|
|
|
Dante Alighieri: Divina
Comèdia Versió de Joan F. Mira (2000) [1] Introducció:
Una versió de la Divina Comèdia [2] Infern:
Cant I Una versió de la Divina
Comèdia Cap a finals de març
del 2000, haurà fet exactament 700 anys del «viatge» de Dante Alighieri als
regnes de l’altre món. El dia que va començar aquesta immensa aventura
imaginada, potser el 25 o el 26 d’aquell març (segons alguns, va ser a primers
d’abril: tant se val) del 1300, any del primer gran Jubileu de l’Església
romana, començava també, simbòlicament, la producció d’una de les creacions
escrites més altes de l’esperit humà, tot i que el poeta va començar a escriure
la Commedia a partir del 1307. Dante, de la mà primer de Virgili i
després de Beatriu, reuneix en els tres llibres del poema narratiu tota la
varietat i totes les possibilitats de l’experiència de la humanitat occidental
acumulades fins al seu temps, que ja és el principi del nostre: el món clàssic
de Grècia i de Roma, la mitologia, la Bíblia i l’Evangeli, l’esperit medieval i
la nova societat urbana, les lluites polítiques i la ideologia del poder, el
primer «humanisme», la filosofia i la teologia. L’univers sencer, com un tot
unificat, natural i diví, coherent i explicable, abans que la ciència moderna
ens ensenyés a mirar-lo amb uns altres ulls. Això, amb un nou llenguatge
literari d’insospitades capacitats expressives, més l’aventura humana
individual, interior, de salvació, d’horror i d’amor, de mort i de vida, forma
el llegat immens de l’obra de Dante. De manera que la Commedia,
aquesta és la meua visió, no és simplement un gran poema, una llarguíssima
obra en vers, més o menys esotèrica i tancada. Al contrari: és un «poema
sacre», com volia el seu autor, però és també —i, per mi, és sobretot— una
esplèndida narració, un viatge per a descobrir i ordenar el món sencer
i la pròpia vida, com l’Odissea d’Homer, com el Quixot de
Cervantes, com l’Ulisses de Joyce. Llegir la Commedia, ara mateix,
com una tirallonga de versos feta de tercines encadenades i més o menys
enigmàtiques, és no poder-hi entendre res, o només una aparença. Dante escrivia
en vers, perquè havia d’escriure en vers: perquè era «poeta» i perquè llavors
les «narracions» es feien en vers. I el lector modern hauria de llegir la Commedia
també en vers, com la va escriure Dante, però en primer lloc i sobretot
sense perdre la sensació i l’efecte d’estar llegint una narració, un viatge,
una història. Fins i tot la sensació de llegir un «novíssim testament»
il·luminat i profètic, com imaginava el seu autor amb plena i orgullosa
consciència: una nova i definitiva «versió» de la realitat total, de la
història humana i de la història divina. I tot això amb el protagonisme,
encara més agosarat i més radicalment poètic (ací la poesia és póiesis,
creació: i creació radical i perfecta, en un llenguatge també acabat de crear),
de la figura incomparable de Beatriu, unió de l’amor i la salvació, de la
bellesa i el coneixement, de la mort i la immortalitat. La conclusió és que
llegir la Commedia traduïda en prosa seria perdre una gran part del
component essencialment poètic, lligat en bona mesura al vers, que hi és del
tot substancial, i insubstituïble com a forma, gust i color de l’expressió.
