Un estudi
d’antropologia social al País Valencià. Vallalta i Miralcamp (1974)
Vallalta: Prometatge i matrimoni Vallalta: El ball i les festes Miralcamp: Estratificació, status i prestigi Vallalta: Prometatge i
matrimoni Tot el procés de
preparació del matrimoni pot ser considerat des de dos punts de vista: a) com
a relació personal entre dos individus, relació que és definida, controlada i
condicionada per un conjunt de normes i sancions de la societat, i que la
societat observa i vigila de prop; i b) com una relació entre dues
famílies a través de llurs fills respectius, i que donarà lloc a la creació
d’una nova família (d’una nova unitat econòmica) amb deures i drets respecte a
les famílies d’origen. El primer aspecte implica una interferència total de la
comunitat, a través de les seves normes i sancions i de la seva vigilància, en
les relacions privades de la parella; aquestes relacions, en una petita
comunitat rural, són per tant més públiques que privades. I el segon aspecte
implica una interferència sovint decisiva i sempre real en la mateixa elecció
de l’altre membre de la parella i en l’estabilització de la relació, un cop
formalitzada. Aquestes interferències de la societat, una sòcio-moral i l’altra
sòcio-econòmica, són certament generals, i potser indispensables per a
l’existència de la mateixa vida social;[1] però
el fet és que a les àrees urbanes no actuen d’una manera tan eficaç en el
primer aspecte, ni tan directa i visible en el segon. A Vallalta, les persones
casades neguen sistemàticament l’existència d’una pressió, i encara més d’una
imposició, derivada de l’interès econòmic, en l’elecció de cònjuge. Com a
màxim, admeten que «abans» sí que es feien molts casaments per interès, però
asseguren que «ara» els fills són completament lliures per a casar-se amb qui
els agrada, i únicament perquè els agrada. Es tracta, en part, de voler
presentar de cara a l’observador unes formes de pensar i actuar que corresponen
a allò que ells pensen que probablement pensa i fa la gent de ciutat: hi ha una
forma de mimetisme amb un valor (la llibertat en el casament) pel procediment
de fer aparèixer llur comportament com si realment estigués ajustat a aqueix
valor. Voler amagar que la realitat al poble no correspon a aquest valor és una
forma d’acceptar-lo com a tal valor ideal; i sobretot com un valor positiu i
«modern», com un signe de progrés social assolit de poc (puix que admeten sense
massa dificultat que «abans» era freqüent el matrimoni imposat). La veritat és
que encara hi ha una distància entre l’expressió del valor i la seva observació
en la pràctica. La realitat no
correspon a aquestes afirmacions dels grans. I són precisament els joves, que
se senten coaccionats en la seva llibertat, els qui proporcionen molt de grat
informació sobre els motius reals del casament de tal o tal matrimoni conegut.
I, efectivament, no són pocs els matrimonis recents que han estat clarament
«arranjats» entre les famílies. Vist que no existeix una clara tendència a
l’endogàmia o a l’exogàmia familiar, i tampoc cap norma definida en aquest
sentit (salvant les prohibicions legals), el criteri que indueix les famílies
a imposar o propiciar un determinat casament és bàsicament econòmic. És
relativament freqüent el casament entre cosins germans, i més encara entre
cosins segons, per tal de reunificar propietats que s’havien dispersat en el
repartiment de l’herència d’avis comuns. De fet, sempre que es produeix un
casament entre cosins, la gent suposa i comenta (tant si és cert com si no)
que el principal motiu ha estat econòmic, i concretament relacionat amb
herències de terra.[2] L’interès econòmic i la
pressió o entesa de les famílies no es limiten, evidentment, als matrimonis
entre parents: són, o ho han estat, freqüents els casaments preparats per dues
famílies que es trobaven ja en termes d’amistat, i els interessos econòmics de
les quals eren convergents. En temps no molt
llunyans, i encara de tant en tant als masos aïllats, els pares feien la selecció
del cònjuge dels fills, tractaven dels termes econòmics del matrimoni amb
l’altra família, i tan sols quan havien arribat a un acord de principi
comunicaven la decisió als fills. Aquesta decisió podia considerar-se
inapel·lable i definitiva si es tractava de les filles; i un projecte ferm que
es plantejava al fill, abans de concertar definitivament el casament amb la
família de la núvia. Existia sempre la possibilitat teòrica de rebel·lar-se i
negar-s’hi. Però si els fills encara podien fer-ho (amb l’alternativa, sovint,
d’anar-se’n de casa), les possibilitats de resistència de les filles eren
pràcticament nul·les. És clar que actualment
les formes de pressió tendeixen a fer-se més suaus i menys directes. I, com
era el cas també abans, són encara les mares les qui s’ocupen principalment de
la qüestió. Poden començar amb observacions com «¿Ja t’agrada algun xic (o
xica) del poble?», «Amb qui vas ballar diumenge?», «Per què no balles mai amb
N.?»; o del tipus «Els pares de N. han comprat un tractor» (cosa que sap
tothom, evidentment, però que cal fer remarcar a la filla), «La família de X.
