Purgatori (2003)

 

 

   

Purgatori (2003)

 

[1]  Capítol 3 [Meditacions en el restaurant de La Fe], pàg. 65-67

[2]  Capítol 4 [Dijous Sant, l’Amor Fratern, la Caritat, “l’amor que mou el cel i les estrelles”], pàg. 87-100

[3]  Capítol 6 [L’all-i-pebre dels 60 anys], pàg. 148-158

 

Sobre Purgatori...

 

 

 

[1]

Capítol 3 [Meditacions en el restaurant de la Residència], pàg. 65-67

 

Feia tants anys que no viatjava, que no entrava en un aeroport o en una estació important, que no menjava en cap restaurant per turistes, tants anys, que no sabia què cal fer per servir-se en un autoservei; la cafeteria restaurant self-service de l’hospital era molt gran, si hi ha potser vuit -centes habitacions ocupades, calculà, si van i vénen per tant els familiars de més de dos mil malalts, i si afe­gim encara els metges, infermeres, auxiliars i personal divers, no és gens estrany que ell no haguera vist mai ni imaginat mai una sala de menjar tan extensa i poblada com aquesta, però també era cert que en moltes ciutats i províncies d’Europa l’hospital públic és l’edifici més gros del territori i el centre o empresa de més alt pressupost i on treballa més gent, què passaria doncs amb l’eco­nomia si de sobte no hi haguera malalts?, si hagueren de tancar els hospitals, les clíniques i tota la indústria i comerç de la farmàcia perquè Déu té pietat i revoca la maledicció del paradís terrenal seria tant com condemnar el món al desconcert i a la catàstrofe, i fins a quins extrems abusaríem del menjar i del beure i de tota substància tòxica excitant o agradable si sabíem que res no ens pot fer mal?, i si el pa no costara cap suor ni treball i l’embaràs i el part no portaren molèstia ni dolor?, segurament els redactors del Gènesi no s’adonaven que en el primer capítol el pecat i el seu càstig ja figuren com a fonament i origen de la manera de viure dels humans, i que el paradís en la terra és tan humanament impossible que no podia durar ni regalat d’entrada: llegir la Bíblia a trossets, com ell fa gairebé cada dia, ensenya moltes veritats, moltes més de les que els seus autors pensaven. Va fer la cua del self-service amb paciència, davant i darrere i a les taules hi havia moltes més dones que homes, esposes, mares, germanes, filles, nores que passaran la nit maldormint en una butaca al costat del familiar malalt, perquè les dones tenen més resistència que els ho­mes o perquè les criatures i els malalts sempre han estat cosa seua, salus infirmorum, consolatrix afflictorum, les lletanies que sa mare recitava en llatí cada nit en acabar el rosari; Teodor hagué d’expli­car-li que cal agafar una safata, posar-hi damunt un rectangle de paper fet a mida on diu Hospital La Fe Servei Valencià de Salut com als llençols i als pijames, recollir got, tovallonet i coberts, i després circular a poc a poc en filera davant d’un llarg mostrador i triar, tan fàcil que pareix per als que hi tenen costum i tan difícil per a ell, el maregen tants plats preparats exhibits sota una llum duríssima, vidre, alumini, paper de cel·lofana, cambreres amb gorres de plàstic, cuiners que si anaren de verd i no de blanc parei­xerien cirurgians treballant i regnant sota els focus entre instru­ments i recipients d’acer, no sabia què fer, si havia de demanar o agafar ell mateix; es girà cap a Teodor, l’home d’uniforme va som­riure i li va fer un gest com indicant que tot era possible, que tria­ra algun plat, i llavors ell s’adonà que estaven creant un embús en la cua, una aturada en el ritme del trànsit, i sense haver de mirar cap arrere va sentir clarament en la pell que el miraven com un cos estrany.

     «Don Salvador, ací no podem quedar-nos encantats», digué Teodor Llorens quan ja arribaven a la secció de postres i ell només portava en la safata una ensalada i un platet amb tres classes de formatge. «Si vol, deixe que passe jo davant i que vagen fent el compte a la caixa, però afanye’s a triar, que la gent té molt poca paciència.» Es va quedar mirant l’extensa exposició de plats de fruita amb diverses combinacions de dues o tres peces per plat, i pastissos, coques, tartes, crema, xocolate, nata, iogurts de colors, és encara quaresma i a la cartoixa cada monjo sol en la seua cel·la sopa només un tros de pa i un got d’aigua; trià un plat amb un tall de braç de gitano cobert generosament de xocolate fos.

 

§ § §

 

[2] Capítol 4 [Dijous Sant, l’Amor Fratern, la Caritat, “l’amor que mou el cel I les estrelles”], pàg. 87-100

 