D’altra banda, però, traduir-la en tercines rigoroses i lligades (a pesar que
la tercina, nucli ternari, és un component significatiu en el projecte
numerològic dantià), obliga necessàriament a alterar l’original de
manera tan abundant i profunda que —també necessàriament, perquè l’exigència
de la rima és implacable— al final hi ha tanta part del traductor com de
l’autor. Més encara: el text que en resulta pot arribar a ser tan recargolat i
artificiós que, d’una banda, arribe a anul·lar del tot la sensació de llenguatge
narratiu de l’original, i de l’altra s’allunye de la impressió de naturalitat
que té —que tenia, per als lectors cultes a qui estava destinat— el
text italià de Dante. Una traducció de la Commedia, doncs, hauria de
poder-se llegir com una narració, i escrita en un llenguatge que transmeta un
mínim d’artifici forçat, i un màxim de «naturalitat». Però reproduint, alhora,
la base mètrica original: en hendecasíl·labs, com és natural —o més
exactament decasíl·labs, en la versió catalana—, i amb la naturalitat dels
ritmes variats del mateix Dante. Dit això, en la meua versió, aquesta varietat
dels ritmes pot sobtar una mica el lector acostumat a la regularitat del nostre
decasíl·lab clàssic. De la mateixa manera que, potser, sobtarà una certa
«elasticitat» en la prosòdia, com ara en el valor dels diftongs o en l’ús de la
sinèresi: no he fet versos per ser escandits un a un, sinó per ser llegits com
un flux narratiu. Ni he tingut la pretensió de compondre catorze mil
decasíl·labs de ritme rigorós i perfecte (però, llegint repetidament la Commedia,
tinc la impressió que no era tampoc la pretensió de Dante). I en tot cas, els
versos dantians són infinitament més elàstics que els meus, en prosòdia i en
llibertat morfològica. Però Dante no era servidor de la llengua: se’n servia al
seu gust i, si calia, la inventava, cosa que va resultar el més alt dels
serveis. Qui sap si, d’altra banda, també resultarà estrany el fet que, sense
buscar de cap manera la rima, l’accepte amb gust en la traducció quan ve sense
forçar-la, cosa no gens infreqüent. És una opció ben discutible, però és la que
he preferit, inclòs el risc de semblar poc coherent: no he volgut fugir sempre
i per força de la rima quan ella mateixa acudia sense haver-la cridat. M’he permès
únicament el «luxe» de rematar cada cant —els quatre versos finals— amb un
intent de rimes més o menys reeixides, a fi de mantenir o reproduir, com un
tast, aquestes mostres del gust del text original. No sé si aquesta és
l’única manera de fer llegir l’obra de Dante als lectors actuals, però
em sembla la millor i la més viable: la Commedia en vers, com un poema,
tal com va ser escrita. Però sense deixar de ser, alhora, el que ara —ara: no
en temps de Dante!— en diríem sense cap dubte una «novel·la» o cosa equivalent:
una història completa contada amb un llenguatge essencialment narratiu.
L’objectiu, simplement, és això: fer llegir la Commedia amb naturalitat,
cosa que en les traduccions més acreditades i canòniques resulta ben difícil.
És una de les quatre o cinc obres bàsiques de la literatura occidental, o
universal, de tots els temps, i ara com ara llegir-la en català —llegir-la tal
com jo pense que és útil i agradable llegir-la— és un esforç de resultat ben
problemàtic. I en castellà també, per cert. Quant a mi, si m’he
embarcat en aquesta aventura, és sobretot per una antiga passió dantiana o
dantesca: la meua primera lectura de la Commedia és ja de l’any 1960,
quan vaig comprar, a Roma, una edició popular de Rizzoli. Des de llavors, no
l’he deixada mai, i a cada nova lectura tinc més i més clar que no hi ha, en la
història de la literatura europea, cap llibre comparable. Hi ha autors tan
importants com Dante (pocs: dos o tres), però d’obres tan importants i
tan absolutes com la Divina Comèdia, segurament no n’hi ha cap. El text
original que he fet servir bàsicament és el de l’edició de Giorgio Petrocchi,
però tenint sempre davant i en paral·lel la de Daniele Mattalia. El text italià
que acompanya la meua traducció és el fixat per Petrocchi, però en cas de
discrepància hi ha alguns versos —no més d’una dotzena— que han estat traduïts,
per preferència meua, de l’edició de Mattalia. Això és tot. En la meua
versió, li he afegit a cada cant una petita introducció que en resumeix el
contingut «ideològic», al·legòric i narratiu, i algunes notes —poques i breus—
que semblen indispensables. Quant a la llengua, és un català matisadament
valencià, com el que jo gaste habitualment per escriure, regular i amb molt
poques manies: no ha d’estranyar, doncs, per exemple, que la r final normalment
no siga muda —però de vegades sí—, o que alternen tinguera i tingués,
vindre i venir, sortir i eixir, o nuc i nus.
