publicació dels poemaris guanyador i finalista del 1r premi V. Andrés Estellés dels Octubre, de Salvador Jàfer i Joan Navarro respectivament, així com l’antologia Carn Fresca. Poesia valenciana jove, preparada per Amadeu Fabregat, i on, junt amb els joves poetes ja esmentats, en trobem d’altres com Josep Piera, Marc Granell o Gaspar Jaén i Urban, a més d’alguns més majors —com és el cas de Jaume Pérez Montaner— que ara inicien una fase intensa i madura de publicacions.

Aquell mateix any 1973 suposa així mateix el punt inicial per a la nova narrativa valenciana amb la publicació del 1r premi Andròmina dels Octubre, Assaig d’aproximació a «Falles folles fetes foc» d’Amadeu Fabregat i del finalista del premi Josep Pla de 1973, El bou de foc de Joan Francesc Mira. Aquestes dues novel·les han estat considerades com l’inici d’un avanç i una renovació radicals d’una narrativa valenciana que Fuster —encara el 1972— havia qualificat com «una mancança singular», i enceten cadascuna un model estètic que es projectarà sobre tota la dècada. Així, aquesta primera novel·la de Mira, juntament amb el recull unitari de narracions Els cucs de seda (1975) que va guanyar el 2n premi Andròmina dels Octubre, plantegen un model d’aprofundiment i renovació a partir de la narrativa tradicional, proposta que tindrà continuïtat en diversos autors com Isa Tròlec, Josep Piera, Rafa Ferrando o Lluís Fernández; mentre que la novel·la de Fabregat enceta el model experimentalista, de subversió de la narrativa tradicional o antinovel·la a la manera del nouveau roman francés, opció que també tindrà continuació en narradors com Josep Gandia Casimiro, Ferran Cremades i Arlandis i Josep Lluís Seguí.

Pel que fa al teatre, la fita inicial de la renovació es troba en la concessió, l’any 1971, del premi especial dels premis Ciutat d’Alcoi a l’obra Homenatge a Florentí Monfort dels germans Rodolf i Josep Lluís Sirera, els autors principals del panorama teatral valencià del període, juntament amb d’altres com Manuel Molins o Josep Gandia Casimiro. Els setanta van ser també el moment de l’eclosió de grups teatrals independents arreu del País Valencià: El Rotgle, El Micalet i L’Entaulat (València), Llebeig (Dénia), La Castanya (Pego), Sambori (Alboraia), Pluja (Gandia)...

Finalment, l’assaig, que ja en la dècada anterior havia estat el gènere capdavanter amb escriptors tan importants com Fuster o Sanchis Guarner, adquireix en aquest període una rellevància especial, d’acord amb els canvis polítics i socials que s’hi desenvolupen. Els temes històrics, lingüístics i de problemàtica nacional seran els preferits, amb nous autors com el mateix J. F. Mira, Vicent Ventura, Francesc de Paula Burguera, Alfons Cucó, Josep Vicent Marqués, Rafael Lluís Ninyoles...

 

 

2.3. La dècada dels vuitanta

 

La dècada dels vuitanta, sobretot a partir de l’aprovació i posada en funcionament, el 1982, de l’Estatut d’Autonomia, suposa l’entrada en una nova fase, tant políticament com culturalment, per al País Valencià. D’una banda, l’ordenament estatutari s’havia bastit sobre la matriu identitària bàsica que havia instrumentalitzat durant la transició la dreta més antinacionalista, i d’altra banda tampoc no assolia el sostre competencial dels estatuts de les nacionalitats històriques.

Aquestes mancances impulsaren la reacció del nacionalisme polític per intentar de bastir una alternativa capaç de fer un salt qualitatiu i condicionar la vida del país des de l’espectre polític radicaldemocràtic i d’esquerres. Això va afavorir el naixement de la Unitat del Poble Valencià (UPV), formació política on militarà novament Joan Francesc Mira, i que durant aquests anys va desenvolupar una tasca d’eixamplament organitzatiu nacionalista sense precedents arreu de les comarques valencianes i aconseguí alguns èxits electorals relatius en l’àmbit municipal i de representació parlamentària a les Corts Valencianes, en el període 1987-1991, en presentar-se en coalició amb EUPV. Tot i això, la nova formació no va assolir tampoc l’objectiu bàsic d’aconseguir un augment electoral qualitatiu que superara la tradicional marginalització del nacionalisme polític i la convertira en una força que, tot i que minoritària, estiguera en condicions d’incidir significativament en la vida política i en les institucions del país. Un objectiu aquest que, tot i que precàriament, sí que fou aconseguit pel blaverisme polític, per mitjà de l’opció UV.

D’altra banda, amb l’establiment de l’autonomia comença un període d’hegemonia del PSPV-PSOE a les Corts Valencianes i al govern de la Generalitat Valenciana que es mantindrà fins al 1995. Tot i les mancances i insuficiències de la política desenvolupada pels socialistes en aquest temps, la seua acció de govern va significar un avanç inqüestionable a l’hora d’institucionalitzar un espai polític i social autònom i d’engegar un procés de recuperació i normalització lingüístiques que, tot i estar centrat quasi exclusivament en el món de l’ensenyament i la cultura, i mantenir una ambigüitat calculada quant a la identitat de la llengua, va frenar la segregació lingüística i va dur la valoració i l’ús del valencià a un nivell inimaginable només uns anys enrere. Això va suposar el suport pragmàtic més o menys decidit d’una part significativa de l’entramat cultural valencianista al projecte socialista. Finalment, EUPV es consolidava com a principal força alternativa d’esquerres alhora que anava incorporant al seu programa plantejaments més nacionalistes i veia nàixer una tendència nacionalista en el si de la seua militància.

Aquesta dècada, d’acord amb el panorama polític i social que acabem de sintetitzar, suposa la consolidació, la maduresa i en certa manera la institucionalització de tot aquell moviment cultural nascut arran de la transició política. En primer lloc, cal destacar la fita que ha suposat la incorporació de la llengua a l’ensenyament, com a matèria d’estudi i com a vehicle d’aprenentatge. Això ha possibilitat l’alfabetització, la clarificació del fet lingüístic valencià en l’àmbit acadèmic i la conscienciació de l’existència d’una cultura pròpia entre els sectors més joves de la població, així com una valoració general de la llengua com a possible suport de cultura i de modernitat, l’ampliació del mercat editorial...

La nova realitat social de la llengua ha permés també, tot i la seua precarietat, que alguns escriptors s’hagen proposat l’objectiu d’una relativa professionalització o, subsidiàriament, la possibilitat de desenvolupar una tasca literària més regular i més ambiciosa, combinant-la amb un treball més o menys lligat també a la llengua i la cultura: ensenyament, periodisme, traducció, tasques de normalització, dinamització cultural..., i potser un dels casos més exemplars i reeixits d’això el tenim en la mateixa trajectòria de Mira que, com ja hem vist, desenvolupa en aquests anys una intensa tasca de creació, de traducció, d’assaig, de divulgació i de col·laboració periodística.

