El somriure dels dofins

 

Joan F. Mira

 

Caminant d’esma per una terra tova fosca fresca enfonsant els peus descalços en la viva tendror humi­da del llaurat fins a l’herbei o prat i al riu gris encalmat a la vora. Sen­tint l’esgarrifança amable a cada passa en entrar per la pell agraïda sensible de les plantes dels peus per definitiva vegada deslliurats i el pessigolleig entre els dits que s’obrien en cada flexió ara ja no comprimits, ara jogassers si els talons es queda­ven clavats un instant tot girant sobre l’eix dels turmells i els dits agitant-se lliures enlaire o bé bai­xant a pessigar grumolls de terra en moviment contràctil i amollant-la després esmicolada. Amb els ca­bells dansant a cada lenta violenta sacsada circular del cap i reflectint l’últim sol del capvespre que els aniria fent tornar daurats amb ta­ques més fosques o més clares co­lor de fulles amples seques d’arbre de passeig i de parc de tardor, crui­xidores tal com les trepitjava joio­sament amb soles lluents encara de sabates de pell de serp comprades minuts abans a Ptney o a l’altra Street famosa. Per carrers en tot cas que no eren els amples o estrets curts o llargs però sempre trists in­suficients de Ciutat de sempre, car­rers estrenats nous fets d’asfalts nocturns lluents espessos de dibui­xos vermells i grocs entrecreuats llampants i d’escrits de llums blancs i verds en llengües estran­geres mai no apreses. Descalça per platges que no eren en tot cas aquestes odioses ja plenes de turis­tes barats, on han mort amb enguany ja nou estius estèrils deixant caure la sorra a grapats entre dits d’ala d’oreneta ferida o punys cris­padament tancats, per voramars deserts de mars profunds volent en­devinar valls i avencs d’aigües ne­gres entre les quals baixaria el seu cos de negat blanc pelat i calb len­tament lent pels anys dels anys. Qui sap si per això engegava en aquest punt cada vegada l’aparell i passa­va temps potser hores amb el cervell en blanc fins els dos o tres minuts de comunicat meteorològic anunciador dels ineluctables quaranta dies de les aigües del cel ven­jadores. I des del balancí espiava llavors la direcció de les ones enca­ra sempre iguals i la formació den­sa i canviant dels núvols de setem­bre sobre la mar. Altrament li cal­dria seguir sempre allà, endavant i endarrere a ritme lentíssim de blues o de somnis, o a ritme també dels gemecs que pujaven de sota els seus peus, compassat al cop dels talons o al grinyol de la fusta corbada. Nàufrag en una mar per ell tot sol aniria pujant cada dia en la fosca de l’aigua fins que ella pogués ja sentir per la pell de les plantes dels peus sense sabates ni mitges ni catifes ni arena el frec desesperat del seu front bonyegut i els colps de puny inútils. l cap veí no havia de preguntar-li a ella on era ell, mal­grat una estranyesa possible per la presència immòbil i la pols intacta del cotxe a la porta del petit clos de gespa, i així demanaria simple­ment per telèfon de prolongar l’es­tada amb l’excusa d’aprofitar els lloguers més baixos d’octubre i de novembre quan ja no hi ha veïns que malpensen o espien i les platges són lliures i més netes tot esperant l’arribada de les grans pluges que llevaran la pols acumulada sobre els cotxes immòbils a les portes dels closos de gespa.

 