1. Aquell dijous era Dijous Sant i en aquella hora, a mitja vespra­da, devien ser entre les quatre i les cinc, si ell no hagués decidit que es quedaria al costat del germà tants dies o setmanes o mesos com fóra necessari, no seuria en la butaca d’una habitació d’hospital sinó en un dels primers bancs de l’església de les monges de Llíria o més probablement de la cartoixa; el primer curs o el segon de carrera deixà d’anar els diumenges a missa, i a Vallalta si entrava sovint a l’església era només per tocar el modest orgue antic —la miqueta que n’havia aprés ell sol a poc a poc, perquè de l’instru­ment no en feia cas ningú, ni el restauraven, i si no hi havia ni tan sols capellà com havia d’haver-hi organista—, però els darrers set o vuit anys cada Setmana Santa acudia als oficis sagrats a un mones­tir o a l’altre, li procuraven un llibre gros de tapes de pell negra amb el cant gregorià i ell seguia atentament la música i el text, es deixava portar pel ritual encalmat de la festa In Coena Domini, per l’ofici profund de tenebres de la Feria Sexta in Passione et Morte del Senyor, pels al·leluies vibrants i el foc nou de la nit de glòria In Dominica Resurrectionis; Salvador Donat volia creure que sub­mergir-se en els ritus dels dies sagrats, entre tan poca gent com hi acudia en aquelles esglésies monàstiques, assistent de vegades gai­rebé solitari, era només una experiència estètica, que hi anava úni­cament per la bellesa del cant antic que expressa misteris ells ma­teixos tan antics i tan bells, no per cap relació amb una fe que ja no posseïa, però cada vegada, cada any, n’estava menys segur; per­què els misteris de la fe potser no amagaven cap realitat sota la bellesa del ritual i de la música, però eren els seus misteris propis i amagats, els que ell havia cregut d’adolescent, els que havia cre­gut de petit quan Dijous Sant ben de matí les dones de cada parrò­quia muntaven el monument amb domassos i flors, amb dotzenes de ciris en canelobres brillants de metall argentat o daurat, amb catifes esteses, cobrien l’altar amb les millors estovalles de randes i instal·laven així un santuari buit i efímer, sense imatge, destinat a Crist viu mateix mort diví sense mort que hom adorava després agenollat en un reclinatori entapissat de vellut roig gastat; monuments resplendents i solemnes que sa mare visitava de vesprada vestida amb la millor roba negra, amb la gran mantellina de blon­da que li arribava més avall dels genolls, i portant els dos fills de la mà, un any van anar amb les ties i les cosines de València, totes les dones de negre formal amb un missalet i un rosari en les mans, a visitar monuments de Dijous Sant pel centre de la ciutat, en la foto que llavors recordava apareixen amb cares molt serioses, com si acudiren a una cerimònia fúnebre de gala. I en aquella hora que ell mirava com el germà dormia o descansava, a Portaceli el prior devia estar presidint els signes repetits de la història evangèlica, un monjo amb bona veu de baix llegia els passatges de la passió segons sant Mateu o sant Marc o sant Joan, ara no recordava quina, com si allà davant de l’altar, al centre del cor de monjos de barba encara fosca o barba blanca, el celebrant fóra un hoste que presideix el seu sopar de comiat definitiu, algú que sap que ha de morir l’endemà i que explica als amics el sentit de la mort immi­nent, però abans el prior revestit de casulla s’ha agenollat davant de dotze monjos llecs, monjos humils, i els ha rentat els peus com el mestre va fer amb els apòstols, i com el rector de la seua parrò­quia feia sense ganes però amb gestos visibles de gran humilitat amb dotze xiquets desficiosos que abans ja s’havien llavat molt bé els peus a casa, com l’any que a ell li va tocar oferir al celebrant el peu descalç, perquè trobar dotze adults que volgueren fer el paper d’apòstols o de pobres era molt complicat. Qui ha crescut en con­tacte amb aquests signes transcendents i solemnes no podrà ja contemplar la litúrgia només com un espectacle distant, ni els oficis cantats només com un concert dels que en diuen banalment de música sacra, que aquests dies de Setmana Santa n’hi ha tants: podrà rebutjar-ho tot en bloc, música i ritus i fe, no tornar-hi mai més o burlar-se’n, però llavors que no hi torne tampoc a assistir ni com a oient ni com a espectador si no vol que allà dins se li remo­ga en algun punt l’antic solatge, les dones de negre elegant, els monuments com cadafals entapissats, l’opacitat seductora i profunda dels misteris sagrats: això ho sabia Salvador i no li molesta­va, més aviat ho agraïa per dins, perquè la vida ja és prou lleu ella mateixa, la levitat de l’existència és tan visible, que és bo buscar de tant en tant la densitat i el pes en algun lloc, i quin espai millor que aquella església de la Porta del Cel on en aquell moment el cele­brant recordava amb una melodia ondulada les paraules de l’e­vangeli de Joan, Mandatum novum do vobis ut diligatis invicem, això que a ell l’hauria de commoure i que segurament cap profe­ta no havia predicat mai com a primer manament d’una religió nova, us mane que us estimeu, quina insòlita idea, l’hauria de commoure però no el commou, perquè si ell va perdre fa tant de temps l’amor que mou el sol i les entranyes, com podria seguir aquest mandat universal?, i a continuació els monjos del cor can­ten Ubi caritas et amor Deus ibi est amb una música plena de dolçor fresca i d’alegria, la litúrgia assegura que allà on hi ha amor Déu serà present, però no és una cosa tan certa, perquè llavors si no hi ha amor és que tampoc no hi ha Déu, però què és l’amor, doncs, i Déu què hauria de ser: el prior en alguna conversa noc­turna havia intentat respondre a la doble pregunta, però la seua resposta de místic contemplava un Amant invisible i segur, no una amada difunta.

     Baixà a la cafeteria a fer-se el te quotidià de les sis, amb un pa­quet de sis galetes integrals maria, els tes de bosseta mai no donen ni el color fosc ni el sabor consistent que a ell li agraden però cal resignar-se, i era inútil també demanar que li posaren poca aigua en la tetera, sempre li la posen plena i més tèbia que calenta, i el líquid que en resulta és a penes poc menys que repugnant. Quan considerava amb disgust si beure o no beure l’últim glop d’aquell líquid ja fred en la tassa, se li acostà el xicot que s’havia presentat pocs dies abans quan almorzaven al bar Casa Nelo, Pere Sorell, portava una safata de plàstic amb un botellí de tònica Schweppes i un got amb ginebra, una llesca de llima i glaçons, i sense saludar ni demanar permís va seure al seu costat; digué bona vesprada quan era ja assegut, alçà el got amb el gest de qui brinda pel com­pany de taula, el mirà als ulls, digué a la seua salut, i va beure d’un glop més de la meitat de la ginebra.

     «Ja sé que pensa que un malalat com jo no hauria de beure alcohol, se li nota en la cara», va dir, i es va eixugar els llavis amb la mà. «Jo també ho sé. I sé que vosté acompanya un germà ope­rat de càncer, que als pocs dies de llevar-li un pulmó ja l’han sor­prés amb un cigarret en la mà. Conec alguna infermera, em con­ten coses.»

     «I li interessa el meu germà operat?»

     «En realitat m’interessa el seu amic Teodor.»

     «No és exactament amic meu, és conductor...»

     «M’agrada la paraula: conductor. Ara només la gasten per als xofers d’autobusos: no distraure el conductor. Però mon pare encara diu guiar, guiar un cotxe, no diu conduir. Con-ducere deu ser guiar o portar en companyia: a Ceaucescu li deien el Conducator de Romania, i el van matar d’una manera tan infame com havia viscut, i Benito Mussolini era el Duce, el guia, i també va aca­bar ignominiosament, penjats cap per avall amb un ganxo de car­nisseria ell i l’amant lleial, la pobra Claretta, quin mal havia fet; com Ceausescu amb la senyora Helena, i Hitler el Führer amb la senyoreta Braun, ja veu com acaben els guies. Per això Franco es feia dir modestament caudillo, que és simplement un diminutiu de cap, capitellus, caboteta, i es va morir vell i de mort natural. En tot cas, és més bonic el nom de guia o conductor que el de xofer: chauffeur vol dir calfador, qui mantenia encesa la caldera de les locomotores de vapor, i d’ací el nom va passar als automòbils, però el maquinista de tren no guia res, el tren no pot canviar de direcció ni eixir del camí de ferro, com la meua malaltia o com el càncer del seu germà, correrà més o menys però la destinació final és invariable. Vosté té somnis de trens?»

     «De tant en tant.»

     «Ja m’ho pensava. En fi, ja veu si els podem traure suc a les pa­raules: és una manera de matar el temps, si és que el temps està viu.»

     «Vosté ensenyava llengua i literatura...»

     «Poc de cada cosa, la veritat. A mi no m’interessava ensenyar, i als estudiants no els interessava aprendre: això era l’única cosa en què anàvem d’acord. Quant a la llengua, la major part dels alum­nes se’n foten públicament, sobretot del valencià, que és el que jo ensenyava; i la literatura pensen que és una pila de maricona­des. Però si haguera conegut abans el seu amic Teodor, vull dir el xofer del seu germà, l’hauria portat a l’institut a recitar versos: almenys escoltarien el poeta del seu barri. Encara que no sé si es­criu versos sobre la Guinea o sobre el Cabanyal. Vosté ha llegit algun poema seu?»

