|
|
|
Sobre ídols i tribus (1999) [1] Introducció [3] De la identitat de
l’escriptor [4] Taula [1] Introducció Amb el pas dels anys, i amb l’acumulació
dels papers escrits i publicats, hom s’adona que allò que va escrivint comença
a girar permanentment a l’entorn d’alguns temes que, en el fons, ja són
variacions sobre motius repetits o equivalents: la vida dels humans en societat
—que és l’única vida humana—, els fets de la cultura que donen contingut o
substància a aquesta vida, les societats mateixes o pobles o nacions, el temps
que ens ha tocat de viure singularment o en comú, i coses d’aquest estil.
Revise títols i capítols de papers meus passats, llibres o articles, i constate
que en efecte és així. La conclusió, no sé si provisional, és que segurament no
podia ser d’una altra manera: almenys, és clar, no podia ser-ho per a mi.
Potser perquè la meua condició d’antropòleg actiu o contemplatiu, de ciutadà
implicat en la vida de la pólis, de practicant dels clàssics
grecs, de redactor més o menys professional d’opinions publicades, i finalment
de narrador o novel·lista, no em permet escapar-me cap a elucubracions més
subtils, més variades o més originals. És una condició complexa i assumida, que
em deixa poc espai per a ocupar-me de temes més eteris i potser més atractius o
més ornamentals. Els temes d’aquest volum, doncs, són en
part continuació de qüestions que ja he tractat en altres llocs, en part
variacions noves sobre antigues qüestions, i fins i tot els que semblen més
nous, no ho són tant. Espere, amb això, animar el lector més que
descoratjar-lo: com les quatre històries repetides que, segons Borges, hi ha en
el fons de tota la narrativa universal, les qüestions que ens importen també
són limitades en nombre, i només les aclarim, a poc a poc, si ens hi aturem una
vegada i una altra. De manera que, si la narració d’històries i l’elaboració
d’assaigs tenen algun punt en comú, aquesta necessitat de tornar i tornar a
llocs ja visitats en seria un de ben explicable. Pretendre ser el primer que
tracta un tema o que conta una història, és una simple mostra d’ignorància: el
món és molt antic. Joan F. Mira Castelló, juliol de 1999 [2] Del present al futur (fragment de «Sobre el futur de les
nacions») No veig, en efecte, que, fins on
l’observació el fa previsible, el futur ens reserve canvis substancials en
aquest camp, que és el camp de les coses reals. Els jocs d’idees, la
terminologia com a ideologia, la fabulació semàntica, el lluïment i
l’esplendor de l’abstracció desencarnada, m’interessen cada vegada menys, i en
tot cas només com a entreteniment i distracció. He escoltat i he llegit massa
discursos i especulacions que coincideixen a lamentar una mena de maldat
intrínseca de qualsevol nacionalisme, cosa que implica una curiosa
posició mental negativa sobre el mateix fet nacional, com si fóra una mena de
xarampió de la humanitat, una desgràcia històrica, una plaga, i en tot cas un
arcaisme a extingir. Estranya posició ideològica que pretén passar sovint per
progressista o liberal, mentre vol ignorar que ja fa temps que les societats
humanes organitzen el progrés i la llibertat dins d’uns espais que anomenen
nacions, i que no semblen disposades a organitzar-lo de cap altra manera. I
que qui no disposa d’aquest espai, o no de manera suficient i satisfactòria,
difícilment pot trobar-se còmode entre tants altres que sí que en disposen plenament.
Perquè afirmar que la «vida en nació» és la forma, l’espai i el marc que
defineix la vida moderna en societat no és cap «nacionalisme» de perillosa
espècie doctrinal, no és una posició o preferència ideològica: és una
constatació. I ho és també l’afirmació que els processos del temps present
semblen més aviat dirigits a reforçar que no a afeblir aquest marc, i a
convertir la «vida en nació» en el factor universal i comú d’una etapa
històrica de final probablement encara remot. Pensar, per tant, que els
«problemes nacionals» són cosa superada i arcaica —a l’Europa de l’est o de
l’oest, a l’Àsia o en qualsevol part del món—, que són qüestions marginals
sense interès pràctic ni teòric, equival simplement a navegar pel món de les
idees volàtils i sense pes. O pensar —pensar poc, en realitat— amb una molt
interessada mala fe. Ignorar o menysprear determinats aspectes
i dimensions de la realitat, quan aquesta realitat no encaixa en els models conceptuals
previs, és una vella pràctica, i no precisament democràtica. És un hàbit mental
que ja ve de Plató, passa per Marx i arriba igualment als sociòlegs de l’escola
de Frankfurt i als economistes de l’escola de Chicago. És interessant, d’altra
banda, el fet que les dues grans ideologies dites «de la modernitat», el
socialisme més o menys marxista i el liberalisme més o menys democràtic,
pretenguen ser totes dues ideologies de la racionalitat econòmica, o més
encara: ideologies per a les quals tot és reductible al model
economicista, siga el mercat o siga la planificació. De la mateixa manera,
durant molt de temps l’única història «moderna» i acadèmicament respectada era
la història econòmica o els seus derivats més o menys socials. D’ací a la
irresponsable pretensió d’explicar les nacions amb, des de i sobre l’economia i
els mercats, el pas era ben fàcil: només calia posar-se les ulleres de vidre
blau, per a afirmar que tot és de color blau. Més d’un l’ha fet, aquest pas,
amb tanta convicció que després li costa recular. I d’ací, encara, la pretensió
d’aplicar el mateix mètode i model al futur: l’economia —la producció, el
capital i els mercats a escala continental i planetària— ensenyaria que les
nacions no «tenen sentit» ni espai en el futur, i sobretot, ai, les petites
nacions. Ni trobaran lloc cultural o polític, tampoc, per causa dels efectes de
l’economia global, que són la unificació global del consum i dels comportaments
(tots bevem coca-cola i ballem rock o el que corresponga), i per la unificació
dels centres de poder, siguen les empreses multinacionals, les grans borses,
la Unió Europea o el FMI. I doncs, no és això: les nacions no són
