|
|
|
Quatre qüestions d’amor
(1998) Sobre Quatre qüestions d’amor... Q U A R T A 1 Sosté o afirma el redactor João Coito que aquell matí esperava assistir al
desenllaç festiu d’un accidentat romanç o novel·la d’amor, esperava una
celebració amb altar de flors blanques, música d’orgue i bes dels enamorats, «e
assistí, porventura, ao casamento mais dramático deste século em Portugal».
Pensaríem que el cronista de premsa João Aguiar de Sousa Coito, especialista
en notes de societat i afers del cor, exagera desmesuradament en la primera
plana del Diário de Notícias, si
no fóra que un company seu d’ofici, que no firma la crònica del Diário Popular, pàgina 7, afirma també: «Poucas vezes em Portugal se terá
celebrado en condições tão estranhas, um casamento como aquele que, esta manhã,
na igreja de Nossa Senhora da Pena, uniu dos jovens espanhóis, protagonistas de
um acidentado romance de amor». Cal aclarir, potser, a efectes de precisió i
cronologia, que la crònica de Coito és d’un diari del matí del 26 d’octubre de
1956, i la del seu col·lega anònim aparegué en un diari de la tarda del dia 25.
El titular de la segona informació diu: «Na casa mortuária da igreja de um bairro lisboeta dos jovens
catalães uniram hoje os seus destinos», uniram no vol dir uniran sinó
uniren, i el titular de la primera és tan dramàtic com aquell: «Padrinhos sem
afilhados, e um casamento que não existiu», i sem no vol dir som sinó
sense. Si el casament va existir o no va existir és cosa que queda de moment en
l’aire, però es va celebrar i qui pot afirmar amb certesa si fou o no fou el
més dramàtic del segle a Portugal. El redactor João Coito sosté que aquell matí
esperava assistir, en efecte, a la feliç conclusió d’un romance de amor,
això escriu, aquell romanç o idil·li que ahir revelà el nostre Diário de Notícias, en
primera plana, al costat i amb el mateix cos de lletra que els titulars que
informen que la revolta de Budapest s’estén a altres ciutats d’Hongria, el
govern vol demanar la retirada de les tropes soviètiques, i al costat del
casament apareix també O Sultão de Marrocos que retirà de París el seu
ambaixador a causa de la guerra d’Algèria, ja que els drames del món rares
voltes vénen sols, i segons Coito en l’ordre lògic dels esdeveniments que es
van succeir de manera tan vertiginosa els últims dies estava l’epíleg o final
romàntic, el «clou» poètic i festiu, diu amb elegant paraula francesa, d’un
matrimoni d’amor que ni la mort destruiria. Quan va arribar ben de matí a l’església de Nossa Senhora da Pena, escriu,
tot semblava concórrer per engarlandar de tendresa i simpatia l’acte que poc
més tard havia de celebrar la simpàtica parella de joves catalans (l’estil de
João Aguiar de Sousa Coito, dit Coitinho, no és prou elaborat per a evitar
simpàtica quasi tocant simpatia, ja hem dit que era cronista de societat o del
cor, i això es nota en la prosa), un sol daurat de tardor, una temperatura
autènticament primaveral i una multitud alhora bulliciosa i adeleradament
interessada, el temple venerable d’altars daurats (repeteix sol daurat i
altars daurats) llampants i resplendents de flors, tot es conjugava per a donar
a l’escenari aquell sabor i colorit que tots li desitjaven prestar. I particularment
ell, João Coito, que el dia abans, en el mateix diari, havia anunciat el
casament d’«os amorosos catalães», i tanta arribà a ser la familiaritat amb la
parella i amb el rector de Nossa Senhora da Pena que a l’hora de la celebració,
segons recorda ell mateix i explica el seu envejós col·lega del Diário Popular, com que no hi havia testimonis
ni padrins disponibles, els nuvis, que tant desitjaven evitar la publicitat,
acabaren havent d’acceptar dos periodistes com a padrinhos, l’esmentat Sousa
Coito i el nostre camarada de la premsa Manuel Pereira Rodrigues, que així
tingueren el privilegi de seguir de prop tota la cerimònia, ja que la resta de
periodistes presents van veure com els tancaven en la cara la porta de la
capella mortuòria on transcorria l’acte.