Perquè aquesta llengua meua és la llengua de tots. Joan F. Mira Castelló, desembre del
1999
INFERN / CANT I El gran viatge de Dante
comença quan es troba a mig camí de l’existència, és a dir als trenta-cinc
anys, punt central i culminant, segons Isaïes, dels que li són concedits a la
vida dels humans, a «la nostra vida» (v. 1). Dante va nàixer el 1265, i per
tant tenia trenta-cinc anys el 1300, quan va anar a Roma amb motiu del Jubileu
proclamat pel papa Bonifaci VIII. El viatge a l’altre món sembla que va
començar un dia de finals de març o primers d’abril. En aquest punt, allunyat
del camí dret que porta al cel, adormit, es desperta enmig d’un bosc espès i
sense llum, en la selva del pecat i de l’error. Intentarà escapar d’aquell
fondal, pujant la costera, però li ho impediran tres bèsties feroces, la
pantera, el lleó i la lloba, tres obstacles gairebé impossibles de superar (la
pantera representa la luxúria, el lleó la supèrbia i la lloba l’enveja) que
barren el camí del coneixement i de la virtut. I llavors, quan ja reculava cap
al fons de la vall sense sol, se li apareix una figura solemne, un espectre amb
la veu afeblida pel temps i el llarg silenci. Dante, immediatament, reconeix
el seu mestre, Virgili, que ell considera el més alt de tots els savis i els
poetes anteriors al cristianisme. L’autor de l’Eneida, guia de la raó humana
però no dels misteris de la fe, ha estat enviat per a conduir Dante en el
viatge a través dels inferns i del purgatori; fins que el deixarà, abans
d’arribar al paradís, en mans d’una guia més alta i més digna: en mans de
Beatriu, que haurà de conduir-lo en el viatge a les esferes celestials. I A la
meitat del camí de la vida en temps dels déus falsos i mentiders. Vaig
ser poeta, i vaig cantar el just fill
d’Anquises, el que vingué de Troia quan
la superba Ílion fou cremada.[7] I tu,
per què tornes a aquesta angoixa?,
per
què no puges la dolça muntanya, causa
i principi de tota alegria?» «Ets
tu, potser, Virgili, aquella font des
d’on s’estén l’ample riu de la llengua?»,[8] li
vaig respondre amb el front vergonyós. «Llum
i honor de tots els altres poetes, valga’m
el llarg estudi, el gran amor que em
feia aprofundir en els teus llibres. Tu ets
el meu mestre i ets el meu autor, només
de tu és de qui jo vaig traure el
bell estil que em dóna tant d’honor. Mira
la bèstia que em fa recular: savi
famós, ajuda’m contra ella, que em
tremolen les venes i la sang.» «Hauries
de seguir una altra ruta», respongué
quan em va veure plorar, «si
vols eixir d’aquest lloc tan salvatge; que
aquesta bèstia, per la qual tu crides, no
deixa pas a ningú pel camí, i s’hi
enfronta tan durament que el mata; té una
natura malvada i roïna que
mai no satisfà l’ànsia i la fam, i
havent menjat té més gana que abans. Són
molts els animals amb què s’acobla, i
encara en seran més, fins que el llebrer[9] vindrà
per fer-la morir amb dolor. Aquest
no menjarà metall ni terra,[10] sinó
saviesa, i amor i virtut, i el
seu país serà entre feltre i feltre.[11] Ell
salvarà aquesta Itàlia humil, per
qui moriren la verge Camil·la, Euríal,
Turn i Nisus, de ferides.[12]
Perseguirà
pertot arreu la bèstia fins
que la torne a tancar a l’infern, d’on
al principi la tragué l’enveja. Així,
pense i veig clar que, pel teu bé, m’has
de seguir, i jo seré el teu guia, i et
faré eixir d’ací per llocs eterns on
sentiràs udols desesperats, veuràs
antics esperits en turment que
criden tots per la segona mort;[13] en
veuràs d’altres que estan ben contents en el
foc, perquè esperen afegir-se algun