Finalment, en aquest període s’avança també en la integració i la interrelació amb les altres àrees de l’àmbit lingüístic i cultural català, alhora que s’envigoreix l’entramat cultural valencià amb la proliferació de premis, la majoria dels quals implica l’edició de les obres guanyadores, la publicació de revistes, l’aparició i consolidació de noves propostes editorials...

Pel que fa a la literatura, que participa plenament d’aquest procés de maduresa cultural, cal destacar, paral·lelament a un major rigor i complexitat, l’esvaïment d’aquelles propostes més experimentalistes que tant de predicament havien tingut durant la dècada anterior. Assistim a un cert continuisme on, al costat de la consolidació dels autors apareguts en la dècada anterior, s’estrena una nova generació que no hi planteja un tall radical. Així, en narrativa —un gènere especialment fèrtil durant els vuitanta— la dècada s’obri amb un llibre singular, Crim de germania (1980), premi Andròmina de 1979, de Josep Lozano, i es clou amb una novel·la igualment important, Els treballs perduts (1989) de J. F. Mira, que s’afegeix a les novel·les publicades en l’inici del període: El desig dels dies (1981) i Viatge al final del fred (1983). Els vuitanta són també el moment de l’eclosió, llargament retardada, de l’eixida a la llum de les obres d’un escriptor fonamental en l’evolució de la narrativa valenciana contemporània, Enric Valor, i especialment l’edició del seu Cicle de Cassana, format per Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l’horitzó (1991). A més a més, i juntament amb la continuïtat d’alguns narradors del setanta com Isa Tròlec, J. Ll. Seguí, Josep Piera o Ferran Cremades, n’apareixen de nous com Ferran Torrent, Josep Franco, Manuel Joan Arinyó, J. M. Monjo, Vicent J. Escartí, Ignasi Mora... I pren força la narrativa de gènere: novel·la negra, eròtica, històrica, i de crònica memorialística.

En poesia també assistim a una irrupció nombrosa de noves veus, moltes vegades al caliu de la proliferació de premis literaris i aprofitant la plataforma de les revistes literàries o les col·leccions de poesia que engeguen algunes editorials. Entre aquests nous poetes podem destacar: Vicent Alonso, Vicent Berenguer, Josep Ballester, Isidre Martínez Marzo, Xulio Ricardo Trigo, Enric Sòria, Maria Fullana, Ramon Guillem, Manuel Garcia Grau...

En teatre, en canvi, predominen les mateixes veus de la dècada anterior, tot i la incorporació episòdica d’escriptors que conreen majoritàriament altres gèneres. També a l’assaig, que, potser veu restringit el seu conreu respecte als anys de la transició, els autors bàsics segueixen sent els de la dècada anterior, malgrat l’aparició de propostes noves com la d’Ernest Garcia i el seu llibre Les cendres de maig (1983). La temàtica dominant segueix també sent la qüestió nacional, i ací tornem a trobar-nos amb l’aportació fonamental de J. F. Mira i la seua Crítica de la nació pura (1984), juntament amb d’altres propostes relativament divergents a les seues com De impura natione (1986), de D. Mollà i E. Mira, o Documenta 88 (1989) de diversos autors —textos fundacionals del que acabaria anomenant-se «tercera via»— o les propostes fetes des de la tradició més radicalment catalanista com La pesta blava (1989) de V. Bello i diversos lliuraments de Josep Guia, entre els quals caldria destacar És molt senzill: digueu-li Catalunya (1985). Per acabar, cal destacar el salt qualitatiu de la literatura infantil i juvenil, fruit directe de la introducció de la llengua a l’ensenyament.

 

 

2.4. Els anys noranta

 

Als primers anys noranta s’ha efectuat una profunda inflexió política i social originada pels canvis radicals que s’han produït a escala mundial, derivats de l’esfondrament del bloc de països de socialisme real, amb l’establiment consegüent d’una hegemonia absoluta del model economicosocial i ideològic capitalista i amb l’aparició de conflictes, sovint de base nacionalista, als territoris dels antics estats comunistes, sobretot a l’àrea dels Balcans. Aquests canvis han afectat també de ple la realitat del nostre país.

En primer lloc, hem assistit a l’esgotament del projecte de govern socialista i a l’arribada de la dreta al poder, l’any 1995, mitjançant la configuració d’un pacte postelectoral entre el PP i UV. Amb això s’ha engegat, des de les Corts i des de la Generalitat, un procés d’impuls cap al secessionisme lingüístic i s’han abandonat les tímides polítiques de discriminació positiva respecte de la llengua pròpia en els àmbits social i educatiu.

Pel que fa al nacionalisme polític, cal destacar sobretot l’evolució de la seua força majoritària, la UPV, en el sentit d’aminorar els posicionaments més esquerrans, a la vegada que es produïa també l’esporgament dels trets més rotundament catalanistes, per tal assumir l’àmbit nacional d’un «valencianisme estricte». Això ha dut fins i tot a un diàleg amb grups pertanyents o provinents del blaverisme i s’ha concretat en la creació d’una nova formació, el Bloc Nacionalista Valencià (BNV), que arreplega de nou l’escissió dels vuitanta que va propiciar la formació del Partit Valencià Nacionalista (PVN), i també s’obri a nous grups i sensibilitats nacionalistes. Com és lògic, els pactes i les oscil·lacions ideològiques, que ací no entrarem a valorar, han produït adhesions i desercions de militants i simpatitzants al llarg de la vida d’aquest partit.

En el camp cultural, el moviment valencianista ha resistit bastant bé aquests temps de recessió. Les universitats valencianes s’han mantingut fermes enfront dels atacs a la unitat de la llengua, i també l’entramat cívic i cultural s’ha sabut mobilitzar amb la creació de plataformes politicosocials d’ampli abast com el Bloc de Progrés Jaume I. Finalment, el sistema educatiu ha mantingut el seu nivell de valencianització i els criteris de racionalitat científica en l’ensenyament-aprenentatge de la llengua. Tot això ha portat darrerament al govern de la Generalitat a veure la conveniència d’assolir algun tipus d’eixida pactada al conflicte lingüístic, amb l’encàrrec d’un dictamen sobre la llengua dels valencians al Consell Valencià de Cultura.

