El professor d'història (2008)

 

 

    

El professor d’història (2008)

 

 

Sobre El professor d’història...

 

 

 

1

 

Quan ell baixà a l’estació Facultats, línia 3 del metro de València, de totes les portes del tren eixien també estudiants vestits amb anoraks de color malva o blau o roig, amb jerseis grossos, amb caçadores de colors fosforescents, peces de roba molt curtes sobre el cos de gran part de les xiques que les duien damunt de camisetes més curtes encara deixant a l’aire per davant mig pam de ventre i el melic amb una boleta o anelleta metàl·lica i per darrere la corba suau de l’anca i algunes entre la cintura del pantaló i la camiseta o el suèter una ratlleta negra o blanca o roja de la peça de roba més íntima, i la major part dels xics caminaven calçats amb sabatilles que a ell li semblaven massa grans i massa complicades, com si anaren no a seure en una aula o al bar o a la biblioteca sinó al gimnàs o a practicar algun esport que necessita aquest calcer tan excessiu, uns altres amb botes cordades d’aire clarament militar, per què han d’anar calçats així, d’una manera tan incongruent. Es va mirar les sabates negres i el pantaló gris, els faldons de la gavardina penjant fluixos, la cartera deforme de pell molt gastada i de color ja indefinible, el paraigua clàssic llarg i ben enrotllat, i ell també, si volguera, podria vestir-se amb bluejeans i caçadora groga, amb sabatilles de colors o amb botes, així el professor aniria vestit com els alumnes de la mateixa manera que quan ell estudiava els alumnes anaven amb jaqueta i corbata com els professors, podria portar una motxilla verda d’excursionista en comptes de cartera de pell, redreçar bé el cos i el cap en comptes d’anar una mica encorbat, i caminar amb pas elàstic rient i parlant i corrent com aquells estudiants, que avançaven per l’andana i pel túnel i escales amunt com si hagueren de fer tard a unes classes a les quals en realitat pocs pensaven entrar, qui sap si algun d’ells sí que entraria en la seua que començava a les deu, hi faltaven poc més de vint minuts. Si alguns dies, quan el temps era fred o plujós o d’alguna manera inclement, es decidia a agafar el metro en comptes de l’autobús, superant la miqueta d’angúnia infantil que sempre li feien els túnels i el viatge subterrani, era sobretot perquè aquella estació tenia l’eixida quasi davant de l’entrada mateixa de la facultat, i així quan pujà els últims graons, quan mirà els núvols dubtant si plouria, mirà a l’esquerra els arbres ara nus de l’avinguda, va caminar a penes uns pocs metres, i ja era davant de la porta que havia travessat centenars o milers de vegades des de feia tants anys, davant dels graons d’accés entre dos jardinets mínims amb gespa trista d’hivern i amb coníferes decoratives, dos racons entre el paviment de la vorera i el mur gris de l’edifici, tan petits que si un matí de sol s’hi asseien o es tombaven mitja dotzena d’estudiants ja no en cabia cap més damunt de l’herba. Aquell, però, era un matí rúfol i ennuvolat, l’aire era fred i humit i l’herba devia estar xopa de rosada o d’aiguatge nocturn, i per això li va semblar una mica estrany veure una parella asseguda en la gespa, mig amagada per les branques grises d’una araucària petita, girà els ulls cap al jardinet mogut per l’estranyesa, aquells dos ja devien tindre tot el cul banyat, i llavors la parella amb pantalons texans, anoracs, i motxilleta mínima a l’esquena, no eren un xic i una xica, eren dos xiques que es besaven dolçament abraçades amb els ulls tancats, i ell va continuar mirant l’escena inesperada uns pocs segons però sense aturar-se, no va veure l’esglaó que faltava pujar, no alçà el peu, ensopegà i la punta del paraigua va xocar amb la pedra, i amb el colp i el sotrac va perdre l’equilibri i va fer encara dos o tres passos trontollant abans de caure llarg en terra i xocar amb el cap contra el vidre de la porta tancada.

 

Quan va obrir els ulls es va trobar estirat damunt d’un banc del vestíbul, com si s’haguera despertat vestit amb gavardina i tot gitat en un llit desconegut de fusta, i mirant cap amunt va veure el sostre altíssim i l’espai ample i obert del hall i tardà encara un instant a reprendre consciència del lloc sense saber encara què hi feia en aquell banc, com hi havia arribat o què havia passat, i llavors va sentir el dolor als genolls, a les mans i a un costat de la cara, el torbament, i una empleada de la consergeria li eixugava la sang de la cella amb aigua oxigenada i cotó en pèl. Després mogué una mica el cap i els ulls, i les dos xiques que havia vist besant-se li feien companyia agenollades una a cada banda del banc, li costà reconéixer- les, eren alumnes seues del curs anterior, i els va agrair amb un somriure apagat els somriures que elles li dedicaven tan prop de la seua cara endolorida. Va sentir veus suaus que li parlaven de molt a prop i alhora semblava que venien de molt lluny.

   «Vinga, profe, que no ha passat res. Diga’ns alguna cosa, per favor.»

   «Que li fa molt de mal?», va dir dolçament l’altra veu, i va sentir la carícia d’uns dits per la galta.

   «No es moga, don Manuel, que ara li posaré una gasa i un esparadrap», digué la dona de la consergeria. «Però com ha pogut caure així?, cap a on mirava?»

   «Ens mirava a nosaltres», digué una de les xiques, mirant-lo als ulls a penes a un pam de distància dels seus, i fent un ample somriure de complicitat. «Eh que sí, professor?»

 

