|
|
|
Hèrcules i Leopold Bloom passejant per València Joan Josep Isern
Un dia de finals de setembre de 1989, a punt per a la seva presentació durant la setmana dels Premis Octubre de
València, sortia de la impremta la primera edició d’Els treballs perduts. El seu autor, Joan
Francesc Mira, ja era aleshores un escriptor reconegut amb uns quants títols
destacats en la seva bibliografia. Tot i això, ningú no es devia imaginar que
aquell llibre de cobertes vermelloses amb la imatge d’una gallina i d’un
segment circular que tant podia representar un sol naixent com el sucós rovell
d’un ou ferrat —símbols tots plegats que remetien perfectament a la filosofia
del text— seria acollit per una bona part de la crítica com una de les
novel·les en llengua catalana més importants publicades a casa nostra després
de la guerra civil. Fins aquell moment, l’obra de
Mira (València, 1939) s’havia anat descabdellant per una doble via: la reflexió i la ficció. En
el primer d’aquests apartats destaquen el seu llibre d’estrena —Un estudi d’antropologia social al País Valencià (1974)—, el recull d’articles Punt de mira (1987) i la polèmica Crítica de la nació pura (1984), guanyadora del premi d’assaig Joan Fuster
i de dos premis de la crítica l’any següent: el Serra d’Or i la Lletra d’Or. En
l’àmbit de la ficció l’estrena de Joan F. Mira es va produir també el 1974 amb El bou de foc, una novel·la que va impressionar molt gratament el jurat del premi Josep
Pla. Tant, que tot i anar signada per un autor pràcticament desconegut, va ser
declarada finalista darrere d’un guanyador de luxe: Llorenç Villalonga, amb Andrea Victrix. Després encara vindrien tres llibres més: els deu contes d’Els cucs de seda (1975), premi Andròmina de narrativa, i les novel·les El desig dels dies (1981) i Viatge al final del fred (1983). Què ens vol explicar l’autor a Els treballs perduts? Com se situa aquesta
novel·la en el conjunt de l’obra de Joan F. Mira? I, sobretot, llegida en aquests moments —és a dir, setze anys després
de la seva publicació i després de molts anys allunyada dels circuits
comercials—, quines són les claus que atorguen aquest rang d’obra mestra a Els treballs perduts? Comencem, doncs, fent una breu
sinopsi de l’argument: Jesús Oliver, el protagonista d’Els treballs perduts, és un bibliotecari de
quaranta anys que un bon dia, assabentat de la mort del seu avi, decideix
abandonar casa, feina i muller per anar a viure al vell palau familiar que
ocupava fins aleshores el difunt, un casalot en precàries condicions situat a
la plaça del Correu Vell, en el cor del barri antic de València. La seva
intenció és molt clara: retirar-se del món i bastir enmig d’aquelles venerables
parets una magna biblioteca de cent quaranta-quatre mil volums que aplegarà
totes les branques del coneixement humà. Al llarg dels dotze capítols d’Els treballs perduts assistirem, doncs, a la
pugna de Jesús amb la seva família. Ell, a una banda de la trinxera,
escorcollant les llibreries de vell a la percaça d’obres per al seu projecte,
emparaulant paletes i fusters per consolidar l’estructura de l’edifici i
buscant influències, avals i documents que li permetin tirar endavant sense
entrebancs el seu somni. I, a l’altra banda, tota la seva parentela entestada a
tancar-lo per boig i a lliurar l’edifici a les mans dels especuladors
immobiliaris. Una pugna, al capdavall, entre l’esperit i la matèria molt
característica de l’obra de Joan F. Mira. La trilogia de València Els treballs perduts és la primera fita d’un
projecte literari ambiciós i de llarg abast. Un projecte, val a dir, molt en
l’estil del que porta al cap Jesús Oliver: escriure una trilogia amb voluntat