Com a conclusió cal dir que la producció literària dels anys noranta és encara difícil d’avaluar per la seua proximitat, però, tot i això, presenta un cert continuisme respecte de la dècada anterior i la gran majoria dels autors ja consolidats continuen realitzant noves aportacions, a la volta que no deixen d’incorporar-se joves escriptors en cadascun dels gèneres. Pel que fa a Joan Francesc Mira, és evident que en aquests darrers anys ha mantingut, i fins i tot ha reforçat, el seu lloc preeminent en l’àmbit de la cultura valenciana i també en la resta dels Països Catalans, amb una intensa tasca de publicacions en totes les facetes de la seua activitat intel·lectual. Cal, però, assenyalar dues aportacions que han tingut un gran ressò, tant en l’àmbit valencià com en l’àrea general de la cultura catalana, d’una banda la publicació de la novel·la Borja Papa (1996) i de l’altra l’assaig Sobre la nació dels valencians (1997) on planteja una inflexió estratègica en els seus plantejaments sobre la qüestió nacional del País Valencià, en el sentit de posar l’accent en una identitat nacional valenciana en la seua accepció estricta, enfront de la idea dels Països Catalans com a referent polític del nacionalisme valencià.

 

 

3. L’obra literària de Joan Francesc Mira

 

La creació literària de Joan Francesc Mira, desenvolupada exclusivament des del gènere narratiu, constitueix a hores d’ara una de les aportacions més importants a la narrativa valenciana del segle xx. Enfrontant-se al buit o l’endarreriment tradicional d’aquest gènere en la literatura en català feta al País Valencià i obrint-se a l’influx d’escriptors de la pròpia tradició com Pla, Ruyra o Villalonga i a models externs entre els quals destaca la narrativa nord-americana contemporània, especialment jueva, alguns escriptors italians, especialment G. Bassani, i sobretot J. Joyce, el nostre autor ha assumit el repte de desenvolupar, durant vint-i-cinc anys de tasca intensa i continuada, un projecte literari personal articulat sobre tres trets bàsics: en primer lloc la preocupació i l’esforç constants per assolir un major domini de la llengua i per anar definint un estil, en segon lloc un treball rigorós i permanent d’estructuració del discurs (veus narratives, punts de vista, recursos...) i finalment l’elecció d’uns nuclis temàtics bàsics: la constant d’uns protagonistes que fracassen en el seu intent per reconduir la seua vida, d’entendre i de canviar un món hostil, desconcertant, i la literaturització de la memòria, ja sia individual (amb l’aprofundiment en el punt de vista psicològic, subjectiu) o col·lectiva (amb l’assumpció d’un punt de vista elegíac respecte d’un model de civilització clàssic, humanista).

Podem dividir el conjunt de l’obra narrativa miraniana escrita fins ara en tres fases:

 

a) Fase inicial: Constituïda per les seues dues primeres obres, publicades en la primera meitat dels anys setanta i que jugaren un paper fonamental en la conformació de la tendència que alguns crítics han anomenat «narrativa de les arrels». Un model emmarcat dins un realisme psicològic i costumista però amb una component important de renovament i modernització formal.

Així, la seua primera obra, El bou de foc (1974), ha estat considerada com una fita emblemàtica en l’inici de l’embranzida actual de la narrativa valenciana i també com a model de renovació del corrent tradicional, en introduir-hi elements de modernitat i de normalització estètica inspirats en la novel·lística avançada nord-americana i en l’estil joycià.

La novel·la ens narra la història d’un personatge davant una situació límit que l’aboca al fracàs, en confrontar el món rural, on havia nascut i on retorna finalment, amb el món urbà on ha transcorregut una part important de la seua vida. El discurs es desenvolupa mitjançant un complex joc temporal, que alterna el temps primer o reduït de la història amb el temps segon o allargat que s’hi incrusta mitjançant contínues retrospeccions, i una també complexa focalització que combina el narrador extern amb els interns, que introdueixen directament la seua veu dins el corrent d’escriptura. Finalment, cal destacar que és en aquesta novel·la on es configura l’espai mític de Rieres, que serà també el marc geogràfic de Viatge al final del fred.

Els cucs de seda (1975), guanyador del segon premi Andròmina, és un conjunt unitari de narracions diverses però relacionades per un mateix temps, un mateix lloc i uns mateixos personatges. Tot i la seua càrrega costumista, aquestes narracions presenten un treball important de poetització formal i són narrades des d’un enfocament subjectiu. El mateix autor les ha caracteritzades sobretot com un intent de «literaturització de la memòria».

 

b) Fase intermèdia: En aquest apartat cal incloure les dues novel·les següents, publicades al començament dels anys vuitanta. Tot i mantenir un fil de continuïtat amb les obres inicials: literaturització de la memòria, protagonistes perplexos, derrotats, complex joc temporal..., ara es fa evident una major maduresa de llenguatge i de construcció del discurs, i s’hi assagen tècniques narratives i elements simbòlics que veurem plenament desenvolupats en les obres posteriors.

El desig dels dies (1981) és la novel·la miraniana amb una estructura més senzilla. Es tracta, com hem avançat adés, d’un llarg soliloqui retrospectiu on, durant dotze hores d’un emblemàtic 25 d’abril, el protagonista recorda i narra els esforços i les il·lusions per recuperar el país d’aquell grup de joves nacionalistes dels seixanta al qual va pertànyer el mateix autor. Però no es tracta d’una crònica testimonial sinó, una vegada més, d’una literaturització de la memòria, d’una desfiguració subjectiva de la realitat on van incrustant-se fragments d’altres textos mitjançant el recurs del patch-work o treball de retalls que encara veurem més perfeccionat posteriorment.

L’obra que ara prologuem, Viatge al final del fred (1983), presenta en canvi una estructura ben complexa i, segons confessa el mateix autor, conscientment treballada; hi ha també un treball conscienciós de documentació sobre el món del maquis durant la postguerra en les comarques muntanyenques del nord del país, espai i temps on se situa la història. Una història que narra la trobada, en una situació límit, de dos germans bessons —xic i xica— que, abocats al fracàs i a la perplexitat, han d’enfrontar-se amb l’equívoca relació que els ha unit des de la infància. La novel·la es desenvolupa a partir del punt de vista alternat de cadascun dels dos protagonistes i amb la introducció d’algunes veus secundàries, mitjançant abundants retrospeccions i descripcions, i amb una dosificació calculada de la informació.

Aquesta complexitat estructural del discurs aporta una forta capacitat de suggestió, d’anar insinuant uns fets i unes relacions que el lector ha d’acabar de perfilar. Per això, la important mutilació que va sofrir en la seua primera edició va afectar-ne l’arredoniment.

 

c) Fase de maduresa: Les darreres novel·les de Joan Francesc Mira, publicades en la dècada actual, representen la plena maduresa del seu estil personal i del discurs narratiu que ha anat desenvolupant al llarg de tota la seua trajectòria creativa, i han estat valorades com a aportacions fonamentals a la novel·lística valenciana moderna. En elles trobem, doncs, aplicades amb mestria, el conjunt de tècniques narratives més típicament miranianes i veiem plenament desenvolupat el seu món temàtic.