Sentia un dolor molt viu al genoll dret, un dolor encés de pell rascada al palmell de la mà esquerra i un rodament de cap potser perquè havia perdut uns minuts els sentits, potser perquè encara duraven els efectes del colp i de la commoció, i per una consciència creixent de perplexitat i també de vergonya: què contarien els estudiants que feien rogle drets al seu voltant i que amb tota certesa preguntaven què li havia passat, quina història escoltarien els companys que ho sabrien poc més tard, per les aules pel bar pels despatxos correria veloç la notícia sorprenent o increïble que el professor Manuel Salom havia caigut tan llarg com era per culpa d’una parella de xiques que es besaven al costat de la porta, que s’havia trencat una cella i hauria pogut obrir-se el cap contra els vidres, o quedar degollat en la trencadissa, imaginà, clavar-se al pit una punta tallant, i tot això, les ferides mortals, la seua sang brollant i escampant-se per terra, només per mirar un instant com un vell sàtir allà on no havia de mirar, una escena que devia ser ja tan comuna i tan insignificant, però ell no era cap sàtir ni cap voyeur fastigós, ell només havia girat uns pocs segons els ulls sense pensar, atret inconscientment per les dos xiques soles damunt de la gespa humida d’un matí fred de febrer, i havia caigut d’aquella manera grotesca, qui sap si l’accident era un senyal o un avís aquell primer dia de classe, però un avís o un senyal de què, i l’empleada després de posar-li un esparadrap a la cella li netejà les palmes de les mans enrogides i brutes de pols, la pell rascada i coent i algunes gotetes molt petites de sang, i a continuació li arromangà els pantalons fins més amunt dels genolls per netejar-li també allí les rascades vermelles, i ell es va sentir una mica indecent, exposat i ridícul. S’incorporà, com va poder, ajudat per les dos estudiants, els va dir gràcies i disculpeu i elles li van somriure encara i se n’anaren, es va palpar amb la punta dels dits l’esparadrap que cobria la cella ferida i es va passar un mocador pel front, no hi quedava cap taca ni cap rastre de sang. Recollí la cartera i el paraigua, ja no el mirava ningú, o encara no el miraven, s’alçà del banc, va donar també les gràcies a l’empleada de consergeria, travessà el hall i va pujar a poc a poc l’escala agafant-se a la barana i coixejant; després entrà al lavabo de professors, es va rentar la mà rascada i la cara, i es va dirigir cap a l’aula sense passar pel despatx.

 

Pujà els dos esglaons de la tarima sentint encara el dolor al genoll, va seure darrere de la taula, i no va voler mirar els alumnes ja asseguts ni els últims que anaven entrant, passaven ja deu minuts de l’hora, que curt pot ser un accident banal o un accident fatal, ni va voler pensar si n’eren molts o pocs en aquella primera classe del segon semestre, ni fer tal com solia la primera repassada crítica de les cares, els cabells i els vestits, ni tan sols els va fer el gest habitual de silenci indicant que començava la classe. Va sentir una punxada a l’ull esquerre i que potser la parpella començava a inflamar-se, va traure de la cartera alguns papers amb notes, uns retalls de diari abundantment subratllats, dos llibres seus que no pensava fer servir, almenys no aquell primer dia, era només un ritual, i escampant els retalls i les notes però sense mirar-los, amb els ulls mig tancats com qui es concentra interiorment quan parla, o alçant-los contemplant el buit com els alça un pianista, començà la lliçó del matí, la primera del semestre, el seu concert, pensà, més o menys la mateixa melodia que els últims anys, amb variacions puntuals i lleugeres, avui amb el ritme més lent: començà doncs, parlant com qui recita un llarg poema antic que no cal llegir perquè el sap de memòria, cada any deia el mateix però llavors va sentir que parlaria com si d’algun lloc li arribara una inspiració nova, o la capacitat d’afegir-hi nous versos i glosses.

 

«Començarem», va dir, «preguntant-nos si es pot entendre el món, és a dir si la història dels humans és un camí que ha nascut en algun lloc original i va a algun lloc futur, si és una espiral sense fi, una sèrie de cercles o rodes que giren i giren, o si no es pot interpretar ni entendre perquè és només un garbuix de ratlles com les que fan les criatures d’un any quan els dones un llapis i un paper. Vostés si volen m’escolten i, si no, poden dormir o mirar el veí o la veïna, però almenys, per favor, no badallen. La primera idea d’aquest primer dia de classe, i potser l’única important, és que si alguna vegada, en algun temps passat, havia estat possible comprendre el món, cosa d’altra banda ben dubtosa, ara certament no ho és. Normalment, la gent de qualsevol país o tribu ha entés el món segons que li’l presentava la jerarquia del lloc: el cap de la banda, el rei, el bisbe o el bruixot, o simplement el capellà de la parròquia. El món, per a tota tribu i país, en tots els temps excepte el nostre, ha estat un lloc, una gent, una manera de viure i de creure, que eren com havien de ser i havien de ser sempre com eren. El món no progressava: el progrés, en tot cas, era la vida futura, si n’hi havia. Veure el món com, amb gran optimisme, l’hem volgut veure des de la il·lustració, és una novetat considerable: els il·lustrats, aquesta minoria que sobreviu encara amb penes i treballs, imaginem que aquest planeta nostre és una esfera harmònicament repartida entre pobles, cultures, llengües, religions, etcètera, de la mateixa qualitat i dignitat; i tant si creiem en el socialisme, això era abans, com si confiem en el capitalisme benèfic i distribuïdor, el veiem com si fóra un planeta poblat per una espècie intel ·ligent i per tant amb voluntat de millorar: allò que se’n deia la fe en el progrés, o l’esperança en el progrés, i en la justícia, per altre nom caritat, que portaria el progrés. Som boníssima gent, els il·lustrats: racionals i evangèlics alhora, dedicats a la pràctica de les virtuts antigues, que ara es completen amb les virtuts noves de la ciència i de la tècnica, si és que això són virtuts. Però la major part del personal que ocupa aquesta esfera o planeta, la major part de la gent del carrer, els polítics, clerecies diverses, militars amb graduació, no es deixen il·lustrar, o els costa molt, i per tant veuen el món tal com l’han vist en tots els temps: dividit entre nosaltres i els altres, els amics i els enemics, i sempre entre guanyadors i perdedors, i si pot ser, que els guanyadors siguen els nostres. Observen vostés el futbol, nacional o internacional, observen l’economia, les eleccions o les olimpíades, els debats a les Nacions Unides, i altres camps de batalla incessant.» S’adonà que allò no era una classe, que no parlava per explicar res, per fer-se entendre i menys encara per introduir el temari de curs, que parlava meditant en veu alta o com si escriguera un article, però tant se valia, continuaria igualment. «Ja sé que vostés no observen res, segurament la major part m’escolten sense ganes o ja han desconnectat, però això ja no és el meu problema, ja ho ha deixat de ser. Continuem. Si hi afegim encara alguns components ideològics i estratègics, com els que han dominat la història que en diem contemporània, que és la que jo els hauria d’ensenyar, la percepció s’amplia i se simplifica, però en els mateixos termes, si fa no fa: el món estarà dividit en germanòfils i aliadòfils a primers del segle XX i durant la Gran Guerra; i després en feixistes i antifeixistes, prosoviètics i antisoviètics, l’est i l’oest, i algunes divisions més que es reduïen a les anteriors. Fora d’això, o dins d’això, en temps moderns com en temps antics, moltes de les grans alteracions del que en solem dir curs de la història havien sorgit d’esdeveniments imprevisibles, aquesta és la ironia. Com ara fa uns minuts, quan jo he caigut i m’he trencat la cella.»