ha tret enguany molts diners de les ametles», etc. etc. És a dir, que les
formes de pressió inicial van en el sentit de fer sentir que arriba l’hora de
triar, o d’atraure l’atenció dels fills sobre les eventuals preferències
paternes, o bé posar en evidència els avantatges econòmics d’un possible
candidat. Els comentaris dels pares, a l’hora de sopar, sobre la marxa dels
afers de les famílies del poble, sobre les qualitats i defectes d’en Tal o en
Tal Altre, serveixen indirectament, i intencionadament, d’orientació als fills
per tal que facin una elecció convenient en el sentit de les preferències
paternes. En certa manera, els fills ja poden saber per endavant si l’elecció
d’una determinada persona serà acollida bé o malament pels pares, puix que
estan perfectament informats de la situació econòmica del possible candidat i
de les relacions d’amistat, hostils, o neutres, entre les dues famílies. De
fet, si es tracta d’un candidat que no tingui greus defectes personals, o que
no tingui una situació econòmica desproporcionadament inferior, i la família
del qual no es trobi en relacions hostils presents o heretades, els pares no
solen oposar-se al casament, tot i que potser haurien preferit un altre partit
considerat més favorable. De tota manera, en el moment actual és molt menys
intensa la pressió «positiva», dirigida a imposar tal o tal altre candidat,
que la pressió «negativa» dirigida a rebutjar o desaconsellar una determinada
persona. La primera forma de pressió existeix encara, en general de la manera
indirecta que hem explicat (algun cas de matrimoni directament imposat i
preparat s’ha produït en els últims anys encara); mentre que la segona, el
rebuig d’una persona concreta, pot revestir formes tan radicals, encara
actualment, que facin de fet impossible, per al fill o la filla, el casament
amb la persona no desitjada pels pares. Ja hem dit que la
distància entre la generació dels joves actuals i la dels seus pares és
clarament perceptible: els joves consideren que tenen el dret indiscutible
d’elegir lliurement el seu futur cònjuge, però troben aquesta llibertat
coaccionada directament o indirectament i, en casos extrems, els és impossible
en la pràctica de superar les limitacions que els són imposades. Els pares
poden, per exemple, impedir a una filla que parli o vagi amb un determinat noi,
i aquesta prohibició, en una comunitat petita on tothom es troba estretament
vigilat, és ben difícil de burlar; i amb això generalment s’acaba la història.
Els pares, tanmateix, comencen a creure, tot i que no el practiquen, en aquest
dret de lliure elecció com una de les conseqüències o un dels elements
integrants de les noves formes de vida que s’introdueixen al poble. I d’altra
banda els joves, que inconscientment participen en gran mesura dels valors i
conceptes de la cultura tradicional, s’imposen a ells mateixos més limitacions
que no pensen. El prometatge
actual característic comença al ball. Els nois i noies han format grups mixtos
fins al moment que han sortit de l’escola, és a dir, fins als catorze o fins
als setze anys (si incloem com «escola» les classes de repàs a les quals molts
encara van a les tardes, després d’haver abandonat ja l’assistència a la
jornada escolar normal). Durant aquest període de l’adolescència, o fins i tot
durant els anys immediatament anteriors, les experiències sexuals en aquests
grups mixtos són cosa relativament freqüent. A partir d’aqueixa edat, però, els
nois dediquen tot el temps al treball, i les noies a ajudar les mares a casa:
els interessos divergeixen, desapareixen els grups mixtos de l’escola o de les
passejades i els jocs comuns, i amb això s’acaben les possibilitats de contacte
sovintejat entre els sexes. Durant la setmana, no existeixen ni ocasions ni
situacions institucionalitzades en les quals els joves dels dos sexes puguin
trobar-se entre ells: els nois van al cafè en acabar la feina, i les noies es
reuneixen per brodar o anar a la font. En dies feiners és cosa raríssima veure
un grupet de noies al cafè: quan hi van és únicament per veure la televisió, i
seuen a part. Com que, d’altra banda, no existeix en absolut l’amistat entre
noi i noia (de què tots els joves es planyen, però no saben com sortir-se’n),
el ball és l’única oportunitat de relació socialment admesa que se’ls ofereix.
El ball i els dies de festa. Al ball, doncs (que se
celebra dissabtes a la nit, i diumenges tarda i nit), un noi que s’interessa
per una noia la traurà a ballar més sovint que les altres, o més de dues
vegades seguides: això és considerat per la noia, i pels qui observen el
procés, com a senyal d’interès «especial». Si ella no hi posa cap obstacle,
vol dir que comparteix aquest interès. El procés continua de manera semblant
durant algunes setmanes; naturalment, a la vista de tothom i acompanyat de
tota mena de comentaris. De manera indirecta, els interessats es van
assabentant de les intencions i reaccions respectives. Arribats en aquest
punt, la posició de les famílies ja haurà començat a definir-se: els pares
(les mares sobretot) saben molt aviat si el fill o la filla ha ballat més
vegades de les «normals» amb el mateix noi o la mateixa noia, i si no es tracta
de persona non grata per a la família no solen plantejar-se dificultats;
en cas contrari, ja en aquest punt del procés pot intervenir el veto familiar.