dia als habitants del cel. Per
arribar-hi, si és que hi vols pujar, hi ha una
ànima que és més digna que jo:[14] amb
ella et deixaré quan m’acomiade; que
aquell emperador que allà dalt regna, com
que no vaig seguir la seua llei, no vol
que et guie a la seua ciutat.[15] En tots
els llocs impera, allí governa; és la
seua ciutat, i l’alta seu, feliç
aquell que hi va com elegit!» Jo li
vaig dir: «Poeta, jo et demane, per
aquell Déu que tu no vas conèixer, si he
d’escapar d’aquest mal o pitjor, que em
portes en aquell lloc que m’has dit, que jo
veja la porta de sant Pere i
aquells que expliques que viuen tan trists.» Començà
a caminar, i jo darrere. [Notes
al cant I] [1] 18: S’ha acabat la nit, i l’esquena de la muntanya està ja coberta de
la primera llum del sol (per als antics el sol és un planeta), que ens
guia en tots els camins. [text >] [2]
30: Les interpretacions són múltiples: simple manera d’assegurar el peu en la
pujada difícil, o expressió del fet que hi ha un peu, l’esquerre, que
representa el pes del pecat i per tant sempre queda més baix i més feixuc que
l’altre. [text >] [3]
40: El viatge del Dant comença a primera hora del matí, en un dia de
l’equinocci de primavera, quan el sol es troba en conjunció amb la
constel·lació d’Àries. I segons la creença medieval, és en aquesta estació quan
Déu va crear el món i va posar en moviment les constel·lacions amb tota la seua
bellesa. [text >] [4]
60: La lloba el fa recular cap al fons de la vall, cap a la selva on no penetra
la llum: on el sol calla. [text >] [5]
63: És només una imatge de l’espectre de qui va morir fa tants segles, o potser
indica també el llarg silenci de la raó, encarnada en Virgili, que ara serà la
guia necessària fins arribar allà on només regna la fe. [text >] [6]
70: Virgili considera un privilegi haver nascut en temps de Juli Cèsar (va
nàixer el 70 aC) i haver viscut en temps d’August; és a dir, en el moment de la
plenitud dels temps, quan l’ascens de la Roma imperial coincideix amb la
vinguda del Crist. [text >] [7]
75: El poeta llatí es presenta, sobretot, com a autor de l’Eneida: l’epopeia
de l’heroi just i piadós que, escapat de la destrucció de Troia, arribà a les
costes d’Itàlia. [text >] [8]
80: Di parlar si largo fiume: l’ample riu que ix de la font virgiliana
és el riu de la paraula o del llenguatge literari: di parlar equival a
l’ars dicendi, l’art de parlar bé, o d’escriure bé. [text >] [9]
101: Aquest veltro, llebrer o gos de caça, és un dels primers i més
grans enigmes del poema: qui és aquest salvador que destruirà la bèstia? Els
candidats principals són Cangrande della Scala, que va protegir Dante a Verona,
i l’emperador alemany Enric VII (fins i tot hi ha qui relaciona veltro amb
welt-herr, «senyor del món», per accentuar l’esperança en un imperi
universal. L’enigma es manté. [text >] [10]
103: El peltro és el metall de la moneda, i aquest salvador, òbviament,
no ambicionarà ni terres ni riqueses. [text >] [11]
105: També és un enigma aquest tra feltro e feltro: entre roba
pobra i rude com el feltre?, en terres fredes on vesteixen amb feltre?, o entre
Feltre i Montefeltro, o siga en els dominis de Cangrande della Scala? «país» (nazion),
evidentment, vol dir lloc de naixença. [text >] [12]
108: Personatges de l’Eneida. Per a Dante, l’Eneida és la
prefiguració èpica o mítica de la història de Roma, i per tant les víctimes del
destí o dels combats també havien mort per Itàlia. [text >] [13]
117: La segona mort, que demanen a crits els condemnats, és la