No sabem en quin diari escrivia el segon testimoni, i per tant no podem afirmar
si Pereira Rodrigues sosté la mateixa interpretació i visió dels fets que els
seus companys, suposem que sí. Quant a la multitud, és cert que a la porta de
l’església es va acumular una gentada tan abundant com en un casament de
protagonistes famosos, estrelles de la pantalla, futbolistes o ministres en
segones noces, i en una fotografia de la pàgina 5 del Diário de Notícias es veuen cares
expectants, molts homes amb barret, mares amb criatures, i guàrdies que hi
degueren acudir a posar una mica d’ordre en el tumult. El nuvi, el jove doctor Josep Terrades Armengol, arribà a l’església minuts
abans de les deu: visiblement emocionat, afirma Coitinho, no aconseguia
reprimir l’agitació que el dominava i que inflava d’espant els qui el
rodejaven, la suor li corria per la cara, en grans regalims, donant molt bé la
mida dels moments febrils que estava vivint. En aquesta mateixa primera pàgina,
la columna del costat ahir parlava d’Hongria i avui, gairebé tocant l’ansietat
extrema del nuvi, diu que per asserenar els ànims exaltats de la població de
Varsòvia el govern assegura que les tropes russes que havien ocupat la capital
ja han rebut l’ordre de tornar a les seues bases, però el problema del nou
govern de Gomulka no és únicament pactar amb Moscou, on arribarà demà convocat
pel politburó, sinó la creixent agitació contra els russos als carrers de
Polònia. Llavors se li acostà el rector de la parròquia da Pena, que encetà amb
el nuvi una llarga conversa, i el que passà entre tots dos ni tan sols els
padrinhos ho poden contar, però allò que era visible, accentuadament visible,
era el creixent nerviosisme que s’apoderava del nuvi i el portava a caminar, a
caminar constantment, al·lucinantment, traduïm sense dificultat:
constantemente, alucinantemente, els cabells rossos li queien en desordre
sobre els ulls blaus inquiets que eren lluny, molt lluny, de trobar la pau, i
creixia dins de mi i al meu voltant, escriu Sousa Coito, un aire de dens
misteri, en va buscava, en el dossier de la memòria de tots els fets passats,
un motiu plausible per a tal exacerbació, això diu. A les 10 hores, quan el
temple ja era una mar de gent que s’escampava pels corredors i per la sagristia,
va arribar el pare de la núvia, D. Salvador Recasens, «o rico catalão, homem de
vastos negócios e grandes influências», venia acompanyat del reverend doctor
Lobo, el jove i culte sacerdot que tan bé havia sabut comprendre la dissort
dels joves i que volgué buscar remei per a la seua desventura, l’havien conegut
una vesprada que resaven agenollats a l’església de San Domingos demanant al
Nostre Senyor que trobara un final cristià a les seues penes: la mare església
no pot deixar abandonats aquests dos fills, aquesta parella, va pensar el
capellà i ens transmet la crònica, que sense comprensió i ajuda es podia
submergir per sempre en un món descontrolat i hostil. Alt i eixut, el desconcert
i la tristesa ben reflectits en el rostre descarnat, màquina fotogràfica al
coll, D. Salvador pujà cap al cor de l’església, des d’on esperava assistir al
casament de la filla, i allà es va quedar, molt sol, al costat de l’orgue que
havia d’escampar per l’església acords festius i que no arribà a tocar; al
temple hi havia cada vegada més gent apinyada, les dones més curioses i
agosarades anaven i venien a la porta principal investigant els esdeveniments i
després tornaven a donar la mateixa i sempre solemne i compungida ulladeta a
la porta de la sagristia: no està gens malament, com a estil narratiu, aquesta
arribada del pare de la núvia entre la multitud de veïnes agitades, i al costat
mateix, això és la pàgina 5, continuació de la crònica, dos grans contingents
de rebels han eixit de Budapest i desenrotllen les seues operacions en altres
regions, a la capital importants nuclis de rebels auxiliats per unitats de
l’exèrcit hongarès continuen llançant atacs contra les tropes de l’exèrcit roig
que amb el suport d’esquadrilles d’avions de reacció atacaven en massa els
barris de la ciutat on els revoltats es negaven a rendir-se, Helena Flitz,
turista austríaca que ha pogut tornar a Viena, afirma haver vist tancs russos
obrint foc contra milers d’hongaresos desarmats que marxaven pels carrers: mai
no he d’oblidar aquell moment en tota la vida, amb les mans nues, sense armes,
els hongaresos marxaven contra els tancs soviètics i morien per la llibertat de
la seua terra. Vuit minuts després de les 10 hores, un automòbil s’aturà davant del
temple, els fotògrafs, en caterva, disparen des de tots els angles, era la
núvia, la rossa i esvelta Dª Eulàlia Recasens Bernat, vestia un tailleur blau
fosc, elegant, i al cap portava un vel negre que gairebé li arribava als ulls
de puríssim blau, i això ho confirmem observant la fotografia, el vel era una
mantellina de blonda. L’acompanyava un agent de la policia. I el misteri, fins
i tot per als improvisats padrinhos es va fer més i més dens, l’agitació febril
del nuvi, la quietud estàtica de D. Salvador, l’escorta de Dª Eulàlia, eren
coses, afirma João Coito, que començaven a barrejar-se-li en l’esperit i per a
les quals no trobava la més tènue explicació. Interrogà l’agent de policia: «A
noiva está presa?». «Não. Desde as 7 horas que está livre», i el fet
d’acompanyar-la fins ací no significa res més que un gest de cortesia, diu
l’agent. «Mas esteve presa?» «Sim. Esteve.» Esteve, òbviament, vol dir ha estat