Finalment, si no han sorgit obstacles, passades algunes setmanes dels
tempteigs inicials, durant el ball mateix o en acompanyar la noia a casa, el
noi li pregunta «si vol ser la seua nòvia». Si la resposta és «sí» (generalment
precedida d’uns dies del ritual «deixa’m pensar-ho»), ho comuniquen als amics i
a les famílies respectives. I automàticament són reconeguts com a promesos per
tot el poble. La situació de promesos
implica tot un codi de drets i deures durant les dues etapes del prometatge.
Durant la primera etapa, abans d’«entrar en casa», els drets es limiten a poder
ballar junts tots els balls de cada sessió, acompanyar la promesa a casa,
passejar junts (mai sols, sinó amb d’altres parelles o amb amigues de la noia)
els diumenges, i xerrar un moment si es troben pel carrer, casualment o a
propòsit. Les relacions institucionalitzades durant aquesta primera etapa es redueixen
de fet al ball i al passeig del diumenge, és a dir, a un règim similar al
d’abans del prometatge, però amb el deure i el dret de l’exclusivitat en les
relacions amb l’altre: encara no hi ha un dret a l’aïllament ni a les relacions
en privat. En certa manera es tracta d’una fase preparatòria, a la vista de
tothom en tot moment, i sense una intervenció directa de la família. El
trencament de les relacions en aquesta fase, per decisió dels interessats o
per intervenció de la família, no tindria encara conseqüències greus. Es tracta
de la fase d’observació de prop, posterior a la primera fase d’observació de
lluny i anterior a la fase del compromís definitiu que desembocarà en el
matrimoni. Durant aquesta fase, hom diu que la parella són simplement «nòvios»,
o que «van junts» o que «festegen» o que «es parlen», mentre que a la segona
fase són ja «nòvios formals» que «entren en casa». Passats alguns mesos
comença l’etapa més important i generalment més llarga: el promès demana permís
per a «entrar en casa». A Vallalta, «entrar en casa», el moment de la
formalització del compromís, no té el caràcter d’una cerimònia especial, ni és
ocasió de formalismes rituals establerts. Es tracta simplement d’això: entrar
a casa. El noi demana formalment als pares (al pare) de la noia el permís de «festejar»
a casa d’ella, el pare diu que d’acord, i no hi ha més cerimònia. Però, i això
és la part més important, tothom al poble s’assabenta que X «ja ha parlat amb
els pares», i que «ja entra en casa». A partir d’aquest moment, els promesos
poden trobar-se a casa d’ella diverses vegades la setmana, o fins i tot cada
dia. El caràcter de les relacions es transforma: en acabar la feina, el noi es
renta, es canvia de roba i es presenta a casa de la promesa. Hi seuen tots dos,
generalment a la cuina o al menjador, en presència de la mare o d’algú de la
família, i conversen de les seves coses. La intimitat no és massa gran, fora
de fugaces ocasions, però es tracta ja d’una relació privada i estable. Tot i
que entrar a casa no va revestit d’aparat ritual, marca de fet l’entrada en
una situació nova: la relació, ara, és ja veritablement pre-matrimonial o
quasi matrimonial pel que fa a la seva acceptació social i a la consistència
esperada i suposada de la mateixa relació. En aquesta fase, són ja molt pocs
els prometatges que es trenquen, i la ruptura podria realment tenir
conseqüències molt greus per als interessats (sobretot per a ella) i per a les
famílies; conseqüències encara més sensibles pel fet de ser una comunitat molt
petita on els afectats haurien de conviure necessàriament. Si de la ruptura naix
una hostilitat perquè una de les parts, o totes dues, es creu ofesa, aquesta
hostilitat s’ha de manifestar per força, i això va contra l’interès fonamental
de la comunitat. En un cas concret, es va trencar un compromís, durant aquesta
etapa formal i avançada, per tal com la promesa i la seva família consideraven
que el promès mancava de manera flagrant a les seves obligacions: acudia als
balls d’altres pobles, bevia ostentosament amb els amics, no visitava la promesa
prou sovint, etc. El cas és que, tot i que es tractava de motius prou
justificats i coneguts públicament, la família del promès va considerar el
trencament del compromís com una ofensa personal que afectava el seu prestigi
i la deixava en situació d’inferioritat respecte a la família de la noia. Quan
arriben els dies de batre, cal treure a sort els números d’ordre per a utilitzar
la màquina que puja a Vallalta; i va resultar que la família de l’ex-promesa va
traure un número anterior a la de l’ex-promès. Aquests, per no tolerar que els
altres batessin abans que ells, van baixar tota la collita a llom de matxo per
les dreceres de muntanya fins a un altre poble, a més de deu quilòmetres, on en
aquell moment hi havia una màquina treballant: van batre el blat abans que els
suposats «ofensors», i aquest triomf va significar una satisfacció que els
ajudà a remuntar la situació anterior d’inferioritat en què havien quedat
després de veure el fill rebutjat. Els comentaris van ser de tots els colors,
però la situació d’equilibri sembla que va quedar restablerta: «Ara ja s’han
quedat satisfets.» A banda la possibilitat
d’originar hostilitat entre les famílies, hi ha un altre factor que reforça
l’estabilitat d’un prometatge «formal»: la situació d’inferioritat en què queda
la dona en cas de trencament. De fet, encara que el culpable de la ruptura
hagi estat l’home i això quedi clar i reconegut, és la dona qui en surt més perjudicada.