 

Tornà el dolor agut, potser per haver-ne evocat amb paraules la causa, ara sentia la ferida cremant i el dolor escampantse roent per la templa esquerra, fins a la galta i a l’arrel dels cabells, fins a cobrir-li la visió formant un núvol o un tel lluminós, i en aquells segons d’atordiment, com si un projector s’encenguera darrere del seu cap enviant imatges cap al fons de l’aula, va reveure un instant, com en una pantalla que flotara suspesa entre els sostre i els caps dels presents, l’escena llunyana i fugaç d’aquell dia d’inici de curs a finals dels setanta, ja havien passat doncs prop de trenta anys, quan ací els estudiants pretenien disfrutar ells també de la festa que uns altres havien fet a París deu anys abans, la gran festa de maig del seixanta-vuit amb deu anys de retard ja que no l’havien pogut fer en temps de Franco, que per fi s’havia mort, i era també temps, recordà en aquells pocs segons de pausa, de joves vagament maoistes i de brigades roges, i les classes sovint es convertien en assemblees on sobrava el professor, o li perdonaven la vida i el deixaven parlar sense escoltar-lo, i la protagonista de l’escena o seqüència era una alumna amb falda llarga i ampla de flors estampades de hippy que seia a l’última fila i llavors abraçava el seu company de banc o pupitre, el besava feroçment i després es girava i alçava una cama i el muntava amb les cuixes obertes, i així van estar uns pocs minuts practicant o simulant un coit, ella es movia cavalcant el company i el xicot el mirava a ell, al professor d’història, amb ulls oberts perfectament inexpressius, uns ulls bovins, i ell tancà els seus per anul·lar la imatge intempestiva, tal com li semblà recordar que els havia tancat aquell dia remot quan es va quedar mut i amb el gest congelat i pareixia que el temps s’havia detingut, tot moviment aturat excepte el d’aquella estudiant que pujava i baixava, com quan el seu avi el pujava als genolls i imitava el moviment d’un cavall dient al pas al pas, al trot al trot, al galop al galop mentre anava accelerant el ritme que li sacsejava tot el cos infantil. Va sentir una nova punxada a la cella, i suposà que aquell retorn fugaç d’una escena insuportable dins l’aula devia ser només un efecte inesperat del colp al cap i de la commoció, però qui sap si en vindrien també d’altres, i es va trobar de sobte molt cansat, sense ganes de continuar la classe, si és que allò era una classe i no un discurs inoportú o un sermó inútil, però va fer un esforç, s’alçà de la cadira a poc a poc, baixà de l’estrada, es va quedar dret de cara als estudiants, amb les mans a les butxaques, i continuà:

 

«Igual com jo no imaginava ni temia el meu, diguem-ne, accident o incident d’aquest matí, ningú no esperava la revolució russa del 1917 molt poc abans de passar, ni el crac i crisi del 1929, ni l’ascens de Mussolini o de Hitler, ni la Segona Guerra Mundial, ni la invenció i l’ús de la bomba atòmica. Ni que el 1945 l’imperi rus arribaria a Berlín, ni la veloç independència de les colònies, ni la reunificació alemanya ni el final de la Unió Soviètica, que havia de ser tan eterna com el Tercer Reich: l’any 1987, posem per cas, quan molts de vostés portaven encara bolquers i gatejaven, ningú imaginava quin tomb faria la història dos o tres anys més tard. I evidentment, tot i que no hi faltaven senyals, profecies i premonicions, ni els cervells més inflamats no pensaven que a les pantalles de televisió del món sencer, en cada casa, es podrien contemplar aquells avions a Nova York xocant contra les Torres Bessones. Algú de vostés hi havia pujat, abans de l’apocalipsi amb flamerades i amb núvols de fum i de pols? No?, doncs jo sí, eren uns edificis esplèndids, i la visió des de dalt més esplèndida encara, l’optimisme, el futur, la bellesa. Com ningú no esperava que un estudiant insensat, que al centre de Belgrad té un carrer, avinguda de Gavrilo Prinzip, assassinaria l’hereu de l’Imperi Austro-hongarés l’estiu del 1914 i encendria la guerra més extensa i estúpida que hi havia hagut mai: coses que no podia preveure ningú i tanmateix coses tan grosses que després, amb cada fet inesperat, la percepció del món va canviar en poques setmanes, i la interpretació en pocs mesos o pocs anys. Ara, en aquests inicis del segle XXI, quan han passat coses igualment imprevistes, i no sé si del tot imprevisibles, ens hem quedat perfectament perplexos, com en cada vegada anterior. Tan perplexos com vostés ara que em senten parlar, a alguns se’ls nota en la cara. Continuem una miqueta més, que ja s’acaba: la segona meitat del segle XX tenia un perill, l’holocaust nuclear, Die Bombe, Die Bombe, que em deien els obrers alemanys, la major part havien fet la guerra als fronts de Rússia, Die Russen, Die Russen, en una fàbrica on jo treballava l’estiu de l’any seixanta-un per aprendre la llengua, mentre a Berlín començaven a construir el mur, però en el fons tots estàvem segurs que aquella bomba era un perill controlat. La bomba feia por, tanta por que era impossible sentir-la de veres, però la resta funcionava feliçment : prosperàvem, a Europa confiàvem en la pau perpètua, en la seguretat social, en la cultura i en els avanços de la tecnologia. En la victòria final de l’antiga il·lustració. Ara, però, els que volem conservar una mica de fe en la raó mirem el món, i no el sabem entendre. Ens espanta pensar que les coses més greus poden encara arribar per camins estrictament casuals, irracionals, difícils de predir. Com abans amb el nas de Cleopatra o amb un mal casament d’algun rei: accidents que pensàvem superats per la racionalitat progressiva de la història. I doncs, no senyor: la història no és racional, i l’obtusitat d’un governant, el bigot antipàtic d’un altre, les simpaties i les antipaties, la fe literal en la Bíblia o en els versets de l’Alcorà, mouen la pau i la guerra, els països, i els exèrcits regulars o irregulars. I també ens fa molta por, als il·lustrats, constatar que es mantenen els esquemes arcaics: que la humanitat en massa continua pensant que el món som nosaltres i els altres, els amics i els enemics, i després decidint i actuant en conseqüència. Perquè si això és així encara, tal com ha estat sempre, qui són ara mateix els enemics, qui són els altres? Si les decisions greus que afecten el curs del planeta depenen encara d’incidents casuals o de temperaments poc racionals, si hem de tornar a pensar en termes de nosaltres i ells sense saber qui són ells, vol dir que els il·lustrats estem perduts: que no entenem el món i no ens queden recursos per entendre’l. Confie, això sí, que tot això em passe pel cap només com a efecte del petit accident que he patit fa uns minuts, com alguns de vostés segurament ja saben, perquè aquestes notícies corren com la pólvora encesa, tal com sol dir-se, i tal com vostés mateixos poden veure per aquesta ferida de la cella: he caigut per mirar on potser no devia, no per mirar endarrere com la dona de Lot, vostés saben qui era Lot que fugia del foc de Sodoma i Gomorra i es convertí en estàtua de sal? Ja veig que no ho saben. Bé doncs, he caigut per mirar de costat, per mirar dos senyoretes que es besaven tendrament, em queden ja pocs prejudicis morals però encara hi ha imatges que em sobten, deu ser que m’he fet vell, i en tot cas el colp m’ha deixat uns minuts inconscient però no crec que m’haja trastocat les idees. O potser sí.» S’adonà que havia dit moltes coses que no tenia intenció de dir, que havia començat amb una música clàssica i coneguda i havia acabat no sabia on ni com. Va fer una petita pausa, respirà fondo, alçà els muscles i acotà una mica el cap, sense traure les mans de les butxaques dels pantalons. «Saben vostés quants llibres he llegit en la meua vida?: potser prop de cinc mil, i una quantitat incalculable de papers i d’articles. Saben vostés de què m’ha aprofitat? De res, o de molt poc. I ací s’acaba la primera lliçó, els demane que em dispensen si ha sigut massa curta, no sé si serà també l’última. Per cert, vostés han sentit parlar del final de la història?: és una teoria que s’ha posat de moda, és una collonada, però m’hauria agradat poder-los-la explicar. Això serà un altre dia, si és que hi ha un altre dia.»