desaparició definitiva, que no arribarà mai. [text >] [14]
122: Hi ha un designi superior que ho té tot previst: si Dante accepta
emprendre el viatge, en arribar al cim de la muntanya del purgatori trobarà una
altra guia més alta: trobarà Beatriu. [text >] [15]
126: El paradís («la ciutat de Déu» en la tradició agustiniana, la «Jerusalem
celestial»), per arribar al qual no pot ser guia algú que no ha seguit la llei
divina. Virgili, com en altres ocasions, lamentarà resignadament no haver
arribat a temps de ser cristià. [text >] INFERN / CANT XXVI
Aquest cant comença
seguint la mateixa estructura general dels altres, però no és com els altres:
és el cant de la mort d’Ulisses, que alguns consideren crucial per al sentit
profund de l’aventura intel·lectual de l’obra de Dante. Després de profetitzar
més desastres contra els florentins —gent superba en extrem, ciutat plena de
lladres—, el poeta continua caminant per roques i ponts, i apareix una nova
visió: el fons de la vall ple de flames voladores, i dins de cada flama l’ànima
d’un pecador. Són els condemnats per haver estat mals consellers, pèrfids i
fraudulents. Però una d’aquestes flames animades resulta ser Ulisses, l’heroi
ple d’enginy, de trampes i de curiositat. Dante no havia llegit l’Odissea,
però coneixia la fama del seu protagonista, i ací demostra amb quina profunditat
l’admirava. L’ha de situar entre els condemnats, perquè en la seua vida hi
hagué frau i mentida, però li dóna la paraula extensament, i Ulisses explica
realment qui era. Ni més ni menys que un paradigma de les dimensions més nobles
de l’esperit humà: l’home capaç de navegar cap a la mort només per estendre el
coneixement del món. En aquest final (una versió poc canònica de la llegenda),
Ulisses no torna a Ítaca, sinó que accepta un destí molt més alt: el
descobriment. Ha vist ja tot allò que es podia veure, és vell i està cansat,
però no torna a casa: continua el viatge que no el durà enlloc, desafia els
límits imposats a l’experiència humana i, necessàriament, troba la mort en el
moment d’arribar-hi. XXVI Gaudeix,
Florència, ja que ara ets tan gran que
per mar i per terra bats les ales, i que
el teu nom s’escampa per l’infern! Entre
els lladres vaig trobar cinc d’aquests ciutadans
teus que em fan sentir vergonya, i tu
no n’has guanyat un gran honor. I si
prop del matí els somnis són certs, tu
patiràs, d’ací a molt poc de temps, el que
Prato, i molts altres, et desitgen:[1] que ja
és hora que et passe el que mereixes. I ja
que ha de passar, que siga prompte: que,
com més vell siga, em sabrà més greu. Nosaltres
vam marxar, per les escales que
abans, baixant, ens havien cansat: pujava
el guia, i em portava amb ell; i
continuant pel camí solitari entre
els cairells i les roques del pont, sense
les mans no avançaven els peus. Llavors
em va doldre, i encara em dol quan
torne amb la memòria al que vaig veure, i
frene el meu enginy més del que solc: si la
virtut no el guia, que no córrega; i si
una estrella o un ésser més alt m’han
concedit un bé, que jo no el perda.[2] Com el
pagès que, en un pujol, descansa en
l’estació en què el fanal del món ens
amaga menys temps la seua cara, quan
la mosca deixa pas al mosquit,[3] i veu
moltes lluernes per la vall, potser
allà baix on ell verema i llaura; amb
tantes flames resplendia tota l’octava
fossa: m’aparegué així a
penes vaig ser on es veia el fons. I com
aquell que es va venjar amb els óssos veié
el carro d’Elies quan partia[4]
i els
cavalls van pujar al cel tan drets que