     «No, i no sabia que en feia, jo el conec poc.»

     «I si no és curiositat, vosté a què es dedica?»

     «No és bon lloc per explicar-ho. Sóc metge.» Va somriure: aquell xicot malalt de mort, primíssim, amb els ulls tan enfonsats i tan intel·ligents, no li inspirava pietat, li inspirava una confiança tranquil·la. «Metge d’incògnit en un hospital», hi va afegir.

     «Ah, metge. Hauria d’haver-ho endevinat. Per la manera de mirar. Com si volguera penetrar-me... Vaja, disculpe l’expressió, no ho deia amb doble sentit.» Va fer una mitja rialleta incòmoda, com intentant limitar el seu propi comentari al terreny de l’humor o de la broma, però era un somriure trist. «La gent com jo hem d’anar molt alerta amb les paraules.»

     «Què vol dir la gent com vosté?» Ho imaginava, no ho havia d’haver preguntat, però ho va dir, i en el mateix instant sentia que eren paraules innecessàries i que es prestaven també a una doble intenció, a ser enteses com una grosseria. Comprovà que per a ocasions com aquesta, i qui sap per a quantes ocasions, ell havia oblidat l’etiqueta, la norma dels gestos i de les frases justes, però també era cert que abans, en el temps anterior, no havia parlat mai tranquil·lament en un bar d’hospital amb un jove educat que a cada pas demana excuses, i que sap que ha de morir-se en poc temps i que la seua mort, es mire com es mire, és efecte d’haver acceptat una forma de viure, o això només eren idees que a ell li venien veloçment al cap mentre Pere Sorell el mirava amb ulls ara una mica apagats i li deia:

     «Els homosexuals, quina gent vol que siga?» Abocà al got la poca tònica que quedava al botellí, agità el líquid fent una remor somorta de glaçons i el begué d’una llarga glopada. No tenia aquell aire d’irònica ferocitat d’uns dies abans al bar Casa Nelo, on mira­va com almorzen els altres, sinó l’aire d’un home que fa temps que ha tallat la comunicació regular amb el món i ara ha trobat algú amb qui pot restablir-la.

     «A mi no m’agrada la paraula gai», continuà. «És com si ha­guérem de ser més divertits que la resta de la gent, com si per defi­nició haguérem de ser una mica pallassos, drag-queens, locas, sempre de festa, mentre la gent que en diuen normal són avorrits i tristos. Quina desgràcia de nom, no entenc com l’hem acceptat sense reserves, només perquè un dia en un bar de Nova York una colla de transvestits mig borratxos van decidir que ells eren més divertits que ningú, més gay, més alegres; ara hem de ser gais per obligació, i a més d’estendre aquesta horrible idea ens han fotut tota la tradició poètica d’Europa, el gai saber, la gaia ciència, però si un home homosexual és gai per què una dona no és gaia?, o deu ser que elles són més serioses i més cultes, s’han acollit a la santa patrona de Lesbos, però el resultat és que lesbiana és per moltíssi­ma gent com una paraula lletja, no un homenatge als bellíssims poemes de Safo, què vol que li diga, un desastre, si no encertem les paraules significa que no encertem tampoc allò que representen: l’única manera d’entendre les coses i la gent i les formes de viure és amb paraules, i si les fem malbé o si ho marquem tot amb etiquetes falses com hem d’entendre res?» Parlava de manera monocorde i contínua, com si llegira ritualment un text escrit, com reci­tant versicles d’un psalm sense melodia i sense pausa, parlava com si resara. «I disculpe, hi ha vegades que no puc evitar fer el discurs.» Era la tercera o la quarta vegada que demanava excuses per parlar. Begué l’últim glop del got, devia ser ja només aigua fresca amb regust de ginebra, mossegà la llesqueta de llima, i continuà: «Vosté se’n recorda, de La Muntanya Màgica, de Thomas Mann?»

     «Molt vagament.» Era del temps que els tuberculosos, com els homosexuals, tampoc no gosaven dir el seu nom, era un sanatori de rics enmig dels Alps i per curar-se passaven anys estirats a la terrassa, no existien encara els antibiòtics, de moment no recor­dava res més, i a prop de la cartoixa de Portaceli també hi ha un sanatori antituberculós enmig dels pins, a la falda de la muntanya i de cara a la mar, amb terrasses on malalts en pijama respiren aire pur, o abans era pur, ara està massa a prop de València, però no estava segur ni tan sols d’haver llegit en algun temps remot la novel·la de Mann, potser només la fullejà o en va llegir alguna referència ja que és d’aquells llibres que més o menys coneix tothom, i en alguna revista mèdica havia llegit que la tuber­culosi torna a fer estralls a les ciutats d’Europa entre gent jove afe­blida per tòxics i per virus.

     «Per a Thomas Mann», digué Pere Sorell, «la muntanya i l’hos­pital són la mateixa cosa, un món particular fora del món, on els malalts que no es moren acaben purificats i transformats, per això és màgica, un obrador d’alquimista on els metalls vils es transfor­men en or. Però l’únic que es purifica amb el pas del temps i amb l’aire de la muntanya és Hans Castorp: els altres es moren simple­ment, o no es transformen en res, no es veu que es purifiquen. l els morts desapareixen sense deixar rastre ni senyal: dels morts no se’n pot parlar, trauen els cadàvers d’amagat i desinfecten les habitacions, és com si mai no hagueren existit. Doncs, ací passa exactament igual, amb els malalats com jo: no es cura de veritat quasi ningú, i els morts són invisibles». Ara parla amb més calma, observà Salvador, no juga amb les paraules. «No sé si vosté recor­da que en la novel·la de Thomas Mann la plana és el món de la gent normal, els que no estan malalts, i els tísics de la muntanya màgica són com una espècie d’elegits, la secta escollida dels que saben que van a morir i per tant viuen més agudament la vida i tot això, literatura alemanya. Més d’un company meu també pensa que la sida és un signe d’elecció, la malaltia dels artistes, com a principis de segle ho era la tuberculosi. Però no sé què en pensen al final del tot, quan ja s’estan morint, perquè encara no he vist mai com es moren. De tant en tant, t’alces un matí, passeges pel corredor i veus que en una habitació el llit d’algú que coneixies està buit, això és tot: ahir s’apagava i avui ja no hi és. Quan arribe el meu torn, supose que trauran d’amagat el cadàver i punt, no se’n parlarà més, serà una altra mort clandestina. El que ara em vindria de gust és passejar mitja horeta per fora de l’hospital. M’a­companya?»

     On hi ha caritat i amor, allí està present Déu, almenys la ves­prada de Dijous Sant, i tant si Déu és present com si no, ningú hauria de negar-se al manament nou, a la cartoixa ja feia estona que s’havien acabat els oficis i els monjos tancats a la cel·la busca­ven en total soledat l’únic amor que els importa; i en tot cas, va pensar, a ell també li aniria bé estirar una mica les cames per la plana.