L’home no pateix una «depreciació» considerable en allò que podríem dir el seu
«valor matrimonial», tot i que les noies el miraran amb una mica de recel; la
dona, però, experimenta una pèrdua de «valor» enorme: serà ben difícil que un
altre home s’hi acosti amb intencions matrimonials, i més probable que es quedi
fadrina o que, si es casa, ella i la seva família hagin hagut de rebaixar molt
les seves pretensions; i en tot cas, es consideraria que, «després d’allò que
va passar, ha tingut molta sort a casar-se». Aquesta «desvalorització»
implica la suposició general, no explícitament ni formalment acceptada, que
entre els promesos hi ha sempre alguna forma d’intimitat sexual; i deriva del
valor de la total virginitat de la dona per al seu futur marit, més la
diferència en els valors i criteris de moralitat dels dos sexes, evidentment.
De tal manera que mentre el comportament del promès no sigui ostensiblement
inadequat (tant que posaria la família, i la noia, que l’acceptava en una
situació d’inferioritat) o absolutament insuportable, és ben probable que la
noia hagi de transigir en moltes coses que no toleraria si no fos per la por de
la situació en què podria quedar si es produïa la ruptura. La interferència social
actua, doncs, en totes les etapes del procés: en la selecció i l’elecció, en el
mateix caràcter de les relacions i els límits que els imposa, en forma de
publicitat, observació i control, i finalment en forma de pressió per a la
continuïtat de les relacions un cop formalitzades. [Notes] 1. Cf. LÉVI-STRAUSS, 1968, p. 560: «Mais la reconnaissance sociale
du mariage ... est toujours une angoissante aventure; et on comprend que la
société ait cherché à se prémunir contre ses risques par l’imposition continuelle
et presque maniaque de sa marque.» 2. L’endogàmia familiar, amb la preferència pel matrimoni entre cosins
germans, sembla que és molt general al Mediterrani, i concretament al món àrab,
com a mitjà de conservar la integritat del patrimoni i del llinatge: «Tomándolo
en su sentida etimológico de "matrimonio con un pariente muy próximo perteneciente
al mismo linaje", cabe afirmar que el "matrimonio incestuoso" es
considerada en todo el Mediterráneo como el matrimonio ideal» (G.
TILLION, 1967, p. 30). Fins i tot en un context tan diferent com el basc,
l’exigència de conservar llinatge i terres pot produir una tendència endogàmica
semblant (cf. CARO BAROJA, 1968, pp. 149 i ss.). (pàg. 47-56) Vallalta:
El ball i les festes A l'entrada del poble,
al principi del carrer Major, hi ha la
«Societat». Es tracta d'una construcció rectangular, de planta i pis, propietat d'una mena de Societat de Socors Mutus Agrícoles, fundada cap als anys
vint, i de la qual, és a dir, del seu
caràcter original, a penes queda el record
(el seu substitut actual és en part la Germandat oficial i una cooperativa com
n'hi ha tantes per aquests pobles: és
a dir, burocràtica i ineficaç). L'edifici
ara té una funció potser més important: al primer pis hi ha el
Cafè de la Societat, o simplement «la Societat». Tothom (del sexe masculí) hi
juga a cartes, gairebé exclusivament al
guinyot, des dels cinc als vuitanta anys, i de les tres de la tarda fins
a mitjanit. Tret potser d'un parell
d'hores a entrada de fosca, sempre s'hi pot trobar algun grupet que fa partida
o tertúlia, o que mira la televisió
(a mirar la televisió també hi van
les dones). Es realment l'únic lloc de reunió del sector masculí de la
població, i pràcticament el centre de la
seva vida social. A les hores «punta», després de dinar i abans de sopar, s'hi pot trobar més de la meitat dels nois i homes del poble que comenten
i avaluen les noticies i els esdeveniments del dia. I això, en presència
dels més joves, fins i tot dels xiquets, que hi
tenen lliure entrada i circulació: el cafè és sens dubte un dels elements més importants del procés
educatiu, d'«aprendre a fer-se un
home», en el sentit d'integració i
enculturació dels membres més joves del grup. Es el lloc privilegiat, a banda de la família, on
els nens aprenen a conèixer el món dels grans, el seu llenguatge, les
seves idees i valors, els seus hàbits, comportament, diversions i sentit de
l'humor, etc. El cafè és el focus d'integració dels joves en el món dels
adults: un món, en aquest cas, d'homes sols i per a homes sols. Sorprenentment, però,
la planta baixa pertany a un altre món: el món dels joves, nois i noies
barrejats. Aquesta planta baixa comunica amb el pis a través d'una escala
interior, té una altra sortida independent al carrer, i és un local de parets
blanques i nues, amb una mena de petit escenari en un extrem. El rector va