o estigué. A la mateixa pàgina, un colon francès d’Ait Yazem, Gilbert Buisson,
va ser mort a tirs quan anava a retirar de la granja incendiada ahir per
manifestants marroquins els cadàvers calcinats de la dona i la cunyada, quanta
agitació en un dia de sol daurat de tardor i que descontrolat i hostil pot ser
el món. 2 Afirma João Coito el 25 d’octubre en el Diário de Notícias que a l’església da Pena, de Nossa Senhora da Pena,
acabarà avui de matí el darrer i accidentat capítol d’una gran història d’amor,
a la grada de l’altar major del temple vetust uniran les seues vides per sempre
dos éssers que molt hagueren de lluitar i molt hagueren de vèncer per guanyar
el dret de pertànyer-se l’un a l’altre, és una prosa sentimental i discretament
retòrica. Es van conèixer a Barcelona fa alguns parells d’anys, escriu: ell,
estudiant, intel·ligent, personalitat forta i decidida, cursava medicina, i pel
que sabem devia estar en l’últim any de la carrera, ella, alegre, simpàtica,
irradiant joventut, era la filla més estimada d’una família nombrosa, sembla
que nou germans, tenia disset anys, uns ulls blaus immensos, i en la fotografia
d’aquesta primera crònica un somriure molt clar i uns cabells forts, recollits
i pentinats no com una adolescent sinó con una dona feta, no és la foto de la
mantellina sinó un retrat d’estudi. Es van conèixer, doncs, a Barcelona
segurament en una pastisseria de la Rambla de Catalunya on berenaven amb amics
comuns, o una vesprada de diumenge al cinema, i ella duia un vestit molt
estret de cintura amb falda en forma de campana de plecs abundants o potser,
si era d’hivern, una brusa blanca i una gran jaqueta de coll ample com la que
porta en la foto d’estudi, i ell portava americana de xeviot, camisa blanca i
corbata, els cabells planxats i amb clenxa a l’esquerra, també hi ha un retrat
seu molt formal en la mateixa pàgina del diari, i aquella cara d’home fet i
dret, ulls clars i gest ple d’energia. «Do convivio entre ambos nasceu o amor»,
escriu el cronista. «Como?... Porqué?» Ningú fins avui, en una època en què es
poden descompondre o desintegrar els antineutrons, ha pogut explicar el
naixement d’un amor, afirma Coito, «Não é coisa para explicar, é para sentir e
viver», i en això molts estaríem d’acord, tant si sabem com si no sabem què vol
dir exactament «destrinçar os antineutrões». Es van estimar, doncs, «eles amaram-se. Mas... ela era filha do sr. D.
Salvador Recasens, rico catalão, dono de fábricas, homem de vastos negócios, um
trumfo na alta finança espanhola; e ele era um jovem humilde, de grande talento»,
però nascut de pares pobres que treballaven sense descans per tal de donar-li
la millor situació possible al fill tan dilecte i de tan grans promeses,
imaginem que ella deia que anava a estudiar a casa d’una amiga i pujaven junts
a la muntanya del Tibidabo amb el funicular, deia que anava a passejar i
caminaven agafats de la mà per la platja de la Barceloneta plena d’algues
seques, trepitjaven petxines i trossets de vidre gastat, fustam desfet i
deixalles rentades per les ones, miraven la mar, es van besar llargament entre
els arbres de Montjuïc o en algun banc del parc de la Ciutadella, no van fer
molt més, això era l’any 1949 o 1950 i ells eren dos joves carregats d’amor i
de responsabilitat, i el següent capítol de la història és perfectament previsible:
«Quando a coisa se tornou notória, a família da jovem pegou en armas. Que não
podia ser... Casar com um estudante pobre!?... Nunca.» Però quan la cosa es va
tornar notòria i la família d’ella va acudir a les armes, l’estudiant pobre ja
no era estudiant, era metge, ple d’il·lusions com tots els que ixen de la
universitat, diu la crònica, portant sota el braç el títol anhelat, i ple també
de rebel·lia, continua, tant era veritat que tot es conjurava per contrariar
els desigs del seu cor, per això el jove metge ingressà en el gremi dels
descontents i insatisfets, suposem que la censura del règim de Salazar era a
penes més ampla de criteris que la franquista, però prou, en un cas com
aquest, per a poder al·ludir amb simpatia a les idees polítiques d’un jove
enamorat, que el redactor Coito no sabia o no explica quines eren però
nosaltres sí que ho sabem. Segons afirma un redactor anònim, potser Pereira
Rodrigues, en una crònica del diari República, es tractava simplement
d’un «descontentamento contra a ordem social establecida», però, si és cert que
«a sua conduta política començou a ser vigiada pelas autoridades», és obvi que
la insatisfacció amb l’ordre establert no devia ser únicament especulativa,
sobretot si és també cert que «a vida na capital catalã tornara-se-lhe
impossível». Impossible, en efecte, per a un metge a penes estrenat i no
solament enamorat de la filla d’un amo de fàbriques i home de vastos negocis,
sinó membre del gremi dels insatisfets i malcontents, val a dir antifranquista
actiu, no passiu com tants altres, i per remat patriota català, que per raons
com aquestes, i no per altra mena d’insatisfaccions, se li va tornar impossible
la vida a Barcelona, més impossible encara si altres informacions i notícies,
la font de les quals no ve al cas descobrir, ens recorden que a més de ser
estudiós i competent en la seua professió era també esportista destacat, amant
de la muntanya, escalador de cims, i que aprofitava de tant en tant aquesta
habilitat per a enfilar-se a les torres de la Sagrada Família i penjar-hi una