Els treballs perduts (1989) s’articula com una narració elegíaca respecte del model clàssic de ciutat i de la cultura humanística. Narra l’intent impossible del protagonista —un personatge amb forta càrrega simbòlica, que presenta referències evidents al Quixot, a Hèrcules i a l’Ulisses joycià— de salvar la seua extraordinària biblioteca. Novel·la d’una gran complexitat formal, sobta per la seua capacitat de crear un univers perfectament travat i suggerent, vertebrat per una abundant simbologia: animals, colors..., o la càrrega mítica del número dotze que estableix un paral·lelisme amb els treballs d’Hèrcules. Destaca també per la seua riquesa verbal, amb una forta càrrega d’humor, d’erotisme, de referències clàssiques...

Borja Papa (1996) és la darrera novel·la, per ara, de Joan Francesc Mira i representa un gir important en la seua evolució ja que, segons ell mateix hi explicita, «no és una novel·la i per tant no té un “argument”: és la història de la pròpia vida que podia haver escrit Roderic Borja». Es tracta per tant d’una obra més acostada al gènere històric —conreat extensament, d’altra banda, pels narradors valencians contemporanis—, tanmateix segueix prevalent-hi la part subjectiva «els sentiments i les reflexions del papa» que Mira qualifica d’imaginaris. En definitiva, ens trobem davant d’una mena d’autobiografia del papa Alexandre VI, i per això la narració en primera persona. Cal destacar-hi el treball minuciós de documentació històrica i cultural com també el grau d’identificació amb un personatge que ha fascinat el nostre autor pel fet de tractar-se d’un model emblemàtic de l’intel·lectual i el polític renaixentista i també, sense cap mena de dubte, per constituir una de les personalitats més complexes i universals que ha donat la història del poble valencià.

 

 

4. A propòsit de Viatge al final del fred

 

Com ja hem avançat als apartats anteriors, Viatge al final del fred va quedar finalista del premi Sant Jordi de l’any 1982, l’obra guanyadora del certamen fou Christian de Toni Pascual, però aquesta decisió del jurat va provocar una relativa polèmica.

Quan finalment la nostra novel·la fou publicada, es féu amb la reducció d’un bon nombre de pàgines respecte del text original, cosa que l’autor sempre ha lamentat i ha considerat com una mancança. Per això, l’edició que ara presentem té un valor afegit, ja que J. F. Mira ha aprofitat l’ocasió per esmenar aquell dèficit amb un treball minuciós de revisió que no només s’ha preocupat de qüestions de llenguatge o de reescriptura sinó que ha introduït apartats nous que aporten aspectes que havien quedat fora, ha reforçat determinats enfocaments secundaris i ha bastit així una versió definitiva que, tot i no deixar de ser la mateixa novel·la original, ha assolit una dimensió més complexa i arredonida.

 

 

4.1. L’argument

 

El nucli argumental sobre el qual es basteix la novel·la és constituït per la possibilitat d’un retrobament entre Salvador Montull, metge exiliat a Anglaterra arran de la guerra civil espanyola, i la seua germana bessona que dirigeix un dels darrers escamots del maquis, refugiat a la contrada més agresta del territori que envolta el seu lloc de naixement, la vila de Rieres, al nord del País Valencià.

Salvador ha retornat al país per assistir a una reunió de treball a Mallorca quan un professor vell conegut de la família li demana que es desplace al lloc on es troba la seua germana, ja que la seua ajuda és indispensable per tal que el grup guerriller, en situació ja desesperada, puga abandonar el territori i fugir a França.

I a mesura que va desenvolupant-se la novel·la veiem aflorar, amb una força invencible, l’equívoca relació que tots dos bessons havien mantingut des de la infància: un lligam de dominació i subordinació entre dues personalitats contraposades —emfasitzat per una clara inversió dels rols tradicionals, on ella assumeix el paper actiu mentre ell s’hi deixa arrossegar— que genera un sentiment soterrat i tens que ultrapassa els vincles estrictament fraternals i els impulsa l’un vers l’altre amb una atracció fortament erotitzada. I a l’ensems va imposant-se també el presagi que augura que es tracta del viatge darrer que ha d’acarar els germans en una situació que pot significar a la vegada l’acompliment de la seua relació i la desfeta.

 

 

4.2. L’estructura del relat

 

El desenvolupament del discurs es basa en dos eixos vertebradors, un per cadascun dels dos protagonistes.

 

 

4.2.1. L’eix estructurador masculí

 

L’acció centrada en Salvador Montull constitueix l’entramat bàsic del relat i narra, com ja hem apuntat, el seu viatge des del port de València fins a la balma on s’ha de trobar amb la germana. Aquest eix argumental es desenvolupa en setze capítols plenament diferenciats —tot i que no duen cap encapçalament que els singularitze— pel fet que van intercalant-se amb els fragments del diari de la germana que conformen l’altre eix argumental.

Els capítols inicials, fins l’arribada a Tortosa i la trobada amb Amadeu, tenen un caire introductori, ja que el protagonista es resisteix encara a assumir la magnitud de la decisió que ha pres en iniciar aquest viatge i encara el veu com un parèntesi en la seua ordenada vida.

Des de Tortosa fins a l’arribada a la vila de Rieres, ja acompanyat d’Amadeu, assistim a una lluita interior on els records del passat, el contacte amb la seua terra nadiua i la revifalla del fosc vincle amb la germana es contraposen i van imposant-se a la confortable situació que havia aconseguit a Anglaterra: el treball, la seua relació sentimental amb Deborah...

L’estada a la vila natal divideix en dos la narració i constitueix al mateix temps el punt de no retorn. Ací Salvador veu com s’esvaeix completament el món anglés i accepta el destí que sembla esperar-lo al final d’aquest viatge, amb la mateixa naturalitat que assumeix aquella brutícia dels anys de guerra que havia aconseguit esborrar curosament de la seua vida, i ara, amb la duresa de la travessia, tornava a apoderar-se de la seua vestimenta i del seu cos.

El camí des de Rieres fins al mas de Grinyó i l’estada en aquest mas és el preludi del final. Endinsats ja de ple al cor de la muntanya, cobra intensitat el presagi de la mort, amb la intensificació del fred, la mort dels ametlers i sobretot amb la narració de la tràgica història dels homes del mas de Grinyó. A la vegada s’acreixen els records dels moments que, arrancant ja des de la infància i passant per l’adolescència i el temps de la guerra, i prolongant-se en l’obligada separació, gràcies a aquella carta que constitueix l’única notícia que n’ha tingut durant el temps de l’exili, han anat establint la intensa relació de Salvador amb la seua germana.