De dins estant, parant l’orella sobre la roca viva es sentia el ba­tegar sord compassat d’esmorteïdes llunyanes envestides de la mar, o bé una remor somorta de caragol blanc i rosa de nacre sobre el mo­blet del rebedor de la tia padrina que li regalava vetes blanques i rosa de seda per a les trenes i odiades sa­bates de xarol massa estretes per­què has de tenir peus de senyoreta, a cada odiat enyorat aniversari. Com l’havia sentit la primera vega­da que va baixar per l’escala de bar­res de ferro clavades al ciment i pedra viva, a les quals ell hauria d’aferrar-se amb mans ja molles, una cada dia o cada dos dies o cada tres, en arribar els quaranta de les aigües del cel sobre la mar, la gespa i les teulades. O a cada pinzellada aproximava al mur el nas petit d’ulleres grans rodones i observava llargament el resultat i els efectes de l’esvaïment del color, xuplat i apagat per la fina capa de guix prèviament aplicada a colps grossos de brotxa sobre el ciment i el relleu de la roca, i llavors li podien caure sobre els ulls els cabells llargs tenyits de negre blau per voluntat ex­pressa d’un futur ofegat de pell flonja i blanquíssima. Es feia endar­rere tres passes sostenint el pinzell amb dos dits d’ungles llargues esmolades dures cobertes de laca de sang coagulada i fosca, més fosca a la llum blava de la bombeta pen­jada d’un fil que havia de retirar i desar al seu lloc del calaix cada ve­gada després de pujar els set es­glaons de ferro. L’aigua del riu te­nia una immobilitat grisa verda que absorbia el gris blanc del cel de la tardor, i a la vora dos salzes els extrems de les branques dels quals entraven blanament en la superfície opaca sense inclinar-se ni fer-hi el més imperceptible moviment. El prat d’herba ja alta que tancava l’horitzó per l’angle del parc de fulles seques estava encara tot xop de la pluja caiguda, vibrant pels brins el degotim lluent on els peus s’ani­rien rentant del fang i la terra enganxada. Ara els sentia suats i ca­lents damunt de l’espessa catifa que hauria de servir també més enda­vant per fer menys durs els llargs dies del nàufrag, i que en qualsevol cas en baixar-la enrotllada i lligada havia ja servit per posar a punt el necessari sistema de descens de pes, amb cordes de cortina pacientment desmuntades i fetes relliscar pels tubs d’acer de la taula del centre del saló després d’haver-ne retirat amb esforç el gran vidre pesant. Entre horitzons de parkland i d’a­vingudes d’asfalt nocturn, escampalls de fulles de tardor i dofins si­cilians que ella hauria tingut cura d’adaptar als volums més suaus de la roca de l’únic mur del quatre no cobert de ciment, ell no sentiria el metralleig eixut de les primeres go­tes dures sobre la teulada com no hauria sentit potser el llarg udol del vent i el rodolar dels trons pro­funds en la foscúria confosos al re­truny esverat de la mar. Només l’es­glai sangglaçador sobtat de la cai­guda del primer rajolí d’aigua fre­da pel forat d’entrada allà dalt en un angle, exactament encaixat formant una finestra de l’últim pis del gratacel cantoner a la gran avingu­da i al parc de fulles seques. Aigua de gratacel d’aigua de cel que havia d’il·luminar el somriure maligne dels dofins de morro cruel i de front bonyegut que entraven en des­fici i remenaven els culs de mando­lina a mesura que anava pujant l’oneig i l’escuma bruta des de la ca­tifa pudenta ja potser de pixums, segons els dies que tardaren a arri­bar els quaranta, i arribava a inflar dolçament el riu encalmat i el des­bordava i cobria la terra tova del camp llaurat de poc, esborrant així les petjades adés profundes de petits peus descalços encara amb una tremolor de deslliurança. Llavors seria el dia o la nit que ja no hauria de tornar a beure del bidó d’aigua amb gust de gasolina que ella li ha­via deixat i en la qual finalment li caldria també sucar el pa que el mantenia viu, esdevingut pedrenc florit si la seca d’estiu es prolonga­va molt més enllà del que calia con­fiar tot escoltant comunicats meteo­rològics pacientment. I els dofins sicilians s’hi abeurarien com bisons de Lascaux assedegats per més de dos-cents segles en la roca, mos­trant el riure ferí de les seues dues-centes dentetes d’espina de rosa i espiant el moment de formar-li hi­pòcrita seguici en el viatge per les mars obertes fins a la creu del ter­me on ja no entra cap llum en la negror i hauria de seguir tot sol baixant pels anys dels anys.