de retratar aquest espècimen tan complex i fascinant que és l’ésser humà i
ambientada en un escenari molt concret, la ciutat de València. Un projecte de clares
reminiscències joycianes —un referent que ja es detectava en el rerefons dels primers llibres de
Mira i que en aquesta novel·la passa a un primer pla molt evident— que es
desenvolupa al voltant de diversos eixos: la referència a un mite universal,
la forta presència d’un substrat filosòfic, l’ambientació en unes zones
concretes de la ciutat de València i un protagonista principal revestit amb els
atributs dels herois clàssics. Es tracta del que es coneix com una “construcció
amb constricció”. És a dir, un projecte en el qual l’ autor se sotmet a unes
normes que ell mateix s’imposa no pas com un engavanyament o com un mer joc pel
gust de jugar, sinó com un estímul a la creativitat i com un recurs expressiu
que potencia el discurs de la narració i la fa avançar amb força. Fins al moment present, d’aquesta
trilogia coneixem dos llibres: el que ara ens ocupa i Purgatori (2003), guanyador del premi
Sant Jordi de novel·la i del premi de la Crítica Catalana. De la novel·la que
tancarà el cicle, l’únic que es pot dir és que l’autor fa temps que hi treballa,
tot i que, si tenim en compte el temps transcorregut entre els dos primers
títols —catorze anys— podem suposar que n’hi ha encara per a una bona estona.
Tot i això, Joan F. Mira no s’ha amagat a l’hora de donar algunes pistes sobre
aquest llibre encara en fase de gestació, prou pistes per poder establir un
inventari dels eixos comuns a la trilogia a què feia referència en el paràgraf
anterior. Així, els mites referencials d’Els treballs perduts són els dotze treballs
d’Hèrcules, el substrat filosòfic és el paganisme hel·lènic, la zona de
València on es concentra l’acció és la de dintre muralles amb un referent
concret a cada capítol que el relaciona amb cadascuna de les dotze parròquies
d’intramurs i el nom del protagonista és Jesús Oliver Generós. No fóra just,
però, tancar aquest paràgraf sense fer esment a una altra referència també molt
present a la novel·la: l’Ulisses, de James Joyce, amb les mítiques passejades per Dublín de Leopold Bloom el dia
16 de juny de 1904, justament la mateixa data —vuitanta anys més tard— triada
per Joan F. Mira per al capítol final de la seva epopeia valenciana. Quant a Purgatori, la font d’inspiració és ben
evident: la Divina Comèdia del Dant; el referent filosòfic és el cristianisme, la zona de València és
el primer cercle fora muralles —és a dir, l’urbs burgesa, molt relacionada amb
l’entorn familiar del protagonista— i el nom del personatge principal és
Salvador Donat. De la tercera novel·la podem dir, amb totes les cauteles
pròpies del cas, que girarà al voltant del mite de Faust, que estarà ambientada
en els barris perifèrics de la ciutat, que el referent filosòfic serà la
Il·lustració, la ciència i la modernitat... i que el protagonista que clourà
el cicle, transitat prèviament per un Jesús i un Salvador, portarà el nom de
Manuel. Quan Hèrcules és valencià i fa de bibliotecari La mitologia ens diu que Hèrcules (Hèracles per als grecs) pertany a la
categoria dels mites solars. Cada un dels seus dotze treballs està relacionat
amb un signe del zodíac a través del qual l’heroi surt victoriós de les proves
que ha d’afrontar. Aquesta referència solar —que ja apareixia, com s’ha dit, en
la coberta de l’edició inicial— la trobem també en la frase que obre el llibre
—“El sol, hem de suposar, ja es devia poder veure...”— i ens acompanya fins a
l’últim capítol, en el qual precisament el poder calorífic dels raigs solars
amplificats pel cul d’una ampolla de vidre es transforma en un foc devastador.