L’arribada de Salvador a la balma, on l’espera la germana adormida i vestida amb la millor camisa de dormir del seu aixovar, constitueix el desenllaç de la història, la culminació de la densa acumulació de presagis que s’han anat congriant al llarg de la narració i que ara es veuen recollits i amplificats en la pintura rupestre que hi ha en una paret de la cova, una escena de cacera on destaca la figura d’un cervo malferit, amb una gran fletxa clavada al pit.

 

 

4.2.2. L’eix estructurador femení

 

L’eix argumental desenvolupat a partir de la germana és constituït per les quinze anotacions fetes al seu diari entre el vuit de desembre i el tres de gener.

A diferència de l’avanç de l’acció vertebrada per Salvador, aquests escrits, més breus i fragmentaris, com correspon a aquest tipus de text, presenten un moviment més circular, d’acord amb la situació d’immobilitat forçada, d’espera, en què es troba la germana. Aquestes anotacions ens mostren l’estat d’ànim de la protagonista i ens donen indicis d’alguns episodis de la seua vida, de la lluita en el maquis, de la relació amb Jean-Pierre, de la relació amb el germà... Però, a més, desenvolupen una funció complementària dins el relat, aportant-hi elements que convergeixen amb aspectes presents en l’eix bàsic, com pot ser el motiu que feia necessària la intervenció de Salvador per poder escapar de la desesperada situació en què es troba el grup guerriller, l’estada de la germana a Rieres durant la nit de cap d’any, la descripció de l’extraordinària gelada o la incursió per recuperar el seu aixovar.

Aquest eix argumental podria dividir-se en quatre apartats:

El primer agrupa els escrits dels dies 8, 9, 11 i 14 de desembre i gira al voltant de la decisió de desmantellar el grup guerriller i fugir a França. Ella hi manifesta la intenció de desplaçar-se a Londres per reunir-se amb el germà.

El segon bloc abraça els escrits dels dies 18, 19, 21 i 22 i ens fa viure els greus contratemps que pateix la partida. Aquestes dificultats fan canviar els plans projectats i propicien una situació d’impasse, reflectida pels escrits de l’autora del diari, que cada vegada esdevenen més introspectius.

Els escrits realitzats els dies 24, 25, 26 i 28 estan emmarcats per la celebració del Nadal que aquest any, amb la dificultat extrema que pateix el grup, es presenta especialment trist. Continua el to reflexiu i hi podem copsar sentiments contradictoris que, d’una banda, lamenten el fet de no haver abandonat abans aquest lloc i aquesta lluita sense perspectives, i d’altra banda manifesten una certa perplexitat pel que puga ser la seua vida fora d’aquest context, lluny del món inhòspit que l’envolta i amb el qual sent una certa identificació tot i que siga passiva, vegetativa, concordant amb la situació d’espera, en suspens, en la qual es troba.

L’última fase del diari inclou els escrits dels dies 1, 2 i 3 de gener, des de la seua baixada a Rieres per passar la nit de cap d’any amb Amadeu i la seua mare, que és també la seua dida, fins a la darrera pàgina en què parla de l’arribada del germà a València i de la seua espera contorbada. El tema dominant és el fred, la forta gelada que intensifica els elements premonitoris que han anat desplegant-se al llarg de la novel·la, una gelor fora mida que mata flors, rames, ocells... i arriba a gelar el corrent del rierol establint el regne del silenci total que sembla anunciar «alguna cosa gran que ha d’arribar, algun prodigi o gran desgràcia». I, davant tot això, ella manifesta una actitud predisposada a l’acceptació del destí, oferent, que es veu simbolitzada per les robes de l’aixovar: «Jo dormiré quan ell entrarà en la cova amb la primera claror del matí. I duré posat el millor camisó de fil de l’aixovar de nòvia».

 

 

4.3. Focalització

 

El discurs s’articula a partir d’un narrador extern, encarregat del relat primer o principal, que es desenvolupa, com ja hem vist, al voltant de Salvador Montull. Per això, tot i la seua exterioritat, aquest narrador adopta la perspectiva del protagonista per a mostrar-nos el context i narrar-nos les accions amb més profunditat. I aquesta identificació és tan estreta que arriba, en determinats moments, a cedir la veu al propi protagonista perquè directament expresse, mitjançant monòlegs interiors, els seus records, sentiments...

Complementàriament, i aprofitant el recurs del diàleg, aquesta focalització principal es desplaça episòdicament al punt de vista d’algun altre personatge secundari. Això és especialment rellevant en el cas d’Amadeu Cleofont, el qual s’encarrega de narrar-nos directament la part substancial del seu intens periple vital i també algunes històries essencials a l’hora d’il·lustrar el clima de repressió de la postguerra: les tràgiques històries de la pista de ball de les Cases de Sant Jordi o la matança del mas de Grinyó.

Així mateix hi podem trobar, tot i que de forma puntual, el recurs ja esmentat del patch-work o treball de retalls, amb la incrustació al relat de fragments de la carta que li envià la germana des de París.

L’altre eix argumental es desenvolupa, com ja hem dit, en forma de diari, escrit per la germana bessona de Salvador. Es tracta, per tant, d’un narrador intern al relat que va alternant la seua veu amb el narrador principal.

I en aquest diari; com un dels tipus de text més representatius de la narració subjectiva que és, hi predominen clarament l’anàlisi introspectiva de la pròpia personalitat i l’expressió dels seus sentiments, d’estats d’ànim, de les valoracions i les premonicions que la situació en què es troba li provoquen. Però, tot i subsidiàriament, també hi trobem la narració de determinats fets de la vida del grup guerriller i del món que els envolta, de la gent amb qui es relacionen, així com fets significatius del passat més o menys llunyà.

Ens trobem, doncs, davant una pluralitat de veus narratives harmoniosament integrades en una dimensió coral que les trava i les prioritza segons els fets que s’han de narrar, des d’una clara voluntat de perspectivisme i obertura que, d’una banda, aporta densitat al relat i, de l’altra, en defuig un desenvolupament tancat i unilateral per incitar el lector a una tasca de reconstrucció i d’interpretació.

 

 

4.4. Els personatges

 

Com es pot deduir dels aspectes de la novel·la que ja hem analitzat, el desenvolupament de la trama s’articula bàsicament sobre la parella protagonista. Per aquest motiu, tots els elements constitutius de la narració semblen orientats prioritàriament vers un procés d’anàlisi de la personalitat dels germans i del singular vincle que els uneix. Una relació establerta sobre la contraposició domini/submissió, que ací s’articula mitjançant la subversió de la seua forma d’expressió convencional. En aquest sentit, el mateix autor ha dit: «El joc bàsic era la inversió dels rols masculí-femení. Qui té el caràcter viril era la germana, i el més femení el germà. A mi m’interessava això.»

