L’art de la política

 

Joan F. Mira

 

No sé si vostès, lectors d’aquest diari i per tant, amb alguna excepció, residents del Principat de Catalunya, poden fer-se una idea de com, alguns, els envegem des de fora, o almenys des de la vora, per la manera de fer funcionar la cosa pública -la cosa d’eleccions, partits, governs i pactes-, aquesta cosa que en altres llocs és tan penosa i tan desacreditada. Vull expressar, per tant, el meu respecte a tots els qui durant aquest últim mes, des del 16 de novembre al 16 de desembre, han estat protagonistes o actors secundaris o simples figurants d’aquesta cosa pública en el seu punt i moment de més valor formal i representatiu: les eleccions, els tractes, els debats, els acords i el desenllaç de l’obra en l’escenari del Parlament. Quan dic el meu respecte a tots, vull dir a tots: a tots els partits polítics de Catalunya, i als seus dirigents, que són els actors del drama o representació de cara al públic. Gràcies siguen donades al cel i als votants, militants i dirigents dels partits polítics catalans, que han fet que al seu país, i al meu País Valencià, i fins i tot a això que se’n sol dir la resta de l’Estat, s’haja parlat abundantment de política, com feia temps i temps que no se’n parlava. Només per això ja valia la pena l’enjòlit, el suspens en què ens han mantingut al llarg de dues o tres setmanes abans de proclamar fumata bianca. No sé si estava tot decidit des del principi (m’ho puc imaginar o malpensar, però això no altera la substància), no sé si tantes reunions tan públicament airejades eren el moll de la negociació, o si el moll es treballava en algun altre lloc. Tant se val: ells, els polítics, per fi han parlat de política, que és la seua obligació habitualment oblidada, i sobretot han aconseguit que en parlem el comú dels mortals. La política hauria de ser l’art del bé comú, l’art de pensar i imaginar projectes col·lectius, l’art de debatre, decidir i elegir què li convé a la polis que a cadascú li ha tocat: quin país volen o volem, quina idea en tenim i tenim intenció d’aplicar, què és millor o és pitjor, coses així d’elementals: ideologia.

 

Si la ideologia i la imaginació es barregen amb una mica de literatura oral i escrita, amb un mínim d’educació i bones maneres, amb un pèl d’honestedat i un altre pèl d’intel·ligència, la política és una digna i noble activitat, a més de ser necessària. I si no es barregen amb tot això, si la ideologia esdevé obcecació i l’única imaginació és la que es basa en el profit i el poder, l’espectacle que en resulta és tristíssim, lamentable, i d’un interès propi de crònica negra, de baralles de barri o d’intrigues de convent. Que és el que passa ja fa anys amb la política espanyola, si és que d’això que allà practiquen se’n pot dir política en el bon sentit del concepte i del terme, per no parlar d’allò que al País Valencià ocupa el nom de política. A Espanya, ja fa massa anys que la política ha deixat de ser una de les belles arts: ara és una art lletja, de rudesa, d’amenaces, d’injúries. Al País Valencià, és un funest i tèrbol espectacle que, com a mostra màxima, presenta les baralles internes entre Camps i Zaplana, entre el president i l’expresident, pel control d’un poder sense projecte, sense idees i sense país. Quant a l’anomenada oposició, a Espanya i al País Valencià, no se sap en què ocupa el seu temps lliure, i a fe que de temps lliure no li’n falta.

 

Reconforta, per tant, que a Catalunya, almenys unes poques setmanes, els polítics hagen fet allò que se suposa que han de fer, que és fer política, i hagen donat bons motius per parlar-ne. L’art de la política -especialment després d’un procés electoral- consisteix, o hauria de consistir, en això que han fet els polítics catalans: imaginar un govern d’un sentit o d’un altre, negociar la manera de formar-lo, i després, quan ja l’han format, mirar si són capaços de fer-lo funcionar de la manera que asseguren que ho faran. I els qui, negociant o sense negociar, no governen, han d’aplicar l’art del control polític, l’art de reconduir els seus adeptes, i de convèncer els votants que ells, si manen o tornen a manar, tenen millors idees i sabran fer-ho millor. De manera que a Catalunya, gràcies a Déu, no s’ha parlat d’insults i respostes als insults, no de la prepotència dels uns i de la inèpcia dels altres, no de gestos superbs, no de xantatges, no de jutges i codis penals. S’ha parlat de política. I aleshores, quan els polítics parlen de política, els ciutadans també ho fan: amb la família, amb els amics, al bar i al restaurant, al lloc de faena, en públic i en privat, discretament o apassionadament. Ho he pogut comprovar aquests dies passats, i és un descans intel·lectual i moral, els ho assegure. No crec, però, que l’exemple s’escampe, per desgràcia.