senyera, o per a instal·lar banderes prohibides i cartells contra el dictador
al cim dels roquissers de Montserrat i amenitzar així alguna visita de Franco
al monestir, no sabem si la filla del trumfo de la finança espanyola tingué ocasió
de contemplar un d’aquells matins, abans que acudiren els bombers amb llargues
escales, alguna mostra visible de les proeses del seu estimat, les quals en no
poques ocasions van ser en veritat notables i la policia no arribava a explicar-se
com algú havia arribat allà a dalt i havia penjat els llençols escrits o les senyeres, no
podia ser, com havien de casar-se. I un dia va partir cap a l’Argentina, continua el cronista del Diário de
Notícias, i continueu ací glossant la seua prosa. Per burlar la vigilància
de la policia, «para ludibriar a vigilância», escriu Coito amb un verb
magnífic, es va servir del passaport d’un cosí mort poc de temps abans amb el
qual tenia gran semblança física, la policia quedà del tot ludibriada per la
fugida del jove activista però també quedà més descansada ja que durant molts
anys no tornaren a onejar senyeres prohibides dalt de les torres de la
Sagrada Família, i mentrestant Josep Terrades, enamorat, legalitzà el títol i
la identitat a Buenos Aires i en pocs mesos passà de perillós agitador
perseguit a metge acreditat en la marina mercant, oficial d’uniforme blanc i
galons daurats passejant pels salons dels transatlàntics de la carrera entre
Sud-amèrica i Europa, viatjà així un parell d’anys entre Buenos Aires i Hamburg
fent escales a Vigo, Lisboa, Las Palmas i Rio de Janeiro, i sabem que almenys
una vegada entrà per la frontera de Port Bou amb el passaport del cosí difunt,
un fet audaç, i a Barcelona es trobà clandestinament amb l’estimada que ja
devia portar aquell pentinat de dona que sap el que vol en la vida, vol aquest
home. Afirma també João Coito, de passada, que el doctor Josep Terrades «foi o
primeiro espanhol que esteve na Antártida. Alí viveu durante longos meses» com
a membre mèdic i alpinista d’una missió d’investigadors argentins, i pel diari La Razón, de Buenos Aires, sabem que la base argentina es deia
General Belgrano, situada a la Bahía Comandante Piedrabuena, 77.75 graus de
latitud sud i 33.39 de longitud oest, perquè resulta una coincidència del tot
admirable que en la mateixa pàgina del diari, de data 28 d’octubre, on un
requadre destacat informa del casament de Lisboa «Pese a la Oposición del Padre
Millonario», notícia de United Press, una altra notícia rigorosament contigua
porte com a títol «En el Infierno de la Antártida: Nueva Estación», encara que
no s’hi fa cap referència a la passada presència del metge català, el qual no
solament va participar en els treballs de la missió sinó que amb un
expedicionari argentí i un altre de xilè va ser el primer a escalar el Mont
Plymouth, que és un dels cims del continent austral o antàrtic, això sosté el
redactor Coito, i allà van tenir una petita discussió sobre quina bandera o
banderes posarien, si només l’argentina o també la xilena i l’espanyola, i
finalment van decidir no posar-ne cap, hi clavaren només una creu de fusta,
però coneguts els antecedents del metge enamorat en matèria d’escalades i
banderes, més aviat ens inclinem a pensar que portava a la motxilla un tros de
senyera amb quatre barres roges i cinc de grogues, no dues i una, i sobre això
pogué ser la discussió, ell dient que aquesta ensenya era tan nacional com les
d’Argentina i Xile, i els altres que no, realment hauria estat més alegre el
cim de la muntanya antàrtica amb tres banderetes de colors que no amb una creu,
una simple creu, escriu Coito romàntic, com la que presidia l’altar de la capella
mortuòria de l’església da Pena. Exactamenl sota aquestes ratlles hi ha la foto
que ja coneixem amb la gentada a la porta de l’església, i sota la foto
continuen informacions de la primera pàgina, diu: tot i que el poble polonès ja
havia expressat la seua protesta antisoviètica des que Gomulka tornà al poder,
només ahir a la nit es van registrar motins i enfrontamens pels carrers. Molts
milers de joves prengueren part en la lluita, etcètera, però el govern vol
evitar que es repetesquen ací els horribles combats que tenen lloc a Hongria;
el cardenal Wyszinski, que va ser deportat a un monestir del sud de Polònia,
serà autoritzat a tornar a Varsòvia. Ningú no sabia que en aquell punt havia
començat la vertadera història de la segona meitat del segle XX, perquè els
segles, com les històries d’amor, quan estan a mig camí se sap com han començat
però no com acabaran. Sosté també el cronista lisboeta que el segon somni del metge enamorat —«o
primeiro», diu, «estava em Barcelona esperando ansiosamente a hora de se
realizar»— era perfeccionar-se, aquest és el verb, aperfeiçoar-se, en
l’especialitat de cirurgia cardiovascular, podia haver-ne estat una altra i
també seria un somni professional i seriós, i el perfeccionament van ser quatre
anys a la universitat d’Hamburg, suposem que les llargues escales del vaixell
entre viatge i viatge van ser la causa de quedar-se allà i no en cap altra
ciutat on un oficial metge de la marina mercant hauria pogut convertir-se en
cirurgià del cor. Van ser, afirma Coito sentimental, quatre anys a la immensa
urbs hanseàtica, d’estudi constant només interromput per llargues hores a les
vores de l’Elba contemplant els vaixells que entraven i eixien i eren «os