ell no els podia seguir amb els ulls, i
només va poder veure una flama que
pujava amunt com un nuvolet: així
es movien totes per la gola del
fossat, sense mostrar el que duien: que
cada flama amaga un pecador. Jo era
en el pont, mig abocat per veure: si no
m’hagués agafat a una roca hauria
caigut sense que m’empentaren. I el
guia, que em va veure tan atent, digué:
«Dins d’aquests focs hi ha els esperits; van
envoltats d’allò mateix que els crema.» Vaig respondre:
«Mestre, sentint-t’ho dir n’estic
més cert, però a mi ja em semblava que
açò era així, i ja volia dir-te: qui hi
ha en aquell foc que ve tan partit per
damunt, que sembla eixir de la pira on
cremà Etèocles amb el germà?[5]
Va
respondre: «Allà dins són turmentats Ulisses
i Diomedes, i junts van al
càstig com abans a la ira; i dins
d’una mateixa flama ploren l’engany
d’aquell cavall que obrí la porta d’on
ve la noble llavor dels romans. Ploren
l’astúcia que va fer que, morta, Deidamia
encara es plany d’Aquil·les, i
també són castigats pel Pal·ladi.»[6] «Si
des de dins d’aquestes flames poden parlar»,
vaig dir-li, «mestre, jo et demane i
redemane, i més de mil vegades, que no
et negues que esperem un moment fins
que vinga ací la flama cornuda; mira
que ja, de tant desig, m’hi incline!» I ell
a mi: «El teu prec és ben digne de
lloança, i per això l’accepte; però
procura retenir la llengua. Deixa’m
parlar a mi, que jo he comprès el que
tu vols; i ells, com que van ser grecs, potser
no es dignarien d’escoltar-te.»[7] Quan
arribà la flama en aquell punt on al
guia li semblà temps i lloc, vaig
escoltar com els parlava així: «Vosaltres,
que sou dos dins d’un sol foc, si em
vau trobar mèrit quan era viu, si en
mi vau trobar mèrit, molt o poc, quan,
al món, vaig escriure els meus alts versos, no us
mogueu; i que un de vosaltres diga on
se’n va anar a perdre’s i a morir.» La
banya més gran de la flama antiga començà
a vacil·lar, tot murmurant, com un
foc quan és envestit pel vent; i
després, agitant l’extrem més alt com si
fos una llengua que parlava, llançà
fora una veu, i digué: «Quan vaig
deixar Circe, que em va retenir més
d’un any per allà prop de Gaeta, abans
que Eneas li donés el nom,[8] ni la
dolçor del fill, ni la pietat pel
meu vell pare, ni l’amor degut, que
hauria fet Penèlope contenta, no van
poder vèncer en mi l’ardor que
tenia de fer-me expert del món i dels
vicis i valors dels humans; i vaig
entrar en l’alta mar oberta sol
amb la nau i aquella companyia petita
que mai no m’havia deixat. Vaig
veure els dos litorals fins a Espanya, fins
al Marroc i a l’illa de Sardenya, i les
altres que banya aquesta mar. Jo i
els companys érem ja vells i lents quan
arribàrem a aquell pas estret on
Hèrcules deixà els seus dos senyals a fi
que els homes no vagen més lluny; a mà
dreta vàrem deixar Sevilla, i a
l’altra mà havíem deixat Ceuta. ‘Oh
germans’, els vaig dir, ‘que per cent mil perills
heu arribat a l’occident, a
aquesta breu vigília dels sentits que
encara ens queda per aprofitar no li
vulgueu negar l’experiència del
món sense habitants, seguint el sol. Recordeu-vos
de la vostra llavor: no vau
ser fets per viure com les bèsties, sinó
adquirint virtut i coneixença.’ Vaig
donar als companys tan gran desig de fer
camí, amb aquest petit discurs, que a
penes si els podia retenir; i, amb
la popa girada a l’orient, dels
rems vam fer ales per a un vol boig, sempre
guanyant camí cap a l’esquerra. A la
nit veia totes les estrelles de
l’altre pol, i el nostre era tan baix que no
s’alçava ja del sòl del mar.[9]
Cinc
