L’aigua, la terra, la guerra

 

Joan F. Mira

 

Fa alguns dies, disposava jo d’unes hores lliures, a Alacant, i les vaig aprofitar fent una excursió tranquil·la per la rodalia. Era un matí de cel blau i de nuvolets dispersos, i pujant cap a Busot la terra era resseca, com ha estat sempre, de color entre gris i ocre clar, una terra geològicament trista que la cultura dels seus ocupants, l’agricultura, va cobrir de bancals, d’ametlers, garroferes i vinyes. Ara, l’agricultura sembla que hi apareix només sota uns immensos coberts de plàstic de no sé quina empresa, conreus amagats d’alguna horticultura tècnica, química i segurament rendible: no sé quanta aigua hi poden consumir, ni d’on la trauen. Més amunt, entre Aigües de Busot i Relleu, d’esplèndid nom sonor, a penes hi queden residus de cultius antics, excepte a la vora mateixa dels pobles. Tot és sequedat abandonada, i ja fa temps que l’esforç infinit no paga la pena: la història es desfà com les parets dels bancals, torna a la pura terra eixuta, al no-res. Però entre Relleu i la Torre de les Maçanes, l’aigua del cel hi deu caure de tant en tant, assegura una mínima verdor, i qui sap què hi ha en indrets de fonètica contundent —Tosques, Urques, Xauxets, Brotolons...— que anuncien els rètols a la carretera. La quietud era infinita, en aquella vall estreta. Dos o tres homes, en molts quilòmetres, esporgaven pacientment els arbres, potser amb una mica de retard, treballant entre les branques ja florides (era la meua visita anual als ametlers en flor, enguany més lluny de casa). I de camí cap a Xixona, la vall s’obria i els arbres pulcrament plantats en camps extensos eren una glòria per als ulls. Això és també el país, amb aigua i sense aigua, sense guerra a la vista: les del món semblaven ben remotes. Com és país la gent que dies després eixia als carrers i a les alberedes, a favor del govern, a demanar no aigua del cel sinó l’aigua de l’Ebre. I la que, en contra del govern, va eixir a demanar pau i no guerra per a l’extensa terra entre l’Eufrates i el Tigris: Mesopotàmia, entre rius. I també la que ha eixit a demanar més compte amb els fems que la ciutat expulsa. Si hem de fer cas de les xifres, il·lusòries o reals, n’han estat més d’un milió, al País Valencià, els ciutadans d’una ideologia o d’una altra que han pensat que no és prou votar cada quatre anys. I això, amb els ametlers en flor, reconforta una mica l’esperit.