construccions folklòriques particulars que es puguen desmuntar i substituir
amb un folklore universal, ni conjunts d’obradors d’artesania que seran
anul·lats per la Nissan o la General Motors, ni simples estructures de poder
local que s’esvaeixen (de fet, passa el contrari) davant del GATT o dels
euròcrates de Brussel·les. Són una altra cosa: són l’hàbitat propi de les
societats modernes dins un hàbitat universal compartit, o més exactament la
forma moderna d’habitar el món, i això és inescapable. Almenys, fins que no
s’invente una altra forma d’estar en el món, substitutòria d’aquesta i
igualment universal. Però no veig que tal invent estiga en marxa. No veig
enlloc senyals que estiga pròxima l’aparició d’àmbits d’identitat, de
construccions imaginàries, d’espais de comunicació, d’espais de creació i
difusió de la cultura, i d’espais morals, equivalents i substituts dels
que ara són percebuts com a nacionals: complementaris i d’un altre ordre, sí,
però substituts i equivalents, no. No d’allò que ara en diem nacions:
nacions-estat, o nacions que volen disposar d’un marc suficient —subestatal o
quasi-estatal— de definició, cohesió i reconeixement com a tals nacions; i
precisament amb aquest nom, nacions, o amb la seua traducció més
aproximada. Segurament perquè les nacions, ara com ara i per molt de temps,
satisfan de la manera més eficaç unes necessitats humanes que cap altra
construcció històrica i social no satisfà tan plenament. Una altra cosa és que
tots ens trobem, o no ens trobem, còmodes, reposats i pacífics, en la nació o
el tros de nació que ens ha tocat. I que aquesta nació, mapa, frontera, i
estat, siguen un espai estable o inestable, fet o a mig fer, tranquil o
conflictiu, assumit o disputat. Supose que són més feliços els qui tenen la
nació en pau —si més no perquè tenen un problema menys—, però potser a
nosaltres no ens ha tocat aquesta felicitat. Ens queda el deure, o la passió,
de continuar buscant-la. I si, per aquesta modesta i humaníssima pretensió, hem
d’assumir el qualificatiu de «nacionalistes» —com un retret que ens associa a
gent de la pitjor espècie—, ho acceptarem practicant alternativament el
comprensible vici de la indignació i la universal virtut de la paciència. [3] De la identitat de
l’escriptor Els qui, en algun
moment poc inspirat de la vida, hem decidit practicar aquest desagraït ofici de
l’escriptura, i practicar-lo a la manera d’un vot perpetu o d’una professió monacal sense porta d’eixida, sovint ens
trobem una miqueta perplexos davant de la contemplació
permanent a què ens obliga ja per sempre aquella decisió imprudent. Més encara si,
com és el meu cas, l’ofici de contador
d’històries i de vides alterna amb un altre (no sé si llavors serien dos
oficis, o un i mig, o dues cares del mateix) d’observador de la història i de les formes de vida de la gent.*
El nostre lloc en la tribu, si hom vol
mirar-s’ho així —«hom», ací, vol dir
simplement un mateix, l’escriptor—, pot resultar més incert que no sembla: ¿a què ens obliga, per
exemple, aquest ofici d’observar i d’escriure, quines són en últim terme les històries que contem, si sempre les mateixes o sempre diferents, i què ens mou, a fi de comptes, a la pràctica d’aquesta
ingrata professió? Anem per parts,
doncs, perquè sembla que són tres
parts diferents. O potser no tan diferents. Començaré contant una
petita història o reflexió que explica Italo Calvino, una història
seua que, quan la llegia, em feia pensar si Calvino
era també jo mateix, tan sorprenent era la coincidència en
moltes de les respostes hipotètiques a la imminent entrevista. Conta o explica que l’escriptor, a la cuina, es prepara el cafè i es diu,
en veu alta: cada dia em dic que avui ha de ser una jornada
productiva, i tots els dies passa alguna cosa que m’impedeix escriure. Avui, per exemple, han de venir a fer-me aquella entrevista, he
de preparar encara les respostes, tinc
por que la meua novel·la tampoc avui
avançarà massa. Podria començar amb
aquesta pregunta, espera Calvino, i la pregunta és del tot traïdora: ¿s’ha avorrit
mai en la seua vida? Sí, en la infantesa,
després no, això contestaríem. Cal
dir que en la infantesa és un avorriment
especial, poblat de somnis, és una mena de projecció en una altra realitat, mentre que en la vida adulta
l’avorriment està fet de repeticions, és continuar
fent alguna cosa de la qual ja no esperes cap sorpresa. Jo puc dir —no sé si
Calvino— que quan era infant i
m’avorria, llegia: per tant llegia molt, moltíssim, i això és un vici que, si no es cura, afecta l’ànima i el cos ja tots els anys de la vida. Jo
del que ara tinc por, diu ell, és de
repetir-me en el meu treball literari, per això he de trobar cada vegada algun
desafiament, he de proposar-me alguna cosa que vaja més enllà de les meues possibilitats. Efectivament,
dic jo, efectivament: el mal és que
les meues possibilitats sempre aniran més lluny en el llibre pròxim i
per tant cada llibre és com un petit fracàs
provisional. Paciència. Vejam
una altra pregunta, a partir d’una citació de Nietzsche: «Si existeix l’art, si hi ha un
acte estètic, un punt de vista
estètic, és indispensable una condició
psicològica: la frenesia». L’escriptor, mentre beu glops del cafè del desdejuni, no sap què contestar: ¿quina part
de raó ha d’haver-hi en la passió,
quan escriu? Puc contestar que no, afirma, res de frenesia: que jo sóc sempre racional en allò que escric, que tot el que faig està sotmès a la
raó, la claredat, la lògica. Pensaran,
pensa ell, que estic cec sobre mi
mateix. Jo, no Calvino, que escric amb càlcul
i premeditació, no sé si amb lògica però sí amb pretensions de claredat, pense que no estic cec; i tanmateix
sempre ha d’haver-hi el rampell, en algun
punt, un aire fred o roent que baixa del cel o puja dels abismes, trenca les raons i no se sap per
que. Ni Sòcrates sabia sempre què
buscava el seu dáimon. També
puc respondre, pensa Calvino, que escric sovint en estat de trànsit, arravatat, no sé com escric coses tan boges. Pensaran que faig comèdia.
