El tedi del professor

 

Vicenç Pagès Jordà

 

EL PROFESSOR D’HISTÒRIA

Joan F. Mira

Editorial: Proa · Pàgines: 308 · Preu: 20 €

 

El professor d’història narra un any en la vida d’un home que, arran d’un incident banal, abandona l’ensenyament universitari poc abans de jubilar-se. Cansat de buscar un sentit a la història i a les tasques docents, decebut del món que l’envolta, melancòlic d’un passat que ja no tornarà, endut —en una paraula— per l’spleen, Manel Salom alça el seu matrimoni com un escut. Decideix consagrar-se a l’esposa malalta i pren les decisions que havia anat ajornant durant anys: canviar d’habitatge, treure’s el carnet de conduir, comprar un gos, llogar una assistenta.

 

Manel Salom està present en totes les pàgines de la novel·la ja que, encara que escrit en tercera persona, el llibre transcriu el seu punt de vista amb una fidelitat que més d’un lector pot trobar prolixa. El lector no solament accedeix a les seves passejades per València i rodalia, sinó també als excursos, divagacions i diatribes que li suscita el que veu i el que sent, el que pensa i el que recorda.

 

Cal afegir que aquest monòleg interior s’articula en frases que sobrepassen sense dificultat les 30 línies, i que el mateix paràgraf pot prolongar-se per espai d’unes quantes pàgines. És curiós que un professor que manifesta una desconfiança de pedra picada cap a la cultura contemporània s’expressi amb un estil que recorda l’avantguardisme més plumbi: períodes sintàctics allargassats, pruïja moralitzant i sobretot el rebuig per la tensió narrativa en benefici d’una prosa blana, menys pròxima a la literatura que als registres orals més formalitzats.

 

L’estil del llibre és deutor de l’estil del personatge protagonista. L’autor ha optat per un narrador que es confon amb el professor fins al punt que se li encomana la indolència. Escrita des de la subjectivitat de Manel Salom, que no fa més que recordar escenes grises d’infantesa i de joventut, al costat d’escenes no menys grises d’una vida consagrada a la docència, el perill d’El professor d’història és que traspassi al lector el tedi que amara el protagonista.

 

L’aportació de Joan F. Mira (València, 1939) a la cultura catalana i universal és considerable. Traductor rigorós, opinador de luxe, divulgador i biògraf, els seus dots analítics són superiors als sintètics, que és com dir que resulta millor assagista que narrador. El professor d’història està encapçalat per una citació del Faust, hi apareix un savi insatisfet i una noia anomenada Margareta, però aquests paral·lelismes amb l’obra de Goethe no contribueixen pas a dotar els personatges de l’entitat que els manca.

 

La novel·la catalana s’està polaritzant. Alguns autors busquen l’èxit immediat combinant les receptes del best-seller global amb la recreació històrica d’episodis nacionals; d’altres prescindeixen del plaer del lector i es consagren a llibres abruptes, puríssims, sovint il·legibles. Entremig, es manté deshabitat l’enorme espai que en altres cultures ocupen els escriptors que saben fer compatible un alt nivell d’autoexigència amb la seducció del lector, d’Ian McEwan a Cormac McCarthy, de Muriel Barbery a Nancy Huston.