Muntanya: festes

 

Joan F. Mira

 

El primer dia de festes érem, a la plaça, més de tres-centes persones a sopar. Pot semblar que no és molta gent, però no hi cabíem: la plaça és a la mesura del poble, i el poble no té més de quaranta o cinquanta residents durant l’hivern. Abans en tenia més, com tots els po­bles de muntanya, que són els que ara tornen a l’estiu. Quan jo vaig arribar a la plaça amb l’entrepà i la fruita, les taules ja eren parades, ordenadament, amb cadires plegables, i cober­tes d’estovalles blanques de paper. Damunt de les taules hi havia ja plats d’ensalada, cacaus i olives, cerveses i botelles de vi, gots i plats per a tothom i tovallons en abundància. La meitat dels qui seuen i sopen són forasters convidats per algú, i algú que es convida ell mateix, però ningú pregunta qui és qui ni amb quin dret aprofita la taula i la convidada: el sopar és lliure. Al final, algú passa amb grans termos de cafè, i amb termos d’aigua calenta i sobres amb infusions, i algú més va repartint puros i cigar­rets de marca, com en un convit de casament, i conyac i licors a qui en demana. En acabant, des del cadafal de la música van citant els noms de les criatures que han guanyat copa o meda­lla aquella mateixa vesprada, nadant a la pisci­na o corrent una “marató” curta i costeruda. Els patrocinadors, a banda la Caixa Rural, són em­preses de fills del poble (mobles, perruqueries, confeccions, supermercats, tèxtil a l’engròs o al detall, fusteria, el que vostès vulguen) establerts a Castelló, València o Barcelona, i per tant són moltes copes, moltes medalles i molts regals per als xiquets. Tothom sembla content, ben sopat, ben begut i fumat, tot és correcte, orde­nat i sense escarafalls, i no costa res desparar les taules, recollir els residus en bosses, i portar, com una corrua de formigues, el mobiliari al magatzem municipal. Llavors puja l’orquestra al cadafal i comença el ball.

 

No els cansaré amb els detalls del progra­ma. Són vuit o deu dies rigorosament plens d’activitat ordenada, des de mig matí fins a la matinada, com qui diu les vint-i-quatre hores. Hi ha tot el que ha d’haver-hi, misses i proces­sons, pujada a l’ermita de Sant Cristòfol amb els grans penons al vent, molta dolçaina i tabal, fogueres i fogueretes, ball de jota per places i costeres (cada any hi ha més gent jove que balla), vaques de carrer matí i vesprada cada dia, bous embolats a mitjanit, discoteca mòbil, i un espectacle de varietats amb vedettes de nom conegut i estrelles de la televisió. La qüestió és el volum creixent de tota l’activitat festiva o festera, la superabundància de festa, els increÏ­bles diners que costa, l’esforç que demana, l’organització, l’ordre, la dedicació, les virtuts de treball i de paciència, totes aquestes coses que sumades resulten difícils d’explicar. Jo so­pava al costat d’un senyor de Port Bou, casat amb una dona d’ací, i em deia: “Allà els ho conto i no s’ho creu ningú”. No s’ho creuen a Port Bou, i supose que no s’ho creuria ningú fora del País Valencià. La densitat festera d’aquest país, l’espessor i extensió de la matèria festiva, les xarxes d’organització i de participació, la inversió en faena i en diners, són un fenomen absolutament sensacional. No és cert que els valencians (de ciutat o de poble, del pla o de la muntanya) no sabem organitzar-nos, que ens en fotem de tot i que anem per la vida amb el “pensat i fet” o fent coses sense pensar. És absolutament fals: som una gent amb una capa­citat d’ordre, de divisió de funcions, de previsió i de treball organitzat absolutament imbatible. Bé, potser en previsió, volum i organització, els carnavals de Venècia o de Rio es poden compa­rar a les falles, però les falles ocupen físicament tota la ciutat, i els carnavals no.

 

Som un país de ciutats organitzades, barris organitzats, carrers organitzats, i pobles grans o menuts perfectament organitzats. Només a l’ho­ra de fer festa, això sí: no tant, ni de lluny, en la resta de les activitats humanes, excepte potser la música de banda i la colombicultura o art de fer volar coloms. I organitzats, això també, a escala no superior a la municipal: més enllà, comença la desorientació, el conflicte, la ideo­logia i el desastre. Però visiten vostès Morella l’any que toca i comproven com s’organitza el Sexenni (el Sexenni costa sis anys de preparar), o vagen a terres de Moros i Cristians i observen com funcionen les filaes, de quina estructura, preparació, locals i organització disposen. O com funciona una falla de València, o una comissió gaiatera de Castelló, o la comissió de festes de Xodos, poble que té menys de qua­ranta veïns permanents i que fa festa com si en tinguera quatre-cents. Porte tota una vida ob­servant metòdicament la gent del meu país, per professió i per passió, i no l’acabaré mai d’en­tendre. No és estrany que els forasters ens entenguen menys encara.

 

 

Reproduït a Cap d’any a Houston, Texas, i altres notes de viatge (València: Tres i Quatre, 1998), pàg. 52-55