     «D’acord, però deixe que avise el meu germà.»

     No hi hagué ocasió d’avisar, perquè quan s’acostaven al taulell del vestíbul on hi havia els telèfons, va arribar Teodor Llorens ves­tit no de conductor o guia sinó amb jaqueta de tweed i camisa gris clar, sense corbata, i digué que havia de pujar a l’habitació a portar-li uns papers de l’empresa a don Josep, duia un maletí de cuir negre dels que en diuen d’executiu, i que li faria un moment de companyia, però no més de mitja horeta perquè després havia d’anar a vestir-se per eixir a la processó de Dijous Sant al Cabanyal, ell feia de rei Herodes amb túnica de porpra, una corona de llorer d’or al cap i un alfange a la mà, un rei Herodes negre per fer encara més por als xiquets, va dir rient, i entrà a l’ascensor. Un rei He­rodes va ordenar la degollació dels innocents i un altre va fer dego­llar Joan el Baptista, segurament a la processó del Cabanyal dels dos personatges en feien un de sol, i Salvador imaginà una Salo­mé ballant davant de Teodor la dansa dels set vels o sostenint amb les dos mans una safata amb un cap de cartó ple de sang.

     Van eixir del recinte de La Fe per l’avinguda del Campanar, van girar a la dreta i caminaren per replaces o espais sense forma pre­cisa on Pere Sorell li explicà que de nit aparcaven camions i que de matinada hi acudien homes com ell clandestins, solitaris, buscant un encontre fugaç i pagat amb altres homes, xofers, camioners reals o imaginaris, buscant un sexe dur i violent, un sexe pur, això va dir, i que ell mateix no practicava aquests contactes deliberadament brutals, anònims i nocturns en la cabina d’un camió amb olor a tabac negre i a gasoil, no li agradava però ho podia entendre i fins i tot deixar-se atraure pel que tenia de xoc elemental entre dos cossos o qualsevol que fóra l’impuls profund que porta­va fins allà els visitants de matinada, per això més d’una nit que no podia dormir eixia de l’hospital com si fóra un familiar o acom­panyant que ja se’n torna a casa, i des d’algun cantó dissimulat observava l’arribada silenciosa de figures que s’acostaven a una porta entreoberta de cabina de camió, pujaven, es tancava la porta i al cap d’una estona breu tornaven a eixir i desapareixien entre els vehicles aparcats, qui podia saber si el que hi anaven a buscar era un instant d’infern o un instant de paradís, o si una cosa i l’altra poden ser la mateixa.

     «No crega que sóc un voyeur pervertit, jo no mire el que fan, només mire com vénen, i el que jo busque ací algunes nits és saber si jo mateix seria capaç de fer-ho, sense ganes i sense plaer, només com un desafiament. Ja que en altres dimensions de la vida no he arribat massa lluny, no voldria morir-me sense saber fins on puc arribar en aquesta. Però és clar que només espiant els altres no ho sabré: d’espiar només trauen profit els espies, que són com uns voyeurs professionals. Mirant no s’aprén res...»

     Tenia tota la raó el seu company de passejada, mirant no s’a­prén res, però a qui ha renunciat sense estridències a la vida acti­va només li queda una vida discretament contemplativa, a Vallal­ta la seua activitat és poca, però des d’aquella muntanya tampoc no es veu el moviment del món, i ara que ell havia baixat a la plana les novetats que hi trobava eren tan grans que no estava gens segur de ser capaç de mirar-les de prop amb profit, ja que si aquells dies o setmanes contemplava des de dins la vida de la terra baixa i la ciutat, tant les coses antigues que creia que sabia i comprenia com les coses noves que comprova que no sap, era només per una circumstància transitòria, no per cap intenció de sumar novetats, augmentar el coneixement o estendre l’experiència: com que ell no havia de quedar-se en aquest món, tampoc no era gens clar que haguera d’esforçar-se a comprendre’l, i aquell xicot havia dit que contemplant no s’aprén res.

     «I què és el que hauríem d’aprendre?», va dir sense cap interés per la resposta. Passaven al costat d’un grup de blocs rectangulars de pisos, llargs i estrets, tots iguals, de color gris despintat i amb finestres petites quadrades, d’aire trist i modest, un d’aquells petits barris o conjunts quadriculats i pobres que el franquisme pro­tector destinava a ser cases barates, velles abans de ser noves, i Salvador llegia els noms dels carrers curts paral·lels, Crucero, Ga­lera, Canoa, Navío, Motonave, Gabarra, Patache, quina mena d’embarcació devia ser un patache?, Transatlántico, Narciso Mon­turiol, inventor espanyol del submarí, murs no solament descolo­rits sinó leprosos, escrostonats, hi havia una replaça amb restes de gespa bruta en quadrats menuts de terra trepitjada, i després Bergantín, Rompehielos, Jabeque i Torpedero, una petita flota in­congruent de noms arrenglerada en sec, a quin funcionari fa­langista se li degué acudir l’absurda idea marinera, i després del Torpedero van girar a l’esquerra, pel cantó de l’estació d’autobu­sos i mirant cap al riu.