melhores companheiros da saudade que o consumia», en una història d’amor
escrita en portuguès, i amb l’amant lluny del seu país i de l’amada, la saudade
havia d’aparèixer tard o d’hora, ja ha aparegut, i si no acabà de consumir la
vida del metge que es perfeccionava, diu la crònica, va ser perquè quasi tots
els dies el correu portava i s’enduia «cartas, longas cartas de amor, escritas
por dois corações ja inseparáveis.» Imaginem com van ser de llargs aquells anys
d’Hamburg estudiant, llegint i escrivint cartes d’amor i mirant els vaixells
que eixien i entraven al port, sobretot els que eixien, en un
d’aquells creuarien els amants l’oceà; imaginem l’enamorada esperant amb
obstinada discreció escrivint en paper lleugerament perfumat i amb tinta
violeta, telefonant alguna volta des de locutoris públics, i potser una vegada
ell tornà a travessar la frontera espanyola amb el passaport del cosí
mort o clandestinament pels passos de muntanya, potser ella va fer un viatge a
París com havia de fer tota filla de bona família, acompanyada, però inventaren
la manera de trobar-se un matí en una sala poc visitada del Louvre,
de parlar-se en una capella lateral de Notre Dame o més difícilment en una
taula de cafè del bulevard Saint-Michel, si no imaginem alguna cosa així és
perquè hem perdut el gust per les històries d’amor amb un punt de meravella, la
fantasia més habitual ens portaria a l’habitació d’un hôtel meublé de
Montparnasse, vesprades clandestines d’amor entre llençols no del tot blancs,
perquè aquells anys als hotels barats de París els llençols eren sempre de
blancor dubtosa, i el gust pel detall sòrdid o revelador ens faria descriure un
bidet de llanda esmaltada i una gerra d’aigua calenta que es refreda abans de
servir per a les ablucions postcoitals, però si no estem ni tan sols segurs
d’aquell encontre a París, sí que podem assegurar que, si s’haguera produït,
estaria del tot fora de lloc, per irreal, qualsevol descripció d’aire tan
realista, siga brut o siga net aquest realisme. Ens acontentarem, doncs, en aquest punt, amb les informacions de la premsa
de Lisboa, segons les quals, passats aquells quatre anys de saudade, arribà el
moment d’anunciar a l’estimada que era l’hora d’emprendre junts el viatge
decisiu, a bord del transatlàntic Salta, de les línies argentines, que
feia escala regular al port de Vigo, allí l’esperaria ella, i ell ho havia
preparat ja tot a bord, inclòs «o esconderijo perfectamente camuflado no seu
camarote» on ella s’amagaria fins a Tenerife i a l’últim control possible de
les autoritats espanyoles. Arribà el gran dia, conta Coito. A l’horitzó ja
s’albiren, a ull nu, les cases de Vigo. El jove metge, ja no era tan jove,
tenia trenta-dos anys, trau els prismàtics i els enfoca sobre la massa negra
del port, no sabem per què el cronista imagina que el port era una massa i era
negra, però tant se val. Pels molls deambulen moltes figures confuses.
«Estaria entre elas aquela que era a única razão de ser da sua vida, aquela que
havia sido o seu pensamento constante e o alento de todas as iniciativas e
trabalhos?» La mola dels molls es torna més i més nítida. Es distingeixen ja
les faccions dels que esperen l’arribada del vaixell. Les mans del jove
comencen a tremolar. Els nervis estan destrossats. Els prismàtics recorren el
moll de punta a punta, en tots els angles, fins als llocs més recòndits. La nau
atraca finalment. Queien totes les esperances. «Ela não estava là», i hem de
felicitar ací João Coito per la narració de l’arribada, pas a pas, i per les
mans que tremolen quan els binocles no troben la figura esperada. Passat un dia
i dues nits de combat cap informació d’origen governamental hongarès no permet
fer-se una idea exacta del nombre de víctimes de la rebel·lió de Budapest, que
es calcula que són prop de 3.000, sosté el Diário de Notícias, a la
columna del costat un titular diu «Agitação e Terror no Norte de África», i una
altra columna informa que a l’Assemblea Nacional francesa el primer ministre
Guy Mollet, socialista i francmaçó, això no ho diu el diari, ha obtingut un vot
massiu de confiança per a la seua política de fermesa contra els rebels
algerians, i Pierre Mendès-France, radical socialista, anterior cap de govern,
dóna suport a Mollet declara que França ha de continuar a Algèria si vol
mantenir el seu lloc de potència mundial, i que el problema algerià es resoldrà
amb una mica d’autonomia i sobretot amb una unió més estreta entre francesos i
musulmans, s’entén molt bé, de Moscou a París, quina visió tan clara tenien del
sentit de la història universal; també afirma el diari que la història
particular dels joves catalans es va precipitar, ell desembarcà i es va posar
immediatament en contacte telefònic amb l’estimada absent, però «esta não
sabia de nada», la carta no li havia arribat, com tantes altres cartes. Ell li
demana que vinga ràpidament a Vigo, acorden el lloc on es trobaran, ella agafa
una maleta petita i s’escapa de casa sense dir on va, només una nota, me’n
vaig, perdoneu, ja tindreu notícies meues, agafa l’exprés nocturn a Saragossa,
hi arriba de matí i ha d’esperar algunes hores la connexió cap a Valladolid, i
més hores per anar a Medina del Campo i a Zamora i d’allà a Orense i a Vigo,
l’itinerari probable l’hem reconstruït nosaltres, però la viatgera impacient
ignorava que la xarxa de ferrocarrils espanyols no té prevista la possibilitat
d’un transport ràpid i directe entre Catalunya i Galícia, i només si haguera