intentar d'instal·lar-hi un cinema parroquial, però va fracassar,
probablement pel simple fet que es tractava d'una iniciativa del rector. El
cinema parroquial tenia com a objectiu principal l'eliminació del ball. Perquè
aquest local és, per excel·lència, «el ball». Cada diumenge, devers
les set o les vuit de la tarda, els joves d'ambdós sexes es reuneixen en aquest
local, instal·len un tocadiscs i s'hi estan ballant fins a les deu de la nit o
més tard. Llavors se'n van a sopar i després d'una estona hi tornen, ja en
nombre més reduït, de vegades tan sols tres o quatre parelles, i continuen ballant
fins a la una o les dues. De vegades, el ball nocturn s'organitza també els
dissabtes havent sopat. La sessió vespertina dels diumenges és típica de molts
poblets rurals del país: portes, o almenys finestres, obertes al carrer,
guirigall general organitzat pels xiquets que s'infiltren dins el local i
juguen i corren entre les parelles de balladors, el rengle de noies ran de la
paret esperant que algú les «tregui» a ballar, mares curioses o suspicaces
que observen des de la porta o des d'un racó la marxa dels esdeveniments, etc.
I la regla universal: dos o tres balls, i canvi de parella, puix que ballar massa
vegades seguides amb la mateixa noia es considera com a signe d'interès
especial. Tan sols els promesos o quasi promesos ballen sempre junts; i si el
promès és fora del poble, la noia es queda a casa, o va al ball únicament a mirar.
Una noia promesa tan sols podria ballar, excepcionalment, amb un familiar o
amb un amic foraster del promès, si aquest li ho demana expressament com a
signe d'honor i d'hospitalitat envers el visitant. Fins aquí el ball de
Vallalta no ofereix cap particularitat característica. Però la tradició
balladora del poble està arrelada de tal manera que ha donat lloc a dos
fenòmens ben interessants i particulars: la sessió nocturna dels diumenges, i
el ball com a centre i activitat gairebé única de les festes. Els diumenges,
cap a les onze de la nit, a l'hora en què la major part de les noies de ciutat
del País ja han tornat a casa, ací tornen a continuar el ball, només que
(condició que gairebé sempre es dóna) hi hagi almenys tres o quatre parelles amb
ganes de seguir ballant. Normalment, aquesta sessió nocturna és la preferida
pels promesos, puix que les parelles, sempre de nois i noies majors de setze o
disset anys, s'hi troben més tranquil·les, sense xiquets ni curiosos. El grup
en qüestió, mai no més de vuit o deu parelles i sovint a l'hora de tancar el
local només dues o tres, endolla el tocadiscs i es posa a ballar sense que
ningú els vagi a molestar per a res. Els pares i les mares ho consideren la
cosa més natural del món. Quan, a la una, les dues o més tard es cansen de
ballar, se'n van a casa a dormir, i prou: és a dir, sense topades ni
discussions amb les famílies. En arribar les festes
d'agost, i durant tota la setmana que duren, el ball és pràcticament
l'activitat única i incessant i, amb el cafè, el centre de tot el moviment
observable al poble. Abans, de tant en tant, encara feien bous de carrer o
alguna altra cosa, però des de fa alguns anys la celebració de les festes del
poble consisteix bàsicament a ballar: ballar contínuament durant tot el dia i
tota la nit. Hi puja alguna orquestreta d'algun poble més important, de vegades
des d'Ulldecona o Vinaròs, que s'hi queda llogada per a tots els dies de festa:
els músics s'allotgen a casa de nois de la comissió organitzadora que es comprometen
cada any a fer aquest servei; i el recapte que cada any fa l'Ajuntament per a
festes, més els diners que arrepleguen els nois i noies, van a parar en gran
part a pagar els músics. El ball, doncs, comença a migdia, «ball del vermut», i
aquesta primera sessió dura fins a les tres, hora en què la gent se'n va a
dinar i fer la sesta. Devers les sis o les set torna a començar el ball, sense
interrupció (o amb les interrupcions indispensables per al descans dels músics,
i encara: quan els músics s'aturen sempre hi ha algú que engega el tocadiscs)
fins a dos quarts d'onze o les onze, per a anar a sopar. A mitjanit torna a
començar el ball un altre cop, ara ja en sessió contínua fins a la matinada,
que poden ser les cinc, les sis o les set del matí, segons les ganes o
l'esgotament de músics i balladors. Durant aquestes últimes hores, els joves
normalment ja han quedat sols: els espectadors, xiquets i persones grans,
aguanten fins a les dues a tot estirar, i a aquesta hora se'n van al llit i
deixen els joves que es diverteixin al seu aire. Durant aquests dies, el
trànsit i el tràfec per l'escala interior del ball al cafè és incessant.