     Pere Sorell digué que havia de descansar uns minuts, caminar a penes uns pocs centenars de metres ja el fatigava, i van seure en un esglaó de l’extensa escalinata de l’estació d’autobusos, de cara a l’antic riu i a la ciutat fundada a la seua vora dreta i d’esquena a la lletjor de l’edifici públic d’arcades de ciment envellides i brutes. Asseguts, van parlar, més el malalt que el metge, de la visió que els viatgers d’autobús troben quan arriben a València per aquesta estació i baixen per aquestes escales, Salvador mateix hi havia vin­gut alguna volta amb el cotxe de línia de Vallalta quan n’hi havia, ara ja no n’hi ha perquè ja no és rendible, i el malalt es va pre­guntar de quina vila o ciutat d’aquest regne i país de València devien haver desembarcat aquestes parelletes d’adolescents que seuen també en els graons de l’escalinata amb les motxilles enca­ra a l’esquena o entre les cames obertes i miren com ells el pano­rama urbà tallat per l’ample curs del Túria entre dos murs de pedra de tres o quatre o cinc segles perfectament tallada i remata­da, l’Obra de Murs e Valls era més d’una llegua de riu, més de sis quilòmetres, li recordà Pere Sorell, quan cap ciutat d’Europa no havia fet per als seus rius d’aigua abundant una doble muralla de pedra tan perfecta com aquesta va fer per al seu riu sense aigua regular, i a més no un riu central sinó tangent, un riu com un vall o fossat, i ara Salvador Donat i el seu company ocasional contem­plaven el trànsit incessant de cotxes a aquesta banda del mur: fa temps que es va acabar el silenci dels carrers en Dijous Sant i qui sap on va tanta gent aquesta vesprada o què vénen a fer a Valèn­cia tots aquests viatgers que incessantment baixen les escales, segur que no vénen a visitar monuments de ciris encesos i flors a les esglésies, vénen a visitar botigues i grans magatzems. I així van passar uns minuts més contemplant el llit del riu esdevingut espai d’esport, pistes de ciment i camps de gespa, i a l’altra banda els arbres d’un dels jardins botànics més antics i precoços del món, i parlant de l’edifici lúgubre de l’Associació Valenciana de Caritat, a la vora del riu i tocant el Botànic, que és una construcció allar­gada i sinistra que a ell li recordava el degollador municipal per on havia passat no molts dies abans conduït per Teodor Llorens cap a La Fe, el mateix color i la mateixa classe d’obra i de rajola, com la presó de dones i la presó model, no tan monumental però més trist encara; a la porta de l’Associació es veien figures dretes con­tra el mur quietes de cara al riu i a l’últim sol de ponent de Dijous Sant, Ubi Caritas et Amor, segurament allà no hi havia amor ni els rentaven els peus però almenys cada dia reparteixen menjar de calent i Pere Sorell va comentar que no són pocs, són moltíssims, els desemparats permanents i eventuals, transeünts o residents, joves i vells, homes i dones que empara la Valenciana de Caritat, ell en les seues passejades pels entorns de La Fe alguna vesprada havia travessat el pont i havia parlat amb xicots asseguts a la porta de l’Associació que diuen que allà és l’únic lloc on és segur que trobaran un plat a taula i de tant en tant, per torn perquè no n’hi ha per tots, un llit amb llençols nets en un gran dormitori comú, i allà havia conegut joves malalts amb la seua mateixa malaltia que s’es­timaven més aquest aixopluc precari que entrar en un hospital, segurament perquè La Fe els obliga mentre que la Caritat els deixa lliures, ja tornava a jugar amb les paraules.

     «He cregut en tres coses en la vida», continuà el malalt, «en la meua pròpia llibertat, en el meu país terrenal que és aquesta ciu­tat i el seu regne, i en un futur lluminós amb matins socialistes que canten, però tot això ja són fantasies passades de moda, un tema per a fer versos roïns. I ja veu quin és el final del poema, un desas­tre: acabar sense amor ni pàtria ni fe, esperant la mort assegut a la porta d’una horrible estació d’autobusos i de cara a la ciutat més obtusa i hostil que conec. Ja feia molt de temps que no parlava així amb ningú, com si fóra un poeta romàntic o de jocs florals, dis­culpe, gràcies per escoltar-me.» Es va pujar la cremallera de la caçadora de cotó. «Mire, allà a l’esquerra, dins del riu, al peu de les torres dels Serrans que són d’arquitectura tan perfecta, és on hi havia el cremador pels heretges, els jueus i els sodomites; ací hi ha hagut sempre molta afecció a la foguera pública, i aquesta ciutat és implacable amb els seus propis heterodoxos, des de Lluís Vives fins ara mateix, ja van cinc segles; i què creu que són les falles sinó una inquisició grotesca i bàrbara: humor?, l’humor és una forma de culte a la intel·ligència, i ací el que hi ha és burla barroera; però si continue amb aquest tema acabarem parlant de política, i no sé si a vosté li interessa: vosté ací és només un transeünt, pel que he pogut entendre, jo sóc un resident de cadena perpètua, com­mutada per la pena de mort.»

     A ell sí que li interessava segons com es mire i segons què s’en­tenga per política i per presó perpètua, però no tenia ganes de continuar una conversa com aquella, i quan el seu company d’escala afirmava que València i el seu regne o país —com es diu ara?, quin nom li han posat que no és nom de res?— ja fa segles que exalten els polítics, artistes o escriptors més banals i mediocres, i

que si al seu si mai en naix algun d’excel·lent i en arribar a adult no s’exilia serà cobert d’infàmia o ignorat, o primer una cosa i després l’altra, Salvador va pensar que no cal ser professor de llen­gua i literatura per saber que és així, ho sap igualment un metge de poble com ell que llegeix algun llibre i una mica de premsa, i sap també que no s’hi pot fer res. Li va dir a Pere Sorell que hau­rien de tornar ja a l’hospital, s’alçaren de l’escala de l’estació d’autobusos, i quan giraven a la dreta pel cantó del gran centre comer­cial dit Nuevo Centro constatà que, en efecte, les mares no portaven els fills de la mà a visitar monuments de Dijous Sant a les esglésies, no anaven vestides de negre amb mantellina sinó amb roba lleugera i de colors, bruses de primavera, pantalons ajustats, i portaven els xiquets a jugar en una replaça o rectangle plena d’andròmines de parc infantil, a la porta dels grans magatzems, amb castells de cartó, ninots de disneylàndia i casetes inflables de conte de fades. Trobà que eren molt joves, les mares, i una de cabell clar i de faccions serenes i perfectes li retornà la imatge d’una cara estimada i perduda, com mai en tants anys no l’havia tornada a trobar. Va passar molt a prop de la mare jove i de l’infant que duia de la mà, i si Ella no haguera desaparegut fa tant de temps en una vida anterior, qui sap si en la vida present no hauria vingut també ací a portar el seu fill a jugar, o potser ja el seu nét, va somriure. Salvador s’abraçà el pit amb els braços creuats, abaixà els ulls, i continuà caminant cap a La Fe. Sentia el cap, de sobte, pesant com ple de plom.

 

§ § §

 

[3] Capítol 6 [L’all-i-pebre dels 60 anys], pàg. 148-158

 

3. Tornaren, doncs, al pis del carrer d’Isabel la Catòlica, superaren la mirada escrutadora del porter que clavà els ulls en la caixa de puros com si sapiguera que ja en faltava un, i pocs dies més tard, diumenge 21 d’abril, era l’aniversari de Josep. Aquell matí, a l’hora de la toilette i les cures del malalt, la infermera li demanà a Salvador si podia enrar un moment al dormitori, li va mostrar la cicatriu del pulmó perdut i li digué si no li semblava que podrien llevar-li ja els pocs punts de sutura que encara hi quedaven, perquè la ferida es veia del tot tancada i tenint un metge a casa no valia la pena ni que el malalt portara els punts més dies ni que haguera d’anar una altra volta a l’hospital. Josep Donat feia una cara grisa i apagada, sense afaitar i amb el cabells escassos molls i enganxats al crani per damunt de les orelles, i va dir amb veu irri­tada que ell, efectivament, no tornaria més a l’hospital ni per punts ni per res, que si volia fer-li el favor de llevar-li’ls, molt agraït, i si no ja s’arreglaria ell mateix amb unes estisores i unes pinces.