fet el viatge amb avió potser hauria arribat a temps, però el va fer amb tren i
el transatlàntic Salta ja havia salpat el dia abans de l’arribada
d’ella, ell s’ha quedat a terra en situació il·legal i arriscada, sense
comptar que D. Salvador, amo de fàbriques i trumfo de l’alta finança, havia
donat l’alarma i molt aviat la policia trobaria les petjades de la fugitiva. L’encontre dels dos amants, escriu el cronista, va ser eI millor premi de
totes les adversitats que havien patit i el millor «élan», això diu, amb un
altre mot francès, per a la nova odissea que començaven, perquè calia afanyar-se,
deixar la pensió del port de Vigo, lloc de pas de viatjants i de suboficials de
marina, passar d’amagat la frontera de Portugal, i per això, sosté João Coito i
després sostenen també els seus col·legues de la premsa, com que no disposaven
de cap embarcació ni de cap auxili, decidiren travessar la ria nadant, però
l’afirmació és incongruent i demostra fins a quin punt les coses d’Espanya i de
la mateixa Galícia, tan pròxima, són mal conegudes a Portugal, perquè en primer
lloc la ria de Vigo queda al nord i no al sud de la ciutat i per tant no calia
travessar-la, i en segon lloc no sembla possible que els amants fugitius
decidiren nadar, ni de dia ni de nit, una extensió de mar tan gran i tan
insegura, la veritat és que sí que nadaren, però no per passar la ria sinó per
creuar el riu Minho, frontera amb Portugal, i en aquest pas nocturn i fluvial
és on cal situar la narració del periodista quan explica que ell fica en una
bossa de plàstic la roba de tots dos, els papers, els títols de metge i de cirurgià
del cor, els escassos diners que ja consideraven comuns, es llança
a l’aigua i venç àgilment els remolins, arriba a l’altra part. «Depois é a vez
da noiva, que, a meio da travessia, esteve prestes a soçobrar. Decidido e
seguindo atentamente todos os seus movimentos, lança-se de novo á agua
e ajuda a noiva a vencer a corrente e a atingir a margem.
Passados estes momentos, que hão de ficar indelevelmente marcados no espirito dos dois
jovens, comença a caminhada para Portugal». Però tampoc l’última afirmació és
exacta, perquè en havent superat els remolins i altres perills del corrent ja
eren en terra portuguesa. Dos dies més tard arribaven a Lisboa, després d’una
curta parada a Coimbra, afirma Coito, «escala obrigatoria em todos os grandes
romances de amor em Portugal». 3 Estigué presa, sosté João Coito que va dir l’agent de l’autoritat, «e mais
não disse», no digué res més, estigué presa i estava lliure des de les set del
matí, havia passat la nit en un sofà de la comissaria, no en una màrfega dels calabossos
perquè no era una presa qualsevol, ni comuna ni política, que pogueren deixar a
mercè de la brutícia i dels polls, van ser uns cavallers i tractaren amb tota
la consideració del cas una dama que no havien detingut per cap delicte sinó
per ordre superior i reservada, un cas especialment delicat perquè ni la llei
portuguesa ni els convenis internacionals no permeten la detenció d’una jove
de vint-i-tres anys pel fet de voler contraure matrimoni canònic. I menys
encara quan aquest matrimoni disposa de tots els papers que el rev. dr. Lobo,
jove i culte vicari de la parròquia de S. Domingos i bibliotecari
del cardenal arquebisbe de Lisboa, ha fet tramitar en pocs dies a la cúria de
Barcelona, però l’embolic legal és més complex que no sembla i en això es basa
D. Salvador Recasens, a més de moure altes influències que arriben fins a
l’ambaixada d’Espanya i de l’ambaixada al ministeri d’afers estrangers i d’ací
al ministeri de l’interior i on faça falta, perquè segons la llei espanyola, no
la portuguesa, les dones estan sotmeses a l’autoritat paterna fins a l’edat de
vint-i-cinc anys, no de vint-i-un com els homes, i aquest és el misteri que el
periodista Coito no va descobrir fins que, unes hores més tard, convidà el
policia a un vermut amb olives mentre esperaven prop de la porta del consolat
espanyol després d’haver esperat a la porta del notari, però no era cap misteri
per al nuvi que esperava a la porta de l’església, i per això la suor li queia
per la cara i estava tan angoixat que infonia espant i pena als assistents,
tanta aventura, tants anys de separació, tants dies a Lisboa canviant d’una
pensió anònima a una altra, per a caure en mans de la policia portuguesa
després d’haver burlat tantes vegades l’espanyola. «E fomos convidados a ingressar», continua Coito, «na capela mortuária onde
os noivos, para fugir ao mar de curiosos e a furia dos fotógrafos, se
abrigaram». Una penombra irisada per la llum de dos vitralls, escriu, inundava
la capella, i al centre s’alçava el túmul o taula de marbre sobre la qual han
estat vetlats tants cadàvers, i sobre la qual firmaran també, els nuvis i després
els testimonis, la declaració en què demanen a la santa església el matrimoni
amb tota llibertat i sense cap impediment canònic ni civil, quant al canònic ja
els ha informat el rev. dr. Lobo que no hi haurà cap obstacle perquè segons el
cànon 1067 del codi vigent, Dels Impediments Diriments, «Vir ante decimum
sextum aetatis annum completum, mulier ante decimum quartum item completum,
matrimonium validum inire non possunt», és ben curiós que l’edat del
consentiment vàlid siga de setze anys per a l’home i catorze per a la dona
mentre que el codi civil espanyol no li permet consentir fins als vint-i-cinc
