“Els valencians i la terra”, una manera discutible de fer antropologia

 

Joan F. Mira.

“Els valencians i la terra”.

Sèrie La Unitat. Eliseu Climent, editor.

València, octubre, 1978.

 

Vicent FRANCH I FERRER

 

Joan Francesc Mira és un home polifacètic. És, com qui diu, aprenent de tot i mestre en algunes coses. Si el professor de grec de l’Institut Ribalta de Castelló ja era ben conegut com a narrador (“Els cucs de seda”, recull de narracions, obtingué el premi Andròmina en la convocatòria dels premis Octubre del 1974; i la novel·la “El bou de foc” quedà finalista al premi de novel·la Josep Pla), una gramàtica, “Som” (publicada el 1974 i que a hores d’ara ja ateny quatre edicions), ens el situava entre els autors de gramàtiques amb més audiència per part dels aprenents de la nostra llengua. La dedicació, però, de l’autor va més enllà d’aquests camps. Així, per exemple, ha estat durant bastants anys col·laborador a les planes de la premsa d’arreu del nostre domini lingüístic amb articles que van des de la política a la sociologia de la vida quotidiana.

         Aquesta activitat polifacètica troba encara una expressió científica en l’antropologia, disciplina aquesta en la que Joan Francesc Mira és un dels pocs —estarà bé dir que l’únic entre els valencians!—, que se n’han preocupat d’apropar-la als problemes específics valencians. L’antropologia, és ben cert, entre nosaltres encara està en bolquers. Podríem afirmar sense massa precaucions que els treballs de Mira (“Un estudi d’antropologia social al País Valencià: Vallalta i Miralcamp (1974)”, alguns articles de relleu a revistes especialitzades i el llibre del qual ara anem a fer algunes consideracions crítiques, “Els valencians i la terra”) són una mena de papers pioners en aquesta matèria al País Valencià.

         Aquestes reconvencions, però, no en són prou per a silenciar algunes qüestions que planteja el contingut d’“Els valencians i la terra”. No ho són prou perquè no podem passar per alt un fet que ens sembla poc afortunat en el llibre malgrat que l’autor ja a la “Introducció” intente autojustificar-se: El treball ha eludit les comarques de parla castellana tot i que vol ésser un treball de base amb voluntat de generalitzar. En realitat, l’autor començà fent un treball molt concret, centrat a la Tinença de Benifassà, i ha acabat amb l’ajuda d’estadístiques la fiabilitat de les quals no es critica i unes poques converses amb llauradors per alguns pobles del País Valencià fent un llibre amb pretensions totalitzadores.

         Més que no un llibre d’antropologia és, i no dic sembla, un llibre de demografia comentada. Això, però, no és un defecte, el defecte està en la presentació de l’editor, doncs l’autor al llarg de les planes d’“Els valencians i la terra” escriu el que cal, és a dir, treballa les xifres estadístiques preses d’anuaris i de treballs específicament demogràfics obra de Pérez Puchal, Gozálvez, Pérez Casado, etc., entre els més destacats, alhora que escorcolla l’interior de mitja dotzena de bones monografies sectorials , per tal d’arribar a unes conclusions correctes: L’important canvi que al País Valencià s’ha esdevingut els darrers cinquanta anys pel que fa al percentatge de població rural acomparada amb la urbana, la pèrdua d’importància del sector agrari, considerat tradicionalment com prioritari al país, i l’esbós del que a nivell de les diverses comarques ha suposat el canvi, donant pistes per a què treballs hi continuen desvetlant la problemàtica d’un canvi que hom encara discuteix.

         Bàsicament, Mira ha aprofitat d’una manera intel·ligent el material existent fins ara per tal de dotar aquest camp d’un text bàsic que els sociòlegs i els “antropòlegs” han de necessitar a l’hora d’analitzar a fons el comportament social dels valencians de les comunitats rurals progressivament esdevingudes diferents a l’antic nucli específicament rural.

         Tanmateix, al llibre no hi trobem una anàlisi acurada del que el llibre ens prometia. Efectivament, pensàvem que anàvem a trobar una teorització profunda del perquè els valencians “tradicionalment” s’han vist atrets de manera desmesurada per la “possessió”, més exactament, “propietat” de la terra. Però no. Al llibre trobem el plantejament en xifres que, possiblement, ha influït per a què canvien les coses, és a dir, per a què progressivament els valencians es desencanten d’aquell mirall tradicional que n’era el deler de posseir en propietat terra per a conrear-la, però no l’anàlisi del trànsit d’una positura a l’altra. Potser si l’autor, i no estic donant consells!, hagués consultat la premsa des de principis del segle XIX fins als nostres dies, s’hagués pogut adonar millor de la mística que sobre la propietat de la terra conreaven els intel·lectuals i polítics valencians de tantes i tantes generacions. Perquè és clar que una interpretació purament “economicista” en el canvi d’actitud no sembla plaure-li a l’autor, interessat com ho està pel comportament i la ideologia concreta del llaurador localitzat a les comarques valencianes (d’ahí que al llarg del text es citen repetidament les opinions dels llauradors recollides directament per l’autor cinta magnetofònica en mà).

         Amb totes les precaucions que es vulguen prendre, “Els valencians i la terra” és un bon treball, és un treball que calia fer i que va a ajudar moltíssim els interessats en el tema de la “modernització” de les nostres àrees rurals, o aquells altres que intenten apropar-se a fenòmens tan apassionants com el canvi d’hàbits i costums a les àrees tradicionalment rurals que, o bé s’han anat despoblant de mica en mica o bé, i com posa Mira de relleu al llibre, per influència d’industrialitzacions, més o menys localitzades, han sofert una transformació notabilíssima.

         L’autor, finalment, s’ha arriscat a fer generalitzacions a base de casos específics i, localitzadíssims, generalitzacions les quals és difícil judicar, fins a quin punt són vàlides. Per això l’autor, a la “Introducció” ja invita els estudiosos que facen treballs que completen o superen el seu. Menys, és clar, no es podia demanar.