El gran seductor medieval

 

Joan Francesc Mira s’ha deixat seduir pel gran predicador europeu medieval, sant Vicent Ferrer. El resultat d’aquesta passió és el llibre ‘Sant Vicent Ferrer. Vida i llegenda d’un predicador’, que ha publicat Bromera en una edició il·lustrada de gran format. El col·laborador d’El Temps hi estudia a més les diferències entre l’autèntic Vicent Ferrer i el que ha interessat divulgar i adorar als valencians de la ciutat de València.

 

Lluís Bonada

A València ciutat i en algunes poblacions del País Valencià, el diumenge i dilluns següent de Pasqua es fan dramatitza­cions escèniques de la vida i fets miraculosos de sant Vicent Ferrer, representades per xiquets, a l’aire lliure i damunt d’una tarima amb un retaule o altar al fons. Les representacions infantils ignoren els aspectes més aspres i històricament rigorosos de les activitats de personatge: amaguen que va ser un predicador internacional, penitencial i apocalíptic, que arrossegà les multituds al plor, als assots sagnants i als rigors morals.

     La valencianització de sant Vicent Ferrer, la caiguda del predicador en la mitologia populista, religiosa i oficial valenciana, és un fet que ha sorprès l’es­criptor i antropòleg Joan Francesc Mira (València, 1939), sobretot si tenim en compte, ens diu, “que era un personatge molt poc valencià en el sentit tòpic”.

     Aquesta sorpresa, la posa sobre la tau­la Joan Francesc Mira en el llibre Sant Vicent Ferrer. Vida i llegenda d’un predicador, editat per Bromera amb el format de gran llibre il·lustrat que ja comptava amb dos títols més del mateix autor, València per a veins i visitants i Els Borja. Família i mite.

     “La tradició vicentina valenciana —ens comenta Mira— és barroca, i ell és gò­tic. Des de la seua mort i tota la resta del XV té molt poca repercussió, a València ciutat. Les festes de canonitza­ció se celebren més a la Bretanya, on va morir, que a la seua ciutat. Serà un segle més tard, en el centenari de la canonització, quan comença la devoció oficial valenciana pel sant. I fins al segle XX no serà proclamat patró del regne de València. Fins llavors, ho va ser sant Jordi. La identificació de sant Vicent Ferrer amb València neix en el barroc i es materialitza sobretot en el XIX. I, a més, és recuperat com a sant propi per una religiositat conservadora, un valencianisme molt reduït mental­ment. Per això, el valencianisme d’es­querra i progressita rebutja sant Vicent Ferrer; els sembla una figura grotesca. Però ni la visió patriòtica ni l’escèptica serveixen per copsar el seu significat històric, la complexitat de la seua vida, la seua singularitat.”

     Tot això el porta a concloure, en aquesta qüestió, que la imatge que els valencians tenen de si mateixos i la imatge històrica del sant són realitats difícilment compatibles.

     A més de la sorpresa, Mira detecta una contradicció. La llegenda que Vi­cent Ferrer es feia entendre a tota Euro­pa en valencià neix, al XVI, quan l’a­ristocràcia, l’Església i els estaments cultes comencen a abandonar l’idioma del país en favor de l’espanyol.

     És, diu l’antropòleg, una “sublimació compensatòria”. Consisteix a exaltar retòricament el valor de la mateixa llengua que hom abandona i margina. A pronunciar sermons en valencià en la festa del sant que insisteixen en l’ex­cel·lència de l’idioma, i després, amb la consciència simbòlica tranquil·la, conti­nuar ignorant, menyspreant o destruint la llengua del país, i del sant, durant la resta de l’any.

     De més a més, ens recorda l’escriptor, sant Vicent Ferrer va tenir una relació conflictiva amb València: “En una pri­mera etapa de la seua vida, el regne decideix ser neutral, tal com havia decidit Pere el Cerimoniós, amb el Cisma, quan ell havia pres partit pel papa d’A­vinyó i això li porta problemes. I a l’última etapa, ha de deixar València mal­humorat després d’haver votat pel candidat castellà a Casp. Aquesta posició militant no era del gust de tothom, a València.”

     Per això, com recorda Mira, la frase apòcrifa “Ingrata pàtria, no tindràs el meu cos!”. I l’anècdota segons la qual en anar-se’n definitivament de la ciutat es va espolsar les espardenyes per no endur-se’n ni la pols.

     Però més que la posteritat, que l’ac­tualitat de sant Vicent Ferrer, a Mira li interessa rescatar l’home de la seva època, un home excepcional en el seu temps, famós i sol, licitat com a predicador a tot Europa occidental.

     “Cinquanta anys abans o després, se­ria inimaginable. És una època apoca­líptica, traumatitzada per les restes i les guerres, amb l’església dividida entre dos papes i les monarquies mig dissoltes, i ell, convençut sincerament que el  món s’acaba, que el judici final s’acos­ta, intenta preparar la gent. Està con­vençut que és l’enviat especial que sant Joan diu que apareixerà a la terra i farà la conversió universal, dels jueus inclo­sos. I aconsegueix que el Sant Pare el faça ambaixador plenipotenciari de Je­sucrist, directament, per situar-se per damunt de la jerarquia eclesiàstica.”

     Si sant Vicent Ferrer va seduir Euro­pa, ara ha seduït Mira. “Va ser un se­ductor de masses. Me l’imagine encap­çalant, dirigint, tota una companyia or­ganitzada. M’imagine l’espectacle de l’entrada solemne i multitudinària, amb el protagonista envoltat de gent excita­da, primer organitzant una processó i, més tard, o durant la nit, amb la desfi­lada de la flagel·lació dels penitents. La missa solemne del matí, cantada, i el sermó, que podia durar de tres a sis hores, sermons torrencials, però profundament seriosos, agitats i apassionats però estructurats.”

     L’impacte coetani europeu. Això és el que impressiona Mira. La recepció puntual, directa, immediata. I després, la popularitat immediatament posterior a la seva mort, amb l’èxit de l’edició dels seus sermons, per una banda, i per l’altra, la gran quantitat de miracles que ben aviat es documenten en el procés de beatificació.

     Sant Vicent Ferrer és el sant, la figu­ra, valenciana, més popular a tot el món i s’ha integrat a la cultura popular catalana com pocs. Molts dels seus mi­racles pertanyen a la memòria popular. La seva invocació ha arribat a les taules del joc. En molts jocs de cartes, com la botifarra, l’expressió “sant Vicent!” o “sant Vicenç!” indica que el jugador opta per la màxima multiplicació dels punts, esperançat de guanyar-los.

     “Tot això no s’explica —diu Mira— sense l’impacte del seu pas en tantís­sims llocs. Per allà on passava produïa una autèntica commoció. És l’única font d’explicació possible.”