     «No és cap favor, i no digues bestieses», va dir Salvador, i deli­cadament va deixar neta la cicatriu fent servir el petit utillatge de cures que la infermera va traure d’una bosseta o farmaciola amb una creu roja pintada sobre un cercle blanc; la ratlla de sutura s’havia tancat molt bé, era quasi perfectament simètrica amb la de l’altre costat del pit, tenia bon aspecte, però el cos de Josep s’havia quedat tan prim que la ferida nova i la ferida antiga eren com dos cordons rosats, un més clar i més tendre que l’altre, sobre la pell tibant en el relleu de les costelles, una pell massa blanca i sense vida, una pell gairebé de cadàver. «No hauries de fumar tant», di­gué sentint-se banalment professional, per dir alguna cosa, men­tre cobria el cos del germà amb el llençol.

     «No hauria de fumar, no hauria de beure, no hauria de fer la sesta en companyia, no hauria de mirar-li les mamelles a Marta, disculpe senyoreta. Com que pareix que he de morir-me, no hau­ria de fer res. Però avui faig seixanta anys, i ja que no sé si arriba­ré als seixanta-un, farem alguna cosa. Senyoreta, avui res de ren­tar-me el cos amb una esponja humida, prepare’m una bona banyera. I quan acabe la seua faena, li demane un favor especial: se’n va a casa, busca el vestit més elegant que tinga, s’arregla ben arreglada, i torna a l’hora de dinar.»

     «És una ordre?», va dir la infermera mirant-lo amb els braços creuats.

     «Avui és diumenge i vosté té el dia lliure. Per tant és una invi­tació. Li suplique humilment que l’accepte.»

     «Si ho demana humilment, vol dir que es troba fluix. Espere, que li faré el massatge a les cames; després, si vol, ja li prepararé el bany.»

     Bibiana havia parat la taula del menjador com qui prepara un dinar de gran solemnitat, venia de la cuina amb passos curts i anava dipositant plats de vaixella fina, degué dubtar si un dels plats tenia un pèl i el mirà contra la llum d’una finestra encorti­nada, el colpejà amb una ungla, i la porcellana va dringar amb el so pur i llarg d’una campana; després va distribuir coberts de plata, va col·locar una petita bateria de copes de vidre tallat davant de cada plaça, i mentrestant Teodor vestit amb jaqueta blanca d’esmòquing servia els martinis, renovava els platerets d’ametles torra­des i d’olives farcides punxades amb un furgadents, i esperava a peu dret les ordres de l’amo de casa.

     «Vinga, seiem a taula, i no feu cares llargues», va dir Josep Do­nat després d’haver consumit més de mitja botella de ginebra amb un raig de martini blanc en cada got, i es va alçar el primer del sofà. La taula parada era gran, un llarg rectangle cobert d’estova­lles de fil, les quatre places preparades amb copes i plats, dos i dos enfrontades, n’ocupaven a penes una tercera part, i la resta de la taula era buida, com en un convit on a última hora no s’han pre­sentat la major part dels convidats i han hagut d’enretirar els plats i els coberts. En un extrem va seure l’amo, avui no amb pijama ni amb bata de seda sinó amb jaqueta i corbata, al seu costat va fer seure Matilde, i enfront es van col·locar Salvador i la infermera pentinada com si eixira de la perruqueria, maquillada, i amb un vestit clar elegant i ajustat, un vestit com si anara a un sopar de casament o a una festa.

     «Gràcies per haver acceptat la invitació», va dir Josep. Tocà lleu­gerament la vora d’una copa, i Teodor li va servir vi blanc.

     «Hauries d’haver servit primer les senyores», observà l’amo amb suavitat, i a continuació el dinar no va ser un dinar silenciós, ni un dinar de família on es parla de tot, ni un dinar d’aniversari amb rialles i felicitacions, va ser una llarga història, una teoria, un discurs interromput només per la masticació del peix i de la carn, pels freqüents glops de vi, i pels moments en què el malalt tanca­va els ulls, inspirava amb dificultat inflant el pit per omplir d’aire l’únic pulmó, alenava una mica, i pareixia que reflexionava sobre allò que acabava de dir o sobre com continuar la narració.

     «No he tingut fills de cap dona», digué mentre separava amb el ganivet i la forquilla trossets d’anguila d’una cassoleta d’all-i-pebre, una cassoleta de fang vernissat fosc sobre el gran plat de porcellana blanca delicada. «Bibiana és del Palmar, i per tant de família de pescadors d’anguiles», continuà, mirant cap a Matilde, com expli­cant l’excel·lència del plat. «Ma mare només feia all-i-pebre quan alguna peixatera ambulant li portava les anguiles a casa i li les dei­xava decapitades, pelades i tallades a trossos, i encara tallades cada tros es movia i saltava com si estiguera viu, a ella li feia moltíssima impressió i no els tocava fins que es quedaven quiets. I tu tampoc has tingut fills, Salvador», va alçar els ulls del plat, el va mirar, i s’a­turà un instant abans d’afegir: «Supose.»

     L’all-i-pebre era de bon pebre roig, gens coent, i cada mos d’an­guila es desfeia gairebé sense mastegar a la boca, feia tants anys que Salvador no n’havia menjat que ara trobava el gust del plat exòtic i llunyà, ni un record de quan el guisava la mare ni un perfum in­terior, només un sabor sorprenent i apagat, com la carn fada i blanca de cocodril que havia tastat una volta a Guinea, i mentres­tant el seu germà sucava trossets de pa amb els dits a la salsa de la cassoleta i resumia els primers anys de joventut recordant que son pare veia el futur dels dos fills en forma d’una placa brillant de llautó, de la casa de rètols Farinetti del carrer de la Pau, on posa­ria, en una Josep Donat Advocat o Notari i en l’altra Dr. Salvador Donat Metge, ell era Pep el fuster, un bon fuster, i els seus dos fills tindrien carrera; però el fill gran no tenia el mínim interés pel dret, evocava l’interessat sucant més pa en la salsa de pebre, en rea­litat no tenia interés per cap espècie d’estudis, no com el germa­net que cada mes portava del col·legi una cartilla de notes ex­cel·lent, de manera que començà la carrera sense ganes, primer curs, segon curs, amb molts suspensos, i a la meitat del tercer curs es va morir el pare, un matí de gener o febrer de l’any abans de la riuada, l’any de les grans gelades, en tot cas era un dia d’hivern que va fer molt de fred. Va caure fulminat davant del banc amb una serra de fuster a la mà, recordà Salvador, i a terra ja mort tenia l’ei­na damunt del pit aferrada amb la mà ben tancada, el pare patia del cor i n’estava ben avisat i no es cuidava, com el seu fill Josep i com potser l’altre fill que sóc jo i que no vull saber si també m’ha arribat aquesta part de l’herència com no he volgut tampoc conéi­xer el destí de l’altra part, la fusteria, la casa i les possibles propie­tats, mai no em faig fer ni un simple cardiograma, però jo sí que sóc Salvador Donat Metge com el pare volia, encara que siga només un oblidat metge de poble sense placa a la porta. «I recor­des també», va dir el germà que ara ja no menjava, «que l’endemà de l’enterrament del pare a les vuit en punt em vaig posar a serrar els taulons que ell no havia pogut acabar, i a la vesprada vaig aga­far tots els llibres de dret, vaig fer una foguera amb borumballes al pati, i els vaig cremar un a un, ho vaig fer molt tranquil, sense pressa.»