L'ambient de festa, i la presència al poble de famílies que van emigrar anys
endarrere i que ara hi tornen per les festes amb els fills i filles ja educats
en ambient ciutadà, fa que sigui normal la presència de les noies al cafè i de
les persones grans al ball (com a participants o, més sovint, com a espectadors
divertits). Quan una o diverses parelles es cansen de ballar, pugen al cafè i
els nois conviden les noies a un refresc, recuperen forces i tornen a baixar a
recomençar el ball: i així tot el dia, amb les interrupcions indispensables per
a menjar i dormir. Tot i que els balls
tradicionals, «balls de plaça», fa temps que han desaparegut (els joves no els
han arribat a ballar mai i gairebé ni es recorden de la seva existència, i
pocs vells serien capaços de ballar-los ara), la tradició local és que aquests
pobles de la Baronia de la Fou «sempre han sigut molt balladors». Fa més de
vint anys, segons conta un antic músic d'orquestrina, ja pujaven els músics tan
invariablement com ara, malgrat les dificultats de comunicació: els
instruments, en carro per la carretera, i els músics, a peu per les dreceres
de muntanya, havien de fer sis o set hores de camí. Tan arrelada està aquesta
necessitat social del ball, i tan indispensable resulta per a les festes (ball
i festes han arribat gairebé a ser sinònims), que hi ha ball amb orquestra encara
que no hi hagi noies per a ballar. En un poblet veí, Bellnom, s'ha donat aquest
cas: durant les festes d'estiu van mantenir l'orquestrina actuant tarda i
nit, tot i que al poble hi havia tan sols tres o quatre nois i només una
sola noia en situació de ballar. En realitat, solen acudir nois i noies
dels pobles propers, però una nit (i no degué ser l'única) va estar actuant
l'orquestra totes les hores de rigor per a aquesta noia sola, la qual... va
ballar tot el temps amb els nois de Vallalta, mentre els de Bellnom, que havien
pagat els músics, s'ho estaven mirant (cosa que va provocar la renovació
d'enemistats tradicionals entre els nois de tots dos pobles). L'enrenou i la
confusió, l'autèntic terrabastall, que es produeixen en aquests balls (per la
petitesa del local, la presència d'espectadors que entren i surten, els xiquets
que corren pel mig, els amplificadors que retrunyen a tota potència en lloc
tan estret...) són literalment insuportables al cap d'uns pocs minuts. Tothom,
tanmateix, sembla que s'hi troba tan a gust; i com més estrèpit, millor. És
la compensació de tants mesos de silenci, d'avorriment general i continu, de
rutina diària sense cap variació, de tants dies (tots els de l'any tret
d'aquests) iguals a l'anterior i al següent, que tornaran en acabar les festes.
Els dies de la festa, doncs, cal aprofitar-los de la manera més intensa i
sorollosa possible. La festa, i el ball que s'hi identifica, és la vàlvula d'escapament
de la quotidianitat comprimida, una manera ben flaca i migrada de cobrar-se
tot un any d'avorriment i de treball. No debades les festes arriben quan
s'acaben les feines de la batuda, durant els dies que cap treball no urgeix,
marcant un hiatus entre un any agrícola i el següent. El poble és massa petit
per a poder pagar-se unes altres diversions, i massa allunyat i mal comunicat
per a poder buscar-se-les a fora de manera general i contínua (tan sols s'ho
poden permetre alguns nois amb moto); i l'única diversió, en el sentit usual
del mot, i en el sentit de «cosa diferent», de què pot disposar, l'aprofita i
l'esgota fins al límit de les seves possibilitats. Durant les festes l'única
cosa que podem fer és ballar, doncs hem de ballar tant com puguem, sense perdre
ni una hora d'aquesta ocasió única. El ball dels diumenges
té també un altre sentit i una altra funció: és la concessió de la comunitat a
una part de les exigències dels joves. Al poble, els joves s'avorreixen; hom
reconeix, però, que pel simple fet de ser joves «tenen dret» a divertir-se. I
el ball és l'única diversió possible. Els nois i noies no tenen dret a unes
relacions normals i mínimament lliures al llarg de la setmana, però hi ha el
reconeixement implícit que d'alguna manera s'han de poder trobar entre ells i
tenir contacte entre ells. I el ball és aquesta manera. El dret a la privacitat
no és reconegut a les parelles, ni a les de promesos formals; i tanmateix té
una aplicació excepcional quan aquestes mateixes parelles poden quedar-se a
ballar, passada mitjanit, sense testimonis exteriors de cap mena. El ball és una forma de
compensació que la comunitat s'ofereix a ella mateixa una vegada l'any, i que
ofereix (o almenys tolera) als joves cada diumenge. (pàg. 71-76) Miralcamp:
Estratificació, status i prestigi Hem vist com la
decadència de l'agricultura i l'impacte del treball industrial han estat els
factors essencials en la configuració actual d'un aspecte tan important de
l'estructura social com és l'estratificació; però la terra i els valors relatius