Deixem-ho córrer per tant: ¿a qui li importa? Més val que conteste aquesta pregunta: ¿què hi pose de mi mateix, en allò que escric? A ningú li
importa, tampoc, afegiré jo ara, però més val contestar raonablement.
Calvino respondrà: hi pose la raó, la voluntat,
el gust, la cultura a què pertany. I alhora hi pose també l’inconscient, els impulsos interiors, allò que ni jo mateix puc controlar, les meues
neurosis, o siga, justament, la frenesia. I afegiré jo, no Calvino, que per als grecs homèrics el pensament no era
una freda funció del cervell sinó un
alè calent, un vapor, que es formava
en els pulmons i que eixia per la boca en
forma de llenguatge: i els pulmons es
diuen phrénes, de manera que també podem entendre la nostra
frenesia, quan escrivim, com una
passió de les entranyes, un vapor de les profunditats de l’ànima, que ja
sabem que solen ser les mateixes del cos.
Hi ha més preguntes, per exemple sobre la interpretació dels somnis, sobre Freud, autor que l’entrevistat llegeix perquè troba que també ell, Freud, és
un bon escriptor, com un autor de
novelles policíaques que es llegeixen amb
interès apassionat. Freud, afegirà no
Calvino sinó aquest intèrpret o
comentarista, no va entendre realment
Èdip ni Antígona, però té el mèrit d’haver tornat a posar en circulació els antics mites i els temes grecs
eterns que són el crim, la culpa, la mort i la passió de l’orgull, que són també, si bé es mira, el tema de tantes novelles de Simenon, per exemple, que és un dels més grans narradors del nostre
segle. Qui sap, dic ara jo mateix, si qualsevol bona novel·la, petita o gran però bona, no haurà de contenir una
dosi o pessic de policíaca, molta lògica profunda, i alguna base, o
decoració, de llegenda bíblica o de mite grec. En fi, que si no sempre sabem per què escrivim, almenys hauríem de saber sobre què ho fem, i com i en
quines condicions. Per això afirma
Calvino que les preguntes més interessants són les que parlen
sobre l’escriptura. Com aquesta que li han de fer: ¿creu que
els escriptors escriuen allò que poden i no allò
que haurien d’escriure? Podria respondre: els
escriptors escriuen el que poden. I podria afegir-hi a més a
més —Calvino, no jo— algunes consideracions
substancials: l’acte d’escriure té una funció, esdevé eficaç,
només si permet expressar la pròpia interioritat. Afirmació, afegiré jo,
que venint d’un poeta seria del tot normal, diríem que inevitable, però que
venint d’un novel·lista i contador d’històries i de faules, no deixarà de sorprendre
alguna gent. No a mi: tinc costum de
contar, quan em pregunten com escrivia la meua novel·la o no-novel·la Borja Papa, que cada matí em revestia
de capa magna o dels hàbits pontificals
corresponents, em cobria el cap amb tiara, mitra o solideu, em
despertava a la Roma renaixentista, i em posava a escriure assegurant-me abans no que el papa Alexandre Borja era
jo, sinó que jo era el papa Alexandre
Borja. I només jo mateix sé quanta
part sóc, o no sóc, del Jesús Oliver d’Els treballs perduts, que, com jo, recorre els carrers de
València i viu o vol viure en una casa habitada pels cent quaranta-quatre mil llibres, els elegits de l’Apocalipsi,
que formen la suma ordenada del coneixement
universal. En tot cas, afegirà Calvino, un escriptor pot sentir-se
obligat a escriure això o allò, però hi ha diferents tipus d’obligació. Hi ha
les constriccions literàries, com el nombre
de versos d’un sonet. Formen part de
l’estructura de l’obra, i al seu interior
la personalitat de l’escriptor es pot expressar lliurement. (Quant a mi, he de confessar que les constriccions
d’estructura me les pose abans jo
mateix: me les pose sovint ben rigoroses, com el número dotze, o com els textos o documents de Quatre
qüestions d’amor, i en el seguiment de la norma pròpia he trobat, justament, la més bella llibertat.) Hi ha
també, continua Calvino, aquelles
regles que en diríem les constriccions socials, com els deures ètics,
religiosos, filosòfics o polítics, que no
poden ser imposats directament a l’obra, han de passar a través de la
interioritat de l’escriptor. No sé quines constriccions d’aquest tipus
podia sentir Calvino com a escriptor del seu país i del seu temps, no sé quines poden sentir (¡aquells que
les senten, que no deuen ser tots!) ara mateix els escriptors alemanys,
posem per cas: no ho sé exactament, però
m’ho puc imaginar, i en alguns autors insignes,
des de Leonardo Sciascia fins a Günter Grass,
aquesta «constricció» sembla de
vegades la seua mateixa raó
d’escriure. ¿I quines són les «constriccions socials» d’un escriptor català —i més, com en el meu cas, d’un escriptor valencià— en el nostre temps?