sense llicència paterna, i si és cert que el segon paràgraf del mateix cànon
adverteix als pastors d’ànimes que procuren apartar els joves del matrimoni
abans de l’edat acostumada en cada país o regió, també afirma que si el
casament se celebra serà canònicament vàlid, però la dificultat és que a
Portugal la dona és lliure de consentir als vint-i-un anys i en virtut del
concordat amb la Santa Seu el matrimoni canònic té també valor civil, de manera
que seran marit i muller davant de Déu i dels homes, dels homes portuguesos,
però ella quedarà encara sota l’espanyola potestat paterna i el pare ja els ha
avisat que no renuncia al seu dret d’endur-se presa la filla, per això ha fet
que la detinguen i que l’acompanye la policia, i també ha presentat al bisbat
de Barcelona, no a la comissaria, una denúncia per rapte invalidant, tal com li
aconsellà el seu confessor, el frare dominicà que, segons el Diário Popular, també havia arribat a Lisboa
uns dies abans, per avió i en viatge d’urgència, a fi d’aturar d’una manera o
una altra el casament, al·legant el cànon 1074, paràgraf 1, «Inter virum
raptorem et mulierem intuitu matrimonii raptam, quamdiu ipsa in potestate
raptoris manserit, nullum potest consistere matrimonium», això diu el Codi que
hem consultat atentament, i segons el frare mentre que ella estarà en poder del
raptor, i no separada d’ell i de retorn a la casa paterna, hi pot haver
presumpció de rapte amb finalitat de matrimoni, si l’impediment és acceptat
pel tribunal eclesiàstic el casament serà nul, i si fóra consumat més greu seria
encara el pecat i el delicte, per això quan el rector de Nossa Senhora da Pena
els pregunta si van al matrimoni amb completa llibertat i sense cap impediment,
els nuvis, com assenyala el cronista, van dubtar llargament abans de dir sí,
tan llargament que el dubte estigué a punt de ser fatal. A la columna contigua
el president Habib Burguiba anuncia, davant de l’Assemblea Nacional, que
tropes franceses han penetrat des d’Algèria en territori tunisià, hi ha hagut
enfrontaments i algunes baixes, i sosté Burguiba que prefereixen la mort abans
que l’enviliment i el combat abans que la servitud, la història és sempre més o
menys la mateixa. Tornaren a dir que sí davant de l’altar on se celebren les misses de
corpore insepulto, el celebrant recità les fórmules segons l’autoritat que li
ha conferit la santa romana església, «e a cerimónia terminou», escriu
lacònicament Coito. Escriu també que el sagristà, amb voluntat de ser
agradable, volgué il·luminar la capella amb els llums de neó, suposem que
durant els funerals els acompanyants del difunt es troben més a gust i
confortats amb bona llum que no en la grisor de la mitja fosca, sobretot
comptant que a Lisboa són tants els dies ennuvolats i llavors els vitralls de
la petita capella mortuòria devien ser de poca utilitat, però el nuvi va
impedir un intent tan lloable dient que aquella penombfa era molt més mística,
això diu que digué, i convidava al recolliment, i com que l’acte era públic la
porta de la capella era oberta però cap dels curiosos, sobretot de les
curioses, no intentà penetrar en la semifoscor de la sala, segurament per la
impressió que els feia l’embalum negre de la taula de marbre. Sobre la qual
novament van signar, ara l’acta de matrimoni, els novençans, el rector de la
parròquia, el sagristà i els periodistes Sousa Coito i Pereira Rodrigues en
qualitat d’únics assistents, padrins i testimonis. Afirma també el testimoni
Coito que en el document previ al matrimoni el nuvi, a continuació del seu nom,
va afegir les lletres F.F., que ningú sabia què volien dir, i que després, en
l’acta matrimonial, fou la núvia la que posà les mateixes lletres al costat de
la firma, i preguntat ell quin significat tenien contestà que volien dir
Francisca Fernanda, nom de família, i va somriure per primera vegada. Llàstima
que els novençans van eixir de l’església com una exhalació, van desaparèixer
com per obra d’encantament, i van ser molt pocs els qui els pogueren veure quan
travessaven entre la multitud com dos meteors, baixaven corrent pel carrer i
pujaven en un taxi, ni el policia tingué temps de seguir-los, llàstima, diem,
perquè a la porta del temple van romandre moltes senyores desolades que hi
havien acudit de bon matí amb safates de pètals de flors amb què pretenien
cobrir el camí dels nuvis a l’eixida de l’església, «como atarantadas» es van
quedar, elles i altres dones del veïnat que els portaven regals i desitjaven
expressar-los la seua simpatia. També hi havia acudit, i es va quedar
atarantada però molt feliç, la senyora Emília Guedes, propietària de la pensió
de la rua Capitão Renato Baptista, on la parella havia passat els últims dies i
passaria l’última nit, la qual senyora «viveu emocionadíssima todas as fases
deste final do romance», i tan commoguda es va quedar pel desenllaç i la
separació dels amants que hagué de ficar-se al llit, això diu la premsa i devia
ser veritat, perquè l’ama de la pensió no amaga el seu afecte i admiració per
tots dos, en ell estimava el caràcter i l’educació, en ella reconeixia la bona
mestressa de casa i s’entendria veient quina cura posava la jove en
l’endreçament de l’habitació llogada i de la roba de tots dos. A Singapur, no sabem per quina causa, es van registrar ahir violents
tumults pels quals resultaren trenta persones ferides, carros d’assalt
britànics patrullen pels carrers i el governador ha decretat el toc de queda.