vegades s’encengué i s’apagà la
llum que es veu per sota de la lluna després
de travessar el pas terrible,[10] quan
va sorgir una muntanya, bruna per la
distància, i em semblà tan alta com no
n’havia vista mai cap altra. La
nostra joia aviat es tornà plor: de la
nova terra nasqué un gran vent que va
envestir el vaixell per davant. El féu
girar tres voltes amb les aigües; a la
quarta, la popa es va aixecar i la
proa baixà, com volgué un altre,[11] fins
que damunt nostre es tancà la mar». [Notes
al cant XXVI] [1] 9:
La invectiva contra Florència es completa amb un somni o profecia de futures
desgràcies, provocades en gran part per l’odi de les petites ciutats de Toscana
—Prato, per exemple— contra el domini florentí. [text >] [2]
24: El poeta, davant del record dels horrors que va contemplar i que encara
lamenta, no vol anar més lluny del que la prudència recomana. Perquè el talent,
si no el guia la virtut, pot fer perdre aquell bé més alt que ens ha estat
destinat: el coneixement suprem, la salvació. [text >] [3]
28: En un món sense rellotges ni calendaris, les precisions temporals de caire
naturalista havien de ser molt més normals que ara: som a l’estiu, quan veiem
més hores la cara del sol; i a poqueta nit, quan se’n van les mosques i vénen
els mosquits. [text >] [4]
35: En el relat bíblic (Llibre dels Reis), el profeta Eliseu és insultat
per dos infants i, per castigar-los, apareixen dos óssos que destrossen els
ofensors. Després, el mateix Eliseu contempla la pujada d’Elies al cel en el
carro de foc. [text >] [5]
54: Etèocles i Polinices, els dos germans enfrontats en el setge mític de
Tebes, van ser cremats en la mateixa pira (segons una versió de la llegenda), i
la flama es va dividir per indicar la feroç enemistat entre els dos morts. [text >] [6] 63ss:
Ulisses i Diomedes, dos dels cabdills grecs en la guerra de Troia, formaven
part dels qui s’amagaren en el cavall famós. I el cavall, provocant la derrota
final dels troians, va ser causa de la fugida d’Eneas fins a Itàlia, on fundà
l’estirp dels romans. Deidarnia era filla del rei Licomedes, en la cort del
qual residia Aquil·les, fins que Ulisses, per incitar-lo a la guerra, s’hi
presentà com a mercader i ensenyà unes armes que van moure l’instint guerrer de
l’heroi: aquesta astúcia, que finalment provocaria la mort d’Aquil·les, és la
causa del plany de Deidamia. El Pal·ladi era una estàtua de Pal·las Atena,
conservada a Troia com a protectora de la ciutat, i que va ser robada
sacrílegament pels grecs. [text
>] [7]
75: Referència a la fama dels grecs com a gent superba. I també a la «mediació»
de Virgili entre Dante i el món hel·lènic. [text >] [8]
93: En l’Odissea, la deessa-maga Circe (que habitava en el promotori de Monte
Circello, al nord de Nàpols) transforma els companys d’Ulisses en porcs i reté
l’heroi al seu costat. La ciutat de Gaeta, segons aquests versos, va rebre el
nom de Caieta, la dida d’Eneas. [text >] [9]
129: A l’hemisferi sud, les estrelles del nord a penes són visibles sobre la
línia de l’horitzó de mar. [text >] [10]
132: Han passat cinc períodes lunars, prop de cinc mesos de navegació, quan
Ulisses veu de lluny la muntanya del Purgatori —on ja no podrà arribar—
emergint immensa enmig de l’oceà. [text >] [11]
141: El naufragi final es produeix per decisió d’«un altre», és a dir per
designi diví. Aquest «altre», doncs, no permetrà que la gosadia d’Ulisses
arribe fins als límits últims del món. Però l’heroi ja ha vist. [text >]
|
||||||||
 Tornar a la pàgina anterior | Pujar  |