 

Eixint a la terrassa sobre la mar podia mesurar infinites vegades l’ample i el llarg de l’únic clos no murat que li era permès d’amidar durant els dies regulars de les ab­sències, tot a l’ample i al llarg de nou anys de terrasses llogades d’es­tiu, de la sala amb balcons tancats i la llar encesa d’hivern, les passes calculades recomptades i enfonsa­des en la memòria fins que allar­gant i escurçant no va arribar a la mesura justa de les set passes per set. Comptant ja llavors totes les presències regulars escrupolosa­ment marcades setmana rera set­mana al petit quadern d’hule negre, única cosa realment seua ama­gada fora dels escorcolls de la vista gelosa inquisitiva, fins a sumar les setanta vegades set dels nou anys de terrasses de platja, d’estrelles d’hotels i del saló del pis d’altíssim sostre donant a la plaça discreta de la Ciutat d’ell i de sempre, on l’ai­gua de les pluges de tardor feia bassals inerts i bruts on suraven i després s’ameraven tristes fulles primes apagades d’eucaliptus, bassals sobre asfalts grisos de lava gru­mollosa contra la pedra picada gastada de les voreres, en els quals mai no havia ni hauria pogut clapotejar amb els peus nus o amb les saba­tes de pell de serp tot just estrenades, rebent el ruixat sobre la roba fina ja mullada enganxada fent una segona pell serpentina lluent i llisa sobre els volums emmotllats transparents de la primera cada any can­viada a l’estiu i cada any una mica més seca sobre la carn més tova, una mica més xupladora d’auxilis de llets i de cremes en flascons i en potets blancs i rosa nacrats, que havia d’escampar-se a grapats se­guint l’exigència del futur ofegat que volia sentir-la sempre al primer contacte pastosa i humida, líquida enganxosa del coll al pit al ventre i a les cuixes de dofí d’argent viu tota regalimant falses suors calentes.

 

I així va ser la setena vegada de regular absència d’aquell estiu de seca i de xalet penjat sobre la mar quan, havent marxat ell, practicava com cada setmana les seues petites llibertats de gàbia i treia fora la suor i el tòxic dansant nua i escalfant-se la pell tot seguint la trom­peta esquerdada i tallant d’algun Dizzy Gillespie, vinclant-se i revin­clant-se en giravolts lleugers i bra­ços d’ales d’ocell o d’Isadora, sac­seigs de cap i cabells voleiant, quan en entrar els tambors en sec des­prés d’un segon de silenci comen­çava a picar-se amb les mans les cuixes lluents i a rebotre un peu l’altre peu després els dos peus con­tra terra, ulls tancats i per dins ja pintada i amb plomes de sioux ban­tú d’Arizona i del Golf de Bennín. Li pujava ja l’escalfor de la pell de les cuixes envermellides dels colps incessants de les mans, i la tèbia humitat al refrec de l’entre­cuix suat es transformava en una altra de més fonda i calenta entre el ritme dels peus sobre el terra que llavors va sentir com vibrava pro­fund i tibant més baix que el so més baix de cap corda possible o cap cuir de timbal. Cessà d’un colp la dansa, aturant a mig fer la gran neteja setmanal de brutícia i verins deixats per la seua presència i ab­sorbits al contacte de la seua pell freda i eixuta de llangardaix, i es quedà quieta sentint per l’esquena un primer fred de suor evaporada i entre els pits el lleu ventijol de la mar del capvespre. Mirant flocs d’escuma sobre l’aigua ja grisa en­tre les llenques de la cortina infla­da per l’oreig, picà el taló dret amb tota la força i altre punt va quedar envaïda pel fosc retruny vibrant sota els seus peus. Abaixà els ulls i els clavà sobre el terra movent-los lents i atents de banda a banda fins que en un angle van saltar quatre ratlles metàl·liques fines retallades fent marc a les juntures de quatre taulells del paviment de ceràmica de color de grumolls d’aigües mari­nes o d’un gotellim endurit de cera fosa blava. Agenollada va resseguir amb l’ungla llarguíssima i dura del dit menovell l’interstici entre el fil de metall i l’arista exterior dels tau­lells i bufà el solc marcat en la pols endurida. Després la fulla espessa d’un ganivet capolador de ferro va fer de palanca i alçà el quadrat de taulells limitats pel metall. Abans d’atrevir-se a baixar les escales de ferro clavat al ciment, s’allargà da­munt del paviment de cera ara gla­çada sota la pell calenta i ficà tot el cap dins la foscor i el baf d’aire pudent d’humitat resclosida i la re­mor baixa i potent d’immens cara­gol de mar. Havent baixat, fou ja l’esgarrifança pujant-li des dels peus per tot el cos nu encara no eixut dins aquell aire de murs gri­sos taques de calç negreverd de molsa per la roca, amb els braços creuats sobre el pit una mà a cada muscle i una angúnia a l’estómac de rates o serps o gegantins micro­bis llefiscosos, i va pujar corrents enduent-se a les mans i als genolls el color de rovell de terra groga i cuita dels barrons, vacil·lant a cer­car el bany tebi de sempre preparat per remat de la dansa i a submer­gir-se sencera pits i cap tot conte­nint l’alè dins l’aigua perfumada i encetar les carícies sense pressa del premi dels seus dits. Aquell vespre, però, no va reeixir l’emergència de l’aigua del cos nou i l’ànima porosa i estovada per a uns altres cinc dies d’obtusa solitud.