No sabem si ens correspon expressar
aquest confús, perplex i desesperant
país en què vivim, precisament perquè
és complex i fascinantment vulgar, com els altres, o simplement perquè és el
nostre. Potser tenim el deure d’explicar alguna cosa, amb les històries
i els llibres, però ¿d’explicar què? Una
cosa és certa, en tot cas:
difícilment es pot conèixer («conèixer» no sempre és «explicar» o «explicar-se», però ja és moltíssim) un país que no produeix una narrativa suficient
que l’expressa o l’exposa, i això
només ja és prou per a confirmar, si
és que calia, quin sentit pot tenir aquesta incerta «responsabilitat» o constricció social de l’observador de fets i del contador d’històries. Si les històries contades són tan «reals» com els fets, o si
el país on passen és ell mateix una
veritat o una construcció literària,
és tota una altra qüestió. Perquè preguntaran
també, continua Calvino: ¿són mentiders els escriptors? I si no ho
són, ¿quina mena de veritat contenen? Aquesta, diu,
és una pregunta molt important. Vejam: els novel·listes conten aquella veritat
que es pot amagar en el fons de qualsevol mentida (també podran, afegiré jo, contar aquella mentida que s’amaga en tota veritat, però no sé si és
la mateixa cosa o n’és una altra). Ja
sabeu, afirma, que per a un
psicoanalista el fet que digueu una veritat o una mentida no és tan important, perquè també les mentides són interessants, eloqüents, reveladores,
tant com qualsevol suposada veritat.
Jo sent una certa desconfiança, diu,
envers l’escriptor que pretén dir tota la veritat sobre si mateix, sobre
la vida i sobre el món. M’estime més buscar aquell
punt de veritat que es troba en l’escriptor que es presenta com un mentider
desvergonyit. Quan escric una novel·la construïda sobre mistificacions literàries, diu, el que intente és trobar per aquesta via una veritat que altrament
no hauria pogut trobar. I ací el
narrador que preparava l’entrevista
matinal recorda sobretot Se una notte d’inverno
un viaggiatore, però també podria
recordar Il barone rampante o Il cavaliere inesistente, per exemple, i l’altre modest narrador que ací fa de comentarista podria pensar en Els treballs perduts seus, treballs
impossibles, en la ficció-no ficció de Quatre qüestions d’amor o en l’irreal i exacte Viatge al final del
fred, i pretendre explicar quines
veritats s’amagaven sota el vestit de
la pura construcció literària: possibles
«veritats» sobre la seua ciutat o sobre temps de la història, no sé si
equivalents o no a les que es poden expressar en un assaig sobre el poder, la
cultura o la nació. Aquestes o aquelles
veritats, però, si és que existeixen
—i sempre confiem que sí, i que seran visibles—
correspon al lector descobrir-les, si és que en té ganes o necessitat. També li preguntaran
per què no escriu poesia, i contesta, com faria jo, que en va escriure una mica de molt jove, i que tot és una qüestió de mecanismes mentals. Qui no té el do d’aquests mecanismes, com pense que és el meu cas, més val que no
s’hi esforce, perquè no farà en aquest camp res de profit. Li preguntaran si pensa que Europa està submergida per
la cultura angloamericana i
contestarà que no, que ell no ho sent així (i aquest glossador tampoc), i li
preguntaran encara més coses, perquè
un escriptor —afegiré jo— és un
individu que els entrevistadors suposen que ha de tenir resposta a
qualsevol pregunta sobre les coses humanes i
divines, i això, a més de ser del tot fals, és una injustícia grossa.
Aquestes coses pensava Italo Calvino, tot
bevent el cafè del desdejuni, un matí de 1983. A mi em van arribar
quinze anys més tard, a través de la revista
Micromega, em van fer pensar que si algun dia em feien preguntes com aquelles jo
segurament prepararia respostes molt
semblants, i alhora, tal com les
repetia i traduïa, em suggerien notes i glosses personals que poden ser oportunes o no, però són meues. Perquè segurament les preguntes i les respostes bàsiques, a un escriptor i d’un
escriptor, podrien ser gairebé sempre
les mateixes, com les històries que
contem són en el fons històries repetides; i escriure històries, encara
que siguen sempre les mateixes, pot ser una mania
racional o frenètica —o qui sap si la
mateixa passió d’escriure no deu ser una mania diabòlica, com afirma Josep
Pla—, però també pot ser, al mateix
temps, una honestíssima manera de passar la vida. ¿De què escrivim els narradors?, havia
preguntat abans, ¿de què podem escriure?, o
més exactament, ¿quines són aquelles
històries que d’una manera o d’una
altra repetim, fins i tot quan pensem inventar coses mai no dites ni escrites? Em permetran acudir ací a l’autoritat enciclopèdica i poètica de
Borges, que afirma en El oro de los tigres que les històries són
quatre, o quatre cicles. Una, diu, la més
antiga, és la d’una forta ciutat que
encerclen i defensen homes valents.