Aquesta simbiosi entre sol i foc —tan valenciana, al capdavall— queda perfectament
expressada en l’inici del penúltim paràgraf del llibre: “Si la ratlla de llum
blanca que entra per l’escletxa del finestró entretancat és llum de sol o llum
de foc ¿qui podria dir-ho des d’un llit amb dosser, gitat en la penombra?” Com és habitual en altres mites
d’origen solar (com Jesús de Natzaret o el Rei Artús), Amfitrió, el pare
diguem-ne oficial d’Hèrcules (o Sant Josep o el Duc de Cornwall en els altres
dos casos) és substituït en l’acte de la concepció del fill per un altre
personatge de rang superior (Zeus en el cas d’Hèrcules i l’Esperit Sant o Uther
Pandragon en els altres dos). Així doncs, en el transcurs de la novel·la
sabrem que en el naixement de Jesús Oliver el paper d’Amfitrió correspon al seu
pare, que està lluitant a la División Azul, i el de Zeus a l’avi, don Manuel,
el propietari difunt del palau que ocupa Jesús i veritable amo i senyor de la
nissaga familiar dels Oliver. Hèrcules és condemnat pels déus a
complir dotze treballs o proves com a expiació per haver matat els seus propis
fills en un accés d’ofuscació mental. Paral·lelament sabrem que en un passat
indefinit, un descuit de Jesús Oliver, obnubilat per la possessió d’un llibre
fins aleshores desconegut de Francesc Eiximenis, provoca un incendi en el seu
cotxe que posa fi tràgicament a la vida dels seus dos fills. Com el seu heroic
model, Jesús Oliver consagra la seva existència a la missió de posar ordre en
un món que ha perdut el senderi, a conservar els vestigis de la raó en un
entorn presidit per la irracionalitat, a donar sentit a un temps sense memòria
que menysté, quan no l’ignora olímpicament, tot allò que no compleix una
funcionalitat immediata, i a reivindicar els racons antics d’una ciutat en
perill de desaparició, ja sigui pel picot, per la decrepitud dels seus edificis
o per la cobdícia dels seus habitants. I aquesta tasca indubtablement pròpia
d’herois Joan F. Mira la situa en un espai físic concret —la València de
dintre muralles i les seves dotze parròquies—, considerat com una al·legoria de
l’univers, i estructura el seu relat en dotze capítols, corresponents a cada un
dels treballs herculis i desenvolupats en dotze dies consecutius: del 5 al 16
de juny de 1984. El mite capítol a capítol Sense aprofundir en els detalls per no desvelar al lector la trama de la
novel·la farem ara un repàs dels dotze capítols d’Els treballs perduts per explicar les claus
d’aquest encisador joc de referències que ha bastit Joan F. Mira. Capítol primer: dimarts, 5 de juny de 1984 EL LLEÓ NEMEU: Hèrcules mata el lleó Nemeu després d’introduir-se en la seva cova. Un
cop morta la bèstia, l’heroi es revesteix amb la pell. En aquest capítol les referències
a la figura del lleó les trobem en l’escut de la bandera que Jesús planta a la
torre del palau dels Oliver, en el puny del bastó que agafa quan surt a
passejar i en la catifa que hi ha sota l’escrivania de l’avi, a la qual
s’acosta arrossegant-se per terra i que acaba posant-se damunt del cap a tall
de trofeu. Església visitada: la parròquia
del Carme. Capítol segon: dimecres, 6 de juny de 1984 L’HIDRA DE LERNA: Hèrcules mata l’Hidra de Lema tallant-li els seus set caps amb l’ajuda de
Iolau, el seu nebot. Amb l’ajuda del seu nebot Julià
Jesús Oliver, armat amb una espasa que treu d’una armadura vella, expulsa set
presumptes compradors del palau que hi han acudit atrets pel reclam d’un anunci
als diaris que ha publicat la seva família. Església visitada: la parròquia
de Sant Tomàs i Sant Felip Neri. Capítol tercer: dijous, 7 de juny de 1984 EL SENGLAR DE L’HERIMANT: Hèrcules ha de capturar viu un porc de gegantines dimensions que vivia en
els boscos d’Erimant. Les referències d’aquest capítol
es centren en la visita que Jesús Oliver fa al palau del marquès de Vilaragut,
un edifici caracteritzat per la seva extrema deixadesa i brutícia. El marquès
és descrit en repetides ocasions com un home d’hàbits grollers i d’aspecte
porcí. En aquest capítol, com en alguns
altres que veurem més endavant, Joan F. Mira dóna protagonisme especial a un dels sentits corporals, en aquest cas
