¿Tornar al poble... o no anar-se’n?

 

Joan F. Mira

 

Jo sempre he tingut una certa tendència rústica i agropecuària, com alguns dels meus amics saben molt bé. I no es tracta únicament de vagues aspira­cions a l’ideal del beatus ille dels clàssics llatins a l’allunyament del mundanal ruido, sinó més aviat de concretes prevencions davant, i contra, la concentra­ció urbana suposadament inevitable com a única for­ma possible per a la vida de la societat industrial i postindustrial present i futura. Potser és efecte d’u­na deformació professional, atès que el meu camp d’estudi, ara com ara, són els pobles i la gent dels po­bles. O potser és que recorde vivament una infància molt feliç botant sèquies i enfilant-me a tots els ar­bres de l’horta, i mirant sempre la ciutat una mique­ta de gairell.

 

Deu ser per això, o per altres coses més llargues d’explicar, que fa temps que considere l’emigració ru­ral com una desgràcia col·lectiva, i com una desgrà­cia no inevitable. Una cosa és la població activa agrària, i una altra cosa és la població rural; i dic això, que cau del seu pes de pur evident, perquè sembla que de vegades hi ha com una confusió implícita de les coses. Per exemple, quan els economistes i els planificadors que escriuen llibres (que santa Llúcia els conserve la vista!) consideren com un factor de progrés o de modernització d’una societat el grau d’urbanització a què aquesta societat ha arribat. Es tracta d’un principi d’ús corrent, aquesta identifica­ció, i jo crec que no s’han parat a mirar-se’l d’una ma­nera crítica; i molt menys a confrontar-lo amb un sec­tor important de la realitat del nostre país: del País Valencià, posem per cas. Identificar modernització i urbanització, en definitiva, equival a suposar que to­tes les activitats industrials, comercials, etc., han de concentrar-se necessàriament a les ciutats i que, d’al­tra banda, la gent dels pobles no ha de poder fer altra cosa que cavar i llaurar i portar faixa i espardenyes. I això, a banda de ser un error, potser és un planteja­ment de resultats imprevisibles.

 

Probablement els grans bancs, les oficines minis­terials, les agències de publicitat, les escoles d’art dramàtic, i altres muntatges semblants han de resi­dir necessàriament a les ciutats. D’acord. Probable­ment també la siderúrgia, els grans complexos quí­mics, la construcció d’automòbils i altres coses així es presten malament a la dispersió en petits nuclis industrials escampats per ací i per allà. D’acord. Però fora d’això, no veig quins avantatges tindria una fà­brica de bosses de plàstic instal·lada a València sobre la mateixa fàbrica instal·lada a Montaverner. I, els avantatges contraris, els veig claríssimament: per a Montaverner i per a tota la Vall d’Albaida. De fet, aquests avantatges els veuen més clars cada dia per tot Europa: si no fóra per l’estretor de l’article de diari, en podria donar fe amb números i amb actes de reunions europees (de l’Europa del Nord i del Sud, de l’Est i de l’Oest) sobre la qüestió, a què he tingut la sort d’assistir. I una de les conclusions més imme­diates és aquesta: té molt més sentit posar les fàbri­ques allà on hi ha la gent, que no portar la gent allà on algú decideix posar les fàbriques. Elemental com l’ou de Colom, no? Doncs, encara vull insistir més: és cert que la població activa agrària es redueix més cada dia, i encara s’ha de reduir molt més, però això no vol dir que tota aquesta gent que sobra de la ter­ra haja de sobrar també dels pobles on viu. La figura de l’ouvrier-paysan, o del part-time farmer —de l’o­brer industrial que treballa el seu hortet en les hores lliures— és un tipus cada vegada més freqüent per tot Europa. I el País Valencià no és cap excepció: cal­dria calcular quantes hectàrees de terra són ja tre­ballades en aquest règim d’hores lliures i de cap de setmana, i les xifres segurament donarien més d’una sorpresa. Pensen que, per posar un cas que podria resultar insospitat, a la República Federal Alemanya ja en els anys seixanta hi havia unes 950.000 explota­cions agràries a temps parcial contra poc més de 500.000 a temps complet; i que en el cas alemany aquest fenomen va unit a una gran dispersió indus­trial que coexisteix amb les àrees tradicionals de concentració.

 

I encara hi ha una altra qüestió: arriben els anys magres, com ara mateix, i un setmanari bastant acre­ditat ens mostra una fotografia amb dos homes carre­gats de maletes que tornen tristament al seu poble. Sembla que molts homes hauran de tornar al seu poble. A trobar què? La casa que van vendre? ¿La terra que van deixar ermar? Mal remei, aquest. Però molts no en tenen d’altre.

 

Fa uns dies, pels pobles de l’interior de la Marina Alta, on la gent baixa cada dia a treballar a la costa, i comencen ja a trobar dificultats per la crisi de la construcció turística, m’han dit més d’una vegada: «Si la cosa s’arriba a posar molt negra, plantarem moniatos i fesols, com després de la guerra, i menja­rem. La gent que se n’ha anat a viure a un pis de capital, ja vorem què planten.»

 

Potser no arribarem a tant, però és curiós que als Estats Units un dels sectors comercials més pròspers durant l’últim any ha sigut la venda de llavors i de ferramentes per a la gent que ha convertit el jardí de casa en alguna cosa més substanciosa i de resul­tats més alimentosos. I és que el pessimisme, ja se sap, no afavoreix els jocs florals.

 

 

Reproduït a Punt de mira i altres papers (València: Tres i Quatre, 1987), pàg. 56-59