 

Li havia travessat el cervell com un llampec sense soroll travessa un núvol gris, el soroll se sentirà uns segons més tard i serà un retruny fosc, com un rampell de bogeria que és també una revelació, una visió: no faré cap més classe, mai més, fins ací hem arribat, punt i final, és inútil. Per primera vegada en molts anys, si abans havia passat no ho recordava, havia dit alguna cosa que deixava els estudiants muts i quiets, perfectament immòbils, en silenci perfecte, com si foren tots ells, ara sí, estàtues de sal. Tingué la certesa que aquell moment de gràcia havia de ser molt curt, el minut de silenci que hom observa en memòria d’un mort en una plaça o en un acte públic i després tothom torna als moviments habituals, als comentaris i als somriures, tingué aquesta certesa i aprofità l’instant i l’estupor per tornar a la taula, guardar els papers a la cartera, i eixir de l’aula a poc a poc, arrossegant una mica la cama adolorida. No havia fet una classe, pensà, havia fet un sermó, però un sermó com qui predica només per a si mateix, davant d’un públic que no entén l’idioma o en una església buida. Sense girar-se, saludà amb la mà esquerra alçada, agitant-la lleument amb el gest de comiat, i després, mentre eixia de l’aula, se la posà damunt de l’ull i el front com protegint l’apòsit de la cella ferida. Quan arribà al despatx s’adonà que s’havia deixat la gavardina a l’aula, però no tingué ganes ni força per anar-la a buscar, ja li la tornaria algú.

 

*    *    *

 