l’olfacte. Val la pena aturar-se en les descripcions olfactives d’una botiga
d’animals, en la visita al mercat i en la confecció d’una casolana sopa de
peix. Església visitada: Sant Joan. Capítol quart: divendres, 8 de juny de 1984 LA CÉRVOLA DE CERINEA: Per capturar viva la cérvola, que era un animal sagrat, Hèrcules emprèn
una persecució que dura dia i nit fins que l’animal té set i s’atura a beure en
el riu Ladó. Jesús Oliver segueix pel carrer
una dona, que ja ha aparegut en el capítol inicial, fins que s’atura a beure en
una orxateria. A causa d’un desajustament intestinal es veu forçat a haver
d’interrompre el seguiment. Aquest és el capítol del sentit
del gust, més concretament del menjar. Hi trobem l’elaboració d’un ou ferrat,
una impagable visita de Jesús a un Burger i acabem coneixent amb tot detall els
estralls que provoca en el seu cos una inoportuna diarrea. Església visitada: Congregació de
la Companyia de Jesús. Capítol cinquè: dissabte, 9 de juny de 1984 ELS OCELLS DE L’ESTIMFAL: Hèrcules expulsa del llac Estimfal uns monstres en forma d’ocell que atacaven els homes. Jesús rememora una cacera d’ànecs
de la seva infantesa amb el seu avi a l’Albufera. Abillat amb un bastó amb puny
que representa el cap d’un ànec, visita l’Ajuntament, on assisteix a una sessió
plenària de la corporació. La descripció de tota l’escena en el saló de plens
remet contínuament a la imatge d’un llac en el qual els regidors s’expressen
sorollosament com si fossin ànecs. Aquest és el capítol del sentit
del tacte. S’inicia amb una descripció de les diverses rugositats de les
parets del trajecte que fa Jesús camí de l’Ajuntament. També es descriuen
tàctilment les columnes de l’edifici municipal i la textura del llençol amb què
es cobreix per fer la migdiada. Església visitada: Santa
Caterina. Capítol sisè: diumenge, 10 de juny de 1984 LA NETEJA DELS ESTABLES D’AUGIAS: Els estables d’Augias eren coberts per una capa de fems que ocasionava
grans infeccions per tota la contrada. Ajudat pel seu nebot Iolau, Hèrcules
enderroca dues parets i desvia el curs de dos rius que s’emporten tota la
brutícia acumulada. Jesús vol netejar les golfes del
palau, que són plenes de brutícia i d’andròmines fora d’ús. La teulada, a més,
és plena de goteres que fan encara més difícil la missió. Julià és present a la
casa tot i que no intervé en l’acció. Es fa l’adormit. Més tard, en una cafeteria,
Jesús Oliver assisteix a un sorprenent diàleg sobre els avenços de la tecnologia
entre els membres de la brigada municipal de la neteja nocturna. Església visitada: Sant Esteve. Capítol setè: dilluns, 11 de juny de 1984 EL BRAU CRETENC: Posidó fa enfollir un brau que el rei cretenc Minos li havia promès de
sacrificar en honor seu. Hèrcules ha de capturar-lo per evitar que faci més
estralls. Les referències al mite, en
aquest capítol, les trobem en la testa dissecada d’un toro en una barberia i
en la descripció, plena d’imatges del món de la tauromàquia, d’una discussió
entre Jesús i un carnisser, client de la mateixa barberia. També hi ha una
referència a Nova York com a ciutat laberint similar al cretenc. Església visitada: Sant Nicolau. Capítol vuitè: dimarts, 12 de juny de 1984 LES EUGUES DE DIOMEDES: La missió d’Hèrcules és capturar les quatre eugues del rei Diomedes que
s’alimentaven de carn humana. Jesús Oliver, proveït amb un
bastó de puny en forma de cap de cavall, passeja de nit pel barri de les
prostitutes. Les quatre eugues del mite es corresponen amb la presència de
quatre transvestits que ocuparan durant un bon nombre de pàgines les cabòries
del nostre heroi. Aquest és el capítol del sentit
de l’oïda. Per travessar el carrer principal del barri, Jesús Oliver simula
que és cec. Assistim així a una descripció auditiva dels ambients de la vida brava valenciana amb el rerefons dels sorolls de
les màquines que enderroquen els vells palaus de la zona. Església visitada: Sant Josep de
Calassanç. Capítol novè: dimecres, 13 de juny de 1984 EL CINYELL D’HIPÒLITA: Hèrcules ha de prendre el cinyell d’Hipòlita, la reina de les amazones.