A Budapest les farmàcies han estat convertides en dispensaris d’urgència, els
bombers lluiten desesperadament contra els incendis, contínuament passen
ambulàncies carregades de ferits, i també és ironia, diu el Diário Popular, que el nou secretari del
partit i primer ministre, Imre Nagy,
home de la democratització i
al voltant del qual havien cristal·litzat les esperances de reforma, hagués de
firmar la llei marcial com a primer acte de govern i que ell, partidari de la
llibertat d’Hongria, haja hagut de cridar de nou les tropes russes. També és
ironia que dos joves catalans, per diferents raons rebels i fugitius de la
justícia, isquen corrent de la capella mortuòria on s’han casat de manera tan
precària, per anar directes, no a continuar la fugida per mar o per terra, no a
dinar amb flors i xampany al millor restaurant, no a l’habitació de la pensió
de donha Emília Guedes, sinó al despatx d’un conegut notari de Lisboa. Després
vaig ser informat, afirma Coito, que es tractava de firmar el que a Espanya
s’anomena vènia matrimonial, això és, la declaració dels cònjuges per la qual
es reconeixen mútuament el dret de disposar dels seus béns i dels seus actes,
cosa que sorprèn el periodista portuguès no sabem si perquè allà és insòlita o
per l’admirable previsió de la parella que, sabent que disposava de molt poc de
temps, volia deixar els afers civils i terrenals tan ben lligats com els
espirituals i eclesiàstics, perquè encara no havien acabat de firmar els
documents quan un empleat de la notaria entrà al despatx avisant que a la porta
els esperaven dos agents de l’autoritat amb ordre d’acompanyar-los al Consolat
espanyol. Hi havia el cònsol i l’oficial consular, el secretari de l’Ambaixada,
un inspector de policia i D. Salvador Recasens, el cònsol observà que al marge
de l’acta matrimonial, segurament per un escrúpol de consciència del rector de
la parròquia, figurava una nota fent constar que els contraents havien dubtat
abans de confirmar l’absència d’impediments, i que si això significava defecte
de llibertat en el consentiment, força exercida sobre una de les parts o
existència d’algun obstacle civil o canònic, ell, rev. d. Carlos Alberto,
rector de Nossa Senhora da Pena, no responia de la plena validesa de l’acte,
remetia informe a l’arquebisbat de Lisboa i allà decidirien, per tant, observà
el cònsol, mentre l’autoritat eclesiàstica no resolga el cas queda en suspens
el registre d’aquest casament als llibres consulars, vostè, senyoreta, a Portugal
no sé què deu ser però a Espanya és soltera. I tenen l’amabilitat
d’explicar-nos, digué el secretari d’ambaixada, què signifiquen realment les
lletres F.F. al costat de la firma? Sí, senyor, digué el nuvi, en el
meu cas signifiquen Fora Franco. I en meu cas volen dir Feu-vos Fotre, afegí
dolçament la núvia, i el va mirar amb els ulls de puríssim blau. Afirma finalment João Coito el dia 27 d’octubre, en la tercera crònica,
que la parella passà l’última nit portuguesa a la pensió de la rua Capitão
Renato Baptista, i que s’alçaren matinet
perquè havien de preparar les
maletes, no sabem si s’alçaven cansats o descansats després d’aquella nit de
bodes en suspens, i suposem que l’equipatge era curt, cabia en el taxi que els
dugué al moll da Rocha do Conde de Óbidos on estava atracat el paquebot argentí
Salta, havia tingut temps d’anar a Buenos Aires i tornar a Hamburg, i no
hem d’excloure que hagueren combinat el dia del casament amb l’escala del
transatlàntic a Lisboa. Des del moll a la vora del Tejo iniciaren un passeig
per la ciutat, escriu el cronista, en el curs del qual van entrar en una
joieria de la plaça da Figueira on van fer gravar els seus noms en les
respectives aliances, i allà mateix el doctor Terrades regalà a l’esposa un
collar de perles orientals, autèntiques, en el qual es va gastar tots els
diners que posseïa. Els últims moments que passaren junts no deixen marge de
dubte sobre la naturalesa dels seus sentiments, afirma Coito, «As lágrimas
sufocavam-lhes as palavras. O seu último abraço comoveu quantos o
presenciavam». Aquell mateix vespre, acompanyada per un agent de policia,
Eulàlia Recasens pujava al Lusitania Expresso per tornar a Barcelona, i com que
deixar ací la història seria una mica cruel, recordarem que només li faltaven
dos anys per a fer els vint-i-cinc, i afegirem que aquests dos anys han estat
els únics que, des d’aquell octubre del cinquanta-sis a Lisboa, han viscut
separats: ja pensàvem des del principi que aquesta qüestió d’amor, almenys
aquesta, havia d’acabar amb un final feliç.
Sobre Quatre qüestions d’amor... |
|||||
 Tornar a la pàgina anterior | Pujar  |