Els defensors saben que la ciutat serà lliurada al ferro i al foc i que la seua batalla és inútil: el més famós dels agressors, Aquil·les, sap que el seu destí és morir abans de la victòria. (La batalla és
inútil, afegiré jo repetint: sabem que
és inútil i hi anem, perquè sabem que
és necessària, i que la guerra de Troia, la mateixa o una altra de molt semblant, sempre tindrà lloc.)
Els segles van anar afegint elements de màgia, continua Borges: hom digué que Helena de Troia, per la qual van morir els exèrcits, era un núvol
bellíssim, una ombra; hom digué que el
gran cavall buit on s’amagaren els grecs era també una aparença. Homer no haurà estat el primer poeta que relatà la faula;
i algú, al segle XIV, va deixar
aquesta línia que roda per la memòria
del bibliotecari de Buenos Aires: The
borgh brittened and brent to
brondes and ashes, record —mal traduiré jo— de ciutats cremades
reduïdes a brases i cendra. Les
fantasies sobre el destí fatal són innombrables:
Dante Gabriel Rossetti, diu Borges, imaginaria
que la sort de Troia quedà segellada en l’instant que Paris cremà en l’amor d’Helena; Yeats elegirà l’instant en què es confonen Leda i el cigne que era un déu. La ciutat
condemnada i el destí fatal, no diu Borges però dic jo, és també la sagrada
Tebes i és Èdip, el seu rei, i encara
podríem continuar, i potser arribaríem
a València, la ciutat que crema tota cada any una nit de primavera, i que
enderroca bàrbarament els seus
propis palaus. La segona història,
que es vincula a la primera, és la història d’un retorn. El
d’Ulisses, que després de deu anys d’errar per mars perillosos
i d’aturar-se en illes d’encanteri, torna a la seua Ítaca. El de les divinitats del Nord que, una vegada destruïda la terra, la veuen sorgir
de la mar, verda i lluent, i troben perdudes
en la gespa les peces d’escacs amb què abans havien jugat. (En parlarem ara mateix, d’aquesta història que és la història de totes les històries, i
admet tots els principis però només
alguns finals.) La tercera història
és la d’una cerca, i hi podem veure (diu Borges, i jo sospitava) una variació de la forma anterior. Jasó i el Velló d’or, els trenta ocells perses
que creuen muntanyes i mars i veuen la cara del seu Déu, el Simurgh, que és cada un d’ells i tots. En el
passat, diu, tota empresa era
venturosa: algú robava, finalment,
les prohibides pomes d’or; algú, per fi, mereixia la conquista del Grial (tot i que el Grial
vertader, com vostès deuen saber, és
a la Seu de València i ja fa temps que no el vol conquistar ningú, però això és
un altre tema). Però en el nostre temps, lamenta Borges, la cerca està condemnada al fracàs: el capità Ahab
troba per fi la balena, però la
balena el desfà; els herois de James
o de Kafka només poden esperar la derrota. Som tan pobres de valor i de
fe que ja el happy-ending no és altra cosa que un afalac industrial. No podem creure en el cel, però sí en l’infern. (I
per això, afegiré jo, per aquesta variació de la fe segons el mitjà o
l’instrument, sembla que les bones pel·lícules sí que poden tenir final feliç, però les bones novelles no: i els meus
herois, lamente dir-ho, ho lamente per
ells, també busquen molt i també acaben malament.) L’última història és la del sacrifici d’un déu.