Pocs dies abans, un matí de diumenge de finals de gener, caminava amb un diari sota el braç sentint que era un d’aquells dies d’hivern de València d’aire fresc i diàfan de llum neta claríssima que pareix que penetra la roba i la pell dels vianants i endureix més la pedra o el ciment de les cases, que fixa i aplana els colors de les façanes i converteix els arbres en escultures de metall vegetal, caminava sense pressa pel jardinet entre el Museu de la Il·lustració i la biblioteca, quin nom ridícul i presumptuós Museu de la Il·lustració, ell no havia volgut mai visitar- lo ni comprovar la frívola buidor inevitable, en direcció al carrer del Torn de l’Hospital, el torn, pensà, com un torn de convent de clausura on cinquanta anys abans dipositaven encara de matinada o de negra nit infants no desitjats, nadons expòsits. Havia deixat la dona al llit, fatigada com ja feia mesos que n’estava cada volta més, havia baixat a fer-se un café amb llet i un croissant al bar del Trinquet de Pelayo, on se sentien els colps i els crits dels entrenaments matinals dels pilotaris, perquè ja feia mesos que a Irene li molestava l’olor del café escampant-se des de la cuina per la casa, li feien nosa tantes coses que mai abans no l’havien incomodat o que no havien tingut mai cap importància, pobra estimada malalta ara obligada a queixar-se o a demanar assistència, però encara que estiguera bona i forta aquell matí no el podria acompanyar, era una reunió només d’homes. Havia fullejat sense gens d’interés el diari passant pàgines sobre el taulell del bar mentre desdejunava, titulars amb les misèries quotidianes de polítics locals tan mediocres que porten a la cara la pròpia inanitat, pensà mirant fotos d’algun acte oficial, ni un bri d’intel·ligència als ulls ni en les paraules que els ixen per la boca, tan obtusos i espessos tan buits i al mateix temps tan plens de vanitat que quan parlen busquen només guanyar el favor d’un públic ja acostumat a la porqueria i amb el cap ple d’espantoses lectures, d’immundícies falsament històriques i de notícies horribles de morts i d’escàndols que esmussen cada dia i apaguen la poca sensibilitat que ens va quedant i de programes a la televisió que amb cabals públics o privats inexhauribles atordeixen els sentits i els esperits i el resultat és que allò que té encara una miqueta d’art o una mica de gràcia s’ho engoleix ara la violència d’aquest bàrbar instant, qui havia escrit això: «la violència d’aquest bàrbar instant»?, ho degué dir algun autor famós que ara mateix no recordava, Goethe potser, i si era així, si el seu instant o temps era violent i bàrbar, què hauríem de dir del nostre. A les costes remotes de Sumatra, informava el diari, el fang i la runa cobrien encara la destrucció i la mortaldat massiva d’aquell terratrèmol que envià contra la terra i la gent i les cases l’onada monstruosa i el terror, allò que havia estat present prop d’un mes cada dia en tots els noticiaris, tothom sap ara què significa tsunami, tothom ha vist de prop còmodament esgarrifat a casa l’horror dels ofegats llunyans, i l’espectacle és més atractiu i fascinant encara si les imatges elegides són de criatures d’ulls esbatanats innocents o de mares ploroses, ja que això augmenta el plaer de l’angoixa i de la compassió per les víctimes, pensà, igual com feien les filmacions i les fotos en blanc i negre dels cossos o esquelets dels morts d’Auschwitz o dels cadàvers vivents ambulants d’uniformes ratllats que també exhibien les televisions i en portava el diari que tenia davant, sota el pretext de commemorar els seixanta anys de l’alliberament del camp, l’aniversari era o havia estat un d’aquells dies, i llavors mentre caminava sota la llum claríssima va recordar com en un film antic i de colors cansats aquell matí de cel baix i gris que hi va arribar, no com a turista sinó com a pelegrí solitari, amb un autobús de línia regular des de Cracòvia on havia fet una conferència a la universitat, l’extermini industrial inhumà tan a prop d’aquella ciutat que va ser un dels cors de l’Europa acadèmica i culta renaixentista barroca il·lustrada romàntica, cafés vienesos, polques i valsos, si allò no ens va guardar dels monstres i del mal, què impedirà que tornen, recordà haver pensat; havia entrat doncs al lloc sagrat de l’horror assumint i acceptant humilment la insuficiència de tots els llibres i de tots els conceptes, deixant que arribara la commoció de l’esperit i de les entranyes; perquè el visitant que un matí fred i humit travessava la porta del camp d’Auschwitz, aquella on hi ha escrit cínicament Arbeit macht Frei, el treball fa lliures, ara frase banal, tan coneguda, aquells dies tothom la podia veure repetida a la premsa i a la televisió, tenia el cor oprimit i no sabia quines sensacions l’esperaven, els camins eren amples i drets, com avingudes perfectament traçades, els barracons conservats eren edificis sinistres de rajola ennegrida, i allò no era un museu, no era una ruïna, no era simplement un memorial sagrat o menys encara un monument històric, no era fàcil definir aquell lloc, santuari del mal; hi havia grups d’escolars encuriosits, hi havia gent gran que caminava i que mirava, potser ho comprenien tot potser no hi comprenien res, i uns eren alemanys silenciosos prudents, què devien pensar d’ells mateixos, i uns altres exhibien amb la cara ben alta els colors d’Israel, blanc i blau en mocadors al coll i en petites banderes, però ell no formava part de cap grup amb guia ni de cap pelegrinatge organitzat, no compartia el poble dels botxins ni el de les víctimes, ell era només una persona humana, i va entrar en aquells edificis de mort sentint una angoixa molt vaga, encara sense cap connexió amb els milers i milers que hi van viure tan fugaçment i tan horriblement, sense cap fil racional per entendre els funcionaris que en aquelles oficines i cambres tristíssimes asseguraven l’eficàcia implacable de l’empresa; hi havia sales d’exposició amb diagrames, amb documents, fotografies, llandes del gas assassí, els materials propis de la memòria i de la història, però eren sales fredes, i fins i tot els milers de retrats dels deportats amb el crani afaitat i el vestit de ratlles, les grans fotografies amb escenes de gent espantada baixant dels vagons o de munts de cadàvers, eren imatges conegudes i antigues per a qui havia vist tants llibres i tants documentals, i ell, per tant, no connectava encara amb la inhumanitat congelada del lloc, amb l’abisme on no tenen valor les paraules; fins que arribà a una sala una mica més gran, sense res més que una vitrina que l’ocupava tota d’extrem a extrem, i a dins de la vitrina només hi havia cabells humans, un munt que hauria pogut ser de palla seca o d’herba humida però que estava fet de milers de cabelleres femenines, que degueren ser rosses, negres, brunes, i eren ara uniformement grises o de cap color, del color blanquinós de la pols, cabells de morts que foren primera matèria humana, que les SS venien a pes com a fibres per a alguna indústria tèxtil aberrant, i mirant els cabells va sentir un inici de mareig o de nàusea i hagué de recolzar-se un instant contra el vidre, sense deixar de mirar; després, en una altra sala, una vitrina semblant estava plena de raspalls de tota mena i grandària, raspalls de dents o de roba o de cuina, només raspalls, i una altra plena de maletes, només maletes, moltes amb adhesius esvaïts de ciutats o d’hotels, una altra plena de sabates d’home i de dona, una muntanya informe de sabates, i una altra més petita plena de sabatetes infantils, sabates de nenes i nens de tres anys, de cinc anys, milers de sabatetes, cada parell de sabatetes un infant mort, i la seua resistència de visitant s’esfondrà i es desféu, no trobava cap paraula adequada, i això ell no ho havia explicat mai a classe com només pot explicar-ho qui ho ha contemplat en persona, no ho havia escrit mai en cap dels seus llibres i articles, això era el fons del fons de la història d’Europa, s’havia quedat sol en la sala i va plorar, ell que tan difícilment plorava; i no trobà tampoc paraules noves caminant d’Auschwitz a Birkenau, sota un plugim intermitent, ni quan pujant un pont va veure al seu davant l’escampada infinita del gran camp d’extermini, l’edifici d’entrada amb aquell arc d’accés, també de rajola roja, per on passaven els trens directament fins a quasi a tocar de les cambres de gas, on demanà a un vigilant que li fera una foto, ell de perfil amb les vies al fons, la seua cara i les

        