Ens trobem, doncs, davant dos personatges complementaris encara que destaca la forta personalitat de la germana: «ella ha tret la força dels dos» —recorda Salvador que li va dir el seu pare. Es tracta d’un caràcter actiu, rebel i arriscat que es manifesta en la protagonista des de ben petita, com ella mateixa recorda:

 

«I com odiava els meus vestits blancs i blau cel que tornaven a casa bruts i destrossats, i les trenes i els llaços, i el meu germà mateix perquè no era com els altres xics i es quedava sempre a casa llegint...»

 

És el mateix caràcter que la fa enfrontar-se a la negativa paterna a permetre que estudie medicina, el temperament que la duu al seu compromís de lluita antifeixista i a liderar el grup guerriller i a assumir el paper actiu en la complexa relació amb el seu germà, com veiem en el desenvolupament de l’aventura amb què havien de celebrar els seus 17 anys.

En Salvador podem trobar l’antítesi de la germana. Un personatge que sembla ser arrossegat; que més que anar-hi és portat, ja sia pels altres, ja sia pels esdeveniments. El seu caràcter és per tant essencialment passiu, més vulnerable a la por que a la rutina, inclinat a emmotlar-se als avantatges del confort i la seguretat. És aquest tarannà el que veiem reflectit al llarg de la novel·la, en les pors i en els recels que empedren la fase inicial del viatge..., en la subordinació a la iniciativa de la germana i en aquell sentiment de culpabilitat que sembla tenallar-lo i que contrasta amb la valenta assumpció que la germana fa de la situació.

Això però, no es tracta de personatges plans, definits unilateralment, sinó complexos i enigmàtics, capaços d’encabir múltiples facetes en la seua personalitat. Així, també veiem manifestar-se en la germana trets i actituds en concordança amb el que s’entén com a model de femineïtat, especialment en tot el que fa referència a l’aixovar o a aquella passivitat oferent en la seua espera final. Per alta banda, Salvador és capaç de sobreposar-se a la temptació d’abandonar, de fugir i, malgrat tots els mals presagis, acaba assumint el seu paper amb una actitud a la vegada decidida i serena. En definitiva, al llarg de la novel·la veiem com van aflorant en cadascun dels protagonistes les seues parts amagades, i també com van assumint progressivament l’imperi de la fatalitat, de manera que podem dir, amb paraules de l’autor, que també formen part d’aquell model caracteritzador de l’univers narratiu miranià «dels personatges que no entenen el que els passa i que acaben fracassant».

Al voltant dels germans es mou un ampli conjunt de personatges secundaris, que quan adquireixen una certa importància (Amadeu, Jean-Pierre...) reben també aquest tractament complex que hem vist en els protagonistes. Hom pot agrupar aquest col·lectiu segons les diferents esferes de relació amb la parella principal.

En primer lloc hi ha l’àmbit familiar on trobem el pare i la mare, evocats en diversos episodis. En un segon cercle, el de les amistats, s’hi inclou el professor, estudiós de les cultures prehistòriques que habitaren la contrada de Rieres i vell amic de la família, també evocat en alguns esdeveniments de la guerra però important sobretot pel fet de ser l’encarregat de demanar a Salvador l’ajut al grup de maquis on hi ha la seua germana, fet que desencadena tota la història. I finalment Amadeu Cleofont, que constitueix sense cap mena de dubte el personatge més important després dels protagonistes. Encarregat d’acompanyar Salvador durant tot el viatge, esdevé també —com ja hem vist— el narrador de les històries contextuals que van incrustant-se a l’acció principal. Sa mare va fer de dida de la germana de Salvador, per la qual cosa té, des de la infància, una relació molt estreta amb els dos germans. Es tracta d’un personatge aventurer, complex i amb rivets enigmàtics, que evoluciona ideològicament des de la seua joventut de legionari, amb tendències ideològiques dretanes, fins a exercir determinades pràctiques remeieres i esotèriques, que sembla haver aprés en la llarga estada que va passar a Sud-amèrica. I, fins i tot, arriba a col·laborar amb el grup de guerrillers que dirigeix la nostra protagonista, de la qual sembla estar també —més o menys secretament— enamorat.

En un tercer cercle, apareix el grup de personatges que encarnen el món rural. Es tracta de la gent que viu als masos, representada per les famílies del mas del Molló i, sobretot, pels habitants del mas de Grinyó. Ens trobem davant de personalitats fortament conformades per aquest medi hostil: solitàries, silencioses..., i tocades per l’alé tràgic de la mort. Entre elles cal destacar la grinyoneta menuda, que sembla transtornada per la mort del guerriller Jean-Pierre —de qui estava bojament enamorada—, i que protagonitza una inquietant visita a Salvador, en una escena carregada de simbolisme.

Des d’unes altres coordenades, els personatges anglesos representen el refugi costosament construït per Salvador després del desastre de la guerra. En aquest marc trobem els companys de treball i, sobretot, Deborah, amb qui manté una relativament consolidada relació amorosa, tot i tractar-se d’una dona casada. Però tot i que a l’inici de la narració podem detectar en el protagonista un cert enyor d’aquell amor tendre i tranquil, aquesta nostàlgia anirà diluint-se davant la proximitat magnètica de la germana que torna a prendre el seu lloc preferent.

Quant al món del maquis, aquest presenta un conjunt d’individualitats també interessants, ja que tipifiquen diversos caràcters de personatges i les diferents reaccions a què poden arribar acarats amb una situació límit. D’entre tots els guerrillers destaca el ja esmentat Jean-Pierre, qui, tot i el flirteig amb la grinyoneta, manté un vincle amorós amb la protagonista que presenta un cert paral·lelisme amb l’existent entre Salvador i Deborah. També cal considerar Jeroni, el guerriller que amb les seues peripècies fa que l’acció prenga un rumb totalment diferent.

Del costat de les forces repressives trobem referències a la policia i a la guàrdia civil, centrades en el seu paper ofegador de les llibertats o de combat als reductes resistents al règim dictatorial, tot i que també s’hi poden trobar alguns detalls humanitzadors.

Finalment, hi ha un grapat de personatges merament episòdics, però que doten l’acció d’una acceleració positiva o negativa. Entre aquest tipus cal destacar el vell barquer del port de València que, en la seua breu trobada amb Salvador a l’inici de la narració, serveix per mostrar la situació en què es troba el país i desencadena el procés que fa que ell es plantege, per primera vegada, el sentit de la seua tornada.