a la terra continuen jugant un paper central en el manteniment o la pèrdua de status
adscrits, com en llur adquisició o reforçament. L'adquisició de terra, la
transformació en regadiu, el millorament de les parcel·les més rendables, la
perfecció del treball agrícola com a tal són objectius i valors d'acceptació
universal. En un poble d'obrers
industrials, tothom es considera llaurador. Tothom es prea d'«entendre
de la terra» o de «saber de la terra». únicament és acceptat que hom abandoni
o descuri la terra si aquesta és dolenta, difícil o distant, poc rendable, en
definitiva. Altrament, deixar un tros perdut o mal treballat és una qüestió de
«deshonor». Les parcel·les que es troben prop dels camins, tots procuren de
tenir-les ben ateses i treballades per tal com es troben «a la vista» de
tothom, i ningú no vol exposar-se a comentaris negatius quant a les seves
qualitats de llaurador. És inconcebible que
algú del poble, obrer industrial, no dediqui totes les hores lliures a
l'atenció de les seves terres, poques o moltes (atenció que, ben entès, sempre
serà proporcional a la productivitat i la situació de la terra). Observem
atentament el cas següent: una dona vídua tenia dues filles, de les quals una
es va casar amb un noi del poble i l'altra amb un immigrat andalús, tots dos
treballadors a les fàbriques de Sonella; van fer un repartiment provisional de
les terres, i el gendre indígena va començar a ocupar-se de les que
corresponien a la seva dona, mentre que l'immigrat deixava abandonades les que
corresponien a la seva fins al punt (cosa mai no vista al poble) de deixar
ermar parcel·les d'horta; vista la situació, el gendre indígena arribà a un
acord amb l'altre i van demanar el repartiment definitiu de l'herència, de tal
manera que la do. na del foraster va rebre íntegra la propietat de la casa
dels pares a canvi de deixar totes les terres a l'altra. Malgrat que el valor
del conjunt de les terres era molt superior al de la casa, el gendre immigrat
va estar totalment d'acord amb el conveni per tal com no tenia cap interès a
treballar les terres que. poguessin correspondre a la seva dona. El fet va ser
comentat en termes enèrgicament desfavorables per al foraster, el qual, en
arribar a casa cada tarda després del treball a la fàbrica, prefereix
asseure's «a llegir una novel·la», mentre que l'altre «posa tota la il·lusió a
fer produir la terra». No es tracta que el foraster sigui «gandul», que no ho
és, sinó que no té «afició» a la terra, no té l'«instint» de la terra. Hom
considera que el foraster no pot concebre que, «després d'acabar la jornada a
la fàbrica, haja de treballar en un altre lloc», cosa tan normal entre la gent
del poble que arriba a casa, es canvia de roba i se'n va al camp. A més a més,
els forasters «no serveixen per a la terra: no saben treballar les hortes, ni
podar, ni empeltar, ni res». Pel que fa a la terra, només saben «picar i traure
pedra», és a dir, treballar en aplanaments de terra i transformacions de secà,
etc. A banda un marge
inevitable de chauvinisme local (o més aviat regional, puix que les
qualitats de bon llaurador hom les fa extensives a tots els valencians), hi ha
una certa base objectiva per a aquesta reacció de la gent: pensem que la major
part dels immigrats procedeixen de terres l'estructura sòcio-econòmica agrària
de les quals no els ha donat la possibilitat d'especialització agrícola i de
relació personal amb la terra que proporcionen l'horta i la petita propietat.
En tot cas, però, el que interessa remarcar és el gènere de valors implícits en
la història que hem presentat i la mena de comentaris que l'acompanyen. El centre d'interès
personal i de satisfacció emocional és encara el treball agrícola, tot i que la
seva importància econòmica és molt secundària respecte al treball industrial. Treball
agrícola i treball industrial són dos pols, dos elements potencialment
conflictius, que no xoquen, però, perquè se situen en nivells diferents. El
treball a la fàbrica és un recurs individual, quelcom que serveix per a obtenir
un salari estable; una cosa que, a més a més, es realitza a l'exterior de la
comunitat on, per tant, les qualitats personals d'un individu no tenen, en
principi, un efecte directe sobre el seu status o el seu prestigi a
l'interior del poble. Mentre que el treball agrícola és quelcom que pertany a
la personalitat social, una cosa que està en relació directa amb la condició
de membre de la comunitat; i els èxits o fracassos en aquest camp són coneguts
i valorats per la comunitat. La fugida de la terra, de la condició de llaurador
a temps ple, és acceptada conscientment per cada individu com una elecció
imposada per les circumstàncies econòmiques. El lligam a la terra, però, resta
intacte, i els valors i les actituds que se'n deriven són una constant social.