     Joan F. Mira a Auschwitz-Birkenau. Fotografia de Guillem Calaforra

ruïnes de l’infern; quan contemplava l’espai desolat i les vies tancà els ulls un instant i hauria volgut sentir els passos atordits de les víctimes, no els lladrucs d’aquells gossos ni els crits brutals dels guàrdies, només els peus lents de les víctimes damunt de la grava, de la neu o del fang, i després passà encara unes hores caminant entre fileres de barracons de fusta, alguns esfondrats i mig cremats, uns altres conservats tal com van ser quan s’omplien i es buidaven constantment, i dins de les barraques feia una estranya pudor de fusta humida i vella i no sabia si d’algun desinfectant, a les parets quedaven mig esborrades frases en alemany prohibint beure aigua, prohibint fer soroll, demanant calma i silenci, com si foren les normes d’alguna aula escolar, hi havia els rengles d’aquells jaços o lliteres de fusta en tres pisos, que ell no era capaç d’imaginar atapeïts de cossos esquelètics. Perquè en la història humana, va pensar, caminant amb el diari sota el braç, mai no hi ha hagut res com això, res com aquella immensa fàbrica de mort, res com aquesta indústria d’extermini; hi ha hagut el monstruós Gulag soviètic de dimensions igualment inconcebibles, hi ha hagut les matances massives de Lenin i de Mao Zedong, de Cambodja, de Rwanda, dels croats medievals, dels mongols i dels tàrtars, dels azteques de Mèxic, de guerres infinites o de tantes dictadures criminals, però no eren indústries creades només a fi de produir massivament cadàvers; hi ha hagut brutalitats, abusos, crims, i n’hi ha encara, a l’Àfrica més que en cap lloc, al Congo i al Sudan, i a Palestina, a l’Iraq, a Colòmbia, però comparar brutalitats, crims o excessos del present amb allò que representa Auschwitz-Birkenau, tal com llegia de tant en tant als diaris en boca d’algun intel·lectual dit d’esquerres i molt antiimperialista o antiisraelià o antiamericà, li provocava una repugnància profunda: vitrines plenes de cabells de dona o de sabates de nen, cambres de gas on morien alhora centenars de persones, el fum dels crematoris, els barracons, els milions d’innocents: la tècnica de l’extermini, la indústria de la mort, i ara, passats tan pocs anys, la insensatesa de l’oblit, de la ignorància, o qui sap si és del mateix odi que renaix, dissimuladament, la bèstia immunda antiga, em repugna, em repugna, pensà, i em produeix una tristesa infinita. Entrant cap al carrer del Torn de l’Hospital, llançà el diari dins d’un contenidor de fem. Si no havia explicat mai això en les seues classes, era com si no haguera explicat res, però com ho hauria pogut fer sentir i entendre a uns estudiants per als quals aquells fets eren ja tan antics i tan grisos, tan distants i esvaïts, com les guerres de Cèsar o de Napoleó. Si aquell era el cim més alt, o l’abisme més fondo, de la història contemporània d’Europa, i si ell no ho podia explicar perquè era inexplicable, tant se valia que no explicara res. Contra els assalts poderosos i cecs de la natura, contra els volcans, terratrèmols, tsunamis, rius desfermats, només podem fugir, si hi som a temps: contra l’horror provocat pels humans, ningú sap què es pot fer.

 

La reunió començava a les onze però ell havia eixit de casa més d’una hora abans perquè volia tindre temps de visitar la biblioteca de l’Escola Pia i també de refer sense pressa aquell camí pel centre de l’antic barri dels velluters que durant els seus anys de batxillerat havia fet quatre vegades cada dia, potser com una visita massa temps ajornada a la pròpia adolescència, tan remota que s’aturà un instant a la porta del que queda del vell hospital medieval destruït, allà on hi havia el torn dels expòsits, i va sentir un calfred i un petit pànic de pell de gallina recordant que des d’aquell temps havia passat ja mig segle, era segur que no reconeixeria gairebé cap dels companys de curs, ell mai no havia assistit a les reunions anuals d’antics alumnes, i ara tampoc reconeixia aquest carrer, tan prop de casa seua, per on no havia caminat en tants anys que ara li costava recompondre’l contemplant la ruïna escampada a banda i banda, els solars bruts, els edificis grisos esfondrats o amb portes i finestres tapiades enlletgint les façanes d’antics casals que als segles XVIII i XIX van ser obradors de la seda. Hi havia algunes construccions noves del tot incongruents, anguloses i cúbiques, aïllades, i oberts només dos o tres dels bars de putes que ell havia conegut en un temps d’abundància i d’esplendor per dins amb llum blava o vermella o violeta i plens de dones i de clients que vessaven i omplien també les voreres i tot el carrer, ara, però, a la porta dels escassos bars pobres residus apagats en la misèria esperaven només una o dos prostitutes molt joves, eslaves amb minifalda mostrant les cuixes blanques o africanes amb pantalons elàstics ajustats, no s’hi veia gairebé cap client, i no era només per ser diumenge de matí, va suposar contemplant la desolació, probablement a les nits hi hauria més gent i més soroll però no allò que ell havia conegut cinquanta anys abans tornant cada vesprada del col·legi, no aquella abundància tèrbola de vida, només un rastre o residu de la sordidesa, perquè allí la ciutat es desfeia, s’esfondrava, es buidava i s’anihilava com si s’haguera bombardejat ella mateixa no des del cel sinó des de dins, i així aquells carrers que van ser rics i actius, de telers o de bars, i així mitja València intramurs, i ell recordà quan passava pel carrer gran del barri de les putes de matí amb llum vibrant i amb els ulls plens de son per davant de les cases tancades, de vesprada amb els ulls ben alerta mirant els bars i els portals oberts, llums de colors i el tràfec incessant d’homes i dones. El seu col·legi, però, s’havia salvat del bombardeig, tot i que en poc temps quedaria, potser, com una illa enmig de la devastació, el pati estava intacte amb el claustre robust d’arcs de pilars quadrats, i assegut en un banc a la porta de la biblioteca l’esperava, tal com havien acordat per telèfon, el pare Francesc Casterà, que havia estat professor seu d’història de la literatura i també de llatí, i que molts anys més tard, ja jubilat de la docència, havia volgut escriure, dirigida pel seu antic alumne, una tesi sobre els inicis de l’ensenyament modern a la València del segle XVIII: en alguna activitat profitosa, havia dit, he d’ocupar el temps que em queda mentre espere que em criden d’allà dalt. Ara devia tindre ja més de vuitanta anys, i no duia sotana com quan era professor seu els anys cinquanta, sinó un jersei gruixut gris clar amb cremallera oberta i camisa blanca i corbata blau fosc, ni portava tonsura sempre ben afaitada com un forat enmig dels cabells negres curts d’home jove sinó cabells llargs ondulats blanquíssims d’ancià encara elegant i saludable, amb la sotana també anava elegant i estirat, recordà. Es van abraçar lleument, tocant-se a penes, quasi una abraçada litúrgica, en altre temps li hauria besat la mà.

   «Tenia ganes d’ensenyar-te com ha quedat la biblioteca, després de la reforma», digué el pare Francesc. «Hauries d’haver vingut ja fa temps, val la pena. No hi ha en tot València un espai com aquest.»