 

 

4.5. L’espai

 

L’espai on transcorre aquesta història (tant els microespais —port, estacions, bar, cases, cova— com el marc físic de la natura i les seues circumstàncies meteorològiques) té una funció molt significativa en la construcció del discurs. D’una banda, les descripcions minucioses de l’escenari dels fets actuen com un recurs alentidor de l’acció, i per tant coadjuven a la consecució d’un tempo adequat al caire introspectiu i evocador tan marcat, com ja hem assenyalat, en aquesta novel·la. I, d’altra banda, els llocs van carregant-se d’un sentit simbòlic, cada vegada més potent, que col·labora de forma capital en l’objectiu d’anar perfilant una situació límit on han de quedar atrapats els protagonistes.

També s’hi pot establir una dicotomia bàsica entre l’espai on transcorre la història, que és alhora l’espai natiu dels protagonistes, el de les seues arrels, el del passat dramàtic però compartit de la guerra..., i els espais de l’exili, de la seua separació: Anglaterra per a Salvador i París per a ella. Aquests llocs representen la sensatesa, la possibilitat de bastir una felicitat amable, dolça, confortable..., però ara quedaran esvaïts per aquest retorn de Salvador al territori dels orígens.

I dins aquest territori propi, dels orígens, també podem establir dos àmbits diferenciats: un de transició i un de decisiu. El primer, a la part introductòria del relat, és encara una geografia real: València —el port, l’estació—, les poblacions del trajecte del tren fins a Tortosa. Un marc que ens mostra el quadre de la miserable situació del país en plena postguerra, on és present la por, la brutícia, les estretors econòmiques..., un panorama que no acaba de ser plenament assumit com a propi pel protagonista i que manté una lluita amb el confortable món anglés d’on Salvador acaba d’arribar i on hauria de tornar.

El segon, l’espai decisiu, s’inicia a partir de la trobada amb Amadeu i el penós viatge que va endinsant el protagonista en la vila de Rieres i la seua contrada. I ací la intenció de literaturitzar l’espai fa un salt qualitatiu i crea un territori intern al mateix relat, que desdobla la realitat que evoca i forja un món de ficció que reflecteix les contrades muntanyenques de les comarques valencianes més septentrionals però enriquides d’una pàtina mítica i carregades d’un sentit simbòlic, que per moments pot arribar a reflectir els sentiments dels personatges i també, en certa manera, a conformar-los.

Com ja hem assenyalat, el marc espacial de la vila de Rieres i la seua contrada prové de la primera novel·la miraniana, El bou de foc, i això és significatiu perquè reflecteix una clara voluntat de construcció d’un projecte literari que sobrepasse l’obra individual i que cerque alguns elements de cohesió globals. Efectivament, és en aquella primera narració on trobem la documentació i les descripcions que fixen aquest món figurat; i per a fixar-lo sobre el paper es recorre a la intertextualitat, a la literatura dins la literatura, amb la introducció de fragments d’un fictici Itinerari per Viles i Ciutats del Regne de València, escrit per un tal Pere Monferrer i, encara més, s’insereixen referències a d’altres autors, com Jaume Palau i Vicent Espinalt, per tal de delimitar els orígens documentadament llegendaris de la població.

La vila de Rieres juga un paper central en la novel·la. Així com la nit que hi passa Salvador parteix físicament la novel·la en dos parts, també aquesta estada al seu poble representa el punt de no retorn:

 

En la negror encara sòlida del fons de la vall, entre la mola del Gatellà i el massís del Puigdelsmorts, s’arrecerava tremolant l’eixam dispers dels llums de Rieres. Llavors va sentir que aquella nit havia estat com un llarguíssim túnel perforat en una extensa serralada que separa dos móns, que l’havia travessat penosament amb els ulls embenats, i que en aquell moment sentia ja l’olor i l’aire de l’altre costat de la muntanya.

 

Envoltant la vila, ens trobem amb l’ampli món rural de masos allunyats i de camins, de colls i de passos, de muntanyes i valls.... Una natura que se’ns presenta, d’una banda, gairebé investida d’eternitat perquè sobreviu al pas del temps (com ens recorden les oliveres centenàries) i, d’altra banda, ben fràgil (com ho simbolitza la mort de la flor dels ametlers, i dels mateixos arbres). Un espai que també juga un paper ambivalent en relació amb els humans, ja que pot establir un lligam positiu o un de negatiu. En el primer cas, es tracta d’una mena de simbiosi entre home i natura en la qual la muntanya és un element nodridor, com podem detectar en determinats records de la infància, sobretot pel que fa a la germana, o en personatges com Amadeu. Però també, i sobretot, hi presenta una cosa menys amable, un caire aspre, angoixant amb la seua solitud i la seua grandesa, amb la seua duresa inhumana. Aquest tombant ombriu, dramàtic, el veiem especialment tractat en la gent dels masos, en el dolor callat de les dones del mas de Grinyó, o en la part del diari del dia 14 de desembre en què la germana ens narra, amb un tractament que recorda els plantejaments naturalistes, la tràgica fi de la família del mas de Molló.

I finalment, ocult dins aquella extensió de muntanyes, hi ha l’indret més recòndit i inaccessible, el recinte màgic de les Fraus: aquell dèdal de fondals, de congostos i d’obagues, on s’amagaven les fonts del riu de Rualda i les enigmàtiques pintures prehistòriques. El territori perillós que evitava la gent de la contrada i sobre el qual la germana projectava, de joves, les més arriscades aventures.

I al cor més perdut d’aquell territori prohibit, hi ha finalment la balma on ara espera la germana:

 

[...] l’últim racó preservat intacte de l’antic paradís dels caçadors, com el lloc d’un santuari secretíssim que després per segles de segles ja no havien tornat a trepitjar peus humans.

 

El gresol on s’ha de fondre el desenllaç d’aquesta història.

 

 

4.6. El temps

 

Joan Francesc Mira situa els fets narrats a l’època de la postguerra civil espanyola, i més concretament en el període agònic de l’activitat guerrillera a les terres del nord valencià.

Efectivament, aquestes contrades muntanyenques foren un dels llocs privilegiats on es va desenvolupar l’acció de l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó (AGLA). Una lluita que podem dividir en dues etapes diferents: en la primera, des dels anys 1943-44 fins als anys 1947-48, el maquis va adquirir un auge important, esperonat per la possibilitat d’una intervenció aliada que enllaçara, en el tram final de la II guerra mundial, la derrota de l’eix nazi-feixista amb l’enderrocament del règim franquista a l’estat espanyol. A partir d’aquells anys, s’esdevé la contraofensiva governamental i de mica en mica va allunyant-se la possibilitat d’aquella intervenció aliada, de manera que el maquis va sent progressivament encerclat i aniquilat. El punt d’inflexió final té lloc al començament dels cinquanta: l’any 1952 —i seguint la decisió presa pel PCE, el partit hegemònic dins l’organització guerrillera— es produeix el desmantellament i l’evacuació de la majoria dels efectius i, finalment, l’any 1953, amb l’arribada del general Eisenhower a la presidència del Estats Units i l’establiment d’un tractat d’amistat i cooperació hispanonord-americana, establert a l’abric de la guerra freda, s’esvaeix definitivament l’esperança d’una intervenció dels estats democràtics. Després d’això, ja només resta la lenta agonia dels grups residuals que arriba fins al 1957.