Attis, a Frigia, es mutila i es mata;
Odín sacrificat a Odín. El Mateix a
Si Mateix, penja de l’arbre nou nits senceres i és ferit de llança. Crist és crucificat pels romans. Quatre són les històries, doncs, acaba Borges: «Durante
el tiempo que nos queda, seguiremos
narrándolas, transformadas». Transformant-les
per contar-les, o mentre les contem. Continuarem
narrant-les, cadascú a la seua manera i a la manera del
seu temps, i cadascú en tindrà alguna de preferida. La meua és, o a mi em
sembla que és, sobretot una història de viatjar en cercle i
de buscar alguna cosa que no es troba, potser perquè el cercle
no té cap final. També Ulisses buscava, no el Grial ni les pomes
d’or, ni el velló màgic dels argonautes, però buscava alguna cosa igualment
valuosa: el coneixement del món, que és
alhora el coneixement de si mateix. Si ho va trobar o no —l’Odisseu d’Homer o l’Ulisses de Joyce, o l’altre Ulisses que Cervantes anomenà
Quijote—, és ja tota una altra
qüestió. Quant al final de
l’aventura, no hi ha acord entre els poetes sobre quin va ser el destí
d’Odisseu l’homèric després d’haver viatjat
tant, després de tornar a l’antiga pàtria i a la dona lleial. Dante fins i tot, en la Comèdia, recull una versió segons la
qual Ulisses mariner no torna a Ítaca
sinó que, havent navegat més enllà de les columnes d’Hèrcules, es perd en l’oceà buscant descobrir un món desconegut, buscant conèixer i sabent que això significa
la mort: quan per fi veu en l’horitzó el perfil de l’altre extrem de la terra,
un déu envia una onada que el farà
naufragar. Res, ni l’amor del fill, ni la dona ni la pàtria, «vincer poter
dentro da me l’ardore / ch’i’ebbi a divenir del mondo
esperto, / e delli vizi emani e del valore». En qualsevol cas, si tornà a casa, va
comprovar com és de complicat el final de les llargues
guerres, quedar-se sense reptes heroics, sense res més per conèixer,
sense enemics i sense més aventures en la
vida. És una constant de la història, i els americans del nord, ara mateix, estan preocupats per què s’han quedat també ells sense enemics per combatre —enemics dignes de tal nom, almenys— ni fronteres per conquistar: ni el salvatge oest, ni
l’imperi del mal, ni la lluna. Així, els grans temes que inspiren els discursos del seu president, els domèstics
camins de la glòria, són la seguretat
dels air bags, els uniformes
escolars, les deduccions fiscals o l’ús del superàvit del pressupost, coses d’aquest ordre. El president Kennedy, no fa tants anys, encara parlava de les forces del bé i del mal, de la fi apocalíptica del món, o dels grans passos que faria la humanitat navegant
per la mar desconeguda dels planetes
del cel. Ara, però, sabem que la fi del món és una cosa remota: potser ens equivoquem, però ho pensem i vivim més tranquils
(en parlarem després). Sabem també que el bé i el mal es confonen en un únic
propòsit moral: controlar el dèficit i la
inflació, assegurar els sistemes de pensions
i reformar el mercat del treball i la seguretat social, objectius admirables
però escassament heroics, i que poc eixamplaran el coneixement dels
vicis i del valor dels humans. El resultat és que, en aquests països que
en diem d’occident, l’únic horitzó comú és
mirar la televisió i procurar
administrar la hisenda. Mirant la tele contemplem com estan de malament els altres, els africans per exemple, o algun altre poble igualment dissortat, i això ens reforça encara més la necessitat
d’administrar la vida amb prudència, fonament de tota ideologia pública
i privada. No ens impulsa, certament, ni a
l’aventura ni a tornar a la mar. Potser ens avorrim amb una mala gana històrica, com l’Ulisses del poema de Tennyson, que diu: «...Com és de tediós descansar i arribar al final, com un metall que es
rovella i no brilla per l’ús» (la meua traducció de l’anglès és una mica lliure). L’Ulisses de
Tennyson és un rei sense faena ni profit, an idle king, que s’avorreix
(¡ell no és escriptor!) bevent al costat de la llar, al costat d’una dona ja no jove, i repartint lleis desiguals a una raça de gent, la pròpia, que només pensa a omplir el rebost, menjar i dormir (com ara mateix,
diríem, fan els reis presidents nostres: repartir lleis desiguals a pobles que només pensen en el rebost:
poc canvia la raça dels humans). A
aquest Ulisses li agradaria
que el cor i les forces l’acompanyaren encara en un esforç desesperat per
continuar buscant. Però sap que no pot ser,
el cor és feble, i a la gent no li interessa: ¿qui l’acompanyaria?, ¿a qui podria dir com l’Ulisses de Dante: «fatti non foste a viver come bruti /
ma per seguir virtute e conoscenza»? S’ha
acabat, doncs: ha tingut tot el que
podia desitjar, fama i aventura, els déus
l’han escoltat, ha tornat a casa, tot està segur, i s’avorreix mortalment. (No és escriptor,
recordarem amb ironia, i no llegeix). Aquest és un final
possible per a Ulisses, d’Homer o de Joyce, i per a qualsevol personatge nostre que seguisca els seus passos. Un
altre és el de l’Odisseu del poema d’Agustí Bartra, una interpretació
bellíssima. Ulisses, que és un rei rural, s’ha fet vell i està sol en un mas prop de la mar, on només se senten veus
de molts passats, criatures perdudes, els esperits, i la remor llunyana
de les ones. És a dir, les veus comunes de la vellesa, per molt que en els
textos de Bartra puguen semblar veus de
tragèdia única. I Ulisses morirà
abraçat al rem negre, que és tant com dir a la pròpia vida, i la seua ànima és