   Va mormolar una excusa quasi inintel·ligible, alguna cosa com «té raó té raó però ja sap...» avergonyint-se’n al mateix temps que ho deia, i la biblioteca era realment un espai extraordinari, o almenys extraordinari a València on certament no hi havia, dedicada només als llibres de fa un segle i dos segles i tres, cap altra sala com aquella tan gran tan perfecta, era un espai sever presidit per una columna central baixa i robusta des de la qual naixien i es formaven voltes amples, una arquitectura d’època neoclàssica que tanmateix pareixia una obra del primer renaixement, o la sala d’armes d’un castell francés. No era la Biblioteca Bodleiana, ni la del Palazzo Farnese de Roma amb aquelles sales de sostre altíssim amb balconades de fusta i escales, ni la de Princeton catedral dels llibres amb soterranis de corredors infinits, ni la del col·legi d’Eton que són salons com de palau d’un noble erudit i bibliòfil, amb l’exemplar de la Bíblia de Gutenberg que ell havia venerat devotament una vesprada plujosa en un estat pròxim a l’èxtasi contemplant aquells fulls amb columnes de tipografia gòtica perfecta, les caplletres encara dibuixades a mà, i pensant que d’allò, recordà, d’aquell invent, d’aquell primer llibre imprés el 1456 el mateix any que el nostre papa Calixt III Borja valencià aturava els turcs a les portes de Belgrad, ha eixit tota la civilització que en diem moderna: sense un primer llibre imprés, no hi hauria més llibres impresos, i llavors, què seríem nosaltres?; aquesta del seu col·legi no era cap biblioteca històrica o famosa, però era un espai d’aire sòlid, clàssic i seriós, hi havien instal·lat tot al voltant armaris nous de bona fusta fosca amb els milers de llibres relligats antics que ell havia conegut tants anys en prestatgeries mig corcades que ocupaven una galeria circular elevada a l’església redona on cada dia assistien a missa distrets i ensonyats sota la cúpula més gran de València i ell molt sovint alçava el cap i mirava els llibres a distància amb més interés que l’altar, els llibres tota la seua vida, des de l’adolescència remota en un col·legi neoclàssic, des de sempre.

   «És curiós», digué el pare Francesc, «aquell arquebisbe del segle XVIII que va ajudar a fundar el nostre col·legi, i que ens llegà una biblioteca impagable, era un reaccionari rigorós però estrany: protegia l’erudició per contrarestar la il·lustració,  fomentava l’educació per oposar-se al racionalisme, no sé si recordes els capítols que li vaig dedicar en la meua tesi...»

   «Sí», va dir ell, «pareix contradictori, però ara no estic segur si hi vam trobar alguna explicació.»

   «L’explicació és que contradiccions com aquesta no són cap novetat, són molt antigues. Per què els monjos medievals copiaven amb tanta devoció els autors pagans?»

   «Si no em falla la memòria, aquell bon home pretenia que els fills dels teixidors del barri també estudiaren llatí...»

   «Però només els fills dels mestres, o siga els fills dels amos. Estàvem rodejats de telers de seda, no sé si deu mil telers o deu mil teixidors. I tu també vas estudiar llatí, Manuel, molt de llatí, set anys sencers.»

   «Bé, jo sóc fill i nét de mestres sabaters... i no sé quant de llatí hauria estudiat a finals del segle XVIII. Segurament no tant com el que vosté em va ensenyar.»

   «En tot cas, pocs canvis hi havia hagut en dos segles, i fa cinquanta anys ací ensenyàvem, vull dir a tot Europa ensenyàvem, el mateix que en fa dos-cents cinquanta. L’últim curs jo us feia redactar discursets a l’estil de Ciceró. M’he jubilat a temps: ara no passen del rosa rosae.»

   «Ara, si dius només Quousque tandem abutere Catilina patientia nostra», va dir ell, «fins i tot entre els meus col·legues més joves de la universitat, es pensen que eres un especialista en filologia clàssica, o un erudit excepcional...»

 

No tingué ganes d’allargar la conversa ni el tema, tan repetit i tan trist, però d’allí venia ell, i d’aquella València, de Ciceró i del pare Francesc, d’un col·legi del segle XVIII en un barri d’obradors de la seda que eren alhora casals nobles de pedra, del llatí i del carrer de les putes, en realitat ben poc sovint li abellia parlar llargament amb ningú si no era amb Irene, i amb ella començava a ser difícil. Van seure uns minuts en un banc de pedra del claustre esperant l’arribada dels altres convocats a la festa, quants en devien ser encara els supervivents?, quantes cares seria capaç de recordar?, i en aquell pati amb un claustre rectangular de pilars sòlids i arcs de mig punt formaven en files a l’eixida de missa i rectificaven les línies posant el braç dret sobre el muscle del company de davant i les bates de col·legial de ratlles blaves, que anomenaven encara bavers, s’alçaven ridículament fins que ells abaixaven els braços i es quedaven tots ferms mentre hissaven les banderes als tres pals que hi havia sota el gran rellotge de busques de fletxa que tocava els quarts, les mitges hores i les hores implacable i solemne, la punta aguda de la fletxa amb forma de cor definia la mesura del temps escolar massa lent massa llarg, mirà el rellotge, el mateix rellotge amb la mateixa esfera antiga, al mateix lloc, i durant uns minuts també molt llargs escoltaven immòbils els tres himnes que devien eixir d’una gramola amagada, imaginava ell, de vegades saltava l’agulla del disc tan gastat, se sentien grinyols estridents i calia tornar a començar, els tres himnes patriòtics matinals eren l’himne carlista Por Dios, por la Patria y el Rey/ lucharon nuestros padres mentre pujava la bandera blanca amb la creu roja aspada, Por Dios por la Patria y el Rey/ lucharemos nosotros también, mai ningú no els va dir per quin rei havien lluitat els seus pares i haurien de lluitar ells també, després venia el Cara al Sol con la camisa nueva/ que tú bordaste en rojo ayer mentre hissaven la bandera de Falange Española roja i negra, Me hallará la muerte si me llega/ y no te vuelvo a ver, tampoc no era clar a qui era que no veuria més si es moria ni què volia dir brodar en roig una camisa, i finalment l’Himno Nacional Viva España/ alzad los brazos hijos del pueblo español/ que vuelve a resurgir/ Gloria a la patria que supo seguir sobre el azul del mar el caminar del sol, de quina manera la pàtria seguia l’itinerari del sol era un altre misteri, però ja feia tants anys que no cantava ningú aquella lletra d’un poeta mediocre franquista, bavós i monàrquic, pensà, l’himne d’Espanya deu ser l’únic que sona oficialment sense versos ni veu, qui sap per què deu ser; i tres dies a la setmana passaven una hora formats al mateix pati però vestits de blanc amb pantaló curt i camiseta i practicaven la taula de gimnàstica sueca alçant i abaixant els braços i fent flexions de cames al ritme d’una altra cançó que havien de cantar sincopada i marcant els accents Con el ál-ma en pié/ por tí Es-pañá y por Diós,/ pretendé-mos sér/ valór, fuer-zá y canción, pobres animetes nostres, va pensar imaginant-se en aquell pati, vestidetes de blanc i practicant exercicis infantilment virils; i allà mateix, al costat de l’escala, hi havia el local obligatori del Frente de Juventudes i ell entre els onze i els tretze anys hi acudia també de tant en tant, mig per curiositat mig perquè així millorava la nota de l’assignatura que en deien Política o Formación del Espíritu Nacional, també hi anava, a pesar dels recels del seu avi, perquè hi havia ben poques altres distraccions a l’abast i cap altra possibilitat de passar un parell de setmanes d’estiu a la muntanya si no era en un campament de Falange, i recordà amb una sensació una mica tèrbola la calidesa masculina i aspra de la companyonia adolescent, dels uniformes i les formacions i les marxes cantant Montañas nevadas/ banderas al viento, de l’olor de suor jove, de cinturons de cuiro i de botes llustrades amb greix de cavall, una cosa confusa i profunda que explica potser, va pensar, l’atracció que durant tants anys han irradiat els feixismes juvenils sobre milions d’adolescents fascinats per aquells himnes, pels uniformes, les corretges militars i virils, les desfilades cantant cançons vibrants, aquell feixisme també oferia una estètica intensa i emocions elementals compartides que ara ningú no sabria on trobar, ignorar-ho és estúpid, i això també és història contemporània d’Europa. Ací els bons pares de l’Escola Pia no els incitaven especialment a formar part activa d’aquelles Falanges Juveniles de Franco però la poca incitació obligada ja era molta; l’única incitació permanent, recordà, era la pràctica quotidiana i constant d’una religiositat devocional de misses i rosaris, avemaries, sabatines i Salve Regina, les devocions d’una societat on sense dubtes ni qüestions se suposava que la religió forma part de la vida civil i política, de la vida familiar, de tots els camps i racons de la vida social, però això, ben mirat, també eren quinze segles de la història d’Europa, fins que a França inventaren el culte de la deessa Raó, ara també, pel que sembla, destronada i sense cap litúrgia pública.