La novel·la reflecteix aquest panorama sociopolític: anècdotes de la repressió política i de la repressió cultural (amb l’episodi de la crema dels llibres del pare, d’un simbolisme ben miranià), descripció de la misèria, de la por de la població... així com el progressiu encerclament i marginalització del maquis, ben descrit en les anotacions del diari del la germana corresponents al 24 de desembre, o el desencís davant l’abandonament dels aliats que manifesta Salvador en veure les naus i els marins americans al port de València.

Per tal d’assolir aquesta adequació de la narració a l’època, Joan Francesc Mira va realitzar, segons ell mateix ha declarat, un important treball de documentació, mitjançant entrevistes directes a la gent de la Tinença de Benifassà i també amb l’estudi del terreny —va arribar a descobrir, encara intacte, un campament del maquis que havia romàs ocult molts anys—. Encara que la gran majoria de fets i personatges són ficticis, també hi ha alguna situació concreta que Mira identifica com a basada en fets reals, la més significativa és la tràgica mort dels homes del mas de Grinyó.

Quant al temps del discurs, cal dir que aquest presenta una gran complexitat, atesa la necessitat d’encabir dins del breu espai de temps de l’acció principal els dos dies i escaig que dura el viatge de Salvador des del port de València fins a la balma de les Fraus on l’espera la germana. I també trobem una complexitat semblant en les reflexions del diari d’aquesta, que en fa de contrapunt: tot un seguit d’evocacions que ens fan reviure tota la vida de la parella protagonista i que resulten imprescindibles per il·luminar el sentit i l’abast de la seua relació. I la mateixa funció il·lustradora podem atribuir a un grapat de narracions complementàries que expliquen el context polític i social o la vida i la personalitat de determinats personatges secundaris.

Es tracta de l’aplicació del que coneixem com a reducció temporal retrospectiva, tècnica bastant representativa de la novel·la contemporània i que es caracteritza per una amplitud temporal reduïda del relat primer i la penetració, a partir d’aquest, en el passat, de manera que aquesta immersió aporta a l’obra un caire decididament subjectiu. Es tracta, per tant, d’una retrospecció evocativa, és el passat que va apoderant-se dels personatges i imposa al present la seua abraçada com una fatalitat. Això només és possible perquè es manté permanentment la continuïtat del fil del relat i s’hi estableix una simultaneïtat que posa al mateix nivell els fets passats i els presents. Aquesta linealitat narrativa fa fondre en un present continu el passat, molt intens, i l’autèntic present cronològic.

Aquesta introspecció evocativa, essencial al llarg de tota la novel·la, és possible per l’establiment d’un tractament formal que va establint una profunda relació, implicació, entre les descripcions i els records que les realitats observades desvelen. Les descripcions són profuses, des de la descripció inicial del bar del port fins a la de la balma on es produeix la trobada final dels germans; atenyen una gran diversitat d’objectes, indrets, sensacions, personatges..., i es caracteritzen per la minuciositat amb què són construïdes i pel caire subjectiu que les fa viscudes, sensorials. Són aquestes característiques les que fan que les descripcions suggerisquen els records i n’estiguen sovint a l’origen. Es tracta, doncs, d’un procés d’escriptura que segueix el procés psicològic real: les vivències del passat, que romanien latents, són actualitzades per algun tipus de relació que mantenen amb allò que s’observa, que es descriu.

D’acord amb això, el desenvolupament del discurs es produeix per l’encadenament d’accions, observacions i evocacions, pels continus salts en el temps i pels canvis en la perspectiva de la narració, com remolins de sensacions, records, reflexions, ampliacions..., que s’alimenten mútuament i imposen el seu ritme a l’avanç de l’acció. La conseqüència, tot i el perfecte fluir de l’escriptura, n’és un ritme narratiu lent, deliberadament alentit per tal d’anar conformant una atmosfera tensa, expectant.

 

 

5. Cloenda

 

    El mateix Joan Francesc Mira remarcava, en una entrevista realitzada el 1992, que aquesta novel·la «té un treball de construcció important i ben conscient», i, juntament amb l’establiment del nucli temàtic en la relació heteròclita i transgressora de la parella protagonista, destaca també el fet de tractar-se d’una obra representativa de les dues línies temàtiques que vertebren el seu projecte literari: la «recuperació de la memòria» i «els personatges que no entenen el que els passa i que acaben fracassant».

Tanmateix, Mira lamentava el fet que la important reducció en la seua extensió original a l’hora d’editar-la havia afectat de forma significativa la seua completesa; això però, no dubtava a afirmar que «malgrat tot, jo diria que aquesta novel·la és la més ‘normal’ de totes, és a dir, feta amb ofici».

Efectivament, al llarg d’aquesta aproximació hem pogut copsar, en primer lloc, el fort grau de complexitat estructural del discurs, que es manifesta amb l’alambinat joc de veus narratives i la diversitat de focalitzacions que les acompanya i amb el recurs a la reducció temporal retrospectiva per incrustar un munt d’evocacions i d’històries secundàries a dins del relat primer. També hem pogut constatar la riquesa de llenguatge i la manifestació d’un determinat estil en el tractament minuciós de les descripcions, en la progressió del clímax narratiu o en la càrrega simbòlica de l’espai; i, finalment, hem establert aquella voluntat d’obertura en la qualitat suggerent del discurs, en la caracterització redona, de vegades enigmàtica, dels personatges i en la narració tangencial de moltes accions. Trets, tots aquests, que avalen la valoració positiva d’aquesta novel·la per part de l’autor i confirmen la seua importància en l’evolució del conjunt de l’obra narrativa miraniana.

D’altra banda, com ja hem fet observar al llarg d’aquesta introducció, Joan Francesc Mira ha aprofitat l’oportunitat que li conferia aquesta segona edició per tal de reparar el dèficit produït per l’escapçament amb què va veure la llum la novel·la i per fer-ne un acostament de conjunt des de la seua plena maduresa creativa. I des d’aquesta maduresa, a més d’un treball minuciós de revisió i de reescriptura, ha incorporat un conjunt d’elements nous que contribueixen a arredonir l’argument, a reforçar determinats enfocaments secundaris i a potenciar la dimensió coral i elegíaca de la novel·la.

D’aquesta manera, l’autor ha establert la versió definitiva que, encara que tard —i potser gràcies a això—, reïx a fer justícia, finalment, a una obra plantejada amb ambició, realitzada amb tenacitat i coherència i fins ara llastada per circumstàncies adverses.