una àguila roja que s’envola, «enduta per la
darrera ràfega de vent, cap als espais
de l’infinit». De manera que, per si no ho sabíem, el destí final d’Ulisses és el mateix de tots: volar cap als
espais d’algun infinit, després d’haver passat una vida o una altra. No necessàriament heroica, com per
exemple la vida perduda del meu Jesús Oliver
de València, o la d’Ulisses Bloom ciutadà
de Dublín: no heroica segons com es mire,
o potser sí. Perquè qui sap si Leopold Bloom
no és el més gran Ulisses de tots, és a
dir, aquell que sap allò tan difícil de saber: que els homes i les coses
són com són, a Dublín o a la terra dels
feacis (els homes, les coses i Molly
Bloom, no Penèlope), i per això no necessita malsons de rei cansat ni d’heroi que es morirà de pena per culpa de la pau (com es mor el Capità Conan de
l’esplèndid film de Tavernier). És més cert encara,
tanmateix, que qualsevol Ulisses de nosaltres, si és que
tots som Ulisses d’imitació, pot fer com l’Odisseu original, el del
pare Homer: abandonar la imatge de
les funestes aventures passades, anar
fent, i anar passant la vida feliçment, si pot ser. Sense escriure, això sí, i no llegint massa, que són passions incòmodes. Ens conta Homer que els déus ordenaren a Ulisses d’agafar
el rem i caminar fins que arribara en
un lloc on ja ningú sabera què era un rem, on el confongueren amb una
pala de forn (no de vogar per la mar, doncs,
sinó de coure pa en terra ferma) o amb
una modesta ventadora per a la llar de foc. « I he de plantar llavors el rem a terra», tradueix
Carles Riba, i llavors fer les paus
amb els déus, tornar a casa i esperar
la mort. Això sembla que havia fet ja en la vellesa el viatger infatigable Josep Pla, com veurem tot seguit, però resultà que no era del tot cert:
ell tenia la infernal passió
d’escriure, a diferència d’Ulisses, i això
no permet fer la pau, ni davant de la mort. La mort, continua la
traducció de Riba, «dolça tant com es pugui
pensar, la qual ha d’occir-me aclaparat sota una vellesa ufanosa; i el poble serà feliç entorn». Segurament Homer era més savi que Tennyson, i més que Pla i que jo, i el seu Ulisses no veu el descans com una dissort sinó com la més gran fortuna
que atorguen els déus. En tot cas, els he de
confessar que no sé quina és la
moral d’aquesta història de final de viatge. Probablement perquè les grans històries, cap de les quatre grans, no tenen cap moral. Els escriptors no solem ser
aventurers i, si viatgem una mica pel món, més que pel pur plaer de viatjar
és per poder-ho escriure. De manera que, portant les coses a l’extrem, podem
imaginar que viure d’una o d’altra manera és
un accident, però que escriure —de la
manera com volem escriure— és una necessitat.
Si la vida, llavors, és un pretext per a l’escriptura, i si aquesta, en paraules de Josep Pla, és «una activitat
diabòlica i sanguinària», i un «ofici prou
desgraciat», el resultat pot arribar a ser poc saludable per a l’equilibri i el benestar de l’esperit. Tan poc
saludable com l’expressa el mateix Pla en El quadern gris: «És
objectivament desagradable no sentir cap
il·lusió —ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ser alguna cosa en la
vida—, només sentir aquesta secreta i
diabòlica mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho
sacrifico tot, a la qual probablement ho
sacrificaré tot en la vida». Els
herois d’alguna gran història vivien per al combat inescapable, vivien
per a la mort acceptada i necessària, com
una mena d’exaltats existencialistes avant la lettre, i molt abans de la teoria de Heidegger o de Sartre. Els herois d’altres històries han viscut
per al sacrifici en nom d’alguna cosa
o d’algú, per a la recerca del tresor suprem, o sobretot per fer el gran
viatge, tornar i descansar. L’heroi d’aquest
«ofici prou desgraciat», si és heroi
de veritat (condició a què arriben
molt pocs, gràcies a Déu que mira per la nostra salut i salvació), ja diu Pla que li ho sacrifica tot, i en
primer lloc l’experiència de la pròpia vida. Ja sé que aquestes exageracions, en aquests temps de comoditat com a
dret comú i de banalitat com a mercaderia,
no són precisament la moda ni l’exemple, però així és com és, o com hauria de ser. Per dissort meua, i
per falta d’oportunitat o d’insistència, només em vaig trobar
personalment amb Josep Pla dues vegades. La primera
va ser a València, quan jo no sabia encara —o ho sabia confusament, no clarament— que volia entrar en aquesta professió d’escriure, quan no gosava pensar que a la
pregunta «¿què és vostè?», jo
podria contestar «escriptor» sense un excés
de presumpció. El senyor Pla portava la boina fins a les celles, era d’hivern, em sembla, fumava sense
parar cigarrets preindustrials, i acabava d’arribar de Nova York. Va contar coses d’Amèrica —coses bones— que em varen escandalitzar considerablement, i que després he comprovat, vivint allà, que
eren certes i que eren, en efecte,
bones. La segona vegada que em vaig trobar amb Josep Pla no era ben bé ell sinó el seu cos o cadàver, a prop del qual
vaig estar el dia del seu enterrament.
Era un dia de finals d’abril, a mitja
vesprada, una hora amable i encalmada,
quan vam anar del Mas Pla a Palafrugell, si no em falla la memòria, i d’allà
cap a un petit cementeri de la parròquia de Llofriu. L’abat de Poblet
recità discretament les absoltes, i els
assistents miràvem de trobar cares conegudes, del gremi de la ploma, de
l’ofici, i en trobàvem ben poques.