Aquestes guerreres es tallaven un pit perquè no els impedís el moviment de tensar
la corda de l’arc. Jesús Oliver assisteix impassible
a la baralla entre la seva cosina Ofèlia, abillada amb un cinyell de cuir
trenat, i Verònica, la mare d’Ofèlia. La disputa s’acaba amb la revelació de la
paternitat real del protagonista. En una posterior escena de seducció, amb
tints sadomasoquistes, entre Ofèlia i Jesús, la dona deixa al descobert un
dels seus pits. Església visitada: Sant Martí. Capítol desè: dijous, 14 de juny de 1984 EL BESTIAR DE GERION: Hèrcules ha d’anar a l’illa d’Eriteia, situada en l’extrem occident, per
robar els bous de Gerion que eren custodiats pel pastor Euritió i el seu gos
Ortre. Per travessar l’oceà, l’heroi utilitza la Copa d’Or del Sol. De
tornada, en passar per l’estret de Gibraltar, Hèrcules deixa com a testimoni
dues columnes després de lluitar contra un gran nombre d’assaltants que
pretenien robar-li els trofeus obtinguts. En aquest capítol es produeix
l’únic desplaçament de Jesús Oliver fora del perímetre de les antigues muralles
de València, en decidir-se a visitar el notari que té el testament de l’avi i
que viu en el barri marítim. Tot el relat és ple de referències al camí del sol
pel cel, a la geografia mediterrània i als quatre punts cardinals. L’oficial de
notari que el rep és descrit com un gos de vigilància amb caràcter esquerp i
agressiu. El notari dóna a Jesús dues caixes de monedes d’or gravades amb
referències a una tauromàquia de Marià Benlliure. Tot el camí de retorn és
marcat per la por de ser assaltat i robat. En creuar el Pont Reial se’ns
descriuen les columnes dedicades als sants Vicents Ferrer i Màrtir. Aquest capítol és presidit pels
desplaçaments dels personatges i les referències als mitjans de transport.