 

Potser continuaria roncant enca­ra després d’haver-lo estès allà dins damunt de la catifa, després del lò­gic cafè molt dolç amb els somnífers, de l’arrossegament feixuc i el complicat descens amb cordes de cortina passades sota les aixelles que li devien deixar senyals de solcs vermells al pit sobre la pell blanca i molla de panxa de llangardaix per darrera vegada suportada al con­tacte de les seues mans morenes, roncant amb el rítmic gemec nasal gutural satisfet que feia per hores quan s’adormia després dels seus miserables espasmes de vell. Li sor­tiria un fil de bava clara en la qual ella mullava l’ungla del dit meno­vell i resseguia pentinant-lo el bi­goti prim recte retallat i tenyit de color de jove, per manera d’endur­se’n una última repugnada esgarri­fança de fàstic. Després amb la mà que sostenia el fil de llum amb pantalla encetava estudiats moviments oscil·lants d’encenser amb atenta litúrgia maligna de benediccions da­munt del cos ja lliurat a les aigües segures de la mort a terme, primer fent passades circulars sobre el cap calb i l’ombra del nas que rodava marcant hores de busca boja de re­llotge de sol sobre el front l’ull la galta la boca i la galta l’ull i el front, després a pendulades llar­gues lentes del coll al ventre i del ventre al pap del coll, i finalment tres vegades tres creus de comiat darrer sobre un sexe ja fúnebre i la seua goteta encara no eixugada de trista saba inútil. Als colps d’encen­ser les onades de llum blavosa so­bre els murs feien volar els dofins enfollits despertats del seu son per una lluna boja saltant i capbussant-se a cada colp lluna i dofins en la negror de l’ombra, i voleiar esteses de fulles seques que s’enlairaven pàl·lides i dòcils al primer vent que ja les feia córrer giragonsar giravoltar, bufant després en la fosca per llargues avingudes de gratacels, removent ja l’aigua blava encalma­da del riu en el moment del llamp, i mentrestant s’acumulaven núvols espessos cobrint la nit de setembre fora i arribaven els trons rodolant absorbits pel retruny de les ones batent més fortes a cada envestida de la mar en la tempesta. I així no va sentir ni el soroll de cotxe ni la porta, enduta pel deliri d’un ball de murs grisos que s’esfondraven s’ançaven o queien oscil·laven dan­saven al joc d’encenser o de pèndul del llum, ni el metralleig eixut de la primera gotellada sobre el teulat, ni les passes d’ell llangardaix caute­lós pel saló ni com s’agenollava en silenci a la vora d’aquell forat qua­drat, i només va tenir temps de veu­re en l’últim llamp un somriure triomfal de morros i dents dofines­ques. Li va fugir el llum de les mans arrancat per una violenta estrebada des de dalt, i el perfil de la llosa va anar encaixant a poc a poc en el seu marc metàl·lic. Llavors va sen­tir en la fosca total un buf lleu d’ai­re fred sobre la pell, un glopeig sord, i el raig d’aigua que queia cada instant amb més força i li mu­llava els peus immòbils descalços sobre el ciment de la cisterna.

 

Les Platgetes de Bellver, juliol i agost de 1976