Ser planista o planià encara no estava
de moda, tothom era molt modern i molt d’esquerra. Jo sóc persona d’escasses aficions funerals, m’estalvie tant com puc assistir als enterraments,
i espere que tarde encara aquell en què no podré evitar fer de protagonista. No sé per què vaig anar a
l’enterrament de Josep Pla. Potser un impuls, potser perquè vaig sentir la notícia per la ràdio del cotxe,
amb l’hora i el lloc, i vaig dir-me: si ara vaig a acompanyar el mort
després el llegiré amb més bona consciència, com si ell i jo haguérem establert
algun lligam personal en l’hora funerària. I el fet és que ha funcionat: he
llegit Pla, després, amb més gust encara que abans. Fa poc de temps, quan
feia un segle redó que va nàixer aquell home que acompanyí a
la fossa, pensava que segurament es va morir en el
moment que tocava, ni abans ni després. I ell ho devia
saber: ho devia saber precisament com a escriptor, aquesta
és la misteriosa qüestió. Almenys una cosa és certa,
tan certa com que està escrita: alguns anys abans de
morir-se, quan en tenia setanta-cinc, sabia que l’hora
no li havia arribat encara. I ho va saber,
circumstància admirable, enmig d’un infart de miocardi que, segons totes les regles de la cardiologia, la víctima no hauria hagut de
poder explicar. Però, justament,
misteriosament, havia de viure per a poder convertir l’infart en literatura. La
víctima, és clar, era Josep Pla, i
per tant el va explicar com segurament ningú mai no ha explicat un infart. La narració, amb aquest títol, Un infart
de miocardi, figura al final de Notes
per a Sílvia, volum XXVI de l’Obra
Completa. Tal com avisa l’autor,
«descriure una cosa qualsevol ocorreguda a la pròpia persona,
d’una manera clara i simple, és tan difícil i complicat, que
més aviat és arriscadíssim». Arriscadíssim, sí senyor: ningú
no s’atreviria a fer literatura sobre el propi infart i, si
ho feia, el resultat seria segurament retòric i lamentable. O cínic, o
heroic, o qualsevol altra cosa excepte «clar i
simple», que és el resultat de Pla, una curta obra mestra («Tot el que escric està sotmès a la raó,
la claredat, la lògica», volia
contestar Calvino). Abans d’arribar al
cor, l’escriptor explica el dia i l’hora, l’oratge i el paisatge: «Des d’una finestra de la casa vaig veure
que el vent feia girar les llargues fulles de blat
de moro, que la girada feia brillar les fulles, i que aquesta botànica anava
creixent». Després, un sopar amb
amics («L’hora era intempestiva, perquè ara impera el socialisme»), tornar a casa, el llit amb un llibre a la
mà, i l’arribada del dolor, minuciosament descrit: barres de dolor damunt del
cor, després un dolor triangular, després «un dolor total, d’aixella a aixella», «un dolor opressiu, en profunditat», totes
les formes de dolor ofegant. I en Pla
buscant un descans impossible, caminant per la sala del mas, al llit, al
balancí o estès a terra, recorda: «La infelicitat és la pesantor del cos humà». En aquesta frase, tribut cobrat d’una nit de dolor, hi ha mitja història de la
literatura universal. L’escriptor no va
demanar auxili a ningú, passà la nit així, dins d’un dolor extrem,
sabent que era el cor que fallava, però convençut («El fet és una pura intuïció, i la intuïció és molt important», escriu)
que aquella no era encara la seua
hora. Potser, qui sap si ho va pensar,
perquè l’havia d’escriure. De manera que
esperà el matí, cridà el metge, i se l’emportaren a una clínica. Alguns mesos després, no solament
havia convertit l’infart en una
altíssima peça de literatura, sinó
que estava en condicions de donar consells a les hipotètiques víctimes, és a dir, a qualsevol lector: «En primer lloc,
facin el possible per no tenir cap deute». I a més, no entreu en cap farmàcia, no mengeu gaire, tracteu de tenir alguna forma de riquesa i, si ja
heu entrat en el retour d’âge, no tingueu tracte, físic ni mental,
amb cap dona, «tot i que en aquesta edat l’erotisme mental és literalment escandalós». Consells dignes de
la versió més humana, no divina ni heroica,
de qualsevol Ulisses definitivament
domèstic. I finalment: «Facin la
vida que han heretat: la vida de la civilització, que és l’antinatural».
Llegiu llibres, doncs, fins a l’hora mateixa
de la mort, que per això alguns
tenim el desagraït ofici d’escriure’ls. Per fortuna, la civilització
que hem heretat inclou milers de pàgines de
Pla. I de Borges, i d’Homer i de Calvino. I així, quan jo tindré el meu
primer infart de miocardi, espere que siga un infart civilitzat i, si pot ser,
espere també transformar-lo després en una
història escrita. Perquè aquest ofici,
quan fins el viatge de la pròpia vida
es posa al seu servei, és tan diabòlic que només s’acaba en el mateix infern. O, si és que Déu ens pot perdonar la
competència que li fem, en el ben guanyat descans
del paradís. Mentrestant, com Calvino, cada dia em dic, per vot i per ofici, que avui ha de ser una jornada productiva. I el cel, recordava Borges, deu
ser, per als lectors i els escriptors,
la glòria d’una biblioteca infinita:
al paradís, llegint, ja no ens avorrirem mai. * La primera versió d’aquest text va ser llegida al
Centre de Relacions Internacionals de la Ruhr-Universität, la primavera del
1999, després que el professor Till D. Stegmann hi llegira una ponència sobre la meua novel·la Els treballs perduts. [4] Sobre ídols i tribus / Taula Introducció ... 7 Primera part. Ídols: entre el poder i la
cultura El cercle màgic: sobre
el cultiu, la cultura i els fetitxes ... 13 Ciència i consciència:
la imatge i l’espai social de la universitat ... 73 El poder, els polítics
i els civils ... 95 Segona part. Tribus: terres, identitats,
literatura Sobre el futur de les
nacions ... 107 Les cares d’Espanya: la
identitat multiplicada ... 129 Entre Alalia i la llei:
mediterranis ... 159 De la identitat de
l’escriptor ... 179 Final. Sobre si el món s’acaba Un lloc en el temps: el
futur ... 205
|
|||||
 Tornar a la pàgina anterior | Pujar  |