     Cada vegada que alçava la vista del plat, Salvador havia de fer un petit esforç per no mirar directament la cara de Matilde, o per evitar que es trobaren massa sovint els ulls: els d’ella no expressa­ven cap emoció particular, feia veure que escoltava amb un gran interés la història de Josep, o realment sí que li interessava, con­testava amb un sí per favor, no per favor quan Teodor o el mateix amo de casa li preguntaven si volia més aigua o més vi. Anava discretament maquillada, amb els cabells llargs i ara més llisos que arrissats recollits al bescoll i lligats amb un llaç, i semblava una companyia professional i perfecta, tan perfecta i professional com la infermera: el seu germà sabia triar bé les dones, va pensar Salvador, almenys les dones amb qui no s’havia casat, i dos o tres ve­gades que havia fregat inadvertidament amb el genoll el genoll descobert de la infermera havia apartat ràpidament la cama no només per temor que el contacte involuntari fóra interpretat per la dona com una gosadia o com una insinuació sinó perquè ho sentia com una apropiació indeguda, un petit furt clandestí, com si tocant aquell genoll tocara sense permís una carn, una cosa, que era propietat del germà. I Teodor venia de la cuina portant una paella petita de quatre racions damunt d’una mà plana i alçada a l’altura del muscle com un cambrer de terrassa de bar quan porta una safata, l’acostà als comensals, i l’amo la va inspeccionar aten­tament observant-ne el color, la textura i l’olor i va dir que, com sempre, hauria de felicitar efusivament Bibiana, però que per favor a ell li’n posara a penes una cullerada al plat, només per tastar l’obra d’art, que de sobte havia perdut tota la gana o la poca que en tenia l’havia gastada sucant l’all-i-pebre, i que servira primer les senyores, per favor. Una miqueta de vi negre sí que beuria, hi ha coses que no hem de menysprear quan les tenim davant, digué mirant de cara la infermera, o més exactament el pit de la infer­mera; és molt amable però mai no m’havien dit ‘Cosa’, digué Mar­ta somrient aguantant-li la mirada; per exemple, continuà Josep, una botella de vi com aquesta, una reserva del setanta, mirà cap a Matilde, si no m’equivoque és l’any que tu vas nàixer, un vi de vint-i-sis anys; i què me’n dius de les paelles de Bibiana, Salvador, són o no són des de sempre les millors que has menjat en la vida? Ell intentà amb bona voluntat comprovar si aquesta paella ex­cel·lent li evocava sabors de paelles antigues, s’esforçà a concen­trar-s’hi, però no era gens clar si allò que evocava era el gust de l’arròs, la verdura i la carn o si eren els dinars de diumenge quan Bibiana més jove, potser més o menys de l’edat de la mare, en rea­litat només preparava els ingredients i el sofregit i després era el pare qui finalment vigilava la cocció de l’arròs amb foc de llenya i reclamava per a ell mateix la crítica o el mèrit; el seu germà, doncs, havia transformat la petita fusteria en gran empresa, la fusta en capital, el capital en empreses encara més grans, i també en recla­mava un mèrit singular, segurament és just que el reclame vist que la societat que se’n diu industrial s’ha transformat en allò que és transformant totes les activitats humanes i totes les matèries, com la fusta que és només tronc d’arbre quan creix a la muntanya o a la selva equatorial i únicament es transforma en riquesa quan la tallen, l’embarquen i la desembarquen, la serren a taulons i després en fan portes i marcs, potes de taula o armaris, com més comple­ta i hàbil és la transformació més gran és la riquesa creada, li semblà que això ja ho havia dit Karl Marx però segurament ho deia amb un altre sentit, la plusvàlua, el treball alienat o alguna d’aquelles teories que en tan pocs anys han passat completament de moda, i aquesta dona, Matilde, que va nàixer el mateix any que el vi, ell no sabia en què s’havia transformat, o en què l’havia tran­formada el seu germà, perquè encara no sabia tampoc què era abans, potser ja era la mateixa dona que és ara i l’habilitat de Josep negociant —homo habilis— i la seua capacitat d’homo faber fabri­cant no arribaven al punt de poder canviar una persona per fora o per dins, com la seua pròpia capacitat arriba a penes a poder transformar una miqueta de febre en temperatura normal, un re­fredat molest en sensació d’alleujament, un xiquet que diu que li fa mal la panxa en un xiquet que no es queixa de res.

     «No tenim més vi», digué Bibiana amb cara de malhumor o de retret quan Josep demanà una altra botella. I com era possible?: era possible perquè ja feia mesos que passaven més temps al xalet del Vedat que al pis de València i era allà on tenien la reserva de vi en un petit celler, ningú no havia pensat a portar una caixa de bote­lles i en tot cas, va afegir Bibiana, amb una de blanc i una de negre ja n’havien begut prou i encara que ella fóra la Mare de Déu i aquell dinar les bodes de Canà no li demanaria al Nostre Senyor que féra cap miracle, considerant sobretot que si ara faltava vi a taula era perquè Josep se n’havia begut ell sol més de la meitat, ja comprenia que era el seu aniversari, però ella no suportava els borratxos. Llavors Josep digué que a ella li consentia coses que no li aguantaria a ningú, ella era la teta, podia dir-li borratxo, puter o malcriat o qualsevol insult que li passara pel cap, però no com­prenia per què, quan es va morir la mare, se’n vingué a viure amb ell i no se’n va anar amb Salvadoret, que des de menut havia estat la nineta dels seus ulls, el preferit de la teta el xiquet de la mamà. Perquè tu mateix m’ho vares demanar, digué Bibiana vestida de negre i amb davantal gris ratllat, o és que no te’n recordes?, pareix que la teua primera dona no sabia cuidar-te prou bé, i la segona menys encara, i a més Salvador sempre ha volgut viure sol. Però era o no era el Jesuset, el preferit de la mare i de la teta?, insistia Josep. Veus com has begut massa?, insistia la teta al seu torn, veus com dius coses que no hauries de dir?, des de menut que vas estar gelós del teu germà, però jo pensava que ja t’havia passat, amb tantes fàbriques i tants diners i tanta vida de luxe, i ell que no ha tingut mai ni casa pròpia: sí que era veritat que Salvador era ros­set i guapo com un nen Jesús i que provocava enveja i gelosia no solament del germà sinó dels fills de les veïnes i de les mares dels fills de les veïnes, per això estava més exposat que ningú al mal d’ull i a les males mirades, va recordar la teta Bibiana, i calia pre­servar-lo amb oracions i amb bossetes penjades al coll, un Agnus Dei en forma de cor amb el corderet roig brodat amb fil de seda, i també, però no sap si hauria d’esmentar-ho a taula i davant de les senyoretes, quan tenia poc més d’un any i començava a cami­nar portà penjat un gripau sec dins d’un saquet de cànem, ningú no sabia què era aquella bosseta que el xiquet duia al coll excepte ella i la mare i una dona cega que curava de gràcia i que anaren a visitar per demanar-li com podrien protegir la criatura contra la gelosia i la mala voluntat.