Jesús agafa un autobús, Julià viatja amb avió a Eivissa, es visita la sala de
carrosses del palau dels Marquesos de Dosaigües i el capítol s’acaba amb una
trompada del protagonista amb un cotxe. Església visitada: Sant Andreu. Capítol onzè: divendres, 15 de juny de 1984 EL CA CÈRBER: El ca Cèrber era un animal de tres caps que guardava la porta del regne
dels morts. Hèrcules té l’ordre d’emportar-se’l sense fer ús de la violència. La mort és la protagonista
principal d’aquest capítol. Més concretament la del llibreter Mateu Macià, amb
la consegüent visita de Jesús i del seu amic Fèlix el cec a la funerària, a la
porta de la qual trobaran un gos que seguirà dòcilment Jesús. Cal remarcar la
referència al riu que separa el món dels vius i el dels morts simbolitzat en la
novel·la per una carrer inundat a causa d’una canonada que s’ha rebentat. Església visitada: el Patriarca. Capítol dotzè: divendres, 16 de juny de 1984 EL JARDÍ DE LES HESPÈRIDES: Hèrcules ha de fer el seu darrer desplaçament; aquesta vegada la missió
el durà al llunyà país dels Hiperboris per buscar les pomes d’or. En aquest capítol les referències
al jardí interior del palau dels Oliver són contínues mentre el protagonista
fa el seu últim passeig per la ciutat vella recorrent en aquesta ocasió, i a
tall de resum, tot el perímetre circular de l’antiga muralla. El sol,
al·legoria d’una poma d’or, i un vidre d’augment precipitaran el final dels
treballs de Jesús Oliver. Uns treballs que, ara sí, esdevindran dramàticament
perduts. Església visitada: també a tall
de compendi i resum, la Seu. Com un Joyce a la valenciana A part del mite clàssic detallat en la secció anterior, les referències a
un altre mite més proper en la cronologia —l’Ulisses de James Joyce— són també habituals al llarg de tot el llibre. Ja sigui per
l’ús sovintejat de la tècnica del monòleg interior o pels detallats passeigs
de Jesús Oliver pel barri que, com en el cas de Leopold Bloom, permetrien
dibuixar un plànol perfectament detallat de botigues, plaques de carrer,
detalls arquitectònics, esglésies, bancs, palaus i edificis singulars que
reproduiria fidelment el barri antic de València i les seves parròquies de fa
un quart de segle, un barri ideal que cada dia que passa pertany més al record
que a la realitat del present. Tanmateix, és en el darrer capítol on Joan F.
Mira fa més evident el seu particular homenatge a l’autor d’Ulisses. I ho fa per mitjà de dos
detalls. El primer és, com ja s’ha dit més amunt, la tria del dia 16 de juny
—el famós Bloomsday— com a data final de l’acció. El segon és la utilització
per al començament del darrer capítol de les mateixes paraules amb què Joyce
inicia el no menys famós monòleg ensonyat de la senyora Molly Bloom: “Sí
perquè ell no havia fet mai una cosa com això de demanar que li portaren
l’esmorzar al llit...” “Sobren quioscos i falten hemeroteques” Els herois de Joan F. Mira —i de
manera molt especial els de les dues novel·les que coneixem del cicle sobre
València— són personatges descol·locats, desorientats fins i tot, que se
situen voluntàriament en la perifèria de la societat. Individus que potser en
algun moment s’han plantejat salvar el món però que, posats a fer, han arribat
a un punt que en tenen ben bé prou mirant de salvar-se ells mateixos. Són individus
obsedits per trobar un bri d’ordre racional enmig del caos que els envolta, per
això Jesús Oliver aspira a condensar la saviesa de l’espècie humana en un
esquema perfectament cartesià presidit per l’ordre, el càlcul i l’establiment
de classes, sèries i categories. Són gent nostàlgica, capaç d’etzibar
sentències com: “sobren quioscos, falten hemeroteques”, o de transmetre tot el
seu significat a una frase en aparença tan banal com “abans plovia més que
ara”.
Entrin en el microcosmos que Joan
F. Mira ens proposa en aquest esplèndid llibre. Deixin-se arrossegar per la
cadència del seu llenguatge fluent i continuat com els rius del pensament, per
la riquesa de les seves imatges, per la precisió de les seves paraules. Els treballs perduts pertany a una categoria
de grans llibres que sorgeixen molt de tant en tant. Aquí i arreu. A setze anys
de la seva primera publicació i després d’uns quants fora de circulació
poder-lo llegir ara novament és, senzillament, un plaer. Una festa per a la
intel·ligència. Juliol 2005 |
|||
 Tornar a la pàgina anterior | Pujar  |