   «Pare Francesc», va dir, «no sé si vosté hi estarà d’acord,  però tinc la impressió que ací ens van educar com si el franquisme haguera de durar eternament, en un país eternament catòlic. I ens prepararen molt bé, perfectament, per a viure en una societat que no tardaria molts anys a deixar d’existir. Ens educaren per a un futur que ja era mort.»

   «Tens raó», digué el capellà, que fumava tranquil una pipa aromàtica. «Però vam fer el que vam poder, o no podíem fer una altra cosa.»

   «No era un retret, no els ho estic reprotxant.»

   «Ja ho sé, Manuel, ja sé que no.»

   Ell va callar un moment, sentia l’elegància serena d’aquell home, l’elegància profunda de qui accepta tota la història que ha viscut, i després aspirà el perfum penetrant del tabac, ell no fumava, però trobava agradable l’aroma dolça i exòtica, i va afegir:

   «Ara mateix, vosté és capaç d’entendre cap a on va el nostre món, pare Francesc?» Era una pregunta d’adolescent ingenu, com si haguera reculat cinquanta anys, se’n penedí, però ja estava feta.

   «Jo sí, perquè tinc confiança. Vull dir: jo crec en Déu.»

   «Té molta sort. Jo, per poder-hi creure, faria un pacte amb el diable.»

   «És una bona idea», va dir el capellà, es llevà de la boca la pipa i va somriure: «Segur que eixiries guanyant.»

 

Havia d’esperar els companys per celebrar els cinquanta anys del seu darrer curs del batxillerat amb una emotiva trobada fraternal, les bodes d’or, això deia el text de la convocatòria, hi hauria una missa en memòria dels condeixebles difunts i un dinar de germanor, i quan es van sentir veus a la porta i el pare Francesc Casterà el va deixar per anar a rebre els primers que arribaven, ell veié veloçment la cerimònia a l’església, algun jubilat de cara arrugada i cap calb com ell mateix llegint al peu de l’altar la llista ja llarga dels desapareguts, la comunió en què ell no participaria, els congregats que es mirarien de reüll asseguts als bancs de l’església, els reconeixements reals o fingits abans i després de la missa, i tot el grup buscant pels corredors del primer pis l’orla emmarcada on figuren les seues pròpies cares de setze anys, o de quinze, com ell, que era el més jove del curs, i llavors tots cridant i rient infantilment i fent escarafalls comentant les imatges remotes tan fresques tan perdudes: us acosteu de nou, vagues figures que allà pels dies de la meua joventut us vau mostrar als meus ulls ja torbats, intentaré aquesta volta retenir-vos?, s’inclina encara el meu cor a aquelles il·lusions?, el meu pit hauria de sentir-se com en els anys juvenils estremit pels efluvis màgics que us envolten en la vostra desfilada?, vagament, vagament, no deia això l’inici del Faust que el pare Francesc els explicava en la història de la literatura?, i Goethe què era, il·lustrat o romàntic? Va imaginar el dinar dels jubilats fingidament o realment feliços aquell dia del gran jubileu parlant a crits de taula a taula en un restaurant sorollós recordant professors i malifetes algú evocant de sobte un company mort i provocant un silenci circumspecte i breu, rient bromes pesades antigues o contant la primera visita als setze anys a una puta del barri, enyorant la dolçor del temps passat i lamentant-se amb agror del temps present, obrint les carteres i mostrant fotos dels néts, va veure tot això, va sentir veus estridents rogalloses que ja s’acostaven, i se’n va anar sense dir res ni saludar ningú escapant-se per la porta de l’església, fugint espaordit. Si hi havia hagut mai una generació perduda, va pensar, era amb tota certesa la seua, la que va créixer sense conéixer res més que la misèria material i moral eixida de la guerra civil, la que arribà a l’edat adulta com si a Alemanya el règim nazi haguera durat quaranta anys, com si Hitler s’haguera mort al llit el 1975, el mateix any que Franco. Però també es va perdre l’anterior, que va conéixer o va fer la guerra, i també la següent i la següent, la del seu fill perdut: de quina generació, en aquest país, se’n pot dir que és una generació salvada?

 

Tornà a passar pel carrer destruït de les putes dubtant si la fugida havia estat coherent o un torbament sense motiu, una feblesa. Si ell s’hagués fet capellà com el pare Francesc, alguna vegada, entre el final de la infància i l’inici de l’adolescència, ho va arribar a pensar fugaçment com tants dels seus companys en aquells anys escolars i piadosos, si s’hagués fet capellà hauria estat un capellà erudit, savi i seré, i aquella biblioteca divuitesca neoclàssica hauria estat la seua biblioteca personal.

 

 

Joan F. Mira

El professor d’història

Barcelona: Proa, 2008

 

Sobre El professor d’història...

 

 

Tornar a la pÓgina anterior Pujar