Firmar llibres

 

Joan F. Mira

 

Per alguna raó, no sé si epidèrmica o profunda, la plenitud de la primavera, amb la flor del taronger, la flor del cirerer, la caloreta i l’aire tebi, la pell humana que torna a la llum (si parle de pell femenina em diran “masclista”, horrible traducció, com n’han dit ja d’alguns modestíssims cartells institucionals) i la reactivació de les diferents sabes de la vida, aquestes coses, van associades a l’eixida dels llibres al carrer. Com si també els llibres foren plantes que hivernen, pells que es cobreixen pel fred, i als mesos d’abril, maig o juny reben la calidesa de l’ambient, reviuen, ixen al sol, i volen dels taulells dels venedors a les butxaques dels compradors, que és del que es tracta en definitiva, amb rosa o sense, generalment sense. Fins aquí, no hi tindria res a dir: em sembla de primera que els llibres, com els cotxes, les sabates, la ceràmica i els mobles, tinguen la seua fira. Alguna en conec, com ara la de Frankfurt o la de Torí. Cal atraure la gent a l’encontre del paper relligat, gran invent dels primers temps del cristianisme (així la doctrina circulava més còmodament que en els antipàtics rotllos o volums), cal fer negoci, ja que sense el negoci, sense l’empresa i el seu benefici, ni les sabates arribarien als peus dels caminants ni els llibres a les mans dels lectors. Perfecte, ja ho he dit. Però... però. Com que les festes i fires i dies del llibre se suposa que tenen un fonament en la cultura, en la literatura (siga el que siga aquesta estranya cosa) i finalment en els autors dels textos impresos, personatges altament interessants i populars, com sap tothom, el resultat és la cerimònia i el ritual de la firma. Els dissenyadors de sabates no firmen sabates, els creadors de rajoletes no firmen rajoletes, però els autors dels llibres, sí.

 

Som un gremi especial, som escriptors, som artistes. Els pintors firmen quadres i gravats, però és una altra cosa: sense la firma l’obra pareix que no té cap valor, la firma ho és tot (què val un gravat de Tàpies si no està firmat per Tàpies?, què val qualsevol esborrany o gargot si està firmat per Picasso?). Els músics en tot cas firmen algun disc, o algun programa de concert (fetitxisme), però no firmen exemplars de la partitura. En fi, que jo no he acabat mai d’entendre l’increment de valor, sentimental, intel·lectual o comercial, que té un llibre firmat per l’autor. Sobretot quan es tracta d’autors que no tindran mai un premi Nobel, i per tant els seus llibres firmats, els seus papers privats, els manuscrits o les cartes als amics, no acabaran venuts en pública subhasta. Per aquestes raons incomprensibles, doncs, el dia de Sant Jordi a Barcelona, un servidor (enemic del ritual de la firma, però que enguany no se n’ha pogut escapar) hagué de passar tot el dia de paradeta en paradeta, d’El Corte Inglés a la Casa del Llibre, Abacus, Ona, Proa i on tocara, firmant pacientment viatges al Purgatori. Als compradors que, excepcionalment, no feien cua per la firma d’Antonio Gala, d’Andreu Buenafuente, de la filla del Ganges o de l’estrella del moment. De manera que vaig firmar abundantment, molt cordialment, amb tot l’afecte, a la Montserrat per al seu marit, al Jordi per a la seua dona, a la Núria per a ella mateixa, i al Josep que diu que “em segueix”. Al meu costat, col·legues sense fortuna eventual s’avorrien mirant com jo firmava, com he fet jo alguna altra vegada quan, per força, he hagut de seure a la vora d’un gran firmador. Firmar és molt cansat, no firmar cansa encara més: cansa la moral. I tot plegat em produeix una perplexitat infinita: què fan amb el llibre firmat, els compradors esforçats?, el llegeixen amb més gust?, li trauen més profit? Per què el senyor Jordi Pujol em demanà que li firmara un llibre, el primer que comprava aquell dia? El llegirà?