I són precisament els obrers industrials els qui adopten una actitud més positiva
respecte a la terra (potser perquè no en depenen per a la seva subsistència i,
per tant, no han de patir tan profundament els efectes de la crisi del sistema
agrari local), mentre que els agricultors no obrers es planyen contínuament de
la seva baixa productivitat, que «la terra és pobra» i que «no es pot viure de
la terra». En un curs organitzat a Miralcamp pel PPO sobre poda, empelts i
tractament de plagues, el percentatge d'assistència més alt el donaven els
obrers de fàbrica, de tal manera que van haver d'adaptar els horaris del curs
als horaris de sortida del treball de les fàbriques. I és freqüent que siguin
aquests mateixos obrers-agricultors els qui es manifesten més favorables a la introducció
de millores tècniques en el treball agrícola. Les opinions d'informants locals
consideren que la mentalitat «oberta» d'aquests individus, els seus contactes
amb l'exterior, les seves possibilitats d'informació i comparació els fan més
propicis a l'acceptació dels canvis que no la «rutina» dels llauradors
estrictes que no surten del poble; en resum, «tenen una altra concepció de la
cosa», segons un informant particularment ben situat per a aquest punt.* Les millores dels
conreus, la introducció de noves tècniques i sistemes de treball, etc., són
valorades positivament, i poden contribuir a elevar el status d'un
individu encara que no augmenti l'extensió de la seva propietat. És citat com a
exemple el cas d'un noi que havia estudiat tres cursos de batxillerat i que
posteriorment hagué de posar-se a treballar en una fàbrica; mentrestant
treballava també la terra d'uns oncles, amb els quals vivia, i va fer uns
cursets de polvorització i poda. Quan, eventualment, es va tancar la fàbrica
en la qual treballava, es va dedicar totalment a l'agricultura, treballant la
terra dels oncles, la de la dona i alguns trossos del pare. A causa de les
millores introduïdes «té trossos de secà que semblen jardins», cosa que
provoca el respecte i l'admiració generals. Hom considera que aquest agricultor
jove, «amb estudis», està mil vegades més ben capacitat que els llauradors
vells. És, com deia el qui explicava la història, «un cas d'intel·ligència». Un altre cas, no
d'intel·ligència, sinó d'«interès i constància»; un obrer de vila que ha tingut
sempre una autèntica obsessió per la terra i, tot i haver hagut d'anar sempre a
treballar a la construcció, mai no ha deixat de treballar puntualment les
seves parcel·les; ara s'ha jubilat, i té tota la seva il·lusió en els seus trossos:
fa consultes, «es val de les persones més enteses» i aplica exactament el que
li recomanen: els seus trossos estan «que fan goig». * A les fàbriques de Sonella, també una bona proporció dels obrers locals
(no dels immigrats, naturalment, sinó dels sonellencs) són obrers-agricultors,
i tenen les seves parcel·les de taronger a les hortes de la vila. Són, doncs,
centres d'intercanvi d'informació i de difusió d'innovacions molt importants.
El problema de la difusió d'innovacions tecnològiques és particularment
complex, i requereix estudis i mètodes a banda (cf. el nostre estudi
GARCÍA FERRANDO, LÓPEZ-ARANGUREN, MIRA, «Innovación tecnológica agraria y su
difusión en el campo español», 3 vols., Secretaría General Técnica, Ministeri
d'Agricultura, Madrid, multicop., 1973). (pàg. 108-112)
Un estudi
d’antropologia social al País Valencià. Vallalta i Miralcamp (1974) Sumari Pròleg,
de Salvador Giner ... 7 Introducció
... 11 VALLALTA
... 19 I. Notícia
general ... 21 II.
Estratificació i poder ... 27 1. Terra i riquesa 27 2. Grups sòcio-econòmics i estratificació 31 3. La vida política 38
III.
Família, matrimoni i generacions ... 45 1. L'endogàmia local i l'elecció del cònjuge 45 2. Prometatge i matrimoni 47 3. Parentiu. Família i herència 56 4. Grups d'edat 60 IV.
Dinàmica de la comunitat ... 65 1. El ritme i el temps 65 2. Informació i control 67 3. El ball i les festes 71 4. Evolució d'actituds i valors. El poble i
l'exterior 76 MIRALCAMP
... 83 I.
Notícia general ... 85 II.
Estratificació ... 91 1. El sistema anterior: la base agrària i familiar
91 2. Canvis econòmics i estratificació 99 3. Estratificació, status i
prestigi 108 III.
Llei, política i poder ... 117 1. L'autosuficiència normativa: control, conflictes i
sancions 117 2. Evolució de la vida política: ideologies i
actituds 127 3. Autoritat i comunitat 133 IV. El
sistema familiar ... 137 1. Família i matrimoni 137
2. Família i estructura social 147 3. Les generacions 162 V.
Dinàmica de la comunitat ... 165
1. El ritme de vida 165 2. Integració i desintegració: el poble i
l'exterior 171 Conclusió
... 183 Referències
bibliogràfiques ... 193
Crítica de
Juan Maestre Alfonso d’Un estudi d’antropologia social al País Valencià |
Tornar a la pàgina anterior | Pujar |