     «Si no tenim més vi, porta’m una botella de whisky, Teodor», digué Josep. «A mi, com que no era tan guapo, no em van penjar cap amulet al coll. Qui sap si m’he passat la vida volent despertar la gelosia dels altres perquè de menut no era jo qui la despertava sinó el meu germanet, això em pareix que deu ser el que pensa Bibiana.» El conductor amb jaqueta de cambrer li va servir dos dits de Chivas Regal sense gel, Marta i Matilde havien acabat de men­jar i miraven els plats buits sense dir res, bevien algun glopet d’ai­gua de la copa de vidre tallat, amagaven les mans sota les estova­lles, les tornaven a traure i es torcaven lleument els llavis amb el tovalló, es rascaven discretament el nas o la barbeta com fa qui no sap què fer perquè està incòmode. «Però això ja figura en el pri­mer capítol de la Bíblia, llibre del Gènesi, Caín i Abel, Abel va morir sense descendència perquè era el preferit del Senyor i el seu germà no ho podia suportar, si haguera triomfat Abel, la huma­nitat s’hauria quedat per sempre cultivant verdures a la porta del paradís d’on el creador va expulsar els primers pares; ara bé, el que no he pogut mai entendre, si no és que el Déu de la Bíblia era vegetarià, és com pot ser que li agradaren més les plantetes que li oferia Abel que els bons sacrificis de carn grassa i sucosa que li pre­parava Caín: era una preferència injusta, però d’això venim tots, o d’abans encara, de son pare i sa mare quan la serp els digué que si menjaven de l’arbre prohibit serien com déus, i tot això que ens ensenyaven en la Història Sagrada, i era veritat: què hauria passat si Eva s’acontentava de ser només una doneta obedient, de men­jar cada dia només la fruita permesa?, eh?, aniríem encara de pèl en pèl saltant i ballant pels prats i menjant peres i figues, no ens caldrien cases ni roba ni taules parades ni whisky ni res, ni tu series metge perquè no hi hauria malalties ni jo seria empresari perquè no hi hauria empreses, ni m’haurien operat d’un càncer de pulmó, ni ara estaríem ací amb Marta i Matilde celebrant els meus sei­xanta anys, la vida no tindria fi i seria avorridíssima, perquè només estimem de veritat allò que no tenim, volem ser allò que no som, desitgem el que no posseïm, i quan aconseguim una cosa ja no ens serveix de res, com a mi: un d’aquests dies cridaré el notari i can­viaré el testament i t’ho deixaré tot a tu, Salvador.» S’acabà d’un glop el licor daurat, tancà els ulls. «A condició que conserves les empreses Donat. I que et cases amb Matilde, tingueu un fill, i li poseu Josep.»

     Salvador va pensar que seixanta anys abans, dia per dia, era el 21 d’abril de 1936, la data de naixement del seu germà, i que son pare comentà alguna vegada que hauria sigut molt feliç si el pri­mer fill li haguera nascut el dia 14, aniversari de la proclamació de la República, però tampoc no venia d’una setmaneta, i llavors no sabien que tres mesos més tard començaria la Guerra Civil i que ell mateix hauria d’anar al front i deixar sola la dona amb l’infant de pit, i que la mare perdria la llet pel disgust i el desconsol i hauria de patir molt per alimentar la criatura, això recordava haver sentit contar a casa; i que potser per açò mateix, i per l’alegria d’haver tornat de la guerra sa i estalvi a pesar de tornar derrotat, ple de polls i esquelètic, el van engendrar a ell el mes d’abril del trenta-nou, i per tant vingué al món el gener del quaranta, quan ja feia mesos que Europa sencera estava en armes, amb el front a la línia Maginot i el drôle de guerre que en deien encara els france­sos, Polònia repartida entre Hitler i Stalin, els polonesos han estat sempre destinats a ser víctimes i a alçar cada vegada orgullosa­ment el cap, no com els valencians per exemple que no l’hem alçat mai, l’abril del trenta-nou ja havien entrat els moros de Franco, els requetés i els falangistes a València i mon pare degué buscar con­sol al llit conjugal i em va engendrar a mi, com Adam i la dona que després de tantes penes i treballs van tindre un fill en lloc d’Abel i li van posar Set, si no recorde malament les lectures del Gènesi, de Set van eixir els patriarques que vivien més de nou-cents anys, fins a Matusalem i a Henoc, i fins a Noè que va ser pare de Sem, Cam i Jàfet, d’on descendeixen tots els pobles de la terra, però abans Caín havia fundat ja una ciutat, una història impossible, però això diu la Bíblia, i també havia tingut descendents un dels quals era el rei Túbal, inventor de les armes de tall, tant de bron­ze com de ferro, i primer poblador d’Espanya, paraula de Déu.

 

 

     «Potser sí, que he begut massa», va dir Josep, i es va alçar de taula. Amb l’ajut de Teodor, va travessar a poc a poc el saló i es deixà caure al sofà sota el seu propi retrat. Mentre a taula servien les postres —que era flam d’ou amb caramel, el teu postre preferit, Salvador, digué Bibiana; veus com encara el malcries, digué Josep—, mentre Salvador, Marta i Matilde menjaven flam a culleradetes, i després mentre servien el café, Josep va parlar llargament de les seues dos dones o exdones, de la gelosia i l’enveja com a motor de l’economia i de la història de la humanitat, i que ell s’havia casat amb Maria Consol o Micol per fer-li ràbia a Pura i per passejar del seu bracet entre els col·legues empresaris, dels deu manaments de Moisés un prohibeix desitjar la dona del proïsme i un altre cobejar els béns aliens, això vol dir que ja llavors eren pecats universals i amb mal remei, però el plaer més gran d’un home és saber que els altres li cobegen els béns i li desitgen la dona; Micol abans de dur anell de senyora casada era model o artista o puta fina, i ara pareix que ha tornat a la puteria de luxe perquè no en té prou amb la botiga d’antiquari ni amb la mensualitat generosa que ell li passa, de nom de guerra o de llit pareix que es fa dir Sofia, això afirma el detectiu privat que ell paga per estar-ne una mica infor­mat, però no es penedeix en absolut d’haver viscut alguns anys amb ella, valia molt la pena; m’hauria cosit les parpelles, va inter­rompre Bibiana, per no vore amb els meus ulls les coses que vaig haver de vore en esta casa; ja pot dir-se Sofia amb tota la raó, con­tinuà Josep sense escoltar-la, Sofia la sàvia, experta en la ciència del llit, però és una dona que sempre ha volgut més, més home, més diners, més de tot. I ara supose que espera si em moriré prompte i tindrà per fi la seua part d’herència, però no la tindrà.

 

 

Joan F. Mira

Purgatori

Barcelona: Proa, 2003

 

Sobre Purgatori...

 

 

Tornar a la pàgina anterior Pujar